DÈIEM AHIR ...

Cada setmana incorporem un nou missatge en aquest apartat. Us desitgem una bona lectura.

* * * * * * * * * * * *

QUE SÓN ELS NETS?

Que són els nets, uns fills més? No, són un duplicat dels fills. En ells hi ha una prolongació que és precisament això: una duplicitat en la funció creadora i en l’extensió de l’espècie.

En els nets s’allarga la vida cap a uns límits d’amor que mai havíem somiat. Els fills foren el testimoni. Els nets la confirmació. Per això se’ls estima tant. Per això són la joguina espiritual dels que ja som grans.

Un net és un amor convertit en realitat. Els hi fem els petons que tal vegada no vàrem donar als fills. Ells ens donen els petons que tal vegada ja ningú ens dóna. Signifiquen reeditar la joventut i el cor ens batega vigorosament tal com si fos el cor d’un adolescent.

Amb un net als braços tenim al fill; tenim la joventut que se’ns va escapar un dia. També l’amor veritable que ningú demana i ells el donen. Veritablement és meravellós viure aquests enjogassaments dels nets, el seu tarannà infantil que ens porta a altres mons i tot aquest concert dels seus somriures sonors.

Amb els nets es reviu la història de l’ànima, i l’ànima torna a florir, la llar ja vella, es torna jove i es renoven les esperances. Els nets són la fortuna dels anys de la senectut.

30 març 2.025

* * * * * * * * * * * * *

ELS FILLS DE L’EMPERADOR

Flavi Teodosi (347-395), conegut com a Flavi I El Gran, va ser emperador romà des de l’any 378 fins a la seva mort. Va donar un memorable exemple del respecte i apreci que els deixebles deuen als seus mestres.

Per consell del papa San Dámaso, aquest monarca confià l’educació dels seus dos fills (Arcadi i Honori) a Arseni, diaca de l’església romana i home de molt talent i saviesa.

Des del primer dia, el curós preceptor posà el màxim de si mateix en el desenvolupament de les seves delicades funcions però, els prínceps no sempre corresponien amb l’aplicació i fermesa degudes. Molt sovint descuidaven estudiar les llisons o complir altres obligacions perquè, envanits de la seva dignitat i reialesa, l’orgull els dictava que els prínceps i els principals no necessitaven aquestes coses.

Un dia, l’emperador entrà a presenciar la classe i, trobant als seus fills asseguts i al mestre d’en peu , renyà als uns i a l’altra.

“Aixequeu-vos -digué als prínceps- a les classes els seients són pels mestres. Qui mereix honor no sou pas vosaltres que, malgrat haver nascut prínceps, gairebé no sabeu gran cosa, sinó el vostre mestre que, sense haver nascut savi ni virtuós, ha aconseguit a força de constància, la ciència i la virtut. Heu de saber, fills meus, que a l’Arseni li deureu més que no pas a mi; doncs, si a mi em deveu el naixement i l‘esperança d’una corona, amb ell li deureu un bé molt més preciós: el d’una bona educació que farà de vosaltres prínceps virtuosos i dignes del trono en aquesta vida, i del cel a l’altra”.

Arseni va voler excusar-se per l’honra que, al seu judici, mereixien prínceps ja revestits de les insígnies del poder imperial; però Teodosi, que considerava el respecte com el primer deure d’un deixeble vers al seu mestre, li manà que s’assegués mentre els seus fills romanaven d’en peu i descoberts, i perquè Arseni no oposés raons de dignitat, ordenà als prínceps es despullaren de totes les insígnies imperials per assistir a l’aula.

“Vida de Sant Arseni” (354-445)

Teodosi I reinà les porcions oriental i occidental de l’imperi, essent l’últim emperador en governar tot el món romà. Després de la seva mort, les dues parts de l’Imperi es varen separar definitivament.

23 març 2.025

* * * * * * * * * * * * *

CARTA A LIESERL

Benvolguda Lieserl,

Quan vaig proposar la teoria de la relativitat, molt pocs em varen entendre, i el que et revelaré ara perquè ho transmetis a la humanitat, també xocarà amb la incomprensió i els prejudicis del món. Tot i això, et demano ho custodis tot el temps que sigui necessari, anys, dècades, fins que la societat hagi avançat prou per a acollir el que tot seguit t’explico.

Hi ha una força, extremadament poderosa, per la que fins ara la ciència no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres i que inclòs està darrere de qualsevol fenomen que opera dins l’univers, i encara no hagi sigut identificada per nosaltres.

Aquesta força universal és l’amor. Quan els científics buscaven una teoria unificada de l’univers, oblidaren la més invisible i poderosa de les forces. L’amor és Llum, donat que il·lumina a qui el dona i el rep. L’amor és gravetat, perquè fa que unes persones se sentin atregudes per altres. L’amor és potència perquè multiplica el millor que tenim, i permet que la humanitat no s’extingeixi en el seu egoisme cec. L’amor revela i desvela. Per amor es viu i es mor.

L’amor és Déu, i Déu és Amor. Aquesta força ho explica tot i dona sentit en majúscules a la vida. Aquesta és la variable que tenim oblidada durant massa temps, tal volta perquè l’amor ens fa por, ja que és l’única energia de l’univers que l’ésser humà no ha aprés a manejar al seu capritx. Per a donar visibilitat a l’amor, he fet una simple substitució en la meva cèlebre equació.

Si en lloc de E=mc2 acceptem que l’energia per a sanar el món pot obtenir-se a través de l’amor multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat, arribarem a la conclusió de que l’amor és la força més poderosa que existeix, perquè no té limites.

Després del fracàs de la humanitat en l’ús i control de les altres forces de l’univers, que s’han girat contra nosaltres, és urgent que ens alimentem d’altres classes d’energia. Si volem que la nostra espècia sobrevisqui, si ens proposem trobar un sentit a la vida, si volem salvar al món i cada ésser sent que en ell habita l’amor, aquesta és l’única i última resposta.

Tal vegada no estem preparats per a fabricar una bomba d’amor, un artefacte prou potent per a destruir tot l’odi, l’egoisme i l’avarícia que assolen el planeta. Això no obstant, cada individu porta en el seu interior un petit, però poderós generador d’amor quina energia espera per a ser alliberada.

Quan aprenguem a donar i rebre aquesta energia universal, estimada Lieserl, comprovarem que l’amor tot ho venç, tot ho transcend i tot ho pot, perquè l’amor és la quinta essència de la vida. Lamento profundament no haver-te sabut expressar el que el meu cor alberga i que ha bategat silenciosament per a tu tota la meva vida.

Tal vegada és massa tard per a demanar perdó, però com el temps és relatiu, necessito dir-te que t’estimo i que gràcies a tu he arribat a la darrera resposta.

El teu pare: Albert Einstein

A finals del anys 80, Lieserl, la filla del cèlebre geni, va fer donació de 1.400 cartes escrites, per Eisntein, a la Universitat Hebrea, amb l’ordre de no fer-les públiques fins dues dècades després de la seva mor. Aquesta, es diu, és una de les cartes (?)

16 març 2.025

* * * * * * * * * * * * *

LA PELL DEL COCODRIL

En alguns llogarets de Namíbia conten que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d’elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s’apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril. Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava enlletgit. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perden la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escames grans i dures de color marró.

Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l’antiga i bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril, abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de la humiliació i, des d’aleshores, quan s’apropen altres es submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l’aigua.

Moralitat:

Per ambicionar més del que la natura t’atorga, pots arribar a perdre-ho tot.

09 març 2.025

* * * * * * * * * * * * *

PENSAMENTS I CONSELLS

Sempre em sento feliç, saps per què?

Perquè no espero res de ningú; esperar sempre dol.

Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L’únic que no es resolt és la mort.

No permetis que ningú t’insulti, t’humiliï o et baixi l’autoestima.

Els crits són l’arma dels covards, dels que no tenen raó.

Sempre trobaràs gent que et vol culpar dels seus fracassos, i cada qual té el que es mereix.

Es té que ser fort i aixecar-se de les ensopegades que ens posa la vida, per avisar-nos que desprès d’un túnel fosc i ple de solitud, venen coses molt bones: “No hi mal que per bé no vingui”.

Per això gaudeix la vida perquè és molt curta, per això estima-la, sigues feliç i somriu sempre, viu intensament sols per a tu i per tu.  Recorda:

                     Abans de discutir . . . . . . . Respira

                     Abans de parlar . . . . . . . . Escolta
                     Abans de criticar . . . . . . . Examinat
                     Abans d’escriure . . . . . . . Pensa
                     Abans de ferir. . . . . . . . . . Sent
                     Abans de rendir-te . . . . . . Intenta
                     Abans de morir. . . . . . . . . VIU. .!!

William Shakespeare (1.564 – 1.616)

02 març 2.025

* * * * * * * * * * * * *

LA PERFECCIÓ

Ningú ens exigeix la perfecció; som nosaltres que l’intentem o la posem per libèrrim acte d’albir i, sens dubte, mercès que ens aporta i complau el seu exercici. D’aquí que l’home perfecte en quelcom, sent la fruïció de faltar alguna vegada les seves pròpies normes i caure, per a dir-ho així, en pecat. Altra cosa és la idolatria de la norma, tal com si aquesta tingués, per la seva mateixa notòria, un valor absolut i fos necessària.

Però la norma de la perfecció val simplement com la meta per la cursa. L’important és córrer cap a ella, i que el no arribar-hi no es queda per això ni mort ni deshonrat.

El tirà de Siracusa que manà fuetejar al seu fill perquè tocava massa bé la flauta, va fer el que devia. Per què tocar sense defecte la flauta sols pot assolir que faci d’això un ofici; i el de flautista no és ofici adient pel fill d’un príncep. Paral·lelament és il·lícit fer de l’exemplaritat i de la virtut una professió. Per axó l’home de tacte es complau a faltar, de tant en tant, a les normes que ell mateix s’ha imposat, en trencar la seva exemplaritat efectiva, a fi de deixar un petit vuit entre la seva vida i la perfecció estricta que li serveix de meta.

La nostra existència no ha de ser un paradigma, sinó un esbiaixat curs entre els models que, a la vegada que ens hi apropa, gentilment els evita. Quelcom semblant, segons Nietzsche, és la bona prosa; la qual es fa sempre amb la vista del vers, confonent-se quasi amb ell, però al cap, eludint-lo amb gràcil fuga en el moment decisiu.

Moralitat: No vulguem ser perfeccionistes.

José Ortega i Gasset (1883 – 1953)

Biblioteca Bàsica Salvat – 1969

23 febrer 2.025

* * * * * * * * * * * * *

Discurs d’en LUTHER KING

Avui, quan en el món és negra nit, en l’esperança que em dóna la Bona Nova, crido ben fort la meva fe en el futur de la humanitat.

No vull creure que les circumstàncies actuals dispensin els homes de fer una terra millor.

No vull creure que l’ésser humà només és un bri de palla que el corrent de la vida fa boleiar i que no pot influir en res en el curs dels esdeveniments.

No vull compartir l’opinió dels qui pretenen que l’home és captiu de la nit sense estrelles, del racisme i de la guerra; que l’aurora radiant de la pau i de la fraternitat no serà mai una realitat.

No vull fer meva la predicació cínica dels qui diuen que els pobles davallaran l’un rere l’altre en el terbolí del militarisme cap a l’infern de la destrucció termonuclear.

Jo crec que la veritat i l’amor diran la darrera paraula, que la vida, encara que de vegades sembli vençuda, resta sempre més forta que la mort.

Jo crec fermament que, fins i tot enmig dels obusos que esclaten i dels canons que tronen, hi queda sempre l’esperança d’un matí assolellat.

Jo goso creure que un dia tots els habitats d’aquesta terra podran rebre tres àpats a la jornada per a la vida del cos, l’educació i la cultura per a la salut de l’esperit, la igualtat i la llibertat per a la vida del cor.

Crec també que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor.

Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà com a fruit, la pau.

El llop i l’anell pasturaran junts, cada home podrà seure tranquil a l’ombra de la seva figuera, a la seva vinya, i ningú no haurà de tenir por de res.

Martin Luther King

Al moment de la recepció del premi Nobel de la Pau, 1964.

16 Febrer 2.025

* * * * * * * * * * * * *

EL VELL AMB ELS SEUS DEIXEBLES

Si quan comença a néixer una dèria , més ben dit: un vici, i la mala inclinació encara no te força, no ens atrevim a resistir-la per la dificultat que ens sembla comportaria el fer-ho, com la resistirem i vencerem després, quan estigui molt arrelada i hagi agafat la força que dóna el costum?

Sant Doroteo tractava el tema amb un exemple que portava d’un d’aquells frares antics.

Estava amb els seus deixebles en un camp ple de xipresos de totes mides, grans, mitjans i petits; i manà a un dels deixebles que n’arranqués un qualsevol d’aquells xiprés. El va estirar i arrancar amb certa facilitat doncs, era molt petit.

Li digué: “Arranca aquell”. Era un xic més gran i també el va arrancar però, fent més força, amb les dues mans i tingué més treball. Per a un altre va necessitar companys; altra, entre tots junts no el pogueren arrancar.

Llavors el vell els hi va dir: “Així són les passions; al principi, quan encara no estan arrelades, és fàcil subjectar-les; amb poca força que feu ni ha prou; però desprès quan amb la costum han crescut amb fondària les arrels, serà molt dificultós `hi haureu de posar-hi molta força de voluntat i tot i això, no sé si ho aconseguireu”.

Alonso Rodríguez (1526 – 1611)

Jesuïta; autor de l’ Exercici de Perfecció, obra preciosa escrita amb estil

planer i familiar, però plena de sabia doctrina i persuasiva eloqüència.

09 febrer 2.025

* * * * * * * * * * * * *

METÀFORES

La metàfora és aquella explicació senzilla i comprensible que es dóna per manifestar-ne una altra de més complexa que tingui una certa semblança amb aquella.

Les metàfores són molt efectives per a facilitar la comprensió d’idees complexes. És una tècnica de molta utilitat per explicar idees a persones d’altres especialitats o que ens sembli els hi pot costar d’entendre. En definitiva, ajuda a comprendre una idea mitjançà una altra.

Presentem un exemple: Un oftalmòleg explica metafòricament a un pacient el perquè de les cataractes i la seva operació quirúrgica, d’aquesta manera.

“Recorda quan es van posar de moda els cotxes descapotables? El parabrises i les finestres laterals eren de vidre, però la finestreta del darrere, la de la capota, era de plàstic. No obstant la visibilitat era bona. Però passats sis mesos el plàstic començava a groguejar, encara que,al principi, no afectava la visibilitat. Al cap d’un any ja estava totalment groc i, després d’alguns anys la finestreta era totalment opaca i s’havia d’anar al taller per a què la substituïssin.

Quelcom semblant passa amb les cataractes. Al principi l’ull esta perfectament. Però comença a créixer un teixit que acaba per ocultar-lo i no queda més remei que treure el teixit quirúrgicament ."

I aquí tenim un altre exemple: Eric Hoffer, líder sindical dels estibadors portuaris dels Estats Units, en una ocasió va descriure així als sindicats:

“En 1930, els sindicats eren com una joveneta de 21 anys. Guapa, amb un cos de somni i una personalitat tan bulliciosa que convidava a participar en el moviment sindical. I tot anava sobre rodes. Però avui, la nostra sireneta de 21 anys ha complert els 70, pesa vint quilos de més, necessita un estirat de cutis i té un caràcter horrible” – i afegí – “I per fer les coses més difícils, segueix pensant que encara té 21 anys”.

02 febrer 2.025

* * * * * * * * * * * * *

SABER ESTUDIAR A LA GENT

Et aquí una anècdota que ens conta en Mark H. McCormack :

“Al 1963 jo em trobava a París amb motiu del torneig de la Copa Mundial de golf. La casualitat volgué que em topés dues vegades amb en Richard Nixon, una en el club de golf, on es va apropar a la taula per a canviar unes paraules amistoses amb en Gary Player, i l’altra pocs dies després, en el restaurant La Tour d’Argent, en que es parà per saludar a Arnold Palmer Palmer i Jack Nicklaus, amb els qui jo estava sopant.

Nixon tingué paraules d’amabilitat, sens dubte, però em va cridar l’atenció que en ambdues ocasions digués el mateix: les cinc o sis frases de rigor.  Donà l’impressió de que es dirigia a dues estàtues de pedra i no a dues persones de carn i os, tal com si disposés d’un acopi de frases acordes amb els diverses tipus de persones que li sortissin al pas: cinc o sis frases de compliment per a una figura de l’esport, un paràgraf per a un director d’empresa i altra per a endossar-lo a una jerarquia religiosa.

Trec a relluir aquesta anècdota per què il·lustrant un aspecte important en el que fa referència a l’estudi i comprensió de les persones, i és que el que la gent diu i fa en les circumstàncies més trivials, pot dir-nos moltes coses sobre la seva verdadera forma de ser.

Aquestes troballes fortuïtes amb Nixon, per exemple, evidenciaven certa falta de sinceritat i un toc de falsia que em tornaren a la ment deu anys després, quan Nixon fou obligat a dimitir del càrrec presidencial.  És molt probable que les dificultats per les que Nixon travessà guardessin tanta relació amb la seva falsedat com amb els esdeveniments del Watergate. 

A la gent no li agraden el comediants. No els inspiren confiança i, per des contat, no volen que portin les rendes del pais."

Mark H. McCormack (1984)

“Lo que no le enseñarán en la

Harvard Business School”

26 gener 2.025

* * * * * * * * * * * * *

AMONESTACIÓ BEN MERESCUDA

Un home amb vestimenta casual, i que no aparentava el que era, visità a don Rodrigo Calderón (secretari d’un ministre), i li parlà de cert memorial que deia havia presentat al duc de Lerma. Don Rodrigo no sols no va mirar al cavaller, sinó que, sense aixecar els ulls de la taula li digué: “Com es diu vostè, amic?”

- "En la meva infantessa em deien Frasquito” – li replicà amb serenitat el visitant-- “després m’han anomenat don Francisco de Zúñiga, i avui em dic el compte de Pedrosa”. Sorprès per aquesta resposta, el tal Calderón, veient que tractava amb un home de primera distinció, va voler disculpar-se i digué: “Senyor, perdoni V.E., si no coneixent-lo. . .”

- “Jo no necessito les teves excuses” – interrompí Frasquito - “les menyspreo tant com les teves maneres grollers. Has de saber que el secretari d’un ministre ha de rebre cortesament a tota classe de persones. Sigues, si així ho vols, tan fantasiós que et mira’s com a substitut del teu amo; però no t’oblidis que no ets més que un criat”.

Francisco José de Isla (1703 – 1781)
Jesuita, escriptor fàcil, fluid, correcte, festiu i elegant, autor de “Fray Gerundio”

Mai tractis amb menyspreu ni encara al que tinguis per neci.

19 gener 2.025

* * * * * * * * * * * * *

SI TINGUÉS. . . ,SERIA FELIÇ

Conten que una vegada un home caminava per la platja, en una nit de lluna plena, mentre pensava:

- “Si tingués un cotxe nou, seria feliç”

- “Si tingués una casa gran, seria feliç”

- “Si tingués un treball ben remunerat, seria feliç”

- “Si la meva parella fos perfecta, seria feliç”

En aquest moment, ensopegà amb una bosseta plena de petites pedres i començà a tirar-les una per una al mar, cada vegada que deia: “Seria feliç si tingués. . .”

Eixís ho va fer fins que sols quedava una pedreta dins la petita bossa que va decidir guardar-se. En arribar a casa se’n va adonar que aquella diminuta pedra era un diamant molt valuós. Us imagineu quants diamants va llençar al mar sense mirar-los ni apreciar-los?

Quants de nosaltres anem llençant els nostres valuosos tresors per estar esperant el que creiem perfecte o somiat i desitjant el que no es té, sense donar valor al que ja tenim a prop nostre?

Mirem el nostra voltant i si ens aturem a observar, ens n’adonarem de l’afortunats que som; molt a prop nostra està la nostra felicitat, i no li hem donat l’oportunitat de demostrar-ho.

Cada un dels nostres dies és un diamant preciós, valuós i irreemplaçable. Depèn de nosaltres aprofitar-ho o bé llençar-lo al mar de l’oblit per a mai més poder recuperar-lo.

Publicat el 13 juny 2016 per Adhara Web

12 gener 2.025

* * * * * * * * * * * * * 

ELS MILLORS REIS MAGS

Una vegada vaig veure el Reis Mags. No eren tres, eren dos... I foren els millors mags que havia vist en ma vida. Se les arreglaven per que sempre hi hagués quelcom a les sabates. Encara que no hi hagués res, ells aconseguien trobar el que, per a nosaltres, ho era tot.

Al tercer Rei, no el vaig arribar a veure mai. Crec que el deixaven a baix per a tenir cura dels camells.

Mai, mai, oblidaré als dos reis mags que vaig veure. Segur que tu també els vas veure. I ara, que ja saps qui són.

Pel pas del temps, saps que són més mags que no pas reis. Si has deixat de créixer..., si aquesta nit no poses les sabates, ni l’aigua, ni el pa pels animals..., apropat als teus reis, fes-los un petó al front (tu saps que els tens a prop)... No importa si ja els tens en el cel, fins allà arribarà el teu agraïment.

Gràcies per la màgica herència! Perquè ara tu t’has convertit en Rei i en Mag. I el millor és que podràs deixar als teus fills la mateixa màgia que els convertirà en Reis Mags... I, tal vegada..., d’aquí a uns anys, tu també rebràs el petó en el front. I així serà fins a la fi dels temps.

Feliç nit per als reis d’avui, per als d’ahir i el reis del futur, perquè no hi ha millor món que el màgic, ni millors reis que vosaltres.

Bona diada de Reis Mags!

04 gener 2.025

* * * * * * * * * * * * * 

TOT ÉS POSSIBLE

Era una tarda emboirada i freda; dos nens patinaven despreocupadament sobre una llacuna congelada.

De sobte, el gel es va trencar i un dels nens s’enfonsà dins l’aigua. L’altra va agafar una pedra i començà a copejar el gel amb totes les seves forces, fins que aconseguí trencar-lo i així salvar al seu amiguet.

Quan arribaren els bombers i veieren el que havia succeït, es preguntaren:

- “Com ho ha fet? El gel es molt gruixut, no és possible que hagi pogut trencar-lo amb aquesta pedra i amb aquestes mans tan menudes. . .”

En aquell moment aparegué un avi i, amb un somriure, els digué:

- “Jo sé com ho ha fet”.

- “Com?”- li preguntaren.

- “No hi havia ningú al seu voltant per dir-li que no podia fer-ho”.

29 desembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

POEMA DE NADAL

Va ser una nit que va florir l’estrella

i va néixer l’Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

més musical, més flamejant! . . .

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

el nostre pit, per atiar l’oblit,

per fer-nos infidels, però retorna

cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura

que està damunt del bé i del mal,

mes no hi val ganivet, ni ànima dura,

és més forta la nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara

seríem tros de carn i pensament

que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;

pell d’home arrossegada pèl corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l’espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

amorosit el baladreig raspós,

i diguem “Glòria a Déu en les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit, fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

Josep Mª.de Sagarra

Final de “El Poema de Nadal” – 1931

22 desembre 2024

* * * * * * * * * * * * *

SENYAL DE GLORIA I HONOR

Una noia jove, educada piadosament, es trobà un dia en un sopar de gala; abans de seure a la taula, devotament va persignar-se.

Meravellat i sorprès, un jove oficial de l’exèrcit, li digué: “No us avergonyiu de què us vegin fer el senyal de la creu?”

La jova, observant que el militar lluïa sobre el pit una condecoració, li va respondre tot preguntant: “Vos, us avergonyiu de la vostra condecoració?”

“No –respongué l’oficial- tot al contrari, em vanaglorio d’ella”

“Doncs bé, sabeu –replicà la jova- que el senyal de la creu és per a mi senyal d’honor i de gloria”

Venturós el cristià que estima la senyal de la creu com l’estimava aquella noia.

Perardi

“A tot aquell que em reconegui i em confessaré per Messíes davant dels homes, jo també el reconeixeré i em declararé per ell davant del meu Pare, que està en els Cels.

Més, a qui em negués davant dels homes, jo també el negaré davant del meu Pare, que està en els Cels”.

Sant Mateu (X 32 i 33)

15 desembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

EL TRONC I EL CORCÓ

- Perquè tortures amb tant d’empeny

el meu pobre cos? –deia el tronc-

De les meves entranyes no n’has de sortir?

- T’he de seguir.

- I faràs durables mes penes ferotges?

- Fins que et moris.

- Diguem qui ets, hoste tirà

que cap del meus precs el te rosec doma?

- Soc un cuc, soc el corcó.

- Per què em rosega el teu agut dent?

Clamava a crits un delinqüent.

Deixa la meva ànima, cuc horrible.

- No, no és possible.

I aquesta tortura, cruel, homicida,

durarà molt?

- Tota la vida.

-Qui ets, diguem, que així ma corrous

i ets el martiri da ma existència?

- Soc el teu botxì;

Soc la consciència.

Jacinto Sala

(Traducció/adaptació)

08 desembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

PROVERBIS DE SALOMÓ

- Són sis les coses que avorreix el Senyor, i la sèptima la detesta l’ànima: ulls altius, llengua mentidera, mans que vessen sang innocent, cor que maquina pèssims designis, peus lleugers per a córrer al mal, testimoni fals que profereix injúries, i aquell que sembra discòrdies entre germans.

- El fill savi alegra al pare; més el neci és tristesa de sa mare. En el molt parlar no hi faltarà pecat; més el que refrena els seus llavis és home molt prudent. El llavis mentiders són abominables al Senyor; més els que s’obren fidelment , li agraden. L’home caut encobreix el saber; i el cor dels necis treu afora la seva neciesa.

- La justícia aixeca a la nació; més el pecat fa miserables als pobles. La resposta suau, trenca la ira; la paraula dura aviva la sanya. Millor és el sofert , que no pas l’home fort; i el que domina el seu cor, millor que l’expugnador de ciutats. Aquell que respon abans d’escoltar, manifesta que és un insensat i digna de confusió.

Llibre dels Proverbis

01 Decermbre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

DEIXA BRILLAR LA TEVA LLUM

Com éssers vius que som, depenem de la llum. La nostra font més preada de llum és el sol i, sense la seva valuosa aportació, tots els humans, plantes i vida animal deixaria d’existir. Depenem d’ell perquè ens dona calor, menjar i aigua. La llum solar influeix positivament en el nostre ritme circ adià (el que regula el somni i la vetlla) desencadenant reaccions hormonals que ens mantenen sans i feliços.

Amb la troballa del foc, els nostres avantpassats descobriren una nova font de llum que esdevens en part fonamental de ses cerimònies, guiant-los a través de la foscor, literal i metafòricament.

Però nosaltres tenim un brillo interior. Per començar, hem de reconèixer aquesta llum, connectar-hi i re avivar-la. I amb aquesta finalitat podem posar en pràctica tot una sèrie de consells que ens ajudaran. Per a començar, hem de deixar de jutjar-nos a nosaltres mateixos i acceptar-nos tal com som. Ser agraïts per tot el que tenim en les nostres vides i centrar-nos en el positiu. Practicar el bon karma i tractar-nos tan bé com tractem als altres. Escollim la felicitat, per damunt de l’enfado o la ira; no podem canviar als altres però si les nostres reaccions. I per acabar, allunem-nos de persones i costums negatives i procurem transmetre als altres coses positives.

Una vegada reconeguda la nostra pròpia llum, hem d’alimentar-la, per exemple amb el pensament. Diguem-li meditació, viure conscients o prenent temps per nosaltres. Reflexionar és un camí llarg que ens portarà a prendre bones decisions. Per axó hem d’evitar distraccions electròniques com smarphones i apps i procurar estar presents en el moment que vivim.

Practicar la concentració interior també pot ajudar-nos a fer créixer aquesta llum. Esculli’m un lloc agradable i tranquil i concentrem-nos a poc a poc en nosaltres. En primer lloc pensem en el que ens ha succeït al llarg del dia. Després reflexionem sobre com ens sentim. Sobre el que ens fa feliç o infeliç, sobre si hem tingut algun conflicte o què podria millorar. Reflexionar cada dia pot ajudar-nos a pensar amb les decisions que hem de prendre i en els canvis positius en la nostra vida. Però, sobretot, alimentem la nostra llum i compartim-la amb els que ens envolten, tal vegada puguem fer que el món sigui un xic més brillant.

Viatge lleuger

viu lleuger, difon

la llum, sigues la llum

Yogi Bhajan (1929 – 2004)

24 novembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

EL QUE VAL LA BONA EDUCACIÓ

Tan bon punt arribats a Mèxic, els franciscans varen tractar d’ensenyar la doctrina cristiana i les primeres lletres als nens indis i, amb aquesta finalitat, van edificar una escola de planta baixa al costat de cada convent amb el propòsit que s’ajuntessin i convisquessin els fills dels principals.

Ho van demanar als pares; però, molts d’aquests, no volent-los entregar als frares, en lloc dels seus propis fills, van enviar altres nens, fills de criats o vassalls, simulant que eren propis.

I, segons escriu el pare Mendieta: “Va voler Déu que, volen enganyar, quedaran ells enganyats i burlats, perquè aquells fills de gent plebea, en ser allí adoctrinats en la llei de Déu i en saber llegir i escriure, sortiren homes hàbils i de vingueren després en ser alcaldes i governants i manar als seus senyors”. Exemple ben notable dels avantatges d’una bona educació.

J.García Icazbalceta (1825 -1894)

Escriptor mexicà – Treballs històrics i literaris

Amb la bona educació la persona és una criatura mansa i divina, però, sense ella és el més ferotge dels animals. L’educació i l’ensenyança milloren als bons i tornant bons als dolents.

Plató (429 – 347 a.C.)

17 Novembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

DIÒGENES (413 – 323 a.C)

De Diògenes es conta que un migdia anava per la plaça d’Atenes amb un fanal encès, buscant quelcom.

Preguntat que fou: “Que busqueu-ho?”

- “Vaig – digué – buscant a veure si trobo algun home.”

- “Doncs, no veus que la plaça n’està plena d’homes?”

- “Aquests – digué Diògenes – no són homes, perquè no viuen la vida d’homes, sinó de bèsties, regint-se i guiant-se per les seves apetències bestials”.

En aquest filòsof grec l’han sobrenomenat “el Cínic” pel seu menyspreu de les convivències socials.

Et aquí una de les seves reflexions:

“La saviesa serveix com a freno a la joventut, de consol als vells, de riquesa als pobres i d’adornament als rics."

10 Novembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

NECESSITAT DE L’INSTRUCCIÓ

“Senyor” –digué Sancho Panza a don Quixot- “bé veig que tot quan vostra mercè m’ha dit, son coses bones, santes i profitoses; però, de què m’han de servir si de cap d’elles me’n recordo?”

“Així serà menester se’m donin per escrit; que. ja que no sé llegir ni escriure, jo els hi donaré al meu confessor, per a que me les encaixi i re capaciti com fora menester.

“Ah, pecador de mí! –respongué don Quixot- I què mal sembla en els governadors el no saber llegir ni escriure! Perquè has de saber, oh Sancho! Que no saber un home llegir, o ser esquerrà, demostra una de dues coses; o que fou fill de pares massa humils i baixos, o ell tan entremaliat i dolent que no pogué entrar en el bon us ni la bona doctrina. Gran falta es la que portes amb tu; i així voldria que aprenguessis tan sols a firmar”.

Miguel de Cervantes - “Don Quixot”

03 Novembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

APRENGUEM A ESCOLTAR

Quan participem en una conversa de grup, a més de procurar que se’ns entengui, hem de procurar entendre a la resta: hem d’aprendre a escoltar. Moltes vegades, pensant en el que direm, no escoltem el que estan dient els altres i a més, quan comencem a parlar, deixem d’escoltar en el sentit més ampla de la paraula; és a dir, deixem de sintonitzar amb les accions i actituds inarticulades del o dels interlocutors.

I encara és més greu el fet que, a vegades, tots solem incorre en el pecat de no atendre quan els altres intenten comunicar-nos quelcom. L’art de saber escoltar és el més important, difícil i descuidat de la comunicació. Aquest art exigeix que ens concentrem no sols en el significat explícit del que ens diu el nostre interlocutor, sinó en el seu alcans implícit, en les paraules suggerides, encara que no pronunciades, en les insinuacions. . ., que poden ser molt més expressives. Hem d’aprendre a escoltar amb l’oïda interior, si volem conèixer l’interior de la persona.

Aprenguem a entendre el que ens volen dir, no sols el que ens diuen.

Recordem que tenim dues orelles i només una boca.

27 Octubre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

DITES POPULARS

PER QUÈ DIEM. . ., que algú és honest o que alguna cosa és bona a CARTA CABAL?

Aquesta forma adverbial s’utilitza per significar la bona qualitat i l’excel·lent condició que mostra una persona o que posseeix una cosa, la qual arriba a la seva màxima condició.

La dita fa referència al joc de cartes o, més apropiadament, als naips utilitzats en el joc. Les cartes anomenades cabal eren el tipus de naip que oferien més bona qualitat i que tenien una plena garantia d’intransparència. Això volia dir que jugar una partida amb naips cabals, és a dir, amb cartes cabals, donava la seguretat que el joc es desenvoluparia amb tota honradesa i sense la possibilitat de fer trampes.

Això era degut al fet que la cartolina amb que estaven fabricades les cartes cabals era formada per tres fulls, dos de blancs, un d’ells imprès per una banda amb el pal i el número i l’altre imprès amb la figura del dors de la baralla, i un full negre entre els dos anteriors. Amb aquest mètode es garantia la màxima intransparència del naip, de manera que cap jugador no pogués veure, a través del dors, quines cartes tenia l’altre.

Amb el temps, però, tots els naips van ser fabricats així i l’expressió es va estendre per referir-se als procediments del joc i a la seva noblesa, tant pel que fa al bon desenvolupament de la partida com a la sinceritat i rectitud dels jugadors,

Dels jocs de cartes va passar a utilitzar-se de manera més general i a aplicar-se a altres qüestions com ara a l’honradesa d’una persona determinada, a la pulcritud d’un negoci o a la qualitat i perfecció d’un objecte. Així quan algú es considera honrat a carta cabal vol dir que per ell es poden posar les mans al foc.

Albert Vidal (Octubre 2015)

20 Octubre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

CURIOSITAT? INTERÉS?

En una sessió d’entrenament el presentador, dirigint-se a l’auditori i enlairant amb la mà un llapis, preguntà:

Que és això? –repetí- Que és aixó que tinc a la mà? –silenci.

Un llapis – fou la resposta d’un de la primera fila.

Si senyor, un llapis: es a dir, fusta i grafit.

Què fa? Perquè serveix? – Preguntà de nou el presentador.

Doncs, per escriure.- respongué algú, ja més solta l’audiència.

Si senyors. Facilita la comunicació escrita. També es poden fer dibuixos. . ., però. . ., què significa?

Silenci prolongat.

Doncs, transmissió de coneixements i experiències a través de generacions, generacions i més generacions; el que significa és: civilització!

Et aquí que hi ha tres preguntes que poden marcar diferents estrats de curiositat. Ens poden classificar en tres categories:

Els que pregunten: Què és?

Els que segueixen preguntant: Que fa?

I els que, a continuació, es pregunten a si mateixos: Que significa?

Davant de quelcom desconegut, arribem a fer-nos mentalment la tercera pregunta? . . .

12 Octubre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

SOM INFLUENCIABLES?

Ara ja fa bastants anys, un tal Johnny Carson, presentador d’un famós programa de televisió americana, va gastar una broma als seus espectadors, dient-los que hi havia escassetat de paper pel quarto de bany. I, a continuació, va descriure algunes de les conseqüències més directes d’aquesta escassesa.

L’audiència va passar una bona estona molt divertida amb l’ocurrència. Però els espectadors, alarmats per la possible conseqüència d’una escassetat de paper pel quarto de bany, es varen precipitar a proveir-se del mateix i es produí realment una mancança del dit producte. La gent va pensar que podia haver-hi una escassetat de paper pel wàter i varen acabar amb l’oferta normal d’aquest paper.

Això és un bon exemple del que podríem anomenar “profecia autocumplidora”. I aquest és un fenomen que es produeix quan una persona pren com a cert quelcom que no és veritat i actua en conseqüència, i per tant, la seva conducta fa que l’assumit com verdader es converteixi en realitat. Com podem veure, la profecia autocumplidora és un cas en el qual el món de les idees se sobreposa sobre el món de l’acció. I això passa en totes les avingudes de la vida.

Ja ens ho deia l’estoic Epiceto (55 - 135): “El que pertorba a les persones no són les coses, sinó els judicis relatius a les coses”.

06 Octubre 2.’024

* * * * * * * * * * * * *

ELS ESCURÇÓNS D’ANNÍBAL

Anníbal es troba a la vigília d’un combat naval; dóna les seves últimes instruccions, mentre estan tornant a bord alguns soldats que porten un gran nombre d’atuells de terrissa ben tapats, quin contingut coneixen molt pocs.

Comença el combat; els enemics somriuen tot veient que els mariners d’Aníbal els hi llencin aquells atuells en lloc de pedres i fletxes: el fang es fa trossos i el dany que causa és molt poc.

Passen alguns moments; un mariner sent una picada atroç; al crit de l’aparentment ferit, en segueixen d’altres; tots es giren i veuen amb espant que la nau està plena d’escurçóns. Apareix el desconcert i el desordre. Anníbal maniobra amb destresa i la victòria es decideix a favor seu.

Certament ningú ignorava que era possible recollir molts escurçóns i tancar-les en vasos de fang, i tirar-les a les naus enemigues; però l’ocurrència sols la tingué l’astut cartaginès.

I ell, sens dubte, trobà l’infernal ardit, sense raciocinis ni cavil·lacions; li bastà que algú mencionés la paraula escurçó per encertar, per descomptat, que aquest rèptil podria servir-li d’excel·lent auxiliar.

El talent consisteix moltes vegades en veure una relació que està patent i amb la qual ningú hi cau.

Jaume Llucià Balmes i Urpià (1810 – 1848)

Sacerdot exemplar, filòsof apologista de transcendental

influència en el pensament modern.

29 Setembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

R E C O R DA QUE . . .

 La millor relació no es aquella que uneix a persones perfectes, sinó aquella en que cada individu aprèn a viure, amb els defectes del altra i admirar les seves qualitats.

Qui no valora el que te, algun dia es lamentarà per haver-ho perdut i que qui mal fa, algun dia rebrà el que es mereix.

Si vols ser feliç fes feliç a algú, si vols rebre, dona una mica de tu, rodejat de bones persones i sigues una d’elles.

Recorda, a vegades de qui menys esperes és qui et farà viure bones experiències.

Mai arruïnis el teu present per un passat que no te futur.

Una persona forta, sap com mantindre en ordre la seva vida. Encara que, amb llàgrimes als ulls, se les arregla per a dir amb un somriure: “Estic bé”. 

22 Setembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

L A  P E R L A

Segons conta una llegenda persa, el naixement de la perla va tenir lloc quan la primera gota de pluja va caure des dels núvols dins la immensitat del mar blau; les grans onades la prengueren entre els seus poderosos braços i la bressola-ren com si fos un nadó dins d’un bressol.

“Quina poca cosa sóc davant d’aquesta immensitat!” – digué la gota de pluja.

Però el mar respongué: “La teva modèstia em complau i faré de tu una gota que duri eternament, i posaré en tu els reflexos dels colors de l’iris. Seràs una gota plena de llum i la més pura entre totes les joies. Tu governaràs el món i governaràs també a les dones.”

Havia nascut la Perla.

Maca com totes les llegendes, però. . ., és una llegenda més. . .

Com neix la perla?. . . Que és una perla?. .

(Seguirà)

15 Setembre 2.024

* * * * * * * * * * * * *

NO OBLIDIS MAI . . .

Que la teva presència és un regal per al món.
Tu ets única, no n’hi ha cap més com tu.
La teva vida serà la que tu vulguis que sigui.
Viu els dies d’un en un.
Compta les teves benediccions i no els teus problemes.
Tu ho pots superar tot, vingui d’on vingui.
Dintre teu hi ha totes les respostes.
Comprèn, tingues coratge, sigues forta.
No et limitis a tu mateixa.
Molts somnis t’estan esperant per a ser realitzats.
Les decisions són molt importants,
però has de saber deixar-les per al moment adequat.
No hi ha res que consumeixi més energia que les preocupacions, com més temps es carrega un problema, més pesat es fa.

Sigues capaç de banalitzar de tant en tant, no t’agafis les coses tan seriosament.
Viu un vida de serenitat, no de penediments.
Recorda que una mica d’amor, dura molt.
Recorda que l’amistat és una investidura sàvia.
No oblidis mai que els tresors de la vida són totes les persones que t’envolten.
Adona’t que mai és massa tard.
Fes coses simples i de forma simple.
Tingues salut, esperança i felicitat.
Troba temps per fer comandes a una estrella.
I no t’oblidis mai, ni per un instant, que tu ets especial!!!
I somriu sempre!!!. . .
Que l’Univers espera el teu somriure!!!


08 Setembre 2.024

* * * * * * * * * * * *

EL DIA QUE EM VAREN ENTERRAR

A vegades se somien coses ben estranyes. Tan estranyes que semblen ridiculeses. Jo no sé què ho fa, però crec tenir una especialitat a somiar extravagàncies.

L’altre dia, més ben dit, l’altra nit vaig somiar que m’havia mort i que m’enterraven. I, és clar, com que ho somiava, contemplava tranquil·lament la meva mort i el meu enterrament.

No sé de què vaig morir. Només vaig sentir que el metge, després de masegar-me de dalt a baix, deia lacònicament: “És mort”.

I ja us podeu imaginar el drama. La dona desesperada, els germans plorant i una invasió de veïns, parents i coneguts que, en veure’m de cos present, murmuraven consternats: “Pobre Mon. . . Sembla que dormi. . .”

I tots s’acomiadaven amb la mateixa cançó: “Si heu de menester res, ja ho sabeu. . .”

Després tot es desenrotllà normalment. Em varen vestir, em varen deixar estirat sobrer el llit i l’endemà vingueren els de la funerària i m’encaixonaren dintre un bagul fet a mida.

I arribà l’hora de l’enterrament. Les campanes brandaven llastimosament. . . Quatre capellans es presentaren davant de casa. Posaren el meu bagul dintre el cotxe. Em portaren a l’església. Feren les exèquies al meu cadàver . I emprenguérem el camí del cementiri.

Al meu enterrament hi anava força gent i jo, tafaner, vaig voler mirar la cara que hi feien . Ni mai que ho hagués fet. . . Quin desengany!

Vaig veure molts d’aquells que tenia per grans amics, i que hauria jurat que havien de sentir profundament la meva mort, que seguien alegrement explicant acudits, parlant de cine, de futbol, i si arribaven a recordar-se de mi era per penjar-me algun drapet al sol. Altres persones, poques, aquelles de les quals no m’ho hauria pensat mai, seguien tristoies i amb els ulls negats de llàgrimes. Quines coses més estranyes. . . De cop, el cavall ensopegà, el cotxe féu un sotrac i em vaig despertar.

Vaig fregar-me els ulls. . . Tenia el cap espès i el record d’aquell somni em féu meditar una estona. . . Vaig recordar-me dels que reien i dels qui ploraven i heus aquí la deducció que en vaig treure:

El món és un niu d’hipocresia. Moltes vegades aquell que creus més addicte serà el primer de trair-te i de posar-te la soga al coll. . . Tots portem a dintre el verinós rèptil de l’orgull, de la difamació i de l’enveja.

Aquell somni tan estrany de la meva mort i del meu enterrament m’omplí el cap de reflexions : “Per què som tan falsos?. . . Per què no sabem ésser sincers?”

Que agradable seria la convivència si tots obréssim de bona fe! Si una persona pogués fiar-se d’una altra, si els amics fossin veritables amics al davant i al darrera. . . Si els qui quan pots sentir-los t’enlairen fins als núvols, quan no pots sentir-los no et fessin blanc de les seves murmuracions. . . En una paraula: si les persones fóssim persones, llavors sí que el món seria una bassa d’oli!

Però dissortadament no és així. Què hi farem! Les coses són com són i no com voldríem que fossin, i un, encara que somiï que l’enterren, ha de carregar-se de paciència i bellugar-se fins a l’últim moment. . .

Ramon Ferrer Montplet (1970)

01 Setembre 2.024

* * * * * * * * * * * *

MOSSEGAR-SE LA LLENGUA

Aquí volem parlar de saber mossegar-se la llengua doncs, es tracta d’un aprenentatge, més que no pas d’una facultat innata. El saber-ho fer te dues aplicacions summament importants i que moltes vegades no es tenen en compte.

En primer lloc, ens permet aclarir la ment i les idees i, per consegüent, mostrar-nos més cauts i circumspectes amb les paraules. En segon lloc, redueix el risc de que diguem més del que volem, pretenem o necessitem dir.

Els empresaris japonesos acostumen a utilitzar en les seves reunions, els serveis d’un intèrpret, malgrat que moltes vegades entenen perfectament l’idioma. Aquest petit truc els hi dona més temps per pensar i estructurar una resposta adient.

25 Agost 2.024

* * * * * * * * * * * *

EL PRINCEP BLAU

Era una senyora conca que vivia sola en un pis de lloguer. La seva única companyia era la d’un gat mascle, molt afectuós, al que havia fet capar per consell del veterinari.

Remenant un bagul on hi guardava roba vella i altres coses com nines, ossets de peluix, llibres..., va trobar el conte de la Ventafocs, que tant l’havia fet somiar en el temps de la seva infantesa. Més que tornar-lo a llegir, el va devorar recreant-se en la gran quantitat de dibuixos a tot color que s’hi prodigaven. El tocar de les dotze, la sabateta perduda en baixar tot corre’ns per l’escalinata...

Tota la resta del dia, amb intermitència, el contingut d’aquell conte li barrinava el cap. Que n’era de maca aquella edat i, sobretot, el desenllaç d’aquell conte.

Aquella nit se’n va anar a dormir obsessionada per aquell conte. L’hi va costar agafar el son pertorbada per la narració i fascinada pels dibuixos de la mateixa. I, sense adonar-se, va quedar adormida i va somiar veient-se com la Ventafocs, l’aparició de la fada, la seva vareta màgica, aquell elegant i sumptuós vestit amb el qual la van guarnir, l’olla que es convertia en carrossa, els ratolins en cavalls, el gat amb el príncep, l’arribada al palau, aquella escalinata, el ball en braços d’aquell príncep blau, tan ben paregut i gallard, que tot ballant se l’enduia a una cambra amb poca llum a on ella, estrenyent-se al cos musculós d’aquell Apol·lo que la cenyia per la cintura i mantenia la seva galta quasi tocant la seva i, tremolant d’emoció. li va xiuxiuar a l’orella: “fes-me teva, estimat”

El son es trencà de sobte de manera brusca i amb espant! Alguna cosa ho havia espatllat en un moment idíl·lic. Un pes sobre seu. No, no era el príncep blau. Era el gat, que havent saltat sobre el llit, damunt seu, la mirada fixament amb els seus ulls blaus de felí i, amb una expressió quasi humana, semblava tirar-li en cara: “no recordes maca que vas fer-me capar pel veterinari”.

No, el gat no parlava, sols miolava demanant el sopar. Però somni i realitat varen mesclar-se amb un final decebedor. Aquell somni i aquell ensurt, quedaren registrats en el seu record de per vida.

18 Agost 2.024

* * * * * * * * * * * *

EL PI DE LES TRES BRANQUES

A la comarca del Bergadà, entre els poblats d’Espinalbet i Castellar del Riu, hi ha un bell paratge denominat el pla de Campllonc on en la part central es troba un pi molt singular. Extraordinari arbre que, tenint un sol tronc, a la poca alçada es trifurca. En altre temps havia tingut una ufana magnífica, verament majestàtica amb la seva alçada d’uns 27 metres. Actualment és un arbre mort.

Des de temps immemorial el poble, amb la seva senzillesa, havia vist en aquell pi de tres branques una evocació al misteri de la Santíssima Trinitat. Tan viva era en el poble aquella tradició, que el bisbe de Solsona, Fr. Josep de Mesquià, l’any 1746 va concedir indulgències a qui invoqués la Santíssima Trinitat trobant-se enfront del susdit pi.

El nostre poeta Mossèn Jacint Verdaguer va visitar-lo i va escriure una inspirada poesia que evoca la figura del rei Jaume I quan, fent repòs allí, sota les ufanoses branques, imaginà gestes futures en pro del seu reialme.

El propietari de la finca de Camplloc, en Tomàs Campà, el dia de la Santa Creu -3 de maig- del 1901 va fer cessió d’aquest pi a l’entitat “Unió Catalanista” de Barcelona.

El 1987 el Pi de les Tres Branques va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya.

El maig del 2014 va ser víctima d’una bretolada; li varen tallar una de les branques (que pesava més de dues tones). Però ja “reconstruït” tornà a presidir l’Aplec el 19 juliol del 2015.

Confiem no tornin a intervenir el brètols. . .

11 Agost 2.024

* * * * * * * * * * * *

EL CARRER

Aquesta tarda, quan tornaves de l’Institut, t’observava des de la finestra: has ensopegat amb una pobra dona. Tingues més cura quan caminis pel carrer doncs, en el carrer, també hi ha deures per complir. Si tens cura de mesurar les teves passes i els teus gestos dins d’una casa, perquè no has de fer el mateix en el carrer, que és la casa de tots?

Recordat, Enric: sempre que et trobis a una persona anciana, a un pobre, a una dona amb un crio en braços, a un impedit que camina amb muletes, a un pobre encorbat pel pes de la seva càrrega, a una família vestida de dol, cedeix-les-hi el pas amb respecte; hem de respectar la vellesa, la misèria, l’amor maternal, la malaltia, la fatiga, la mort.

Sempre que vegis a una persona a la qual un carruatge se li tira a sobre, treu-la del perill si és un nen; avisa’l si és un adult; pregunta sempre que té el nen que vegis plorant sol. Recull el bastó de l’ancià que li hagi caigut .

Si dos nens se barallant, separa’ls ; si són dos homes, allunyat per a no assistir a l’espectacle de la violència brutal que ofèn i endureix el cor. I quan passi un home emmanillat entre dos guàrdies, no afeixexis a la curiositat cruel de la multitud, la teva: pot ser un innocent.

Para de parlar amb el teu company i de somriure quan vegis una camil·la d’hospital que tal vegada porti un moribund, o un enterro, per què. . . Qui sap si demà no podria estar sortint de casa teva.

Mira amb reverència a tots els nois dels establiments benèfics que passen de dos en dos: els cecs, els muts, els raquítics, els orfes , els nens abandonats; pensa que són la desventura i la caritat humana les que passen . Dissimula sempre no veure a qui tingui una deformitat repugnant, ridícula.

Apaga sempre els mixtos i cigars que et trobis encesos en passar; el no fer-ho podria costar-li car a algú. Respon sempre amb finor al que et pregunti per un carrer. No miris rient a ningú: no corris sense necessitat i no cridis. Respecta el carrer. L’educació d’un poble, s’observa en la via pública. A on notis falta d’educació afora, la trobaràs també dins de les cases.

Estudia els carrers, estudia la ciutat a on vius, que si demà fossis llençat lluny d’ella, t’alegraria tenir-la ben present en la memòria, i de poder recórrer amb el pensament la teva ciutat, el teu barri, la teva petita pàtria, la que ha constituït per tants anys el teu món, a on has donat els teus primers passos al costat de la mare, a on has sentit les primeres emocions, obert la teva ment a les primeres idees i trobat els primers amics. Ella ha sigut una mare per a tu, t’ha instruït, delectat i protegit. Estudia-la en els seus carrers i en la seva gent: estima-la, i quan sentis que l’injurien, defèn-la. El teu pare.

Edmundo de Amicis (1846 – 1908)

Militar i literat molt popular a l’Italia

04 Agost 2.024

* * * * * * * * * * * *

LA TIMIDESA

El diccionari ens la defineix com una disposició afectiva que es manifesta en la relació interpersonal i sobretot davant situacions noves, i que es caracteritza per una tendència a perdre la seguretat en si mateix i per un desequilibri emocional.

Ara, bé; ja fa uns anys, vaig presenciar per televisió una entrevista que li feien a l’actor Adolf Marsillach. En un passatge de la mateixa, ell es va definir com una persona tímida. L’entrevistador, estranyat i sorprès, li replicà que una persona com ell, cansat de parlar davant de nombrós públic en els escenaris, no es podia considerar com una persona tímida.

L’actor li va contestar: “Quan actuo en una funció no se’m veu tímid, perquè conec la resposta al que jo dic o pregunto . La timidesa apareix quan ignores quina serà la resposta (reacció) de la persona que tens al davant; sobretot si es tracta del altre sexe”.

Si meditem una mica i recordem vivències passades, probablement estarem d’acord amb l’actor. . .

28 Juliol 2.024

* * * * * * * * * * * *

QUALITAT HUMANA

Tothom parla de qualitat de productes, de qualitat de processos, qualitat de serveis, qualitat de sistemes, però molt poca gent parla de qualitat humana, i de qualitat de vida; i sense ella, tot el demés es aparença, sense fonament.

Parlar de qualitat humana, és cuidar els nostres vincles amb els altres. Necessitem refer els nostres vincles humans. No serveix de res treballar de sol a sol en un lloc a on no tenim amics i arribar cansats a una llar en la qual ningú s’interessa per saber com ens ha anat.

Perquè treballar tant, si ens sentim sols? És trist llegir un llibre i no tenir algú amb qui comentar-lo, és dolorós sentir-se preocupat i no comptar amb una persona a qui puguem obrir-li el cor. De poc ens serveix anar a un camp de futbol, sala de jocs, cine, si no tenim amb qui gaudir aquell moment.

Perquè tindre el que no es pot compartir? Ni les coses ni els diners tenen valor intrínsec. El valor de lo material està en la seva aplicació, en el servei a algú o a la convivència amb algú.

La bellesa de tenir està en compartir. La màgia de lluitar per una prosperitat econòmica,consisteix, ni més ni menys, en poder veure somriure a algú a qui li donem el privilegi de gaudir el que guanyem. Això és part de la naturalesa humana. Donar, conviure, estimar, servir i ajudar.

Moltes vegades estem espantats del que tal vegada no podem fer; espantats del que pensarien els altres si deixem que les nostres pors s’interposin en els nostres somnis. Diem no, quan volen dir si. Murmurem quan volen cridar, i després cridem a qui no hauríem que fer-ho. Per què?

Després de tot, creuem per aquesta vida una sola vegada, no hi ha temps per a tindre por. Així que intentem allò que no hem fet, arrisquem-nos, participem en aquest o aquell concurs, presentem aquella poesia, aquella pintura. Enfrontem-nos com a persona guanyadora, també en el quotidià de la vida. Ballem, somriguem, parlem en contra del que no ens agrada, visitem pobles i ciutats que encara no coneixem, no ens quedem amb l’abraçada continguda ni amb el riure amagat. Cuidem molt de la nostra família i diguem-los quan els estimem; valorem el que tenim. Donem gràcies pel que som i tenim.

No oblidem que el temps no torna. No tenim res a perdre i tenim tan i tant per guanyar. . .

Autor desconegut

21 Juliol 2.024

* * * * * * * * * * * *

PENSAMENT...

“(. . .) però hi han raons i, si les busquem les trobarem sempre, raons per explicar qualsevol cosa no hi falten mai, inclòs no essent certes, són els temps que muden, són els vells que cada hora que passa envelleixen un dia, és el treball que deixa de ser el que ha sigut, i nosaltres que sols podem ser el que fórem, de sobte descobrim que ja no som necessaris en el món, si es que algun cop ho fórem, però creure que ho érem semblava bastant, semblava suficient, i era en certa manera etern, durant el temps que la vida durés, que això és l’eternitat, res més que això.”

José de Sousa Saramago (1922 – 2010)
Premi Nobel de Literatura 1998
Fragment de “La Caverna”(2001) 

14 Juliol 2.024  

* * * * * * * * * * * *

UNA HISTÒRIA INTERESSANT

Winston Churchill, malgrat la seva ascendència nord-americana, fou un dels anglesos més influents de l’ història mundial. De molt petit Winston Churchill desitjava ser soldat; es passava hores entretingut amb regiments sencers de joguina. Més tard es graduà en l’acadèmia Sandhurst d’Anglaterra i milità en l’Armada Britànica, Va servir en l’Índia lluitant amb els llancers de Bengala, va combatre en el desert del Sudan al costat de lord Kitchener contra els mahdistes. El 1899 anà a Sud-àfrica com a corresponsal de guerra del Morning Post de Londres; avui en dia veiem per televisió a molts valents periodistes com ell que arrisca’n sa vida per al compliment del seu deure.

Churchill fou capturat i empresonat, L’enemic sabia que era fill d’un lord, es a dir, un presoner distingit; se’ls hi va fugar sensacionalment.

L’enemic oferí recompensa per la seva captura, viu o mort. Per escapar-se Churchill va recórrer centenars de quilòmetres de territori enemic, dormí en els boscos, va travessar nedant nombrosos rius i creuà planícies africanes plenes d’animals perillosos.

Winston Churchill va escriure aquesta història de la seva evasió pel Morning Post i va ésser la sensació periodística de l’any 1900, un relat que tota Anglaterra llegí amb fervor i entusiasme. Es convertí amb un heroi nacional.

Aquesta audàcia i aquest valor van fer que obtingués un lloc en el Parlament britànic a l’edat de vint-i-sis anys. El jove Churchill era un pèssim estudiant, inclòs va perdre un curs: odiava el llatí, el francès, les matemàtiques, i ocupava l’últim lloc de la seva classe a l’escola. Tres vegades tractà de superar els exàmens per a ingressar a l’escola militar de Sandhurst i tres vegades fou rebutjat. Ho va aconseguir a la quarta

Després de graduar-se en un dels collegis més distingits d’aquell temps a Anglaterra, Harron i Sandhurst, descobrí que tenia molt per aprendre. Tenia llavors vint-i-dos anys, i era oficial de l’Armada Britànica, destinat a l’Índia. Va prendre una resolució heroica: la de formar-se, i començà a estudiar i llegir tot el que la seva mare l’hi enviava des d’Anglaterra: història, filosofia, economia. Devorava amb entusiasme a Plató, a Gibbon, a Shakespeare. Així va passar anys, fins a assolir escriure les frases lluïdes i brillants que composen els seus llibres i discursos. A costa d’aquest esforç, arribà a fer d’un orador notablement dolent, per l’impediment de la seva veu, un dels més inspirats i eloqüents del seu temps.

Com ens ensenya la història, a través de les experiències d’altres, el sacrifici i la determinació són elements clau per a qualsevol persona en el seu desenvolupament personal i professional. . . Hem de pagar el preu! Això fa que la sort ens acompanyi. No hi ha res gratis. . ., tot té el seu preu.

07 Juliol 2.024

* * * * * * * * * * * *

COM POTS ESTAR BÉ AMB TU

MATEIX I AMB ELS ALTRES

Imagineu que aneu caminant per la muntanya i us trobeu una font natural. Esteu assedegats i us apropeu al forat des d’on raja l’aigua i beveu a morro. Ràpidament us retireu i, fent expressions de fàstic, us netegeu la boca.

L’aigua és bruta. El cert és que no té gaire bon color i el gust és horrorós i noteu un sabor d’amargor al paladar.

Teníeu la intenció d’omplir la cantimplora, però desistiu de la idea. Pocs minuts després arriba un grup de ciclistes i sense pensar-s’ho treuen les seves ampolles i les omplen fins a dalt. Intenteu avisar-los, però ja és massa tard. Acte seguit penseu que si aquesta font no rep un bon rentat, serà molta la gent que continuarà bevent aigua bruta.

El cap de setmana vinent decidiu anar a la mateixa font i us poseu mans a l’obra i la deixeu d’allò més neta. A continuació us hi aboqueu i feu un bon glop d’aigua cristal·lina. Ara sí que té un bon sabor. El mateix grup de ciclistes arriba ben assedegat i omplen rutinàriament les seves ampolles. Quina bona sensació s’emportaran quan al llarg de la seva ruta puguin beure aquesta aigua.

La metàfora de la font ens serveix per entendre com ens sentim amb nosaltres mateixos. Tots i totes d’alguna manera som com una font, donem aigua als altres. Ens relacionem amb moltes persones al llarg del dia i, si no estem bé amb nosaltres mateixos, serà molt difícil fer sentir bé als altres. Si ens trobem enfadats, decebuts, tristos o margats, l’aigua que donarem serà d’allò més bruta. Per ,molt que ens esforcem a donar i a donar, aquest acte no ens ajudarà perquè donarem aigua de mala qualitat i la gent se n’adonarà.

El primer pas no és continuar donant; el que hem de fer és posar-nos a treballar amb nosaltres i deixar la nostra font d’allò més neta i polida. Podem fer esforços per cuidar-nos, invertir temps amb la finalitat de trobar-nos, treballar per obtenir una bona salut mental, emocional i corporal.

Un cop ens sentim així, serem capaços de donar el millor de nosaltres i fer sentir les altres persones de la millor manera possible. Podrem donar una aigua neta i cristal·lina, que permetrà que la gent del nostre entorn se senti d’allò més satisfeta. El fet de donar d’aquesta manera generarà una millor relació i a la vegada comportarà que les persones ens percebin com a font d’emocions positives.

Quin tipus d’aigua vols donar?

Oriol Lugo

Psicòleg Clínic & Coach Executiu i Personal

“Com ho podem fer perquè siguem tots una mica més

feliços i gestionar millor el nostres conflictes..."

30 Juny 2.024

* * * * * * * * * * * *

NIT DE SANT JOAN

Un vespre quan l’estiu obria els ulls per aquells

carrers on tu i jo ens hem fet grans,

on vam aprendre a córrer

damunt d’un pam de sorra

s’alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor

I amb una taula vella ja érem rics.

Pels carrers i les places

anàvem de casa en casa

Per fer-ho cremar tot aquella nit

de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.

No en sabíem gaire

de les llàgrimes que fan que volti el món.

Anàvem entrant a la vida.

Mai una mentida,

no ens calia i res no ens robava el son...

Els anys m’han allunyat del meu carrer

i s’han perdut aquells companys de jocs.

El bo i el que fa nosa

com si qualsevol cosa.

Sembla que tot s’hagués cremat al foc

de Sant Joan.

I ara aquesta vesprada

veig els ‘nanos’ collin llenya pel carrer.

Corren. Com jo abans corria.

Els crido i em miren

com si fos un cuc estrany o passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar.

Jo he sigut com vosaltres.

No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.

Que amb una taula vella sigui ric.

Pels carrers i les places

aniré de casa en casa

per fer-ho cremar tot aquesta nit

de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat

23 Juny 2.024

                                                       * * * * * * * * * * * *

SABEM ENLAIRAR-NOS?

Un rei va rebre com obsequi, dos petits falcons i els va entregar al mestre de falconeria per què els entrenés. Al cap d’uns mesos, el mestre informà al rei que un dels falcons estava perfectament ensinistrat, però que l’altra, no sabia el que li passava doncs no s’ha havia bellugat de la branca a on el va deixar des del dia que el va rebre.

El rei manà cridar a curanderos i sanitaris per què veiessin al falcó, però ningú va poder fer-lo volar. A l’endemà el monarca va decidir comunicar al poble que oferia una recompensa a la persona que fes volar al falcó. Al següent dia, va veure al falcó volar àgilment pels jardins de palau. El rei digué als seus cortesans:

- “Porteu-me a l’autor d’aquest miracle”. Els cortesans li van portar a un humil camperol. El rei li va preguntar:

- “Tu has fet volar el falcó? Com ho has fet? Ets tal vegada un mag?”

El camperol intimidat, li digué al rei:

- “Fou molt fàcil, majestat, sols vaig tallar la branca i el falcó es va enlairar; se’n adonà qui tenia ales i se’n va anar volant”.

Enlairem-nos abans que algú ens talli la nostra branca.

16 Juny 2.024

* * * * * * * * * * * * *

M A D U R E S A

Parlant de seny; ara fa poc estava esmorzant amb en Vince Bergman, amic meu des de fa més de 30 anys, i a qui tinc molt d’afecta i un gran respecta. Estàvem recordant temps passats, tal com fan els amics sovint ment. Vince recordà un incident que em va semblar digne de mencionar-lo a vostès.

Vince es trobava treballant amb un nou cap que, dansà llavors ha arribat a ocupar llocs d’importància cada vegada més alts. La història de Vince ens dóna la raó.

Després d’haver passat alguns dies junts, Vince s’estava acomiadant del seu nou cap. Quan Vince pujà al tren, el nou cap li digué des de l’andana: “No deixis de dir-me quan consideres que necessito el teu ajut”.

Mentre més penso en aquesta frase, més sàvia em sembla. La majoria de nosaltres hauríem dit: ”Ja t’avisaré quan necessiti el teu ajut” o "Et trucaré quan et necessiti”. Però aquest home tenia més saviesa que no pas experiència. Se’n adonà que en aquesta nova etapa de la seva carrera, cometria molts errors que ell consideraria com equivocacions. Necessitaria consells que no sabria que necessitava. Un amic inestimable, amb la integritat i l’experiència d’en Vince, podria convertir-se en un valuós amic i conseller, sobretot si no havia de ser consultat.

Es necessita tant humilitat com saviesa en els dos extrems perquè un acord com aquest funcioni. Però pensin en l’ansietat que deixaríem de tenir tots nosaltres si tinguéssim o fóssim un amic així.  Això és maduresa excepcional.

                             

C.Dean Fales (1956)

09 Juny 2.024

* * * * * * * * * * * * *

MÉS SOBRE LA PERLA

Ara ja sabem que les perles són producte del dolor, el resultat de l’entrada d’una substància estranya i indesitjable a l’interior de l’ostra, com un paràsit, tant o més diminut que un gra de sorra. I com a la part interna de l’ostra es troba una substància llustrosa anomenada nacre que, com a defensa, va envoltant a l’intrús amb capes i més capes de nacre. Com a resultat es va formant una formosa perla.

La perla, també podríem dir, és una ferida cicatritzada. Una ostra que no ha sigut ferida, no pot produir perles.

T’has sentit molest per paraules que t’han ferit?

Has estat acusat d’haver dit coses que mai has dit?

Les teves idees foren rebutjades o mal interpretades?

O, tal vegada foren preses per algú per presentar-les com a pròpies?

Has patit cops dels qui prejutgen indegudament?

Has estat objecta d’indiferència?

Llavors. . ., produeix una perla!              

Cobreix cadascuna de les teves ferides amb vàries capes d’amor.

Moltes persones sols aprenen a cultivar ressentiments, deixant les ferides obertes, alimentant-se amb sentiments pobres que impedeixen que cicatritzin les lesions.

En la realitat de la vida, veiem moltes “ostres buides”, no perquè no hagin estan ferides, sinó perquè no han sabut perdonar, comprendre i transformar el dolor amb amor.

Com està la teva perla?

 02 Juny 2.024

* * * * * * * * * * * * *

QUÈ ÉS UNA PERLA?

Una malaltia de l’ostra, productora ocasional de la perla, tal com veurem, prové d’un cuquet semblant a la “tènia” de l’home. Aquest cuc, després de passar per diverses metamorfosis, s’allotja i desenvolupa dins l’intestí d’un peix, certa espècie de ratjada, que sol habitar en els indrets on hi ha bancs d’ostres. El mateix que la tènia humana, un cop es a dins de la ratjada, el cuc que la rosega va expulsant gèrmens i aquests infecten constantment a les confiades ostres, quines valves s’entreobren per aquelles aigües.

L’ostra, en sentir-se atacada per la larva del cuc, es defensa embolicant-lo amb una fina capa de nacre, que és una secreció natural del mol·lusc. Sobre aquesta primera capa, l’ostra, temorosa del germen que porta dins, ni afegeix altra, i després altra, tal com si fossin successives capes de pintura, i així es forma, per acumulació d’aquestes tintes, que ni els més grans pintors del món sabrien imitar, la meravellosa joia que anomenem perla. Si en trenquéssim una, en el seu interior trobaríem les restes informes del diminut cuquet que la provocà.

Així, cada una de les perles que en els magnífics collars brillen amb reflexos més purs i tènues que els de l’aurora, sobre el pit de les senyores elegants, belles i poderoses, en les corones reials i imperials, i en tots els fantàstics joiers, són, en definitiva, el sepulcre d’un miserable cuc. . .

26 Maig 2,024

* * * * * * * * * * * * *

TOT DEPÈND DE L’ENFOCAMENT

En una època ja llunyana, un petit poble de Lituana es va veure afectat per una curiosa però mortal epidèmia. Quan un dels seus habitants contreia la curiosa infermetat, queia en un estat de coma profund que, generalment, produïa la mort del malalt. Quasi tots els afectats morien en un termini d’unes vint-i-quatre hores. Malgrat això, en algunes contades ocasions, alguns residents d’aquest lloc remot, de forma quasi miraculosa despertaven de nou a la vida en perfecte estat de salut . A principis del segle divuit, època en què això va passar, els recursos i coneixements mèdics eren escassos i resultava difícil dilucidar si un pacient estava viu o mort.

Encara que, desgraciadament, tots estaven realment morts, un dia els habitants d’aquest petit poble varen descobrir amb horror que havien enterrat a un dels seus veïns viu. Això causà un gran enrenou dins la vila. Tot el veïnat es va reunir per decidir que es podria fer per evitar una situació tan desagradable. Al final d’un gran debat, alguns vilatans restaren d’acord amb la següent solució: posar en cada taüt menjar i aigua a prop del cos del difunt. També se les enginyaren perquè, malgrat l’enterrament, l’aire pogués arribar al taüt. Aquesta solució era difícil d’instrumentar, però podia salvar vides humanes.

Altres veïns optaren per una segona solució, més senzilla de posar en pràctica. Proposaren adossar a l’interior de la tapa de cada taüt, una afilada estaca d’uns 25 centímetres de llarg, a l’alçada del cor del cadàver. Així, la qüestió de si el presum-te difunt, estava viu o mort quedaria resolta tan punt es tanqués la tapa del taüt.

La diferència entre les dues solucions aportades pels vilatans d’aquesta historia es fonamentava en el plantejament del problema que feia cada grup. El primer es preocupava de l’horror d’enterrar una persona viva. El segon volia assegurar de què realment la persona que enterrava estava morta.

L’historia, és macabra, però utilitzant-la com a metàfora, constatem que la solució de qualsevol problema en la vida pot venir donat per l’enfocament que se li pugui donar.

19 Maig 2.024

* * * * * * * * * * * * *

LA GERMANA MORT

En el decurs de la vida, la mort sempre ens sorprèn i en la majoria de casos fem com si no la coneguéssim. La veiem amb l’estupefacció de qui contempla el lladre que s’endu un ésser conegut o estimat, proper o llunyà, jove o vell. La suportem amb la rebel·lia continguda d’aquell que no la ignora i, massa sovint, ens neguem a acceptar-la.

Si tenim present –ho hem dit tantes vegades!—que en aquesta vida no hi ha res perquè sí, per què la mort hauria de ser una excepció? La mort sempre acaba capgirant la nostra escala de valors i ens obliga a reestructurar-la des d’una realitat més objectiva. Quantes coses que fins un moment determinat teníem per essencials, després d’una mort propera deixen de tenir la més mínima importància!

La mort, doncs, en el nostre món disfressat de superficialitat, ens dóna la justa mesura de les coses, perquè ens fa prendre consciència de la nostra pròpia fragilitat. Ens diu d’una manera molt clara allò de “avui hi som i demà no hi som”, que forma part del nostre bagatge cultural i que tan sovint oblidem. Possiblement la nostra assignatura pendent és precisament viure la vida sense perdre mai de vista la mort, vivint cada un dels instants com si fos el darrer. I alhora, la nostra tesi doctoral consisteix en el des aferrament definitiu, el del cos, amb consciència plena, això sí, de la nostra condició immortal.

Des de la consciència de la mort com a un episodi més de la vida, no ens restaria altra cosa que gaudir intensament de tots i cada un dels nostres actes, de totes i cadascuna de les nostres paraules, de totes i cadascuna de les nostres relacions. Aprendríem a no perdre el temps en superficialitats i, alhora, maldaríem per anar per la vida sense deixar res pendent.

Deixaríem de sentir-nos dolguts amb nosaltres mateixos per no haver fet a algú en vida, allò que després de la mort ja no li podem fer. Quantes vegades, després de la mort d’algú proper, ens adonem que no li hem mostrat prou el nostre afecte. I, possiblement, se n’ha anat sense que li haguéssim dit mai que l’estimàvem!

Hem de convenir que la consciència de la mort, lluny d’esporuguir-nos, ha de servir per relacionar-nos des de l’autenticitat dels nostres sentiments. Ens ha de moure a no deixar res per sobreentès, sinó a expressar en tot moment els sentiments més nobles que ens uneixen.

No ens en anem mai a dormir sense el convenciment que aquells que ens envolten saben que els estimem, que els respectem, que poden contar amb nosaltres. Això ens permetrà mantenir-nos serens i fora de nosaltres mateixos, sense que aspectes secundaris de la societat (normes morals, convencionalismes, necessitat d’aparentar allò que no som) prenguin protagonisme, ens condemnin a viure des de la superficialitat i ens allunyin de la veritable raó de viure, que és el nostre lliurament incondicional als altres.

Regina Ferrando i Ferran

Article publicat en la Revista

“la clau” nº 1363 de juliol 2015

12 Maig 2.024

* * * * * * * * * * * * *

ARREGLAR EL MÓN

Hi havia un científic preocupat amb els problemes del món, i estava obstinat a trobar els mitjans per disminuir-los. Es passava dies tancat en el seu laboratori buscant respostes pels seus dubtes. Et aquí que un dia, el seu fill, de set anys, va envair el seu santuari, decidit a ajudar-lo a treballar. El científic , nerviós per l’ interrupció, va intentar que el seu fill fos a jugar en altre lloc. Veient que seria impossible treure’l d’allí, el pare procurà quelcom que donar-li al nen per distreure la seva atenció. . De sobte prengué un planisferi d’una revista i, amb unes estisores, retallà el mapa en diversos trossets. I, junt amb un rotllo de cinta adhesiva, li donà al nen tot dient-li:

“Oi que a tu t’agraden els trencaclosques?"  Llavors vaig a donar-te el món perquè l’arreglis. Aquí tens tot el món trencat. Mira si pots arreglar-lo! Fes-ho tot solet”

Pensà que al nen li portaria dies recompondre el mapa. Però, poques hores després, va sentir la veu del nen que el cridava:

“Papa! Papa! Ja ho he fet tot. He aconseguit acabar-lo tot!!”

Tot primer el pare no donà crèdit a les paraules del fill. Era impossible que a la seva edat haver aconseguit recompondre un mapa que mai havia vist. Llavors, el científic va aixecar els ulls de les seves anotacions, segur que veuria un treball digne d’un nen. Per la seva sorpresa, el mapa estava complet. Tots els trossets havien estat col·locats en els seus llocs. Com era possible? Com aquella criatura havia estat capaç?

“Tu no sabies com era el món, fill meu. Com ho has aconseguit?”

“Papa, jo no sabia com era el món, però quan tu vares treure el paper de la revista per retallar-lo, jo vaig veure a l’altra banda la figura d’un home. . . Quan tu em vas donar el món per arreglar, vaig donar la volta als retalls i vaig començar a arreglar a l’home, que jo sabia com era. Quan aconseguí arreglar a l’home, vaig donar volta a la fulla i em vaig trobar que havia arreglat el món”.

05 Maig 2024

* * * * * * * * * * * * *

R E F L E X I Ó

L’èxit comença en la voluntat: si penses que estàs vençut, ja ho estàs. Si penses que no t’hi atreveixes, no ho faràs, si penses que t’agradaria guanyar però que no pots, no ho assoliràs. Per què en el món trobaràs que l’èxit comença amb la voluntat de la persona.

Tot es troba amb l’estat mental; per què moltes carreres s’han perdut abans d’haver-les corregut i molts covards han fracassat abans de trobar el seu treball?

Pensa en gran i els teus fets creixeran. Pensa en petit i enrere quedaràs. Pensa que pots i podràs. Si penses que tens avantatge, ja en tens.

Has de pensar bé per aixecar-te. Has d’estar segur de tu mateix abans de guanyar un premi.

La batalla de la vida no la guanya sempre la persona més forta o més lleugera perquè tard o d’hora la persona que guanya és aquella que creu que pot fer-ho.

I també afegir que aprenem a estimar, no quan trobem a la persona perfecte sinó quan trobem lo perfecte de la persona imperfecte

Hi ha moments que la vida sembla que t’ho fiqui difícil, que no et somrigui, que et doni l’esquena; però no és així, la vida si no ens fes lluitar no seria vida, seria tot massa avorrit, massa fàcil. Cada dia de la vida mira al sol i et picarà l’ullet i abans d’anar a dormir mira el cel, crida entre les estrelles; saps que sempre estic i estaré allà.

Anònim

28 Abril 2.024

* * * * * * * * * * * * *

A LA MORT D’UNA ÀVIA

S’ha mort l’àvia del meu amic Anton. No era pas una dona vella. Avui no n’hi ha d’àvies velles. Les dones sols es fan grans. Aquella imatge de la padrina vestida de negre, amb el mocador al cap, ha desaparegut. La senyora Maria feia encara molt de goig. I era presumida.

Tu, Anton, l’has plorada. Però encara la ploraràs més. Ara tens setze anys. Aviat aniràs al cine. . ., o a ballar. És natural. Però. . ., vindrà un dia. . ., no sabràs per què. . ., que recordaràs tot el que ella va fer per tu.

El seu fill havia tingut un hereu. I ella, que fins aleshores era la mare, va passar a ser l’àvia. El primer dia li va sorprendre una mica. Ja no era la Maria, ni la senyora Maria, ni la Mare. . . Era l’àvia! L’àvia del petit Anton, l’avia teva. La que junt amb la teva mare, et vetllava a la nit, la que s’alegrava quan et sortien les primeres dentetes. . . La que et va posar el vestit de la Comunió. I amagava al teu pare els resultats dolents dels exàmens. Tu sabies que ella era el teu refugi. I quan havies fet una malifeta, et posaves sota la seva protecció. I quan necessitaves diners li’n treies amb una moixaina.

Si una mare és el més gran del món, imagineu què serà una àvia que ha estat dues vegades mare!

Ara la teva ha passar a ser un record. No te n’adones, però ha mort quelcom de tu. Com si al teu arbre, li haguessin tallat una arrel molt profunda.

Si alguna àvia em llegeix

que rebi tot l’amor

que elles es mereixen.

Jordi Valent (1970)

21 Abril 2.024

* * * * * * * * * * * * *

A M I S T A T

Sempre s’ha dit “qui té un amic, té un tresor”, i és cert. Els que tenim la immensa fortuna de gaudir dels nostres amics som immensament rics, perquè l’amistat sincera és una de les coses més maques que existeixen.

Els amics verdaders ho donen tot de forma desinteressada, sense preguntar, sense exigir. Hi són sempre que els necessitem oferint-nos una abraçada, eixugant les nostres llàgrimes, compartint els nostres tristos, els nostres fracassos i celebrant amb nosaltres els nostres triomfs i alegries.

A vegades passa massa temps sense que ens parlem o fem una trobada, però, sabem que ells estan allí, que l’amistat i l’estima perduren.

Una amistat no creix per la presència de les persones sinó per la màgia de saber que encara que no les vexis, les portes dins del cor.

14 Abril 2.024

* * * * * * * * * * * * *

CURIOSITATS

Diuen que quan la deessa Venus es trobava prenyada, veient que s’apropava el part, va decidir consultar a les tres Forces sobre l’esdeveniment que la esperava.

Lachesis li respongué que naixeria una pedra; Cloto li va dir que seria un tigre, i Atropos digué que seria una centella.

Finalment la deessa va parir i, entre tanta i tanta diferència, va néixer l’Amor.

Amb qual cosa les respostes foren verdaderes.

* * * * * * * * * * * * *

Diuen que si un home no compren perquè una dona porta un escot pronunciat, la dona feria millor en portar un altre cosa.

* * * * * * * * * * * *

Diuen que la vida s’ha de prendre amb amor i amb humor. Amb amor per a comprendre-la, i amb humor per suportar-la.

07 Abril 2.024

* * * * * * * * * * * * *

REALITATS

- Quan estàs a dalt, els teus amics saben qui ets,  quan estàs avall, tu saps qui són realment els teus amics.

- En aquest món no vulguis mai dependre de ningú, perquè fins i tot la teva ombra t’abandona quan estàs en la foscor.

- Aprèn a apreciar el que tens abans que el temps t’ensenyi a apreciar el que vares tindre.

- Mai et donis per vençut si creus que pots seguir lluitant.

- No esperis el moment perfecte, pren el moment i fes-lo perfecte.

- La vida té quatre sentits: amar, sofrir, lluitar i guanyar.   El que estima pateix, i el que pateix lluita. . ., i el que lluita guanya.  Si ets un lluitador,  enganxa-ho a la teva paret.

- El teu dolor, ningú el sent, les teves alegries ningú les nota, les teves tristeses ningú les veu. Però fes quelcom mal fet, comet un sol error i tots et criticaran.

31 Març 2.024

* * * * * * * * * * * * *

PENSAMENTS

* Ens cal dos anys per aprendre a parlar i tota    una vida per aprendre a callar.

* El bon humor no costa res i ho compra tot.

* Tot l’amor que sembrem, tard o d’hora florirà.

* Le bones maneres són la manera feliç de fer les coses.

* A la joventut aprenem, a la vellesa entenem.

* Ningú és responsable de la cara que té, però sí que és responsable de la cara que posa.

* Una flor no s’asseca mai sense deixar a terra un ramell de llavors.

* Crec que el temps perdut és aquell que s’ha passat sense estimar.

24 Març 2.024

* * * * * * * * * * * * *

ES TRACTA DE LA SEVA VIDA

Dins del camp empresarial resulta interessant preguntar a qualsevol grup d’executius joves sobre les seves ambicions personals. Què vol arribar a ser? A quin lloc aspira? Quin és el seu gran objectiu?

Quasi, sense excepció, la resposta sol ésser: “President de la Companyia”, o “President del Consell d’Administració”, o “Director General”, o qualsevol altra contestació semblant. No cal dir que aquests són objectius respectables. Però hom no pot evitar pensar quants d’aquests joves es limita a donar una resposta condicionada. És això el que realment desitgen, o es tracta únicament del que creuen que es suposa que desitgen? I quina part de la resposta està condicionada per la por de què qualsevol menys elevada s’interpreti com falta d’ambició?

Qüestionar la validesa d’algunes de les respostes pot semblar especulatiu, però no ho és per complet. Lliures de la pressió del grup, solen emergir els verdaders objectius i ambicions, freqüentment ben diferents de les respostes donades en públic.

Evidentment no hi ha res de dolent en desitjar arribar a ser President de la Companyia o Director General. Però tampoc té res de dolent no aspirar en aquesta posició. Algú ha de ser President o Director General. Però algú té també que ocupar moltes altres posicions tan importants i necessàries, a la seva manera, com les que ocupen els més alts executius. El que importa, sigui quina sigui l’elecció, és que hom la prengui lliurement i se’l respecti per ella.

És deslleial, inclòs cruel, imposar els nostres objectius i ambicions als altres i menysprear-los si no els accepten o bé no els aconsegueixen. Ningú té dret a fer-ho. I si es fa, quasi sempre, en el millor dels casos, produirà frustració, i, en el pitjor, resultats encara més dolents.

Quan millor seria, dir: “Es tracta de la seva vida, vísqui-la i jo respectaré el seu dret a viure-la”

C.Dean Fales

29 desembre 1980

17 Març 2.024

* * * * * * * * * * * * *

QUÈ PUC FER?

Aquella nit Martín Luther King donava una conferència. Volia convèncer als assistents de l’ importància de desenvolupar un profund sentit de col·laboració entre les persones, a fi de poder assolir objectius valuosos per a la comunitat. Ell havia escoltat moltes vegades la mateixa queixa estèril: “Però, què puc fer jo?”

Luther King va manar s’apaguessin les llums de l’estadi. Quan tot va quedar fosc, preguntà: “Algú podria ajudar a il·luminar-nos?”

Tots van romandre amb silenci. Ell va treure el seu encenedor i el va encendre.

“Veieu aquesta llum?” –va dir- El públic assenti, amb silenci. “Ens serveix per quelcom?” – Novament silenci.

“Traieu ara, cadascú de vosaltres, el vostre encenedor, i quan us doni la senyal, enceneu-li-ho”

L’estadi s’il·luminà amb milers de petites llums ...

10 Març 2.024

* * * * * * * * * * * * *

COSES APRESES

Entre altres:

He après que jo no soc com voldria ser, sinó com soc.

He après a viure entenent que per aconseguir quelcom no n’hi ha prou en seure’s i esperar.

He après que tot el que vivim és necessari, encara que sigui increïblement dolorós.

He après que la vida no és com hom voldria que fos, sinó com és.

He après que sota la cuirassa més dura hi ha algú que vol ser apreciat i estimat.

He après que ningú és perfecte fins que t’enamores d’aquesta persona.

I, sobre tot, he après que els somnis em poden donar vida.

Son coses que no es diuen, però que es senten.

03 Març 2.024

* * * * * * * * * * * * *

EL PESCADOR I LA SEVA MULLER

Es tracta d’un conte d’origen alemany, molt poc conegut, recollit pels germans Grimm, que narra com un desig pot tornar-se en contra de qui el demana.

Diu així:

“Un pescador molt pobre va trobar un dia un peix daurat que assegurava ser un príncep encantat. Compadit de la seva sort, l’home el va alliberar. Quan va tornar a casa la seva muller el renyà, dient-li que hauria d’haver-li demanat una contrapartida.

L’endemà el pescador va tornar a treballar i va invocar el peix daurat, per demanar-li una casa millor per a la seva dona. El desig li fou concedit.

En uns dies, la dona volia més i instà al seu marit perquè tornés a parlar amb el peix i li demanés un castell. Ell s’hi resistí però finalment va accedir malgrat els presagis negatius en forma de tempestes. Després de tenir el castell, la dona va voler tenir poder, i per això demanà ser rei i emperador fins a dominar tota la terra visible.

El cel ja estava tot negre quan ella va mirar cap amunt i va voler manar sobre aquell clima, per això va obligar al pescador que demanés al peix que volia ser igual a Déu. Quan el peix daurat aparegué i sentí el nou desig, tornà a la dona al seu estat inicial en una pobra i mísera cabana.”

* * * * * * * * * * * * *

Anàlisi: El pescador és presentat com un personatge positiu: s’acontenta amb el què té, mostra compassió pel peix encantat, mira de fer pensar la seva dona. Però alhora és feble i per això és vençut per la dona, personatge que apareix com negatiu dins el conte, qui no solament mostra una gran ambició, sinó que és colèrica i demana coses que no li pertoquen (com ser rei i no pas reina). El temor del pescador, doncs, fa que demani els desitjos malgrat els presagis negatius del cel, que es va enfosquin i tornat amenaçador.

25 Febrer 2.024

* * * * * * * * * * * * *

A VEGADES. . .

A vegades oblidem que ens han donat dues orelles i una sola boca.

A vegades no hi ha una propera vegada, ni una segona oportunitat, a vegades és ara o mai.

A vegades quan diem: ”Estic bé!”, el que volem és que algú ens miri als ulls, ens abraci i ens digui. . .

A vegades mirem massa endarrere, mentre caminen cap endavant.

 18 Febrer 2.024

* * * * * * * * * * * * *

C A N V I

Es conta que hi havia un nen molt sensible i intel·ligent, que es preocupava i lamentava per l’estat en què es trobava el món.

Més endavant, durant la seva joventut, començà a protestar i queixar-se per les polítiques impulsades pel Govern del seu país.

Frustrat per no aconseguir els canvis que desitjava, en arribar a l’edat adulta centrà les seves crítiques i judicis en la seva dona i els seus fills. Fou sens dubte una vida marcada per la lluita, el conflicte i el patiment.

No obstant això, en complir 80 anys i afligit per una malaltia terminal, experimentà una revelació que va transformar la seva manera de veure la vida. Tant fou així, que hores abans de morir va deixar per escrit l’epitafi que més tard s’escriuria damunt la seva tomba.

“Quan era nen volia canviar el món. Quan era jove volia canviar al meu país. Quan era adult volia canviar la meva família. I ara que sóc un ancià i que estic a punt de morir, he comprès que si hagués canviat jo, hauria canviat tota la resta”.

11 Febrer 2.024

* * * * * * * * * * * * *

C O M U N I C A C I Ó

Els éssers humans, com ho som tots nosaltres, són en totes les edats, refractaris al CANVI. Res tan dramàtic per a la major part de nosaltres amb la perspectiva de haver de canviar qualque cosa en les nostres vides: la nostra residència, el nostre lloc de treball, la nostra manera de fer. En última instància, ens molts casos, ens neguem a escoltar a aquell de qui pensem que pot tenir raó al incitar-nos a canviar. . . Perquè, si veritablement tingués raó, hauríem de canviar, i no volem. Llavors, trobem que el més senzill i més còmoda és no escoltar ni tan siquiera mantindre una simple conversa. ·”Vostè tal vegada tingui raó, però jo no vull canviar i per això no l’escolto”. Un dels solitaris de Port Royal, Nicola, escrivia en la seva LLÒGICA: “Ens trobem per tot arreu amb esperits falsos que es tancant de banda amb tanta tossuderia, que no escolten res que els pugui desenganyar”.

Reacció natural i inevitable. Si es conegués més a fons la naturalesa humana, des de el mateix moment en que hom hagués de dir algunes coses, que normalment han d’implicar una modificació en el comportament o en els hàbits de l’altra, hauria de malgastar alguns encants suplementaris i disposar d’arguments més atractius.

La barrera la tenim aquí: hem de saltar-la si volem establir una bona comunicació.

André Conquet

(1913 – 1993)

04 Febrer 2.024

* * * * * * * * * * * * *

LA CONCENTRACIÓ I LA PIETAT

Un jove, ple d’amargor, va anar a un Monestir el Japó i dirigint-se a un vell mestre, li va exposar:

- “Voldria aconseguir l’ il·luminació, però em sento incapaç de suportar els anys de reclusió i meditació. Hi ha potser un camí ràpid per algú com jo?

-“T’has concentrat a fons en quelcom durant la teva vida? – Va preguntar el mestre.

-“Sols en els escacs doncs, la meva família és rica i mai he treballat de debò.

El mestre cridà a un monjo. Portaren un escaquer, amb les seves peces, i una espasa molt afilada.

-“Ara jugaràs una partida d’escacs molt especial. Si la perds, et tallaré el cap amb aquesta espasa; i si, per al contrari, guanyes, la tallaré al teu adversari”.

Començà la partida. El jove notava les gotes de suor recorrent la seva espatlla doncs, estava jugant la partida de la seva vida. L’escaquer es convertí en un món sencer. S’hi va identificar amb ell i formava part del mateix. Començà perdent, però al seu contrincant va cometre un error. Aprofità l’ocasió per llançar un fort atac, que canvià la seva sort. Llavors mirà de reüll al monjo.

Va veure un rostre intel·ligent i sincer, marcat per anys d’esforç. Va evocar la seva pròpia vida, ociosa i banal. . ., i, de sobte, es va sentir tocat per la pietat. Així que va cometre un error voluntari i després un altre. . . Anava a perdre.

Veient-ho, el mestre llançà l’escaquer a terra i les peces quedaren barrejades i escampades.

- “No hi ha vencedor ni vençut” -va dir- “No caurà cap cap”.

Es girà vers el jove i afegí: 

- “Dues coses són necessàries: la Concentració i la Pietat.   Avui has après les dues.”

28 Gener 2.024

* * * * * * * * * * * *

EL LLEÓ I EL MOSQUIT

Un mosquit s’apropà a un lleó i li digué:

“No em fas por i, a més, no ets més fort que jo. Si et penses el contrari, demostrem-ho. Què esgarrapes amb les teves urpes i mossegues amb els teus ullals?”

“Això també ho fan els dèbils defensant-se d’un lladre!”

“Jo sóc més fort que tu, i si vols, ara mateix et desafio a un combat”.

I fent sonar el seu brunzit, caigué el mosquit sobre el lleó, picant-lo repetidament al voltant del morro, a on no hi ha pèl. El lleó va començar a esgarrapar-se amb les seves pròpies urpes, fins que renuncià al combat. El mosquit, victoriós, va fer sonar novament el seu zum-zum; i, sense adonar-se, de tanta alegria, es va enredar en una tela d’aranya. Al mateix temps que era devorat per l’aranya, es lamentava de què ell, que lluitava contra els més poderosos guanyant-los, anés a morir a mans d’un animal insignificant: l’aranya.

No importa que tan grans siguin els teus èxits en la vida; cuida sempre que l’alegria per haver-ne obtingut un d’ells, no ho arruïni tot.

Faula de Isop o Esop (620 – 560 a.C.)

21 Gener 2.024

* * * * * * * * * * * *

V A L O R

Traduïm com filosofaven sobre el valor els grans filòsofes de l’antiguitat:

Qui és fort no te por

Qui no te por no està trist

Qui no està trist és feliç

Aquest sil·logisme és propi de la nostra Escola. Alguns s’esforcen a respondre contra ell d’aquesta manera: els estoics assumeixen, com quelcom admès, una premissa que és falsa i controvertida, es a dir, que “l’home fort no tem”. “Què, doncs”, -diuen- “no temerà l’home fort els mals que l’amenacen? Això seria propi d’un dement i d’un llunàtic . L’home valent, certament té temor però d’una manera moderada; mes no està lliure de la por”. Els que asseguren això retornen al mateix, que per a ells existeixen defectes menors en el lloc de les virtuts doncs, qui te por, encara que sigui poques vegades i amb poc grau, no està lliure de la debilitat, sinó que sols es torbat lleugerament.

“Jo crec , no obstant això, que és un dement el que no tem els perills que l’amenacen”.

És cert el que tu dius, si existeixen els perills, però si sap que aquells mals no existeixen i que el perill és tan sols roïndat, haurà de mirar els perills sense ansietat i menysprear els temors dels altres.

Si no témer els perills es propi d’un estúpid i d’un dement, serà més savi aquell que més els temerà.

“Segons vosaltres, els estoics, l’home fort s’exposarà als perills”.

“De cap manera! No els temerà, però els evitarà. És propi d’ell tenir cautela , però no pas tenir por”.

SÈNECA, Lucio Anneo (n.4 – 45)

Escriptor i filòsof hispanoromà, n. a Còrdova

14 Gener 2024

* * * * * * * * * * * *

MOSSEGAR-SE LA LLENGUA

El fet de saber mossegar-se la llengua -es tracta d’un aprenentatge, més que d’una facultat innata- té dues aplicacions molt importants, que moltes vegades no es tenen en compte.

En primer lloc, permet a hom aclarir la ment i les idees i, conseqüentment, mostrar-se més caut i circumspecte en les seves paraules. En segon lloc, redueix el risc de que diguem més del que volem, pretenem o necessitem dir.

Els empresaris japonesos acostumen a utilitzar en les seves reunions internacionals els serveis d’un intèrpret, malgrat que moltes vegades entenen perfectament l’idioma amb el qual se’ls parla. Aquest petit artifici els hi dóna més temps per re capacitar i estructurar una resposta.

Recordem que la paraula dita domina sobre qui l’ha dit. La paraula callada queda sota el nostre domini.

Estem perfilant una de les quatre virtuts cardinals: la temprança. 

06 Gener 2.023

* * * * * * * * * * * *

ARRISCAT!

L’escultor contemplava un tronc de fusta noble que tenia al seu davant i, entornant els ulls, va descobrir en el tronc, com al contrallum, una talla perfecta i després altre i altre. . ., en una desfilada interminable. No eren éssers imaginaris, no; eren reals. Estaven allí dins. El seu ofici consistiria en rescatar aquelles criatures alliberant-les de la seva presó de fusta. Però al prendre la gúbia es va sentir totalment paralitzat. Des del cor d’aquell tronc, milers d’éssers aixecaven els braços clamant per a la seva alliberació . Salvar a un era abandonar a molts, però no escollir era excloure’ls a tots. I, com renunciar a salvar aquella única criatura que li era possible?. . . I va sentir un estremiment, perquè va intuir de sobte que el tronc era la seva pròpia vida; les figures ocultes, els mil possibles modes de viure-la, i que ell mateix havia d’escollir un únic destí i tallar-lo amb les seves pròpies mans.

Posar el cor en el que som, en les nostres opcions, en les nostres accions. . . Això ens ajuda a construir la nostra felicitat.

31 Desembre 2.023

* * * * * * * * * * * *

POEMA DE NADAL

Va ser una nit que va florir l’estrella

i va néixer l’Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

més musical, més flamejant! . . .

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

el nostre pit, per atiar l’oblit,

per fer-nos infidels, però retorna

cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura

que està damunt del bé i del mal,

mes no hi val ganivet, ni ànima dura,

és més forta la nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara

seríem tros de carn i pensament

que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;

pell d’home arrossegada pèl corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l’espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

amorosit el baladreig raspós,

i diguem “Glòria a Déu en les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit, fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

J.Mª.de Sagarra

Final de “El Poema de Nadal” – 1.931

24 Desembre 2.023

* * * * * * * * * * * *

SAWABONA

Hi ha una tribu a l’Àfrica que tenen un costum molt maca.

Quan algú fa quelcom perjudicial o errat, porten a la persona al centre de l’aldea i tots els components de la tribu venen i l’envolten. Durant dos dies, li diuen totes les coses bones que ell ha fet.

La tribu creu que cada ésser humà ve al món com un ésser bo. Cadascú de nosaltres, desitjant seguretat, amor, pau i felicitat.

Però a vegades, buscant aquestes coses, les persones cometen errors. La comunitat veu aquets errors com un crit de socors

Llavors s’ajunten per aixecar-lo, per a re connectar-lo amb qui és ell realment, fins que se’n recordi totalment de la veritat de la qual s’havia desconnectat temporalment: “Jo sóc bo”.

SAWABONA, és una salutació usada a l’Àfrica del Sud i vol dir:

“Jo et respecto, jo et valoro. Ets important per a mi”

En resposta les persones contesten SHIKOBA, que es:

“Llavors, jo existeixo per tu”

17 Desembre 2.023 

* * * * * * * * * * * *

CONTEMPLEM LA PUÇA

Aquí tenim la feliç puça saltarina,

no podem dir si és ell o ella,

són tan semblants els sexes. . .

Però ella pot dir-ho , i ell també.

Vull dedicar a l’humor d’en Roland Young i al seu popular poema “El Burro Fastuós” que de tant en tant es revela, ell o ella mateixa, en tots nosaltres.

Convé tindre present que no importa quant elevada sigui la nostra condició, ni com humil sigui la de l’altra; sempre hi haurà coses que l’altra pot fer i que nosaltres no podem fer, i reconèixer que l’altre pot tenir el que nosaltres hem perdut.

Una vegada, durant la meva estada al Canadà, vaig haver d’anar a Sant Louis (Missouri), per assistir a una reunió de màrqueting (sempre havíem d’anar a Sant Louis per reunions). L’empresa m’havia instal·lat en el Missouri Athletic Club, un lloc molt distingit en aquella ciutat, pels financierament afortunats.

Mentre jo em trobava davant la porta d’aquella luxosa residència, esperant per un taxi, vaig sentir com un fastuós individu renyava al porter. “No sap qui sóc jo?” – li va disparar amb veu alta al pobre home. Era evident que el porter no el coneixia.

No em va sorprendre que no mostrés interès en demanar detalls. Però, el que si vaig observar, és com el porter va fer un examen visual d’aquell individu (no el puc qualificar de cavaller), com si volgués investigar el seu pedigrí amb molt més detall del que qualsevol de nosaltres feríem si realment estesi’m interessats a saber-ho.

Puc recordar haver llegit que probablement el 80% (o tal vegada més) de la població mundial no saben ni coneixen qui és el president dels Estats Units, i molt menys un fatxenda com el de la història. I ben segur que no trobaríem paraules que poguessin descriure la seva insignificança.

Bé, suposo que cada persona necessita ser important per algú. I resulta millor ser comprès que no pas censurat si l’únic que podem trobar per omplir aquest paper és ser ella o ell mateix.

C.Dean Fales (26 gener 1981)

10 Desembre 2.023

* * * * * * * * * * * * *

DECÀLEG DEL SOMRIURE

Comencem una setmana i suposo que ens costarà entrar en la rutina de cada dia. Però pensem en l’oportunitat que suposen aquests propers dies per a la nostra vida i la nostra formació, sia qual sia la nostra edat.

I, què tal si els comencem amb un somriure? No fa molt que vaig rebre un correu que em cridà l’atenció: “EL DECÀLEG DEL SOMRIURE”.

1.- Què costa un somriure? Res.

2.- Quant pot produir? Molt.

3.- Quant temps dura? Un instant.

4.- I, el seu record? A vegades tota la vida.

5.- Qui és tan pobre que no la pot donar? Ningú.

6.- Qui és tan ric, que no la necessita? Ningú.

7.- S’empobreix qui la dona? No, s’enriqueix.

8.- Qui està més necessitat d’un somriure? Qui no el té per donar.

9.- Quin és el valor social d’un somriure? Substitueix a qualsevol cosa.

10.- Quina ha de ser la nostra consigna?

       

Somriure sempre!

03 Decembre 2.023

* * * * * * * * * * * * *

CITES I FRASES

DITES CATALANES

Et aquí una dotzena de dites catalanes poc utilitzades i tal vegada poc conegudes:

* La feina matinal, tot el dia val.

* Si tens salut i llibertat, ets ric i no ho saps.

* El cor no parla, però endevina.

* La cultura és com el sucre, com més n’hi ha més dolçor fa.

* Com més edat, més es coneix del món la falsedat.

* El bon camí mai no és llarg de seguir.

* Tota persona que vol mentir, gran memòria ha de tenir.

* És bo saber callar, fins que és hora de parlar.

* Al caigut dóna-li la mà i ell després t’ajudarà.

* La salut no és coneguda fins que és perduda.

* De qui no et miri al parlar, no et fiis l’obrar.

* El temps és com la mula, no recula.


26 Novembre 2-023

* * * * * * * * * * * * * *

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Per regla general, i amb molt poques excepcions, el matrimoni entre un home amb talent i una dona intel·ligent, sol ésser un fracàs. Quan es produeix el xoc, aquest té efecte entre dues potències, com si diguéssim entre dues pedres. En canvi , quan l’intel·ligència del baró xoca contra la normalitat de la dona, no passa res dolent, al menys pel primer.

La dona normal queda convençuda de la saviesa del seu espòs, cosa que no té res de desagradable per l’interessat. Contràriament, alguna vegada he vist com una dona intel·ligent . . ., bé, intel·ligent no doncs, les que ho són de veritat no tracten de demostrar la seva superioritat a cada moment. La dama a qui em refereixo, era culta, tenia una visió clara de certes coses i no l’importava posar en ridícul al seu company, cosa que va fer que la unió resultés un fracàs complet.

I és que als homes no ens agrada que se’ns demostri la nostra beneiteria i molt menys que ho faixi una representant del sexe dèbil.

“Otra Lucha” – 1944

* * * * * * * * * * * * *

Després d’una guerra el vencedor quasi sempre parla amb més respecte del vençut que no pas aquest de qui l’ha vençut. Això no obstant, per més bruta que hagi estat la victòria, cap vencedor la canviaria per la més neta de les derrotes, i, així mateix, qualsevol vençut canviaria la seva honrosa derrota per la més bruta de les victòries.

“Dinero Peligroso” – 1947

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1977)

19 Novembre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

TREBALLANT SOBRE UN MATEIX

VISIÓ INTERNA

Abocat al teu interior i mira dins.

I si no et trobes formós, actua

com el creador d’una escultura que ha

d’esser formosa: Practicarà un tall per

aquí, allisarà allà, farà aquesta línia més

lleugera, aquesta altra, més pura, fins que

del seu treball sorgeixi una escultura formosa.

Fes tu el mateix i talla tot el que sigui excessiu,

redreça el que estigui tort, il·lumina el que està

encobert, treballa fins que el conjunt

resplendeixi de bellesa, i no deixis mai

de cisellar la teva estàtua, fins que brilli

el diví esplendor de la virtut,

fins que vegis la perfecta bondat

fortament assentada en un altar immaculat.

Plotinus (204/5 – 270)

Filòsof Grec

12 Novembre 2,023

* * * * * * * * * * * * * *

VULL AGRAIR. . .

Aquelles coses que mai vaig demanar. Però que estan al meu voltant amb un idioma propi i universal:

     * Aromes, sos i colors.
    * L’obra de l’home, i el poder de Déu.
    * El just equilibri dels cinc sentits.
    * L’harmonia natural dels quatre elements.
    * L’aroma dels colors.
    * La textura de la vida.
    * La muntanya, l’arbre i jo.
    * El perfum de la nit.
    * La llum sobre l’oblit.
    * La musica del capvespre.
    * Els missatges ocults.
    * El plorar de la boira.
    * La sang de la terra.
    * Els esperits del cel.
    * Els contrastos.
    * I per la formosa albada d’avui.

Vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres, per aquests correus rebuts que en ocasions em diverteixen, en altres m’ensenyen quelcom, en altres m’emocionen. . .

Gràcies!

05 Novembre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

HO ESCOLTEM TOT?

Un indi savi tenia un amic que vivia a Roma. Agraït l’amic italià per les moltes atencions rebudes havia invitat a l’indi a casa seva. L’italià i l’indi passejaven junts pel centre de la ciutat. De sobte, l’indi es parà i digué:

- “Per casualitat, sens tu el que jo estic sentit?” – L’italià aguditzà l’oïda. No sentia res més que el soroll del tràfic i de la gent que passava.

- “Per aquí prop hi ha un grill que esta cantant” –va dir el savi indi.

- “T’equivoques. Jo sols sento el tràfic dels cotxes i el soroll de la ciutat!”

Al cap de poca estona, l’indi senyalava al seu amic, entre les branques, a una petita cuca, tot dient: “Veus com era un grill?”

- “Tens raó. Vosaltres els hindús teniu una oïda més fi que no pas els europeus”.

- “T’equivoques. Fitxat” - Tragué una moneda de la butxaca, la deixà caure sobre la vorera. . . De seguida li tiraren l’ull quatre o cinc persones.

- “Has vist?” –replicà el savi- “El soroll de la moneda en caure és més feble que el cant del grill, i no obstant això, te n’has adonat com ho han sentit?”

EN REALITAT ESCOLTEM ALLÓ QUE MÉS ENS INTERESSA.

29 octubre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

UN FET

Aquesta és una petita història que podria ésser versemblant.

Durant l’ocupació nazi d’Àustria varen tindre lloc unes greus inundacions a Viena. Entre els molts incidents que varen ocorre en aquells dies, un home va caure a les turbulentes aigües del Danubi. Prompta una gran quantitat d’espectadors s’amuntegaren a la llera del riu, però ningú s’atreví a tirar-se a les revoltes aigües per a salvar aquell home que s’estava ofegant.

De sobte, un jove animós es tragué l’abric i es preparà per a rescatar al que s’estava ofegant. Just en aquell moment algú de la multitud cridà:

- “No saltis! El que está ofegant-se és un jueu! Deixa què es mori! No arrisquis la teva vida!”

De seguida la multitud s’uní i cridà a l’uníson el mateix. En contra del parer de tots i posant la seva vida en greu perill, el jove es llançà a les perilloses aigües del riu. Rere durs esforços, aconseguí posar a salvo a l’home que ja es trobava mig ofegat. Quan els que havien presenciat l’incident s’aproparen a veure l’home que havia estat salvat, exclamaren meravellats:

- “Gràcies a Déu! En efecte, és un alemany!

- “Sí, és alemany! I jo sóc jueu! – Cridà el jove que havia salvat aquell home.

22 Octubre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

COMPARTIM LA LLUM

Hu-Sun, filòsof d’Orient, contà als seus deixebles la història següent:

“Diversos homes havien quedat tancats per error dins d’una obscura caverna a on no es podia veure gairebé gens. Al cap d’una bona estona, un d’ells va aconseguir encendre una petita teia. Però la llum que donava era tan minsa que quasi no si podia veure res. A l’home se li va ocórrer que la seva llum podia ajudar a què cada un dels altres encengués la seva pròpia teia i així, compartint la flama amb tots, la caverna s’il·luminà.”

Un dels deixebles preguntà a Hu-Song: “Mestre, què ens ensenya aquest relat?” – Hu Song contestà- “Ens ensenya que la nostra llum segueix essent foscor si no la compartim amb el pròxim. I també ens diu que al compartir la nostra llum no l’esvaeix, si no que pel contrari la fa créixer. El fet de compartir ens enriqueix en lloc de fer-nos més pobres”

Els moments més feliços són aquells que hem pogut compartir.

La verdadera amistat, és flor que es sembra amb honestedat, es rega amb afecta i creix amb la comprensió.

De la mateixa manera, si il·luminem el cor amb amor, pot ser que il·luminem altres cors.

Anònim

15 Octubre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

MILLORAR. . . Et aquí la paraula!

I quina paraula. En ella s’encarna tot el que ha fet gran el món. . ., i que encara el farà més gran. . . El desig constant i interminable de millora. Fer millor les coses. No trovar-nos mai satisfets amb el status quo.

Pensem-ho. Quin gran impacte tindria el que cadascú de nosaltres adaptes “millorar” com a consigna per l’any que comença. No importa el rècord què es tingui. No importa el que hom hagi aconseguit . No importa el bé que creiem haver-ho fet.

Millorar!

Hi ha tantes coses que podem millorar. Les nostres relacions personals. Les nostres actituds davant la vida. Els nostres costums, hàbits. La nostra contribució en els altres, a la nostra comunitat, família, amistats. . ., i inclòs en nosaltres mateixos. Coneixem una vella dita: “Sempre hi ha lloc per a la millora”. És quelcom apassionant, quelcom estimulant en què pensar.

Millorar. . ., aquesta és la paraula.

C. Dean Fales

19 octubre 1970

08 0ctubre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

GOTETES D’AMOR

En un gran bosc de bambú es va produir un incendi; es formaren flamarades , impressionants d’una altura extraordinària; i un petit ocell, molt petit, va volar fins al riu, va mullar les seves ales i retornà sobre el gran incendi agitant vigorosament les ales per apagar-lo; i tornava, i tornava una vegada i un altre.

Els deus, que l’observaven, sorpresos, varen fer cridar-lo i li varen dir:

“Escolta, per què estàs fent això? Com és possible? Com pots creure que amb aquestes gotetes d’aigua puguis apagar un foc d’aquestes dimensions? Donat conta: No ho aconseguiràs.”

I l’ocellet contestà amb humilitat:

“El bosc m’ho ha donat tot. . ., l’estimo tant. . ., jo vaig néixer en ell; aquest bosc m’ha ensenyat la naturalesa. Aquest bosc m’ha donat tot el meu ser. Aquest bosc és el meu origen i em moriré llençant gotetes d’amor, encara que no aconsegueixi apagar-lo”.

Els deus varen entendre el que estava fent aquell ocellet i el varen ajudar a apagar l’incendi

Cada goteta d’aigua apaivaga un foc. Cada acció que fem amb amor i entusiasme, es traduirà en un demà millor.

No subestimis les petites gotes, bilions i bilions d’elles formen un oceà. Tot acte que realitzem amb amor ens retornarà multiplicat.

La vida, plena de dolors, desil·lusions i maldecaps, és el gran incendi. Però, gràcies a Déu, estan aquestes petites gotes de cada acte que fem amb fe, esperança i amor, que poden contribuir a millorar-lo.

01 Octubre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

PER AQUELLS. . .

Per aquelles persones que fan somriure el meu cor.

Per a tots els que són i, a demés, estan.

Per a uns pocs que valen molt.

Per els amics que sempre varen estar al meu costat.

Per les persones que vaig estimar.

Per aquells amb els que no contava.

Per els silenciosos i, malgrat això, presents.

Per a les persones que m’abraçaren.

Per els que em fan sentir melangia.

Per els que no saben que són importats per mi.

El que importa no és el que tenim en la vida, sinó a qui tenim en les nostres vides. I jo guardo a aquestes persones importants de ma vida, dins d’una caixeta en el fons del meu cor.

A totes elles: G R À C I E S

Atribuit a J.M.Serrat

24 setembre 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

UN BON DETECTIU

He trobat un article antic dels senyors William T. Brooks i Terry W. Mullins, que fa referència a les diverses directrius que un bon detectiu aplica normalment a les seves investigacions.

Deien que, en primer lloc, un bon detectiu s’esforça sempre per veure el que pot haver-hi darrere del que ja és evident, sense deixar mai d’observar allò que és evident.

També deien que un bon detectiu sempre fa moltes preguntes i que procura seguir un pla prefixat.

Normalment pren moltes notes i apunts, i manté la seva informació actualitzada i veraç.

Un bon detectiu utilitza tots els mitjans al seu abast per verificar cada possibilitat.

També administra curosament el seu temps per trobar-se sempre en el lloc adient, fent el correcte en el moment precís.

Acabaven dient que un bon detectiu segueix sempre cada pista.

Bé, això es el que deien Mr. Brooks, que fou president de The Brooks Group, i el Dr.Mullins, que dirigia el Departament de Management de la Universitat de North Carolinna en Greensboro.

No aportan massa novetat, però pensant que a vegades les coses per sabudes, són fàcilment oblidades, aquí ho deixem per a qui pugui interessar.

17 setembre 2023

* * * * * * * * * * * * * *

L’ALOSA

Era un matí solejat, dues aloses pujaven volant cap amunt.

L’alosa pare, parlava amb el seu pollet, fent-li veure el meravellós que és tenir ales i poder volar fins a les altures.

Però el petit, en la seva inexperiència, escoltava solament a mitges doncs, la seva atenció es fixava en el tentinejar d’una campaneta, que arribava als seus oïdes des de la terra.

L’ocellet, curiós, baixà al camp d’on venia el soroll que tan l’atreia, i va veure a un homenet que conduïa un carro mentre cridava:

- “Venc cucs de terra! Dos cucs per una ploma!”

A la petita alosa li encantaven els cucs: ja al anomenar-les el pic se li feia aigua. I, sense pensar-ho més es decidí: arrancà una ploma de ses ales i la canvià per dos cucs. Quan se’ls va haver menjat tornà junt amb al seu pare, molt satisfeta.

L’endemà l’alosa esperà ansiosament el so de la campaneta, i en escoltar-la baixà per realitzar novament el seu estrany negoci, donant altre ploma a canvi de dos cucs. Això ho repetí dia darrera dia.

Una vegada va oferir cinc plomes al homenet per deu cucs. El venedor va acceptar entusiasmat i, ençà llavors, durant diversos dies més, continuà el bescanvi.

Finalment l’alosa va batre les seves ales inútilment: ja no podia volar! Estava lligada a terra i condemnada a arrossegar-se en lloc de volar!

Havia canviat les seves ales, la seva llibertat, per un grapat de cucs de terra!

Luther Burbank (1849 – 1926)

Botànic Estatunidenc

10 setembre 2023

* * * * * * * * * * * * * *

PENSAMENTS...

- L’experiència és una panòplia en la qual col·loques totes les armes que t’han ferit.

- Hi ha pensaments tan secrets que sols poden expressar-se amb el silenci.

- Crec que el temps perdut és aquell que s’ha passat sense estimar.

- Els castells en l’aire són fàcils de construir. Però, què difícil de destruir resulten!

- Hi ha gent quina única virtut consisteix amb la seva severitat per els vicis dels altres.

- La perversió comença quan ja no es pot controlar el plaer.

- Conquerir la felicitat és important; però el difícil es ser feliç quan se l’ha conquerit.

03 setembre 2023

* * * * * * * * * * * * * *

PARLANT DEL CAFÈ

L’ ingredient actiu del cafè es la cafeïna, que estimula la circulació sanguínia a les àrees del cervell, el cor, la pell i el sistema renal. Al mateix temps estimula la mucosa de l’estómac i augmenta la secreció de sucs gàstrics.

Pel conductor, el cafè és útil sobretot pel seu efecte sobre el cervell. S’ha provat, científicament, que la cafeïna millora el mecanisme de connexions de l’ escorça cerebral. A més augmenta la facilitat de comprensió i agilitza el raonament i l’ imaginació (Els jugadors d’escacs solen prendre molt cafè).

L’efecte de la cafeïna sobre la resta del sistema nerviós central és més ambigu. Segons la dosi presa i l’estat general del conductor, pot tenir un efecte estimulant o sedant. Una quantitat curta de cafè (una tassa normal amb 1gr. de cafeïna) augmenta el grau de vivesa, però quantitats superiors, després d’una breu fase d’estimulació, ens porta a una fase posterior negativa; el conductor es posa nerviós i el seu rendiment al volant minva. Al revés que el cafè, el té es pot beure en grans quantitats, doncs els seus efectes és produeixen i se’n van més lentament.

Els descansos per prendre cafè han de fer-se quan la corba de rendiment es troba en el seu punt alt, entre les 10 i les 11 del matí, i entre les 4 i les 5 de la tarda. L’efecte de la cafeïna es més ràpid si es pren cafè negre, sense sucre ni llet.

27 agost 2023

* * * * * * * * * * * * * *

EL SAVI I EL FILÒSOF

He escoltat una història de dos homes que es varen perdre en el bosc una nit molt fosca. Era un bosc molt perillós, ple d’animals salvatges, molt espès i voltat de foscor. Un dels homes era un filòsof i l’altre un místic. De sobte va esclatar una tempesta, els núvols s’obrien i es produïen grans llampecs . El filòsof mirava cap al cel, el místic mantenia la vista en el camí. Un gran llampec il·luminà el sender davant d’ells. El filòsof mirà enlaire, quedà enlluernat i preguntà: “Que està passant?”, perdent així el camí.

Pots estar perdut en un bosc encara més fosc que el d’aquesta història. La nit és més fosca. A vegades es produeix un llampec: has de mirar el sender. Chuan Tzu és un llampec, Buda és un llampec, jo sóc un llampec. No em miris a mi, mira al sender. Si em mires a mi, perdràs la teva oportunitat, per què el llampec no es tornarà a repetir. Sols dura un moment, i els moments en que l’eternitat penetra en el temps són molt escassos; són com llampecs. I quan comences a viure, les coses ordinàries adquireixen una extraordinària bellesa. Coses petites –la vida consisteix amb coses petites- però quan les aporta la qualitat d’un amor intens i apassionat, es transformen, es tornen lluminoses.

“Si la teva mirada està alerta, te’n adonaràs de què algun ocell canta per a tu”

José Fernández Moratiel

(1936-2006)

20 agost 2023

* * * * * * * * * * * * * *

RECORDANT A DON QUIXOT

Molts de nosaltres hem intentat la lectura completa de l’obra mestra de Miguel de Cervantes, l’Enginyós Hidalgo Don Quixot de la Manche, i no l’hem arribat a acabar!

Tots sabem de memòria el començament del primer capítol: “En un lloc de la Manxa de quin nom no vull en recordar-me, no fa gaire temps que hi vivia un hidalgo. . .”

Però quants pocs han arribat el capítol 43, el dels “segons consells que donà Don Quixot a Sancho Panza”. Val la pena destacar-ne alguns d’ells:

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - “No mengis alls ni cebes, perquè t’ho treguin per l’olor, la teva vilesa. Camina a poc a poc; parla amb repòs; però no de manera que sembli que t’escoltis a tu mateix; que tota afectació és dolenta. Menja poc i sopa més poc; que la salut de tot el cos es farga a l’oficina de l’estómac. Sigues moderat en el beure, considerant que el vi pres en demesia, ni guarda secret, ni compleix paraula. Tingues en compte, Sancho, de no menjar amb grans bocades, ni de rotar davant de ningú.”

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

“Sigui moderat el teu somni; que el que no matina amb el sol no gaudeix del dia: i adverteix, oh Sancho!, que la diligència és mara de la bona ventura; i la peresa, la seva contrària, mai arribà al terme que demana un bon desig.”

I això ho escrivia Miguel de Cervantes l’any 1.605 . . .

13 agost 2023

* * * * * * * * * * * * * *

1884 -1972

HARRY TRUMAN

Com a 33è President dels EE.UU., fou qui va concloure la Segona Gerra Mundial i, en realitat, una classe diferent com a President. Probablement va prendre tantes o més decisions relacionades amb l’història de EE.UU. com les que prengueren tots els presidentes que el precediren. Però una mesura de la seva grandesa que perdurarà és el que va fer després de deixar la Casa Blanca.

L’única propietat que tenia quan morí (1972) era la casa en la qual vivia, situada en la localitat d’Independència, Missouri. La seva esposa l’havia heretat dels seus pares i, fora els anys que passaren en la Casa Blanca, fou a on varen viure tota la seva vida.

Quan es retirà de la vida oficial el 1952, tots els seus ingressos consistien en una pensió de l’Exèrcit de 13.507 $/any. En assabentar-se el Congrés de què es pagava els segells de correu, li assignà un complement i, més tard, una pensió retroactiva de 25.000 $ per any.

Després de què el President Eisenhower prengués possessió del càrrec, Truman y la seva esposa tornaren a la seva llar a Missouri conduint el seu propi cotxe. . ., sense cap acompanyament del Servei Secret.

Quan li oferien llocs corporatius amb grans salaris els refusava tot dient: “Vostès no em volen a mi, el que volen és la figura del President i aquesta no em pertany. Li pertany al poble nord-americà i no esta en venda. . .”

I més tard, quan el 6 de maig 1971 el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87è aniversari, refusà acceptar-la, escrivint-los: “No considero que hagi fet res per a mereixem aquest reconeixement, ja vingui del Congrés o de qualsevol altre lloc”.

Com a President es pagà totes les despeses de viatge i el menjar amb els seus propis diners.

Aquest home singular va escriure: “Les meves vocacions a la vida sempre foren o ser pianista d’una casa de putes o ser polític”

I, en honor a la veritat, potser no hi ha una gran diferència entre les dues.

Harry Truman, un exemple pels politics d’ahir, avui , demà i sempre.

06 Agost 2923

* * * * * * * * * * * * * *

UNA PREGUNTA SENZILLA

“I, què feríeu –preguntà el Mestre a la concurrència- si Déu us parlés directament a la cara i us digués: “US ORDENO QUE SIGUEU FELIÇOS EN EL MÓN, MENTRE HI VISQUEU ? Què feríeu llavors?”

La multitud va romandre callada. I no s’escoltà ni una veu, ni un soroll, ni entre les colines ni en las valls, on estava congregada

I el Mestre, dirigint-se al silenci, digué: “En la senda de la nostra felicitat, hi trobarem la saviesa per la qual hem escollit aquesta vida. Això és el que he aprés avui, i opto per deixar-vos ara per a què transiteu per al vostre propi camí, tal com desitgeu”.

I se’n va anar entre les multituds, i les deixà, i retornà al món quotidià dels homes i les màquines. . .

                         

                                            Richard Bach                                            Fragment del llibre“Ilusiones” -1977

30 juliol 2023

* * * * * * * * * * * * * *

MÀXIMES DE EN CÈSAR D’ECHAGÜE

La diferència més notable que hi ha entre una dona normal i una dona molt guapa, és que la normal sempre té quelcom a dir, sobretot quan parla amb els homes. En canvi, la dona que és molt guapa, i ella ho sap, sol ser molt menys parladora. Passa el temps escoltant els afalagaments masculins i se n’oblida, malauradament, de què en els homes també els hi agrada que els afalaguin; per això els homes afalaguen a les dones molt guapes i es casen amb les normals.

“El Hombre de Ningún Sitio - 1948”

* * * * * * * * * * * * *

Mai he tingut fama de valent, ni la trobo a faltar. Considero que una fama així és un destorb. El gos mans rep més menjar que no pas el llop ferotge. El primer entra a tot arreu, és ben rebut, acariciat i inclús, si l’assalta la temptació, pot robar un bocí de carn. L’altra troba portes tancades, rep cops de pal, o trets i no menja sempre què vol.

“Plomo en una Estrella - 1949”

* * * * * * * * * * * * *

Les lleis no són ni maques ni lletges: són lleis. Una vegada vaig escoltar a hom que comparava la Llei amb una mula que tirava guitzes. La mula té els ulls davant i les potes darrere. Quan tira guitzes no sap a qui copeja. No pot veure res. Per això hem d’evitar apropar-nos a la mula i així esquivarem les seves guitzes.

“Los Apuros de Don César - 1947”

* * * * * * * * * * * * *

José Mallorquí Figuerola (1913 -1972)

23 juliol 2023 

* * * * * * * * * * * * * *

 LA TORTUGA A DALT D’UN PAL

Un jove estava passejant per la plaça d’un poble i va decidir reposar una estona. S’asseu en un banc. . ., al seu costat hi ha un senyor de més edat i, naturalment, comencen a conversar sobre el país, el govern i, finalment, sobre els legisladors i similars. El senyor li diu al jove:

“Sap? – els polítics, són com una tortuga a dalt d’un pal ”

Després d’un curt lapsus, el jove respon: “No comprenc be l’analogia. . . Senyor, què significa això?”

Llavors, el senyor li explica: “Si vas caminant pel camp i veus una tortuga a dalt d’un pal de filat espinós fen equilibri, què se t’ocorre?”

Veien la cara d’incomprensió del jove, continua amb la seva explicació:

“Primer. -No entendràs com ha arribat allí. Segon. –No podràs creure que estigui allí. Tercer. –Sabràs que no pot haver pujat soleta allí. Quart. –Estaràs segur que no havia de estar allí. Cinquè. –Seràs conscient que no farà res d’utilitat mentre estigui allí.”

“Llavors l’únic assenyat seria ajudar-la a baixar”

Moralitat: En les pròximes eleccions, fem-ho millor, procurem que cap animal “inútil” pugi al pal.

16 Juliol 2023

* * * * * * * * * * * * * *

NINGÚ ENTRA A LA TEVA VIDA PER ATZAR

Les persones entren a la teva vida: per una raó, per una estació o per una vida sencera. Quan percebis el motiu, llavors sabràs què fer amb cada persona.

Quan es creuen a la teva vida per una raó, és, generalment, per a omplir les necessitats que has mostrat tenir. Venen per ajudar-te davant d’una dificultat, aportant suport i orientació, ajuda física, emocional o espiritual. Podran semblar-te un regal de Déu..., i ho són.

Estan allí per la raó que tu necessites que estiguin allí.

Llavors, sense cap actitud errònia per part teva o bé en una hora incerta, aquesta persona dirà o farà alguna cosa perquè la relació arribi al seu final. Algunes vegades aquestes persones es moren. Altres, senzillament se’n van i, algunes voltes, actuen i et forcen a prendre una posició.

El que hem d’entendre és que les nostres necessitats han sigut ateses, els nostres desitjos complerts i elles han fet el seu treball. I ara és temps d’anar-se’n.

Quan les persones entren en la nostra vida per a una estació... És perquè, al seu torn, els hi ha arribat la necessitat de compartir, créixer i aprendre.

Elles porten l’experiència de la pau i et faran riure; elles et podran ensenyar quelcom que mai has fet. Generalment, deixen una enorme quantitat de plaer. Creu-me, és real! Però solament per una estació...

Les relacions d’una vida sencera... Ensenyen lliçons per a tota la vida. Aquelles coses que has de construir per a tenir una formació emocional sòlida. La teva tasca és acceptar la lliçó, estimar a les persones i posar en pràctica el que has après en totes les teves relacions i àrees de la teva vida.

Un mestre apareix sota diverses formes i circumstàncies. Simplement, hem d’estar disposats a veure-ho...

Pablo Coelho

09 juliol 2023

* * * * * * * * * * * * * *

COMPRAR I VENDRE BENEFICIS

Si al comprar els productes sols tinguéssim en compte les seves característiques, tots compraríem les sabates més barates. En realitat les característiques d’un parell de sabates són: que tenen sola, tacons, una obertura, i mantenen el peu cobert , resguardant-lo dels elements i del sol. Per descomptat moltes persones no compren les sabates més barates. Compren les seves sabates a to amb la indumentària que porten, sabates còmodes, sabates que els faixin semblar més altes o més baixes, sabates que els faixin sentir-se en forma i trobar-se millor. Compren doncs, pel benefici que reben molt més que per les seves característiques.

I, a més de comprar beneficis per nosaltres, també comprem promeses, Bé, primer comprem les promeses i després els productes. Pensem en termes de l’enorme indústria cosmètica. El què és ven en el camp de la cosmètica es una promesa de futur. Es compra esperança. Es promet semblar més jove i tenir menys arrugues. Es promet aprimar-se i trobar-se millor. Es tracta d’una indústria que ven a na’ls sentiments, les pors, les frustracions. El que la indústria de cosmètica ha descobert, és que les persones compren promeses més que comprar productes.

Ara em ve al cap la companyia telefònica que no ven trucades a llarga distància; ven amistats renovades. Kodak no venia pel·lícula, venia records.

Els que comprem i els que venen, som així. I tal sembla que no canviarem.

C.Dean Fales

(1916 – 2011)

02 juliol 2023

* * * * * * * * * * * * * *

EL COR PLE DE NOMS

“Al final del camí em diran: Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”

Pere Casaldàliga i Pla (1928-2020)

La memòria no ha de ser una llosa que ens ompli de tristor o ens ancori en el passat. És part (solament part) de qui soc jo.

És comprensible arrossegar una mica de nostàlgia, si ens recorda que en la nostra vida hi ha hagut quelcom bo, però no, si ens porta a sumint-nos en plors per al que ja no hi és.

El passat esta allí per fer-me fort, no inútil. Per fer-me lliure, no esclau. Per a donar-me vida en els moments de fatiga. Per mostrar-me un horitzó que s’obre sempre cap al futur. Per recordar-me que els camins no es detenen, no encara. Que els camins s’entrecreuen, se separen, serpentegen, i em descobreixen sempre noves sorpreses, nous caminants, obstacles i recolzades, llocs confortables a on descansar, que hi ha jornades de cansament i altres de repòs, que hi ha temporals i després sol.

I aquí segueixo, caminant, amb el meu equipatge lleuger però valuós, amb tants noms que se segueixen ajuntant al meu.

25 juny 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

CONSELLS PER MANTENIR-SE JOVE

Hem recopilat un total de deu consells que sembla ser poden tenir incidència en mantenir-nos “joves” dins d’aquesta etapa a la qual hem aconseguit arribar.

1. Oblidat per complet d’aquelles xifres que NO són essencials. Això inclou edat, pes i estatura. Deixa que els metges es preocupin per aquestes dades. Per això els paguem.

2. Conserva els amics alegres. Expulsa als  negatius i tristos.

3. No deixis d’aprendre. Aprèn sobre ordinadors, artesania, jardineria, de qualsevol cosa. . . No deixis mai que el cervell estigui ociós. Una memòria ociosa, és un taller pel diable. I el nom del diable és Alzheimer’s.

4. Gaudeix de les coses senzilles.

5. Riu sovint, llarg i fort. Riure fins a quedar-te sense alè.

6. Les llàgrimes apareixen. Resistir, afligir-se, i seguir endavant. L’única persona que està amb nosaltres durant tota la nostra vida, som nosaltres mateixos. Viu, mentre estiguis viu.

7. Voltat dels que estimes. Ja sigui la família, mascota, música, plantes, passatemps, el que sigui. Casa teva és el teu refugi.

8. Aprecia la teva salut. Si és bona, preserva-la. Si és inestable, millora-la. Si és més enllà de què la puguis millorar, demana ajut

9. No facis viatges amb cap complexa. Fes una sortida a un centre comercial, a una ciutat propera, a l’estranger, però NO a on puguis sentir-te acomplexat.

10. Digues a les persones que les estimes, en cada oportunitat que tinguis.

I recorda sempre:

La vida no es mesura pel nombre de respiracions que fem, sinó per aquells moments que ens treuen l’alè.

George Dennis Carlin (1937-2008)

18 juny 2023

* * * * * * * * * * * * * *

SENTIR-SE SOL

La paraula solitud, l’expressem quan ens sembla sentir-nos sols. I, segurament durant el curs de la nostra vida hi ha molts moments que experimentem aquesta sensació i la utilitzem. El cas és que utilitzem les paraules per expressar una sensació, sense aprofundir, a vegades, en l’abast que realment tenen

Tots portem en la nostra constitució personal una franja de solitud en la que i per la qual no arriba ni pot arribar ningú. En els moments decisius estem sols.

Quan hem de prendre una decisió arriscada, quan sembla que la vida se’ns gira d’esquena, quan . . .

Però diuen que només hi ha dos moments en la vida en què et sens completament sol, realment sol. Un és el moment de morir. Imaginem que, conscientment, estem agonitzant en el llit i ens envolten les persones que més ens estimen i que amb la seva presència, paraules i afecte, volen acompanyar-nos en l’hora de fer la travessa de la vida a la mort. Tracten d’estar amb nosaltres en aquest moment tan crític.

Doncs bé, per moltes paraules, consol i estima que ens prodiguin aquestes persones amades, en aquell moment jo em sentiré sols sol. En aquest moment d’agonia ningú estarà amb mi ni pot estar-hi; les seves paraules arribaran als meus timpans però no les entendré. Ningú pot acompanyar-me en aquesta experiència tan terrible, personal i solitària.

Diuen que l’altre moment en la vida en què ens sentim completament sols, és l’instant en què pugem a la tarima, ens recolzem en el faristol, mirem al nombrós públic que ocupa la sala i hem d’iniciar el nostre discurs. Parlar en públic per primera vegada.

Però aquest, a diferència de l’altre, és superable. Sols hem d’haver preparat i assajat el discurs, fer tres o quatre inspiracions profundes i ser conscients de que nosaltres saben el que els hi volem dir.   Ells no ho saben. . .

11 juny 2023

* * * * * * * * * * * * * *

ORIGINALITAT

Poro, fou un rei persa que governava un antic regne indi ubicat entre els rius Hidaspes i Acesines. Un personatge ferotge, anomenat senyor dels elefants doncs, els havia incorporat al seu enorme exèrcit.

Va ésser derrotat desprès d’una sagnant batalla, pel conqueridor i estrateg d’aquells temps: Alexandre Magne. Estem situats sobre l’any 327 abans de Crist.

El tal rei Poro, malgrat ser sanguinari, tenia alguna idea que cal conèixer.   Deia:

“A on un pobre mori de fam dins les nostres muralles, agafaré per cada pobre un ric. I, empresonat, ell també morirà de fam.”

Ningú va morir de fam en aquell país. I els rics no hagueren de passar gana amb els pobres, sinó repartir una mica de la seva abundància.

Traient el de sanguinari, tal vegada ens caldria la reencarnació de Poro, per governar algun país.

04 juny 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

ET COMPRO UNA HORA

Aquell nen tenia onze anys. Era un nen normal, estudiós i afectuós amb els seus pares. Però aquell nen tenia una cosa en el cap sobre la que no deixava de donar-li voltes. El seu pare treballava molt, guanyava molts diners i es passava tot el sant dia treballant en el seu despatx. El fill l’admirava perquè sabia que “desempallegava un càrrec important”.

Cert dia el nen va esperar al seu pare, sense adormir-se, i quan aquest va arribar a casa el va cridar des del llit:

- “Papa –li va dir- Quant guanyes cada hora?”

- “Fill meu, no ho sé, bastant. Si vols, posi, uns vint-i-cinc euros. Perquè m’ho preguntes?”

- “Volia saber-ho”.

- “Bé, mira de dormir”

L’endemà, el nen va començar a demanar diners a la seva mare, als seus oncles i als seus avis. En una setmana va reunir disset euros. I quan un altre dia, el seu pare tornava, ja de nit, el nen el tornà a cridar:

- “Papa, donam vuit euros que em fan falta per una cosa molt important"

- “Molt important, molt important? Té, aquí els tens i, dorm”.

- “No, papa, espera. Mira tinc vint-i-cinc euros. Pren-los! Et compro una hora! Tinc ganes d’estar amb tu. De parlar amb tu. A vegades em sento molt sol. I tinc enveja d’altres nois que parlen amb el seu pare. . .”

El pare el va abraçar.

Tret del llibre “Dios de perfil i ochenta minifábulas más”

de Fermín de Mieza

28 Maig .2023

* * * * * * * * * * * * * *

EL BAMBÚ XINÈS

Amb el bambú xinès succeeix una cosa molt curiosa, que el transforma no apte pels impacients.

Sembres la llavor, l’abones, i t’ocupes de regar-la constantment. I. . .Que succeeix?.

Doncs, no passa res amb la llavor durant els cinc primers anys, fins al punt que qualsevol cultivador inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors bordes.

A Xina existeix una espècie de bambú que requereix molta paciència. I, tal vegada s’encomana, i pot ser que d’aquí vingui lo de la paciència xinesa.

Seguim. A l’any d’haver sembrat la llavor no apareix cap senyal de germinació. Al segon any, quan estàs amb l’il.lusió de veure’l brotar, segueix sense sortir cap brot. Al tercer any, passa el mateix, i comences a dubtar de a quin lloc el vas sembrar i com el vares plantar. Per al quart any, estàs perdent les esperances, tota vegada no hi ha cap rastre de vida.

Llavors, en el cinquè any, quan ja has perdut tota esperança i t’has oblidat completament del tema, d’un dia per altre, apareixen arrels, brots i branques que surten com per encant. En un període de tan sols sis setmanes, la planta de bambú creix més de 10 metres!

En tan sols unes setmanes tens un frondós bambú ple de vida i esplendor amb una alçada que quasi supera una casa de dos pisos!

Ha trigat només sis setmanes a créixer?

No. La veritat és que s’ha pres cinc anys i sis setmanes en desenvolupar-se. Abans va haver de generar un sistema d’arrels complexa i profund que li permetés sostenir el creixement que havia de tenir després de cinc anys.

Moltes persones tracten d’assolir triomfs molt apresa, sense entendre que l’èxit és el resultat del creixement intern i que aquest requereix temps. Tal vegada per la mateixa impaciència, molts d’aquells que aspiren a resultats a curt termini, abandonen sobtadament just quan ja estaven a punt de conquerir les seves metes.

21 maig 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Llavors, ja de capvespre, vingueren i trobaren a Joan planejant en el seu estimat cel, pacífic i solitari. Les dues gavines que apareixeran tocant a les seves ales eren pures com llum d’estels, i el seu resplendor era suau i amistós dalt del cel nocturn. Però el més formós de tot era l’habilitat amb la qual volaven; els extrems de ses ales avançant a un precís i constant centímetre de les seves.

Sense dir paraula, Joan les posà a prova, prova que cap gavina mai havia superat. Torçà les ales i reduí la velocitat a tan sols un kilòmetre per hora, quasi parant-se. Aquelles dues aus radiants reduïren també la seva, en tancada formació. Sabien el que era volar lent.

Doblegà les ales, girà i caigué en picat a dos cents kilòmetres per hora. Es van deixar caure amb ell, precipitant-se cap avall en impecable formació .

Per fi, Joan volà amb igual velocitat cap amunt en un gir lent i vertical. Giraren amb ell, tot somrient. Recuperà el vol horitzontal i es quedà callat un temps abans de dir:

- “Molt bé. Qui sou?”

- “Som de la teva bandada, Joan. Som els teus germans” –Les paraules foren fermes i serenes- “Hem vingut per portar-te més amunt, per portar-te a casa”

- “Casa no en tinc! Bandada tampoc en tinc. Sóc un exiliat. I ara estem volant a l’avantguarda del vent de la gran muntanya. Uns centenars de metres més, i no podré aixecar més aquest vell cos”.

- “Sí que pots, Joan. Perquè has après. Una etapa s’ha acabat i ha arribat l’hora de què en comencis una altra”.

Tal com l’havia il·luminat tota la seva vida, també ara l’enteniment il·luminà aquest instant de l’existència de Joan Gavina. Tenien raó. Ell era capaç de volar més alt, i ja era hora d’anar-se’n a casa

Donà una llarga i última mirada al cel, a aquesta magnífica terra d’argent a on tant havia aprés.

-“Estic llest” -va dir al fi.

I Joan Gavina s’elevà amb les dues radiants gavines per desaparèixer en un cel perfecte i fosc. . .

Extret del llibre “JUAN SALVADOR GAVIOTA” (1970)

Un relat de RICHARD BACH

14 maig 2023

* * * * * * * * * * * * * *

PARÀBOLA DEL MALETÍ I EL JOIER

No es coneixien de res, sols els va ajuntar dos seients de primera classe. Ella col·locà en el compartiment un elegant necesser amb les seves joies. Ell, un pesant maletí amb el seu portàtil i documents de summa importància. El pànic fou comú al cap d’unes hores, quan veieren cremar un dels motors i escoltaren l’avís de preparar-se per a un aterratge d’emergència. Rere el terrible impacta contra el terra, ella va renunciar a les seves joies i va corra cap a la sortida. Ell es va retardar intentant salvar els seus documents.

El cadàver i el maletí els trobaren l’endemà, quan els bombers varen aconseguir apagar l’incendi. Estranyament, ella va recuperar intacte el seu necesser amb les seves joies.

07 maig 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

RECULLS D’UNA PERSONA ASSENYADA

“Si robes, que sigui un petó; si plores, que sigui d’alegria; si has de perdre, que sigui la por; si guanyes quelcom, que sigui l’estima, i, si has de comptar amb algú, que sigui amb mi.”

Moltes vegades no ens adonem del que tenim fins que ho perdem.

Moltes vegades ferim als nostres éssers més volguts.

Deixem que coses sense importància destrueixin les nostres vides.

Moltes vegades pensem en coses, que no tenen la importància que els hi donem; i massa tard ens n’adonem compte del què vàrem fer.

Apreciem i agraïm el que tenim avui, doncs, tal vegada no existirà demà.

Si estimes o aprecies algú, fes-li saber com et sents; deixa que sàpiga l’important que és en la teva vida.

Si estimes a algú, no deixis que aquesta persona desapareix-hi de la teva vida sense dir-li: “T’estimo”.

30 abril 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

Aquest article va ésser publicat, per primera vegada, el 22 de febrer de 1899, en la revista Phillistene. La història del missatge a Garcia és de la vida real, i ha sigut relatada infinitat de vegades en molts idiomes, arreu del món.

UN MISSATGE A GARCIA

En la història de la guerra cubana hi ha un personatge que destaca en la meva memòria com el planeta Mart en el seu periheli.

En declarar-se la guerra entre els Estats Units i Espanya, era indispensable comunicar-se ràpidament amb el cap dels revolucionaris de Cuba. En aquells moments aquest cap, el general Garcia, es trobava emboscat en les aspreses de les muntanyes; ningú sabia a on era. Cap comunicació li podia arribar ni per correu, ni per telègraf i, això no obstant, era necessari que el president dels Estats Units es comuniqués amb ell. Què fer? Algú va dir al president McKinley: “Si es possible trobar a Garcia, conec a un tal Rowan que ho farà”.

Buscaren a Rowan i li van entregar la carta per en Garcia. Rowan va prendre la carta i la guardà dins d’una bossa impermeable sobre el seu pit, prop del cor. Al quart dia saltava de la senzilla canoa que l’havia portat fins a la costa de Cuba. Va desaparèixer entre els juncals i, tres setmanes més tard, es plantà a l’altre costat de l’illa, després de travessar a peu un país hostil, i havent entregat a Garcia el missatge del qual era portador.

No és objecte d’aquest article la narració detallada de l’episodi que acabo de descriure a grans trets; el que vull fer notar és el següent: McKinley li donà a Rowan una carta per què l’entregués a Garcia, i Rowan no preguntà: “A on el puc trobar?” Déu meu! Vet aquí un home que hauria d’ésser immortalitzat en bronze i la seva estàtua col·locada a tots els col·legis del país.

No és erudició el que necessita la joventut, ni ensenyança de tal o qual cosa, sinó la inculcació de l’amor al deure, la fidelitat a la confiança que se li diposita, obrar amb promptitud, concentrar totes les seves energies i fer el que es té que fer: “Portar un missatge a Garcia”

El general Garcia ha mort, però queden molts altres Garcies.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Herbert Hubbert – 1899

Aquest article és més llarg i te la seva moralitat. Però hem de ser prudents i no cansar el lector. Si algú tingués interès a rebre’l complet, sols té que fer contacte i demanar-ho.

23 abril 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

UNES SABATES VELLES

Un estudiant va acompanyar un dia al seu professor a fer un passeig i parlar d’un tema del seu interès. Aquell professor era molt estimat per tots els seus deixebles per la seva bondat i vocació educacionista.

Mentre caminaven, veieren un parell de sabates velles i varen suposar que pertanyien a un vell llaurador que treballava en un hort tocant el camí.

L’alumne digué al professor: “Gastem-li una broma; amaguem les sabates i guaitem darrere aquets matolls per veure la cara que posarà quan no les trobi.”

“Benvolgut amic” –li digué el professor-, “mai hem de divertir-nos a costa dels pobres. Tu ets ric i pots donar-li una alegria en aquest bon home. Col·loca una moneda dins de cada sabata i llavors ens amagarem per veure com reacciona quan les trobi”.

Dit i fet; i ambdós s’ocultaren entre els propers matolls. El pobre home, acabada la seva feina, sortí del terreny al camí a la recerca de les seves sabates i el seu abric.

Posant-se l’abric va fer lliscar el peu dins la sabata, però en sentir quelcom dins, s’ajupí per veure què era i va trobar la moneda. Esbalaït, es preguntà que podia haver passat. Mirà la moneda, li donà la volta i la tornà a mirar. Tot seguit va mirar per tots costats, però no es veia a ningú. La va guardar a la butxaca i es posà l’altra sabata; la seva sorpresa fou doble en trobar l’altra moneda.

Creient-se sol, va exterioritzar els seus sentiments; caigué de genolls i, aixecant la mirada cap el cel, pronuncià un agraïment fervent en veu alta, parlant de la seva muller malalta i sense ajut, i dels seus fills a qui mancava pa, i que gràcies a una mà desconeguda no moririen de fam.

L’estudiant va quedar profundament afectat i els seus ulls s’ompliren de llàgrimes.

“Ara” –digué el professor-,”no estàs més complagut que no pas si li haguessis gastat una broma?”

El jove respongué: Vostè m’ha ensenyat una lliçó que mai més oblidaré. Ara entenc quelcom que abans no entenia: és millor donar que no pas rebre.

16 abril 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

UN PASSATGE BÌBLIC

Es conta que el fill de Nabucodonosor, Baltasar, donà una nit, un gran festí als seus prínceps. Excitat pel vi, va demanar que li portessin els vasos d’or i plata que el seu pare havia pres del temple de Jerusalem . De sobta, sobre la paret del palau, una mà misteriosa es va posar a escriure. Cridats els mags i endevinaires no encertaren a interpretat l’escrit. Aconsellat per la reina, es manà cridar a Daniel. I Daniel va saber llegir i explicar el que estava escrit en la paret.

mene, tequel, ufarsin

“mene: Déu t’ha contat; tequel: t’ha pesat; ufarsin, i a donat el teu regne als medos i perses.” Aquella mateixa nit el rei Baltasar fou assassinat i el rei de Media s’apoderà del seu regne.

Daniel es convertí en un gran personatge a Babilònia, i el rei Darío li confià assumptes importants. Els altres caps van sentir enveja d’ell. Demanaren al rei que publiqués un edicte perquè tot aquell que fes alguna petició a déu o home, que no fos el rei, fos llençat al pou dels lleons. Tres vegades al dia, Daniel entrava a casa seva i, amb les finestres que donaven a Jerusalem ben obertes, es posava de genolls i orava a Déu.

Els seus enemics el varen acusar de menysprear l’edicte del rei. Aquest estimava a Daniel i li hauria agradat salvar-lo. Però els demès exigien que se li apliques la llei.

Axis, doncs, Daniel fou llençat al pou dels lleons. Al següent dia,al matí, el rei que no havia pogut dormir, va anar apesarat cap al pou dels lleons i cridà a Daniel. I et aquí que Daniel respongué:

“Viu per sempre, oh rei! El meu Déu m’ha enviat el seu àngel que ha tancat la boca dels lleons perquè no em fessin mal”.

El rei, molt content, fe sortir a Daniel del pou dels lleons i tirar-hi dins els que l’havien acusat que, al punt, foren devorats pels lleons. El rei Darío ordenà a tots que respectessin a Daniel.

09 abril 2023

* * * * * * * * * * * * * *

ELS BUNYOLS

Els bunyols o brunyols com també són anomenats, són el postra típic dels dies de Setmana Santa. Consisteixen en una massa de pasta, generalment feta d’aigua, llevat i farina, a la que s’afegeixen ous, espècies aromàtiques com matafaluga i saliàndria, i, en algunes receptes, ressolis, fregida en oli, i finalment empolsimada amb sucre. Preparada la pasta, es deixa llevar el temps necessari per que adquireixi la consistència precisa.

La forma del bunyol és, generalment, arrodonida amb un forat al mig o un clot fondo que no l’arriba a travessar, encara que qualsevol forma relativament semblant també es pot considerar un bunyol. A les cases, la mainada solia entretenir-se fent ninots amb la pasta, figuretes que també eren fregides i menjades com qualsevol altra porció.

Aquest postres és també ofert a les visites, com present típic d’aquests dies i, en èpoques en que se’n feien a totes les cases, era costum fer-ne partícips els veïns, en justa correspondència als seus lliuraments, establien una mena de competició de qui fa els millors bunyols. Tenint en compte que, de fet, existien tantes receptes com cases, el resultat solia ser molt dubtós.

Referint-se a la tradició dels bunyols a Girona, Gibert esmenta que eren poques les famílies gironines que a començament d’aquesta setmana no fessin bunyols, postres de rigor durant aquells dies, que solien menjar-se en quantitat des del dimecres. Cada família tenia la seva recepta; com a espècies indispensables hi entraven la saliàndria i la matafaluga, i més tard la gent comprava “polvos de graciosa” per estofar-los. I en tals dies a tota la ciutat se sentia al matí l’olor de l’oli roent, així com a la nit el de la cera cremada.

Girona. Petita història de la ciutat

i de les seves tradicions i folklore

J. Gibert – Barcelona, 1946

02 abril 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

MASSA EVIDENT

Un matí, Nasrudín embolicà un ou amb un mocador, se’n va anar al centre de la plaça de la vila i es va dirigir cridant als que passaven per allí:

- “Avui tenim un important concurs” –digué- “Qui descobreixi el que està embolicat en aquest mocador rebrà com regal l’ou que hi ha dins”

Les persones es miraren intrigades. Nasrudín insistí:

- “El que hi ha en aquest mocador té un centre que és groc com un rovell, voltada d’un líquid del color de la clara, que al seu temps està contingut dins d’una esclofolla que es trenca fàcilment. És un símbol de fertilitat i ens recorda als ocells que volen cap als seus nius. Llavors, qui pot dir-me el que hi ha amagat?”.

Tots el habita’ns, pensaven que Nasrudín tenia a les seves mans un ou, però la resposta era tant òbvia que cap d’ells va voler passar la vergonya davant dels altres. I si no fos un ou, si no una cosa molt important, producte de la fèrtil imaginació mística dels sufís? Un centre groc podia significar quelcom del sol, el líquid al seu voltant tal vegada fora algun preparat d’alquímia. No, no, aquell boig estava volent que algú fes el ridícul. Nasrudín va preguntar dues vegades, però ningú s’arriscà a dir quelcom impropi. Llavors, va obrir el mocador i va mostrar a tots l’ou.

- “Tots vosaltres sabíeu la resposta” –afirmà- “i ningú ha gosat traduir-la amb paraules. Així és la vida d’aquells que no tenen el valor d’arriscar-se: les solucions ens són donades generosament, però les persones sempre busquem explicacions més complicades, i acabem no fent res. Sols una cosa converteix en impossible un somni: La por a fracassar”.

Jaume Soler i Maria Mercè Conangla.

“La Vida viene a cuento. Relatos de Ecología Emocional”

26 març 2023

* * * * * * * * * * * * * *

ÚLCERA D’ESTOMAC

Ara fa uns dies, en la pàgina editorial del conegut periòdic “Wall Street Journal”, en la seva secció “Sal i Pebre” va aparèixer una petita sàtira que val la pena repetir en el suposat cas de què algú no l’hagués llegit.

“És molt cert que a algunes persones nos se’ls hi produeixen úlceres d’estomac, però això no significa que no siguin provocadors d’aquestes”.

Arnold Glasow

Pot ésser que això no tingui un significat profund, però resulta graciós i pot donar-nos quelcom què pensar. Almenys a mi m’ho va donar, ja que quasi tots nosaltres hem sigut manats i també hem manat.

En termes mèdics pot ser que sia cert o no, però l’opinió de la classe no professional és que les ulceres es presenten com a resultat d’una pressió extrema, la supressió de les nostres emocions i el mantenir-les tancades dintre del nostre sistema. Amb altres paraules, les ulceres són el resultat de la frustració.

Cap persona amb el cap serè vol patir d’úlceres. També estic segur que cap de nosaltres vol ésser un provocador com els anomena el senyor Glasow. Probablement la manera més senzilla per evitar ambdues situacions és fer el que s’espera que fem, quan se suposa que hem de fer-ho i de la forma que se suposa que sigui fet. Pot ser que no elimini el problema per complet, però, certament què alleugereix el dolor.

C.Dean Fales (1969)

19 març 2023

* * * * * * * * * * * * * *

EL TELEVISOR

Un nen, mentre estava resant abans de ficar-se al llit, va demanar amb gran devoció:

“Senyor, aquesta nit et demano una cosa molt especial: converteix-me en un televisor. Voldria ocupar el seu lloc. Voldria viure el que viu la tele de casa meva. Es a dir, tenir un quarto especial per a amí i reunir a tots els membres de la família al meu voltant.”

“Ser pres amb serio quan parlo. Convertir-me en el centre d’atenció i ser aquell que tots volen escoltar sense interrompre’l ni qüestionar-lo. Voldria rebre la cura especial que rep la tele quan alguna vegada s’espatlla.”

“I tindre la companyia del meu papa quan arriba a casa, encara que estigui cansat del treball. I que la meva mama em busqui quan estigui sola i avorrida, en lloc d’ignorar-me. I que els meus germans es barallin per estar amb mi. I que pugui divertir- los a tots, encara que a vegades no els hi digui res. Voldria viure la sensació de que ho deixen tot per passar una estona al meu costat.”

“Senyor, no et demano molt. Sols viure el que viu qualsevol televisor.”

12 març 2023

* * * * * * * * * * * * * *

EN EL CAMÍ VAIG APRENDRE

En el camí vaig aprendre, que enlairar-se no és créixer, que mirar no sempre és veure, ni que oir és escoltar, ni lamentar-se sentir, ni acostumar-se estimar. . .

En el camí aprengué que estar sol no és solitud, que covardia no és pau, ni ser feliç és somriure, i que pitjor que mentir es silenciar la veritat.

En el camí aprengué que l’ignorància no és no saber; ignorant és aquell ser quina arrogància més vil, és de bèstia presumir i no voler aprendre.

En el camí vaig aprendre que pot ésser un somni d’amor, obrir-se com una flor i com aquesta flor morir, però que la seva breu existència fou tot aroma i color.

En el camí aprengué que la humilitat no és submissió, l’ humilitat és aquest do que es sol confondre. No és el mateix ser servil que ser un bon servidor.

En el camí vaig aprendre que la tendresa no és doblec, ni vulgar la senzillés, ni el solemne veritat; vaig veure al poderós mortal i a idiotes amb altivesa.

En el camí vaig aprendre que és dolenta la caritat de l’ésser humà que dóna esperant rebre doncs, no hi ha defecte més roí que presumir de bondat.

En el camí també vaig aprendre que en qüestió de conèixer, de raonar i saber, és important, vaig entendre, molt més que el ja vist, el que ens queda per veure.

Rafael Amor Toraño

05 març 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

EL BAGUL DELS RECORDS

Hi ha dies que miro endarrere i descobreixo que estic acumulant records. I si això passa quan hom és jove, què no serà als vuitanta. . . Suposo que amb certa mesura comencem a ser adults quan podem mirar enrere, i anem tenint memòries; comencem a sentir que hi ha ferides (unes ben cicatritzades, altres encara couen ); que hi ha situacions juvenils que, en evocar-les, no poden menys que promoure un somriure; que hi ha rostres que en un moment foren tan propers i ara es desdibuixen una mica, però que encara em fan vibrar. Llavors paraules com gratitud, am penediment, oblidi, nostàlgia, maduresa, història..., comencen a agafar sentit...

És formós aquest temps en el qual els records encara no pesen, però ja són reals. És molt formós el saber que hom va carregant les maletes amb un equipatge que inclou noms, abraçades, errors, llissons, perdons, fracassos i èxits, carícies, opcions, lluites, oracions, dubtes, petites històries que van entreteixint una història gran.

És formós saber que en ma vida encara hi ha tant per escriure, i el mateix temps comença a haver-hi quelcom ja escrit, que em converteix en qui sóc, una persona única, diferent, especial, amb totes les meves virtuts i els meus defectes, les meves manies i els meus encants, part del meu gran món.

26 febrer 2023

* * * * * * * * * * * * * *

APRENEM A ESCOLTAR

Tots coneixem alguna persona que quan parla, explicant el que sigui, no para de fer-ho sense tindre en compte si el tema de conversa pot o no interessar a l’interlocutor. I, a més, no sol donar oportunitat a l’interlocutor per intervenir; sols parla ell i, bla, bla, bla. . .

Quan ens referim a aquest tipus de persona, solem pensar (si és que no ho diem), que és un pesat, un plasma o que sempre s’enrotlla com una persiana.

Recordo haver treballat amb un jove venedor que tractava d’impressionar amb la seva habilitat per vendre. Estava aclaparant oralment al prospecte client amb una cascada interminable de punts de venda. Em semblava que no callaria mai. Aparentment, el prospecta també ho creia.

Després de diversos intents avortats d’interrompre al jove venedor, el prospecte aixecà la mà i deturà completament la presentació de vendes. “Jove” –va dir el prospecte- , “si tanca la boca durant un minut, s’adonarà que estic tractant d’estar d’acord amb vostè”.

Fou una bona lliçó pel venedor i vaig tractar d’utilitzar-la pel seu entrenament. Un venedor professional, amb experiència, sap molt bé que una conversa de vendes, com qualsevol altre tipus de conversa, demana molta més atenció que no pas discurs. Pot semblar estrany, però és cert.

19 febrer 2023

* * * * * * * * * * * * * *

CURIOSITATS

* Es necessita un milió d’anys per què el vidre se descomposi, el que significa que mai arriba a fer-ho i que es pot reciclar una infinitat de vegades.

* L’or és l’únic metall que no s’oxida, encara que se l’enterri durant milers d’anys.

* Si vostè deixa de tenir set, cal que s’esforci a beure més aigua. Quan un cos humà està deshidratat, el seu mecanisme de la set s’apaga.

* Cada any més de dos milions de fumadors deixen de fumar, sigui per voluntat pròpia, sigui perquè moren de malalties relacionades amb el tabac.

* El soroll que escoltem quan posem una petxina al costat de la nostra orella no és pas el rugit de la mar, sinó que el soroll és produït per les venes de l’orella.

* Warner Communications va pagar 28 milions de dòlars pels drets d’autor de la cançó “Feliç Aniversari”.

* Si vostè baixa als fons d’un pou o es posa sota una xemeneia alta, si mira cap amunt podrà veure estrelles, fins i tot essent migdia.

* Zero és l’únic nombre que no pot ser representat per nombres romans.

* Sembla científicament demostrat que quan una persona mor, l’oïda és l’últim sentit en desaparèixer. El primer sentit que es perd és la vista.

12 febrer 2023

* * * * * * * * * * * * * *

FRACÁS DE LA PARELLA ACTUAL

 

Per què fracassa la parella actual?

El gran problema és la cruïlla amorosa que es produeix com a conseqüència de què les dones busquen homes que encara no existeixen i els homes segueixen buscant dones que ja no existeixen.

Avui dia la dona està decebuda de l’home i l’home està desorientat davant la dona. La dona vol una relació simètrica i en té dret, però l’home ve d’un model ancestral de dominació-submissió. I, per altra banda, la dona se segueix enamorant admirativament, però com la dona s’ha igualat a l’home, cada vegada té menys homes admirables de qui enamorar-se.

La dona està pagant la seva maduració i el seu èxit professional i social amb solitud emocional.

Antoni Bolinches

Sicòleg-Sexòleg

05 Febrer 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

COM MESURAR LA VIDA

La gran majoria de la població probablement et dirà que la vida es mesura amb segons, minuts, hores, dies i anys, però, ¿realment ens hem parat a pensar quina és la seva unitat de mesura no científica?

Des de petits ens ensenyen a mesurar la nostra vida en anys, i com d’important és no perdre les nostres estimades hores, però ¿realment tota la nostra vida està dividida en simples números? Perquè els anys no deixen de ser números, números que no ens donen a conèixer les característiques que han definit aquests anys.

És per això que crec que durant el meu transcurs pel camí he après que la vida es mesura en experiències, amb bones accions i també dolentes, amb aprendre d’allò que prèviament hem fallat, podríem dir que també es mesura amb amistats, riures, plors i pors. Perquè al cap i a la fi al que ens emportarem un dia a la tomba, no seran les hores ni els anys, si no les hores viscudes, un concepte molt diferent al que em dit anteriorment.

Es molt complicat concretar una simple unitat de mesura, perquè la nostra vida no està marcada per unes simples xifres sinó per tot allò que el dia de demà no voldrem mai més oblidar, i és per això que hem de deixar de contar les hores i viure-les amb gran intensitat perquè el que mesura la nostra vida no són ni els segons, ni els minuts, ni les hores, ni tant sols els anys viscuts, sinó totes aquelles grans experiències, sentiments i amistats, que t’han anat acompanyant al llarg de la teva vida.

MPC – Octubre 2017

Relats en Català

29 gener 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

OBSERVANT

Avui he estat observant el món; he deixat vagar els ulls sobre els éssers humans, sobre els meus fills tan volguts i estimats, i m’han assaltat tants sentiments! , per què he pogut veure el que han aconseguit.

Alguns d’ells, han trobat el seu camí. Han après a sortir honestament endavant, sense mentir, sense fer mal, i això m’omple de satisfacció i encant. Altres viuen amb el temor, pels turments passats, negant-se novament d’una oportunitat per por de tornar a ser enganyats. Això em dol, em preocupa perquè qui viu de pors, mai tirarà endavant.

Però no em desanimo, sé que hi ha persones amb caràcter que sempre es troben allí, per ajudar-los, que no pararan amb el seu desig de fer-los entendre, que hi ha persones que els necessiten i els estimen. Però hi ha quelcom que em preocupa, que em fa mal, i és aquell fill meu, que viu de l’odi, descarregant la seva ira sobre aquells que algun dia el varen humiliar i fer mal.

Per què no han pogut entendre a través del temps que l’odi enverina les seves ànimes, que no els deixarà viure? Per què l’odi, deixa un buit i un sentiment amarg a tot aquell que creu que sols fent mal, pot oblidar-ho. Per què no poden sentir que sempre estic amb aquells que han sofert, que han odiat? Per què no m’allunyo de vosaltres, per què sempre estic aquí per protegir-vos i abrigar-vos?

Cada un de vosaltres a vingut aquí amb un propòsit, per una nova llum d’esperança, perquè mentre hi hagi amor en aquest món, qualsevol problema greu, pot solucionar-se. Per què aquell que creu amb mi i amb si mateix, serà aquell que farà renéixer la fe marcida per aquest món, que amb fervor he creat, sigui un lloc ple d’amor i de pau entre germans. Res em fa més feliç que observar als meus fills caminar seguint el camí de l’amor, que he sembrat en cada cor.

Avui m’he posat a observar als meus fill, fent-los sentir que estic amb ells, que mai he deixat d’estar-ho.

Kardc

22 Gener 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

OBRIM LA FINESTRA DE LA VIDA

* Obrim la finestra de la vida, gaudim del sol que ens il·lumina.

* Sorprenguem-nos per la bellesa de les flors, el cant dels ocells, i el riure d’un nen.

* Admirem la creació, a on batega el poder i l’amor.

* No deixem de sorprendre’ns davant d’un cel estrellat, per la tendresa d’una mare, per l’abraçada d’un amic.

* Sorprenguem-nos cada matí i donem gràcies pel miracle de seguir vivint.

* Admirem i sorprenguem-nos sempre, per tenir la certesa de què estem vius.
* No hi ha casualitat sinó destí.

* No es troba si no es busca i es busca el que existeix en el més fons del cor.

 José Pérez Laporta - “Semillas de Vida”

15 Gener 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

DECIDIR I SER CONSTANT

En aquella petita escola rural hi havia una estufa de carbó vella i molt antiquada Un nen d’aquella escola tenia assignada la tasca d’arribar d’hora cada dia per encendra el foc i escalfar l’aula abans de què arribés la mestra i els seus companys.

Un matí arribaren i trobaren l’escola envoltada per les flames.  Tragueren al nen inconscient de l’edifici més aviat mort que viu.  Tenia cremades greus en la meitat inferior del cos i el varen portar urgentment a l’hospital.

En el seu llit el nen, horriblement cremat i mig inconscient, sentia al metge que parlava amb la seva mare.  Li deia que, segurament, el seu fill moriria i que, en realitat,  era el millor que podia passar tota vegada que el foc havia destruït la part inferior del seu cos.  Però el nen, valent, no volia morir.  Va decidir sobreviure.

D’alguna manera, per a gran sorpresa del metge, va sobreviure.  Un cop superat el perill de mort, tornà a escoltar a sa mare i al metge parlant baixet.   Atès que el foc havia danyat en gran manera les extremitats inferiors del seu cos –li deia el metge a la mare- hauria estat molt millor que morís, ja que estava condemnat a ser un invàlid tota la vida, sense la possibilitat de fer anar les seves cames.

Altra vegada el nen, valent, prengué una decisió.  No seria un invàlid. Caminaria.  Però malauradament, de cintura en avall no tenia capacitat motriu.  Les seves cames primes penjaven sense vida.  Finalment el donaren d’alta.

Tots els dies, la seva mare li feia massatges a les cames, però no sentia res, ni control. . ., res.  No obstant la seva determinació de caminar era més forta que mai.  Quan no estava al llit, estava confinat en una cadira de rodes.

Un matí assolellat, la mare el tragué al pati perquè prengués aire fresc.  Aquell dia, en lloc de quedar-se assegut, es tirà de la cadira.  S’impulsà sobre la gespa arrossegant les cames.  Arribà  fins a la blanca tanca que envoltava el jardí de la casa.  Amb gran esforç, s’enfilà a la tanca.  Allí, de pal en pal, començà a avançar per la tanca, decidit a caminar.

Començà a fer el mateix cada dia fins a deixar un caminet fet per les seves petjades en la gespa.  Res desitjava més que donar vida a aquelles dues cames.

Per fi, gràcies a les oracions de la seva mare, els massatges diaris, la seva fèrria persistència i la seva resolta determinació, desenvolupà la capacitat.  Primer aguantar-se dret, tot seguit caminar trontollejant-se i finalment caminar solet i després córrer. 

Començà a anar al col·legi caminant, després corrent, pel simple plaer de córrer.   Més endavant, ja en la Universitat, formà part de l’equip de carreres sobre pista.  Inclús, en el Madison Square Garden, aquest jove que no tenia esperances de sobreviure, que varen dir que mai caminaria, que mai tindria la possibilitat de córrer, aquest jove determinat, Glenn Cunningham (1909-1988), arribà a ser l’atleta nord-americà  que corregué  la milla (1,61 kilòmetres) en 4 minuts, 6 segons.  En el 1934 i fins el 1937 fou el corredor més ràpid del món!

Valor i força per prendre decisions i ser constant a l’hora de donar-les forma.

                                             Fred Burks - Wikipedia                                                       

  08 Gener 2023                                                      

* * * * * * * * * * * * * *

LA FELICITAT

La felicitat va de dins cap en fora. És un camí, una forma de viatjar més que la destinació final. La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses que les coses que vivim; és una col·lecció de moments; l'excel·lència de caràcter (Fromm* diu que el caràcter de l'home és la seva destinació); el que som capaços de crear. La felicitat no va sempre lligada a la satisfacció.

Requeriments per ser feliç: autoconfiança, serenitat, saviesa, generositat, afecte, amor madur.

Símptomes de deterioració: “He comès el pitjor dels pecats que un home pot cometre. No he estat feliç. Que les glaceres de l'oblit m'arrosseguin i em perdin, despietats. Els meus pares em van engendrar per al joc arriscat i bell de la vida, per a la terra, l'aigua, l'aire, el foc. Els vaig defraudar. No he estat feliç. No fou complerta la seva jove voluntat. La meva ment es va aplicar a les simètriques porfídies de l'art, que entreteixeix nedaries. Em van llegar valor. No he estat valent. No m'abandona. Sempre està al meu costat l'ombra d'haver estat un desgraciat.”

Jorge Luis Borges (1899 – 1986)

“No corris, no et preocupis. Estàs aquí només de visita. Val la pena que et paris per olorar les flors”.

Walter C.Hagen (1892 – 1969)

Institut d’Ecologia Emocional

* Enric Seligman Fromm (1900 – 1980)

Psicoanalista alemany nacionalitzat nord-americà

01 Gener 2.023

* * * * * * * * * * * * * *

LA TRAÏCIÓ

Quan la camarada Pruden es va apropar al faristol es va fer un silenci absolut. Era evident que tenia una autoritat de la qual no gaudia cap altre membre del partit. Se l’havia guanyat a pols, a còpia d’anys de lluita i de sacrificis per la causa. Els darrers temps, però, havien començat a aparèixer veus crítiques dins l’organització: “ja no és la que era; qui l’ha vist i qui la veu; que se n’ha fet d’aquella lluitadora?”

El seu tarannà s’havia tornat excessivament moderat i el seu posicionament davant de certs postulats eren impropis d’una revolucionaria com ella. Gràcies a la experiència acumulada en mil-i-un congressos, no va tenir cap problema en manifestar-se obertament contrària a la voluntat de la facció més radical.

“No és temps de Revolucions”, assegurava amb rotunditat. Va acabar la seva intervenció amb un discurs magistral, propi dels millors oradors. Un d’aquells parlaments que haguessin posat dempeus els assistents més escèptics del miting més complicat. Fent gala d’un gran poder de convicció havia aconseguit decantar la balança al seu favor.

Poc imaginaven els presents que, en acabar l’assemblea, aquella militant històrica deixaria el partit a través d’una porta giratòria. I encara avui ningú té clar si la Prudència els va fer traïdors o la traïdora els va fer prudents.

Oscar Turull – novembre 2017

25 Decembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

Carta per: N A D A L

Tant de bo un mai perdés la il·lusió de la vida, de les petites coses, dels somnis i d’aquelles festes que tant han canviat al llarg dels anys.

Nadal, et vull fer una pregunta, com ho fas per deixar d’il·lusionar-nos cada cop més, com ho fas perquè vulguem oblidar aquelles festes que fa anys enrere ens esperàvem amb tanta il·lusió?

NADAL, quina paraula més canviant, quina paraula més contradictòria entre petits i grans, és curiós, tot adult, perd al llarg dels anys la il·lusió d’aquesta celebració.

Ara Nadal ja no és Nadal com ho coneixíem abans, ara Nadal no ens porta regals, si no records, llocs buits a la taula, arbres que ja no es decoren, estrelles que han quedat amagades al garatge, canalons precuinats, on ja no si troba la dolçor de l’àvia, les cançons nadalenques s’han tornat malacologies, tristes, odioses, els dinars familiars, ja no són unió, són supervivència. . .

NADAL, on ha quedat la nostra innocència? On han quedat les ganes de no anar a dormir mai la nit de reis? I aquella il·lusió que ens feia despertar a les sis del matí per obrir els regals? On ha quedat tot això? Digue’m, aquesta il·lusió, mai tornarà?

Nadal, permetem que em sinceri, no m’agrada quan t’acostes, sento que tots els records es fan més forts quan tu hi ets, em remous, i només tu, fas que em descompongui, les teves cançons, els teus plats, els teus records inoblidables, les teves llums que il·luminen el rostre de tothom, la solitud que em fas passar ; prometem que això un dia canviarà, que recuperaré la il·lusió tan característica teva, que les teves cançons em faran feliç, que en els teus records se’n hi sumaran més i millors, que els llums em tornaran a il·luminar un somriure i que les teves pel·lícules em deixaran de semblar ridícules i enganyoses. Nadal, sisplau, tornem la meva part d’il·lusió i de felicitat que un dia em vas fer sentir amb intensitat.

MCP – novembre 2017

18 Decembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

FAMILIA, LLOC DE PERDÓ

Copio l’homilia que fou llegida el passat diumen-ge, dia cinc de desembre, pel Sant Pare.   Amb independència de la religió, veieu el formós que és el que el Papa Francesc va escriure sobre la família:

“No hi ha família perfecta. No tenim pares perfectes, no som perfectes no ens vàrem casar amb una persona perfecta ni tenim fills perfectes. Tenim queixes dels altres. Decebre’m als altres. Per això, no hi ha matrimonis ni famílies sanes sense l’exercici del perdó. El perdó és vital per a la nostra salut emocional i la supervivència espiritual. Sense perdó la família es converteix en un camp de conflictes i un reducte de penes.

Sense perdó la família emmalalteix. El perdó és l’asèpsia de l’ànima, la neteja de la ment i l’alegria del cor. Qui no perdona no té pau en l’ànima ni comunió amb Déu. La pena és una metzina que intoxica i mata. Guardar el dolor en el cor és un gest autodestructiu. És autofàgia. El que no perdona emmalalteix física, emocionalment i espiritualment.

I per això la família necessita ser lloc de vida i no de mort; el territori de cura i no de malaltia; l’escenari de perdó i no de culpa. El perdó porta alegria on la pena va produir tristesa, en la que el dolor causà la malaltia.

Papa Francesc”

El Sant Pare demana que aquest missatge, l’enviem a totes les famílies que coneguem i això és el que fem.

11 Decembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

HUMOR DE MAL GUST

És possible que una persona que no gosaria insultar directament a ningú, no s’ho pensi dues vegades a l’hora d’utilitzar un “humor de mal gust”.   Això no obstant, significa el mateix.

És important saber quan no s’ha de riure, quan quelcom no és divertit perquè és vulgar, sàdic, infantil, estúpid, racista o sexista. Riem sols perquè la resta de la gent està rient o som capaços de dir: “això no té gràcia” i anar-nos?

Siguem valents i defensem els nostres principis. Tan si es tracta d’una broma com si és una opinió: quan no hi estem d’acord, diguem-ho. Siguem fidels a nosaltres mateixos.

04 decembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

ELS CATALANS

Els catalans són treballadors infatigables, senten horror a l’ociositat. Cap obstacle els pot detenir; el seu ingeni els ha portat a tots els llocs de l’univers. No hi ha port a Espanya, ni a les Indies Orientals i Occidentals, on no si trobin catalans. També es troben a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i a totes les colònies i ports d’Europa. Els catalans són braus, valents fins a la temeritat. Els perills més grans no els espanten; en la guerra mai retrocedeixen i menys encara abandonen una empresa. Junt amb els aragonesos i gallecs. Són els millors soldats d’Espanya. La seva bravura i fermesa s’han evidenciat tantes vegades que, després de segles, ningú ho posa en dubte. Del valor dels catalans se’n pot fer una idea qui sàpiga que, a principis del segle XVIII Catalunya s’enfrontà sola, als exercits de França i Espanya contra Catalunya.

Itinéraire descriptif de l’Espagne. París 1809

Alexandre Louis Joseph, marqués de Laborde

(1773 – 1842)

27 novembre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

RECORDS DE LA INFANTESA

Tindria 10/12 anys, i el vaig llegir en un llibre de “Lectures”. El recordava vagament i el refeia mentalment, sense que acabes de rimar-me. Ja de gran vaig buscar aquell llibre en els encants de San Antoni, més d’una vegada , sense èxit.

I ara, a la vellesa, se m’ha acudit recórrer a Internet, i l’he trobat! El títol és: “El uno i el dos” i va ser escrit per en Cayetano Fernández (1820 – 1901).

Diu axis:

Graves autores contaron

que en el pais de los Ceros

el Uno y el Dos entraron;

y, desde luego, trataron

de medrar y hacer dinero.

Pronto el Uno hizo cosecha,

pues a los Ceros honraba

con amistad muy estrecha

y dándoles la derecha,

su valor así aumentaba.

Pero el Dos tiene otra cuerda,

¡todo es orgullo maldito!

Y con tàctica tan lerda,

los Ceros pone a la izquierda,

y así no medraba un pito.

En suma, el humilde Uno

llegó a hacerse millonario,

mientras el Dos importuno

por su orgullo cual ninguno

no pasó de un perdulario.

Luego ved con maravilla

en esta fábula ascética,

que el que más baja más brilla,

y el que se exalta se humilla

hasta en la misma Aritmética.

Pel missatge/recordatori que allibera, crec valia la pena trobar-lo.

20 novembre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

VOLA MÉS ALT

Després de la segona gerra mundial, un jove pilot anglès provava un avió monomotor en una aventura al voltant del món. Poc després d’enlairar-se des d’un dels petits i improvisats aeròdroms, escoltà un soroll estrany que venia de darrere del seu seient. Al observar, se’n adonà que hi havia una rata a bord i que si la rata rosegava la cobertura de lona, podia destruir el seu fràgil avió. Podia tornar a l’aeroport per alliberar-se d’aquell passatger inesperat, incòmoda i perillós, però de sobte recordà que les rates no resisteixen les grans altures, així doncs que va volar cada cop més amunt, fins que es varen parar els sorolls que posaven en perill el seu viatge.

* Si amenacen destruir-te per enveja, calumnia o maledicència: Vola més alt.

* Si et critiquen: Vola més alt.

* Si et fan alguna injustícia: Vola més alt.

Recorda sempre que les rates no resisteixen les grans altures. Que avui i sempre, tingues el coratge d’aixecar el vol i volar sempre alt, molt alt, amb el cap entre els núvols i els peus ben fixats a terra. Que quan estiguis volant, sàpigues mirar cap avall i veure que existeixen criatures molt més petites que tu i quan gran i important ets davant d’elles, i que en aquesta mateixa proporció, també miris cap a munt i vegis quan grandiós és el cel que et cobreix i te n’adonis de la teva petitesa davant l’univers.

Autor desconegut

13 novembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

10 REGLES PEL TRACTE AMB L'ALTRE GENT

Regla  1:  No esperem que el món se’ns adapti.  Mirem-nos al mirall.  Canviem el que no ens agradi de nosaltres.  No ens empenyem en canviar als demés.

Regla  2:  Busquem, en els nostres semblants, ajuda, consell, idees i força.  No siguem massa orgullosos per demanar ajut.  Agraïm els favors que se’ns fan.

Regla  3:  Millorem la nostra capacitat de judici i no siguem impulsius.  Abans de formar-nos una idea sobre el altres i les coses, contemplem la persona i les coses amb objectivitat i comprensió.

Regla  4:  Evitem la tossudesa i els prejudicis.  No tractem d’imposar als altres les nostres opinions intransigents i reaccionaries sobre la religió, la política, l’alimentació o la medicina.  Resistim a la temptació d’aferrar-nos a les nostres opinions, una vegada expressades.

Regla 5:  Procurem ser sempre tolerants i comprensius.

Regla  6:  Evitem tot allò que pugui donar ocasió a disputes.  Posem atenció a la llum vermella que ens indica què és millor no tirar endavant la conversació.

Regla  7:  Podem parlar sobre coses, però no ho hem de fer sobre persones.  A fi d’evitar en una conversació els esculls de la maldiença, limitem-nos, en el que ens sia possible, a parlar de coses i no de persones.

Regla  8:  No ferim als altres amb observacions i comparacions despectives.

Regla  9: Respectem els sentiments dels altres.  Eduquem el nostre instint per a conèixer el que els hi agrada i el que els disgusta.

Regla10: No exterioritzem mai el  nostre avorriment.  Si l’ambient no és del nostre  grat, busquem un pretexta per acomiadar-nos cortesament.

 Gramàtica “Parda”

06 novembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

RECORDANT A MALTHUS

Recordo una assignatura que teníem a tercer curs de Peritatge era: Economia, i aportava nocions de la matèria i referència d’aquells economistes com en Adam Smith, Marx, Keynes, entre altres. Un d’ells, probablement per l’edat en què el llegia, em va impressionar per la seva teoria. La teoria malthusiana, d’en Thomas Malthus (1766-1834). Llàstima haver perdut aquell llibre. Aquella teoria venia a dir que mentre la població humana creixia en una progressió geomètrica (2,4,8,16...), els recursos alimentaris ho feien en una progressió aritmètica (1,2,3,4...), la qual cosa presentaria un futur nefast, doncs la carència d’alimentació davant la creixent demanda ens conduiria a un col·lapse total.

Durant dècades s’ha lluitat contra aquest vaticini. Per una banda, la tecnologia aplicada ha introduït llavors més productives i de més ràpid creixement i resistència, nitrats i fosfats s’han prodigat per adobar la terra, insecticides per eliminar les plagues, tala de boscos sencers per convertir-los en terra de cultiu. I no parlem de la ramaderia intensiva. La gent que avui dia passa gana , no és per la escasses d’aliments, sinó perquè el sistema ha imposat diferències notables entre països suficients i països insuficients.

Però crec que s’imposa una reflexió quan comprovem que en el segle XVIII la població mundial era de 1.262,000.000 d’ànimes i les que ara enteranyinem la terra ja som més de 7.600,000.000.

La desforestació creixent i el canvi climàtic evident, no crec col·laborin a fer-nos oblidar del vaticini d’en Malthus, més quan l’esperança de vida és creixent. Confiem que s’arribi a inventar la pastilla única i completa per cada àpat. Contràriament s’hauria de posar coto al creixement de la població. És inhumà, però tal vegada caldria considerar l’esterilització després del primer fill. Impacta veure com en sols dos segles, els habitants del planeta hem augmentat , en quasi un 600%

Thomas Robert Malthus

(1766 - 1834)

30 0ctubre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

CÀNCER DE CÒLON

Mai és agradable parlar d’aquests temes però a vegades el saber pot ajudar.

Encara que la seva incidència és superior en persones de 50 a 60 anys, el càncer de còlon sembla que va en augment dins la població menor de 40 anys. Aquí hem d’afegir que es diagnostica, generalment, en la III i IV etapa, amb el qual les possibilitats de supervivència són menors,

El càncer colo rectal comença sovint en les cèl·lules que produeixen moc i altres líquids. Això a través d’un creixement anomenat: pòlip, el qual creix en la paret interna del còlon i recto, i que amb el pas del temps es pot arribar a tornar cancerosa; axis ho indica l’Institut Nacional del Càncer.

Els símptomes que presenta el càncer de còlon no solen ser al principi, sinó després d’haver passat un temps, i alguns d’ells són els següents: diarrea, estrenyiment, sang en les femtes, cansament, nàusees, pèrdua de pes sense motiu,. . . Així ho indica un article de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units.

Sembla que, a partir dels 60 anys, o be a l’aparició d’algun símptoma, s’hauria de considerar comentar amb el metge de capçalera, la conveniència o no de fer el que s’anomenant colonoscòpia, i quin resultat sembla ser té una durada de 4/5 anys.

També ara es diu que a partir del 75 anys ja no cal sotmetre’s a aquesta inspecció, a menys es presentin símptomes.

S’aconsella reduir el consum de carn roja . Per què? Un estudi de la World Cancer Research Fund senyala que aquest aliment eleva en un 30% el perill de desenvolupar un tumor. Passa tot al contrari si es té una alimentació rica en calci, el qual sembla prevenir el càncer.

No deixem passar el temps!

23 octubre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

UNA CURIOSITAT

Marco Polo (1254-1324), fou un famós mercader venecià que segons es conta en el llibre “Il Milione” (Els Viatges de Marco Polo), narrat per ell mateix, viatjà fins a l’Àsia Oriental, seguin la ruta de la seda, i arribà fins a la Xina, donant a conèixer a l’Europa medieval les terres i civilitzacions de l’Àsia Central i la Xina.

En un dels capítols d’aquest llibre ens deia que els xins cavaven en les muntanyes unes pedres negres que es troben en forma de jaciments. Quan se les encenia cremaven com el carbó de llenya i aguantaven el foc millor que la llenya de tal manera que es mantenia durant tota la nit i al següent matí les trobava encara enceses. Aquestes pedres no feien flames, excepte en el moment de ser enceses, però que desprenien gran escalfor.

Naturalment, es tractava de l’hulla que, en aquells anys (1295) encara no era coneguda a Europa. Descripcions com aquesta van fer que es considerés a Marco Polo com un mentider excepcional. Però en el 1458, quan Eneas Silvio Piccolomini, el que fou papa Píu II, visità Anglaterra, anotà en el seu diari que en aquell país, a nals pobres que pidolaven a les portes de les esglésies se’ls hi donaven pedres com almoina. “Hem vist pidolar en els temples gent gairabé nua, la qual rebia pedres com almoina i se n’anava molt contenta. Aquesta mena de pedra, que deu contenir sofre o altra matèria rica, es crema en lloc de llenya, de la que n’hi ha poca en aquest país”. Aquest és un dels primers documents escrits sobre la utilització de carbó fòssil a Europa.

16 octubre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

JUGUEM AL GOLF !

La metàfora del pal de golf la vaig aprendre llegint a la Mercè Conangla. Deia que ella no sabia jugar al golf, (segurament com molts de nosaltres) però algú li va explicar que depenent del terreny de joc, si fa pujada, baixada, depenent de la inclinació del camp. . ., cal agafar un pal o altre.

Aquesta metàfora ens ajuda a entendre, a la nostra vida real, que depenent de les situacions i de les persones amb les quals ens hem de relacionar cal actuar d’una manera o altra, així com jugant a golf cal agafar un pal o altre depenent del terreny.

Totes les persones no som iguals i la comunicació no és igual ni la mateixa. No val a dir: “Jo soc així i, per tant, els altres m’han d’entendre”. Cal fer l’esforç per comunicar-nos bé i assertivament amb els altres, per mantenir bones relacions, entendre’ns, ajudar-nos i respectar-nos.

09 setembre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

L A  C R I S I

No pretenguem que canviïn les coses, si sempre fem el mateix. La crisi és la benedicció més gran que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, tal com el dia neix de la fosca nit. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix, sense quedar “superat”.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que no pas les solucions. La verdadera crisi, és la crisi de la incompetència.

L’inconvenient de les persones i els països, és la mandra per a trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafius, sense desafius la vida és una rutina, una agonia lenta. Sense crisis no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi, qualsevol vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d’axó, treballem de valent, intensament. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.

Albert Eistein (1875 – 1955)

02 octubre 2.022

* * * * * * * * * * * * * *

EL “TITÀNIC”

(Continuació)

Ell “Titànic” duia setze bots salvavides i quatre balses plegables. Plens al màxim podien acollir a unes 1.700 persones. Malauradament, a bord del transatlàntic hi anaven prop de 2.200 passatgers i tripulants. Per acabar d’adobar-ho, amb la precipitació, molts dels bots sortiren sense la càrrega completa. I els ocupants, en la majoria dels casos, no varen esforçar-se per a rescatar a possibles sobrevivents d’entre aquells que saltaren al gèlid oceà. Finalment sols se salvaren 705 persones.

Arran d’aquest desastre, les autoritats aprovaren normatives per a millorar la seguretat marítima. Una de les normes és que un vaixell ha de disposar de suficients bots salvavides per a tots els embarcats.

Durant anys, la gent creia que l’enfonsament tan ràpid del “Titànic” es devia al fet que la fatídica col·lisió havia produït un tall enorme en el buc de la nau. Això no obstant, en el 1985, quan es descobriren las restes del naufragi en el fons de l’oceà els investigadors arribaren a altra conclusió, es a dir, que les gèlides aigües haurien afeblit l’acer del buc, tornant-lo trencadís i causant nombroses fissures. Menys de tres hores després del xoc, i mentre l’orquestra del “Titànic” tocava amb gran serenitat “I will follow Him”, el vaixell es partí en dos i s’enfonsà donant lloc a un dels desastres més grans de la història nàutica.

18 setembre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

EL “TITÀNIC”

El “Titànic” s’ha convertit en el vaixell més famós de la història, encara que no era l’únic de la seva espècie, doncs fou el segon de tres enormes transatlàntics construïts en les drassanes d’Horland & Wolff, a Belfast. Amb 269 metres d’eslora (llarg) i 28 metres de mànega (ample), el “Titànic” fou un dels vaixells més grans de la seva època. L’anomenada li ve pel tràgic enfonsament que patí en el seu viatge inaugural.

La companya naviliera White Star va encarregar la construcció d’aquests enormes vaixells amb mires a controlar les lucratives rutes de l’Atlàntic nord. Incapaç de competir en velocitat amb la seva rival, la Cunard Line, se centrà a augmentar les dimensions i el luxe de les seves naus per atreure a rics i famosos.

Ara bé, el “Titànic” també serviria per a altra finalitat. Prop de 900.000 immigrants entraren anyalment als Estats Units entre 1900 i 1914. El transport de les persones que emigraren d’Europa constituí la més gran font d’ingressos de les empreses propietàries de transatlàntics i, el “Titànic”, s’utilitzaria amb aquest propòsit.

L’11 d’abril de 1912, després de recollir passatgers a Cherburgo (França) i Queenstown (actual Cobh, Irlanda), el “Titànic·”s’internà en aigües de l’Atlàntic. El seu capità. Edward J.Smith, coneixia els perills que representava el gel de l’Atlàntic nord, doncs havia cobert diverses vegades aquella ruta a bord de l’”Olympic”. Malgrat que altres vaixells enviaren avisos, alguns d’ells no arribaren al capità i altres no s’entengueren.

La nit del 14 d’abril era molt fosca. De sobte, els guaites se’n adonen de la presència d’un iceberg a proa, però ja era massa tard. L’oficial de torn, girà el rumb per esquivar una envestida de front, però no va poder evitar que el vaixell fregués el cantell de la immensa massa de gel, cosa que provocà danys en el casc. L’aigua inundà diversos compartiments davanters. El capità comprengué de seguida que el vaixell s’enfonsaria, per al que després de llençar trucades d’auxili, ordenà botar a l’aigua tots els bots salvavides.

(Continuarà)

11 setembre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

EL RIURE

D’ençà que va començar la història de la humanitat, homes i dones han trobat en el riure un poderós recurs: un refugi davant l’amargor de la vida i una manera d’ajuntar-se, amb alegria, amb les persones que els envolten.

Pensadors de totes les èpoques ho han senyalat:

- “El riure és el sol que fa fugir l’hivern del rostre humà” - Víctor Hugo

- “Cada vegada que una persona riu, afageix un parell de dies a la seva vida” - Curzio Malaparte

- “La persona incapaç de riure no solament és apta per a les traïdories, els estratagemes i els fraus, sinó que sa vida sencera és una traïció i un

estratagema” - Thomas Carlyle

- “Sense amor i sense riure no res és agradable”  - Horaci

- “Afortunada la persona que se’n riu d’ella mateixa, ja que mai el mancarà motiu de diversió” - Anònim

- “El somriure costa menys que l’electricitat i dóna més llum”

  Proverbi escocès

04 setembre 2022

* * * * * * * * * * * * * *

UNA LLEGENDA?

En la casa de Les Clotes, a una mitja hora de Sant Hilari, en plena edat mitjana, vivia una noia molt formosa, ornada amb totes les gràcies que acompanyen la primavera de la vida. La seva discreció era tan gran com la seva bellesa i el seu agut talent la distingia per sobre les altres noies de la contrada.

En aquella tenebrosa època, en què dominaven tan les idees supersticioses i tota mena de preocupacions, es creia que la casa de Les Clotes estava envoltada de bruixes, dimonis i follets; els seus habitants estaven tan espantats que a mitja tarda ja barraven les portes i es posaven a resar. Però la noia, que a més de les belles qualitats personals posseïa un valor a tota prova, es reia de la por que tenia esporuguits a la resta de la gent de la casa. I per demostrar-los-hi que el follet que veien era sols una ficció, resolgué de sortir tota sola a mitjanit, dirigint-se cap el lloc on es deia que apareixien els follets i les bruixes, terror de casa seva i de tota la contrada.

La nit era fosca com una gola de llop i es sentia el remor de trons llunyans amenaçant tempesta. La noia, animosa malgrat tot, es va determinar de sortir per a tranquil·litzar la seva família, fent-los-hi veure, si sortia en semblant nit, que el follet només existia en la seva febrosa imaginació.

La noia sortí resolta, però en ésser a uns cinc minuts escassos de la casa, les faldilles se li varen enredar en uns arços; la pobra prou volia fugir i cridava i tirava amb força, però, com que la nit era tan fosca, no pogué veure que eren les punxes dels arços les que li havien agafat les faldilles i aleshores, deixant-se dominar per la superstició i la por, va creure que era el follet el que la tenia empresonada i va morir allí mateix d’esglai.

Conta Popular

28 agost 2022

* * * * * * * * * * * * * *

J A S M I N A

Una tarda els habitants del poblat ven veure a Jasmina buscant quelcom al carrer, just al davant de la seva cabana. Tots s’aproparen a la pobre àvia.

- “Què et passa?” – li preguntaren – “Què estàs buscant?”,

- “He perdut la meva agulla”, digué ella. I tots es varen posar a buscar-la.

Al cap d’una estona, algú va preguntar: “Jasmina, el carrer és molt llarg i aviat no hi haurà llum. Una agulla és una cosa molt petita, perquè no ens dius on t’ha caigut exactament?”.

- “Dins de casa”, respongué ella.

- “Que t’has tornat boja?” – preguntà la gent – “Si l’agulla t’ha caigut dins de casa, perquè la busques aquí a fora?”.

- “Perquè aquí hi ha llum, i dins de casa no” – digué Jasmina.

- “Però tot i havent-hi llum, com vols que trobem l’agulla aquí, si no és aquí on l’has perduda?. No trobes que seria més correcte portar una llàntia a casa i buscar l’agulla allí?”.

En aquest precís moment, Jasmina esclatà a riure.

- “Sou tan intel·ligents per a les coses petites!, quan fareu servir la vostra intel·ligència per a la vostra vida interior? Us he vist a tots buscant fora i jo sé del cert, ho sé per experiència pròpia, que allò que cerqueu fora ho teniu perdut a dins. Feu servir la vostra intel·ligència. Perquè cerqueu la felicitat en el món extern? És que potser és allí on l’heu perduda?”

21 agost 2022

* * * * * * * * * * * * * *

L’ E S F I N X

L’Esfinx és d’origen egipci, normalment esculpida en roca de granit de grans dimensions, presenta la cara d’una dona i el cos d’un lleó en repòs i alerta.

Els grecs la traslladaren a la seva mitologia. Segons la faula d’Édip, una Esfinx assolà el país de Tebes doncs, des del mont Piklón proposava enigmes als tebans i devorava a tots aquells que no aconseguiren a resoldre’ls.

El rei tebà Creón, prometé la seva corona i la mà de la seva germana Yocasta, a qui alliberés la comarca d’aquell monstre. Edipo escometé l’empresa anant a la recerca de l’Esfinx. Aquesta li proposà el següent enigma:

“Quin és el ser que estant dotat d’una sola veu, camina en quatre peus al matí, en dos al migdia i en tres a la tarda?”

Edipo contestà: “És l’home, que de nen s’arrossega a quatre mans, quan és gran camina amb dues i, a la vellesa pren un bastó per recolzar-se al caminar”.

Sorpresa l’Esfinx, sentin-se frustrada i furiosa, li proposà altre enigma:

“Quines són les dues germanes que s’engendren mútuament?”

Edipo contestà: “El dia i la nit” (aquestes dues paraules són femenines en l’idioma grec)

L’Esfinx, de ràbia i sentin-se vençuda, es precipità des de les roques d’un alt penya-segat, al mar.

Els tebans, agraïts, volgueren que Edipo fos el seu rei. Creón, que tenia el poder, s’esfumà en favor de l’estranger.

14 agost 2022

* * * * * * * * * * * * * *

IMPULSOR DE LES MATEMÀTIQUES

Quan veiem els preus dels productes o el pes que marca una balança, generalment veiem números aràbics o, més ben dit, indi-aràbics. Se’ls anomena així perquè la base del sistema numeral modern, amb xifres del zero al nou, sembla tenir el seu origen a l’Índia i va arribar a occident durant l’Edat Mitjana gràcies a erudits del món àrab.

El principal promotor d’aquest sistema fou Muhammad ibn Musa al-Juarismí, nascut probablement en el que ara és Uzbekistan, sobre l’any 780.

Al-Juarismí va escriure sobre els avantatges del us de decimals i també divulgà un mètode per a resoldre problemes matemàtics, presentant el que coneixem com àlgebra. Ehsan Massood, escriptor de temes científics, afirma que l’àlgebra “és l’eina matemàtica més important que mai s’hagi ideat, un puntal en totes les facetes de la ciència”.

L’objectiu de al-Juarismí era presentar un mètode que simplifiqués els càlculs en el món dels negocis, en la partició d’herències, en el mesurament de terrenys, etc. El seu treball preparà el camí per a un estudi més profund de l’àlgebra, l’aritmètica i la trigonometria; així els matemàtics de l’Orient Mitjà aconseguiren calcular la mesura dels costats i els angles dels triangles i donar impuls a l’astronomia..

Els arquitectes i constructors de l’Orient Pròxim i Mig utilitzaren aquests mètodes molt abans que els d’Occident, qui arribaren a saber d’ells durant les croades i van començar a posar-los en pràctica en els seus respectius països amb l’ajuda de presoners i immigrants musulmans instruïts en aquestes tècniques.

Passaren alguns segles abans que el treball de al-Juarismí fora extensament conegut. No obstant això, els seus mètodes i tècniques matemàtiques que es desar rollaren gràcies al seu legat, són vitals per a la ciència i la tecnologia d’avui en dia, per no mencionar el comerç i l’industria.

I anant encara més lluny: els precursors numèrics del sistema indoaràbic actual ja l’utilitzaven a l’Índia en el segle tercer abans de Crist.

Tret de la Revista “¡Despertad!"

                                                                         Vol.96 - no.5 – maig 2015       

07 agost 2022

* * * * * * * * * * * * * *

MANEIG DE LA TENSIÓ

Un conferenciant parlava sobre el maneig de la tensió. Aixecant un vas ple d’aigua va preguntar a l’auditori:

- “Quan creuen vostès que pesa aquest vas amb aigua?”

Les respostes variaren entre 100 i 400 grams. Llavors el conferenciant comentà:

- “No importa el pes absolut. Tot depèn de quant TEMPS vaig a sostindre’l.  Si el sostinc un minut, no passa res. Si el sostinc durant una hora, sentiré dolor en el braç. Si el sostinc durant un dia complet, hauran de trucar una ambulància. Malgrat es tracta exactament del mateix pes, com més temps passi sostenint-lo, més pesant se’n va tornant.”

I va concloure:

- “Si carreguem els nostres pesars sempre, més aviat o més tard ja no serem capaços de continuar doncs, la càrrega s’anirà tornant cada vegada més feixuga. El que cal fer es deixar el vas en algun lloc i reposar una mica abans de sos tindre’l de nou. Han de deixar de banda la càrrega periòdicament, de la manera que sigui!”

“És reconfortant i et torna capaç per a continuar. Llavors, abans de tornar aquesta nit a casa, deixa a fora el teu pesar. No el portis a casa teva. Demà podràs recollir-lo altra vegada, en sortir.”

31 juliol 2022

* * * * * * * * * * * * * *

PARAULOTES

Expressions que abans sols s’usaven quan hom perdia els estreps durant situacions extremadament emocionals, ara s’estan introduint en el llenguatge quotidià. Això no les converteix en acceptables.

Un meu amic canvià els seus costums de renegar, després que la seva dona li digué: “Sempre em sorprenc quan et sento utilitzar paraulotes. No puc deixar de preocupar-me per la impressió que causaràs en les persones que no et coneixen com jo”.

Abstingueu-nos d’utilitzar paraulotes i renecs. Si hem agafat el costum de renegar i dir paraulotes, intentem imaginar-nos que el nostre nét de quatre anys, o la seva tia àvia, o el mossèn, estan sempre al nostre costat per escoltar-les.

A part dels que escriuen discursos, polítics o actors destacats, el que realment necessitem és un món més amable i educat. Comencem amb nosaltres mateixos, amb tot el que diem cada dia. Les nostres paraules i actituds poden actuar com a llavors que els altres s’emportaran a la seva llar per plantar-les allí.

24 juliol 2022

* * * * * * * * * * * * * *

SÍNDROME DE WENDY

Si ja coneixeu la síndrome de Peter Pan, tal vegada us preguntareu si en contraposició existeix la síndrome de Wendy. Doncs, sí. Amb el següent exercici obtindràs la resposta: “si tanques els ulls i mentalment et trasllades al país del Mai per Mai (Nunca Jamás), Wendy és la nena que cuida als personatges del conte en el món de fantasia, que és capaç de fer allós al que Peter Pan no s’atreveix, que assumeix els seus riscos, les seves responsabilitats, etcètera, però que sempre resta en segon pla. Peter Pan és el protagonista que triomfa gràcies els esforços de Wendy”.

Obra els ulls i torna a la vida real; et sona? Segur que si no ets tu mateixa, alguna Wendy t’ha vingut al cap. No és un personatge de conte de fades, Wendy existeix de veritat i és un problema que demana actuïs per a solucionar-lo.

La síndrome de Wendy es refereix a la necessitat de satisfer i omplir de desig a altra persona que, normalment sol ser la parella o els fills. Les influencies culturals, fan que siguin les dones les que tenen una major probabilitat de patir aquest problema.

Encara que aquesta síndrome no té entitat clínica, el cert és que existeixen tot una sèrie de característiques que ens poden ajudar a definir el perfil d’una persona afectada pel síndrome de Wendy:

- Persona a qui el perfeccionisme la porta a sentir-se culpable quan quelcom surt malament, especialment al que respecte a satisfer a altres.

- Es sent imprescindible; ella és la que té d’encarregar-se de fer les coses.

- La seva idea de l’amor es igual a la de sacrifici. Es resigna al malestar, al cansament i a la resta de conseqüències negatives que porta el desgast degut en tindre compte d’altra persona.

- Assumeix les responsabilitats i tasques del seu Peter Pan, per al que, en cas de no ser-ho, pren el paper de mare de la seva parella.

- Evita els conflictes i intenta fer feliç a l’altra persona deixant a banda la seva pròpia felicitat.

- Es disculpa i se sent culpable per les coses que no l’hi ha sigut possible fer.

Acabar amb la idea de “si m’esforço molt per a tu, veuràs que t’estimo i eixís no em deixaràs” és la base de la teràpia en la síndrome de Wendy.

El punt de partida és que la persona reconegui el problema i desitgi modificar aquesta conducta. A partir d’aquí, se’l pot ajudar identificant quines són les seves responsabilitats i quines no ho són, i a evitar assumir aquells deures que no li pertoquen. És començar a dir “no” i adonar-se que cadascú és responsable de sa vida i no assumir responsabilitats dels altres, d’aquesta manera es va incrementant l’autoestima de la persona i, finalment, podrà establir relacions equitatives amb la parella i la gent que l’envolta.

Refª: Jaime Lira –Psicòleg

17 juliol 2022

* * * * * * * * * * * * * *

SÍNDROME DE PETER PAN

No es tracta d’una malaltia psicològica. Però sembla que aquesta síndrome constitueix un problema molt extens a la societat moderna.

Es caracteritza per la immaduresa en certs aspectes psicològics i socials. La personalitat masculina en qüestió és immadura i narcisista. El subjecte creix, però la representació internalitzada del seu jo és el paradigma de la seva infància que es manté al llarg del temps.

Amb altres paraules: el niu infantil és una inconscient referència a la que sempre apunta. Allà, no hi havia problemes, i la nostàlgia cap a aquest niu és persistent, encara que no s’ho declari. Afecta notòriament l’autoestima i el concepte d’ell mateix, i es veu molt afectat. És freqüent que hi hagin crisis d’angoixa, d’ansietat i de depressió.

Els anys passen, i tot i que el subjecte està protegit per un escut psicològic per no advertir el pas del temps, esporàdicament aquest desapareix per circumstàncies imprevisibles. És llavors quan el pacient es troba amb les mans buides i amb una vida dolorosament irrealitzada. Amb parelles inadequades, o de manera extrema –cosa que també acostuma a passar-, sense cap parella.

La síndrome de Peter Pan (la persona que no creix mai), presenta molta dificultat per a establir un tractament adient i, amb freqüència, els pares que tenen fills que manifesten aquest tipus d’immaduresa, han d’”actuar” en comptes d’insistir amb pertinàcia en la persuasió “col·loquial”. Adolescent, jove, o en plena maduresa, el subjecte pacient d’aquest tipus de trastorn és reticent cap a qualsevol modificació o cap a la mateixa comprensió del seu infantilisme.

El món irresponsable de la infantesa, no vol ser abandonat, i la consciència del fracàs repetit vers l’adaptació dels comportaments que envolten l’adultesa equilibrada, gairebé no es verifica.

Refª: Dr. Dan Kiley (1983)

10 Juliol 2022

* * * * * * * * * * * * * *

ANECDOTÀRI

WINSTON CHURCHILL

 (1874 – 1965)

Churchill no sols va ser un gran polític  i escriptor (premi Nobel de Literatura 1953) sinó que també se’l coneixia per la seva agudesa mental.  En una ocasió es trobava enmig d’un vibrant parlament quan Lady Astor, la primera dona amb representació parlamentària, el va interrompre sobtadament:

 - “Senyor Churchill, si vostè fos el meu marit, li posaria verí a la tassa de café.”

Després d’aquestes paraules, es va produir un silenci sepulcral a la sala.  Amb deliberada lentitud, Churchill es va treure les ulleres i es va dirigir a Lady Astor.

 - “Senyora, si jo fos el seu marit, em beuria aquesta tassa de café.”

`Josep Corominas - Gent del Mastnou nº 332 Juny 2015

03 juliol 2022

* * * * * * * * * * * * * *

"EL PERRO DEL HORTELANO. . .”

“El gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar” Aquest és un dels refranys o expressions més usades pels espanyols. És utilitzada per a referir-se a aquelles persones que no realitzen una acció o no fan una cosa i, a més a més, no permeten que qualsevol individu alien tampoc la realitzi.

Aquesta expressió fou llençada al públic en ésser introduïda per en Lope de Vega l’any 1618, al basar-se en aquest proverbi en escriure una comèdia anomenada “El Perro del Hortelano” a on va utilitzar el símil del significat, en un amor ocult entre Diana, contesa de Bellor, i el seu secretari, Teodoro.

Analitzant el seu possible origen, destaquem que la paraula hortolà s’aplica a la persona que té un hort, una petita plantació de verdures, hortalisses, etc.

Els gossos no acostumen a ser vegetarians (es a dir, no mengen principalment verdures), eixís que són un bon guardià d’un hort (doncs no es menjarà els productes que si cultiven) i tampoc deixarà que altres animals que s’alimenten de vegetals s’ acostin per menjar-se la producció de l’hort. Per això es diu que el gos de l’hortolà ni menja (perquè no es menja les verdures del seu amo) ni deixa menjar (perquè no deixa que altres tampoc se’ls mengin).

Un exemple per aplicar aquesta dita seria: Un nen que té un grapat de joguets i, encara que no hi juga, tampoc deixa que cap altra nen ho faixi . És com el gos de l’hortolà, que ni menja, ni deixa menjar.

A Veneçuela, volent dir el mateix, fan servir l’expressió “Ni lava, ni presta batea”. Batea s’aplica a un recipient de fusta transportable en forma de safareig. En realitat ve a dir que ni utilitza el safareig ni deixa que ningú més ho faixi.

26 juny 2022

* * * * * * * * * * * * * *

ET FA MAL EL PASSAT?

“Procurem ser més pares del nostre esdevenir que no pas fills del nostre passat”.

Miguel de Unamuno

Quantes vegades hem sentit que estem atrapats pel nostre passat? Creiem que els actes que realitzem, les decisions que prenem, els errors que em comés ens lliguen i que no podem fer res per canviar-lo, a part de sentir-nos culpables i torturar-nos a nosaltres mateixos.

No obstant això, hi ha una cosa molt important que podem fer i és adonar-nos que el passat ja és passat.

Dona igual el que hàgim fet en el nostre passat. Ja no podem canviar-lo i sentir-nos culpables sols servirà perquè ens sentim encara pitjor i perquè la nostra autoestima es faci una mica més petita cada dia. El que està al nostre abast és el dia d’avui i tots els dies que tenim per davant.

Tal com diu Unamuno en la frase de l’encapçalament, hem d’intentar ser pares del nostre futur i no pas fills del nostre passat. Mentre estem ocupats sentint-nos culpables, no estem fent res per tal d’arreglar la nostra vida actual, per construir un avenir millor per nosaltres i pels que ens envolten. Hem de mirar al futur i tractar de ser millors avui i cada dia que tinguem al davant en lloc d’estar mirant cap endarrere i lamentar-nos.

Tal vegada pensis que això no va per a tu perquè el que vares fer fou molt greu, que vares fer mal a una persona, que mai podràs perdonar-te-la. . . En lloc de sentir-te culpable (que no arreglarà ni un mil·límetre la situació en què et trobes), per què no inverteixes aquestes energies a buscar maneres de solucionar el que vares fer?. . .

20 juny 2022

* * * * * * * * * * * * * *

E L  R E F L E X

La senyora Teresa cada vegada que es mira al mirall està convençuda que té vint anys. Se sent tan jove i tan atractiva que oblida el pas del temps i les vuit dècades que li esquerden els ossos. Ella podria amb tot.

La imatge que té al davant és preciosa: els ulls blaus i brillants, la pell llisa, la veu forta, els dit àgils.

Quan la senyora Teresa clava els ulls al reflex dels aparadors és feliç. No ho diu a ningú però podria viure per sempre més dins d’aquell reflex, engendrà una nova vida, atrevir-se amb la seva vocació, recuperar les oportunitats perdudes. L’experiència i la joventut barrejades en l’imatge que li retorna el mirall.

Una tarda absurda com un dimarts, va enamorar-se.

Tot va passar tan de presa, asseguda al seient del metro, a través dels vidres, en la negror del seu reflex, en el trajecte curt d’una estació a l’altra, que, sense entendre com, va sentir un calfred d’eufòria que li pujava calent a les galtes. Allà, la mirava murri, un noi d’uns trenta anys, elegant, amb una llarga cabellera rossa. Quina pau, de cop i volta. Quina sensació de plenitud; eren allà, tots dos sols, suraven en un llac en mig del desert. Sense conèixer-se eren generosos. Sense parlar es podien entendre. S’intercan-viaven mirades.

L’un potser deia: -“Com et dius?” –L’altra responia: “On baixes?” – “No visc gaire lluny d’aquí”

I després de la conversa imaginària, es van somriure com qui s’insinua esperant algun premi. Que més podien dir-se? Baixar plegats a l’estació següent? Deixar-se endur per una passió desaforada?

La senyora Teresa es va empassar saliva. Vuitanta anys i ara aquella ànsia adolescent? Sentia que era un tros de pa que havien esmicolat en petits bocins i li feia una miqueta de vergonya.

Llàstima que el reflex dels vidres només dura el curt trajecte d’una parada a l’altra, llàstima després arriba l’estació amb els vidres transparents i la gent (lletja i mandrosa) que puja i baixa, aliena a qualsevol existència, llàstima que quan es va tornar a mirar cara a cara -sense reflexos-, el noi elegant de la cabellera rossa era un avi de noranta anys calb i en cadira de rodes.

La senyora Teresa va demanar ajut per aixecar-se i va baixar quan es van obrir les portes del vagó.

Marc Artigau i Queralt

Extret del seu llibre “La Vigília”
Premi Josep Pla 2019   

12 juny 2022  

* * * * * * * * * * * * * *

            COM DETECTAR PROBLEMES  D’AUTOESTIMA

L’ insatisfacció amb nosaltres mateixos ens produeix un malestar tan bàsic, que genera problemes en totes les àrees de les nostres vides. I quan acaba convertint-se en una insatisfacció crònica, ens genera problemes crònics.

No obstant això, no sempre podem veure amb claredat els problemes d’autoestima en nosaltres perquè, en gran mesura, es tracta de processos inconscients.

Llavors, és una bona idea estar alerta a certes pistes, observar amb atenció petits detalls, tal com si miréssim amb una lupa.

Una d’aquestes pistes és la dificultat per acceptar compliments.

Si cada cop que algú destaca quelcom positiu de nosaltres, ens sentim incòmodes i el primer que se’ns ocorreix és fer un comentari què, d’alguna manera ens resta mèrit, llavors ens trobem davant d’una pista que revela que no ens sentim molt orgullosos de nosaltres mateixos.

Curiosament aquest problema és molt comú.

Les persones a qui els hi costa acceptar els afalagaments, mostren sempre aquesta dificultat, fins i tot en els casos que l’elogi sigui realment merescut. Aleshores no s’ha de confondre aquest traç amb autèntica modèstia o amb humilitat.

Simplement són pistes, d’aquestes que estem buscant. Són petits símptomes “inofensius” que ens revelen l’existència de problemes d’autoestima més seriosos, més profunds.

Axel Piskulic

05 juny 2022

* * * * * * * * * * * * * *

A U T O E S T I M A

Com definiríem el significat d’aquesta paraula?. . .

Sembla que vulgui dir estimar-se a un mateix: el seu físic, els seus valors,. . .

L’autoestima sembla que no es pot mesurar científicament i sovint s’associa en excés amb l’auto indulgència. Els llibres d’auto ajuda i similars estan centrats a formular pensaments positius sobre la persona però no conviden al canvi de patrons negatius que han pogut provocar el sentiment de baixa autoestima.

Una persona amb una baixa autoestima té menys èxit en les tasques que emprèn, ja que no coneix els seus punts forts i no sap aprofitar-los, tendeix a desanimar-se amb facilitat i no assumeix riscos. Les expectatives negatives acaben condicionant el resultat. Aquest sentiment, a més a més, es projecta cap a l’exterior i pot provocar que les altres persones no respectin o valorin la persona en qüestió, veient-la esbiaixada. Sovint se cerca pal·liar la baixa autoestima a través de la violència, humiliant els altres per sentir-se dominant en alguna situació.

Una autoestima saludable, per contra, és un factor protector contra el fracàs, la depressió i el sentiment de solitud. Però el seu excés porta a l’orgull, el narcisisme o l’hibrids clàssica.

Molts psicòlegs opinen que el terme autoestima és massa ample i que serveix per etiquetar un conjunt de fenòmens sense relació i que per tant no és explicatiu.

Davant tot això, la definició queda oberta, suggerint podria tal vegada ser la de valorar, amb mesura, les facultats d’un mateix.

29 maig 2022

* * * * * * * * * * * * * *

LEX MUNDI

Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la consciència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escoltaven totes les injustícies del món.

En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just.

Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi

22 maig 2022

* * * * * * * * * * * * * *

A N G O I XA

L’angoixa és el sentiment que experimentem quan, sense motiu aparent, ens preocupem excessivament per la possibilitat que, en el futur, ens succeeixi quelcom temut sobre el que no tenim control i que, cas d’ocórrer, consideraríem “terrible” o faria que ens consideréssim persones totalment inútils.

També es pot definir l’angoixa com un sentiment d’amenaça la qual causa és desconeguda però que pot aparèixer quan menys l’esperem i revelar a tots sense excepció que som uns incompetents o persones totalment ridícules.

L’angoixa és un cercle viciós. Una vegada s’ha experimentat l’angoixa, “sense cap raó”, apareix una actitud angoixosa davant la perspectiva de sentir angoixa. Apareixen pensaments del tipus de: “seria horrible si comencès a sentir-me angoixat ”. Pensar eixís, ens provoca angúnia, ansietat, neguit. . .

L’angoixa és un verí psicològic que pot causar molt de mal.

Com a tècnica per reduir la sensació d’angoixa a casa, hem de controlar la respiració. Durant una crisi d’angoixa es produeix una hiper respiració ràpida i profunda, que no fa més que agreujar els símptomes. Conscientment podem modular això: respirant lentament amb la mà sobre l’abdomen i comprovant que aquest s’infla cada vegada que inspirem, de manera que ens assegurem que l’aire arriba a la part baixa dels pulmons.

15 maig 2022

* * * * * * * * * * * * * *

EL RATOLÍ I LA RATERA

Un ratolí, mirant per un forat de la paret, veu a un pagès i la seva muller obrint un paquet . Va pensar quin tipus de menjar podia haver-hi dins del paquet . . .

Va quedar aterrat quan descobrí que es tractava d’una ratera. Va anar tot corrent al pati de la granja per advertir a tots: “Hi ha una ratera a la casa, una ratera a la casa!”. La gallina que estava cloquejant i gratant la terra, aixecà el cap i digué: “Disculpi’m, senyor ratolí, ja entenc que és un gran problema per a vostè, però a mi no em perjudica en res, no m’incomoda”

El ratolí va anar fins al corder i li digué: “Hi ha una ratera a la casa, una ratera!”. . . “Disculpi’m senyor ratolí, no hi ha res que jo pugui fer, solament resar per vostè. Quedis tranquil que el recordaré en les meves oracions”.

Llavors el ratolí es dirigí a la vaca!, i la vaca li va dir: “Però per atzar estic en perill? Jo crec que no”.

El ratolí tornà a casa preocupat i abatut, per a enfrontar-se a la ratera del pagès. Aquella nit s’escoltà un gran aldarull, com el d’una ratera atrapant a la seva víctima. La dona del granger corregué per a veure el que havia atrapat. En la foscor no va veure que la ratera havia atrapat la cua d’un escurçó. La serp picà a la dona. El marit la dugué directament a l’hospital. Va tornar a casa amb febre. Tothom sap que per alimentar algú que tingui febre, res millor que un caldo.

El pagès agafà un gros ganivet i fou a cercar l’ingredient principal: la gallina. Com que la malaltia de la dona continuava, els amics i veïns foren a visitar-la. Per alimentar-los, el pagès matà el corder. La dona no millorava i acabà morint-se. Llavors el pagès vengué la vaca a l’escorxador per afrontar les depeses de l’enterrament i el funeral !

La pròxima vegada que escoltis que algú té un problema i creguis que com que no és teu, no li prestis atenció. . . Pensa-ho dues vegades.

08 maig 2022

* * * * * * * * * * * * * *

Els escrits publicats en dates anteriors els trobareu en la llista que segueix.

Per llegir un article, feu clic sobre el símbol » del final de la línia.

* * * * * * * * * * * * *

PUBLICACIONS ANTERIORS

Data	Títol	Autor
2022/05/08	EL RATOLÍ I LA RATERA		»
2022/05/01	GEORGE C. MARSHALL	Raymond Cartier	»
2022/04/25	UN XIC D’HISTÒRIA	Victor Gebhart i Coll	»
2022/04/17	LA FINESTRA I EL MIRALL	Pablo Coelho	»
2022/04/10	GAUDEIX EL TEU CAFÈ		»
2022/04/03	LA IRA	Dalai Lama	»
2022/03/27	UNA LLEGENDA?		»
2022/03/20	A M I S T A T		»
2022/03/13	EL CEC		»
2022/03/06	LA NOIA	Marc E. Boillat de Corgemont Sartorio	»
2022/02/27	A TANT PER CAP, A TANT PER BARBA	Albert Vidal	»
2022/02/20	AFECTAS O INFECTAS?		»
2022/02/13	UN DISCURS MOLT CURT	Bryan Dyson	»
2022/02/06	P R O B L E M A	Bagwan Shree Rajneesh	»
2022/01/30	INCONTINÈNCIA		»
2022/01/23	ELLA VINDRÀ	Pere Casaldàliga	»
2022/01/16	TORNEM LES MEVES MANS		»
2022/01/09	P R O S E S	Joan Salvat-Papasseit	»
2022/01/04	REIS MAGS 2022		»
2022/01/02	CARTA ALS REIS MAGS		»
2021/12/25	CONFIAR EN DÉU	Joan Josep Omella i Omella	»
2021/12/19	RA-RA-RA	C. Dean Fales	»
2021/12/12	CANVI DE RITME	C. Dean Fales	»
2021/12/05	CITACIONS	Eugen Bertolt Brecht	»
2021/11/28	COSTUMS PERDUTS	Aida Riera	»
2021/11/21	MARCOS I MOSÉS	Carmen Posadas	»
2021/11/14	DRETS- OPORTUNITATS- RECOMPENSES	C. Dean Fales	»
2021/11/08	EL RESSUSCITAT (continuació)	Josep Pla i Casadevall	»
2021/10/31	EL RESSUSCITAT	Josep Pla i Casadevall	»
2021/10/25	QUÈ ES DEIA DE LA GENT GRAN		»
2021/10/17	L’ÒRGAN	Gustavo Adolfo Bécquer	»
2021/10/10	EL PREU DE LA LLIBERTAT	C. Dean Fales	»
2021/10/03	OCELLS AMICS	Josep Maria de Sagarra	»
2021/09/26	EL PREU DE LA LLIBERTAT	C. Dean Fales	»
2021/09/19	M’ESTIC FENT VELL (final)	Fares Asad	»
2021/09/12	M’ESTIC FENT VELL (continuació)	Fares Asad	»
2021/09/05	M’ESTIC FENT VELL	Fares Asad	»
2021/08/29	PERSONATGES DE LA HISTÒRIA		»
2021/08/22	LLEGIR PEL PLAER DE LLEGIR		»
2021/08/15	LLEGIR PEL PLAER DE LLEGIR		»
2021/08/08	TALONS SENSE FONS	C. Dean Fales	»
2021/08/01	L’HOME QUE VENIA ENTREPANS DE FRANKFURT	C. Dean Fales	»
2021/07/25	EREN ALTRES TEMPS		»
2021/07/18	L'EDAT DE L'HOME		»
2021/07/11	PER QUÈ COMPLICAR-SE LA VIDA?		»
2021/07/04	CANT ESPIRITUAL	Josep Palau i Fabre	»
2021/06/27	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE	José Mallorquí Figuerola	»
2021/06/20	SE'LS HA DE DONAR ALLÒ PEL QUE PAGUEN	C. Dean Fales	»
2021/06/13	LA MORAL		»
2021/06/06	LA VERITAT ÉS COM VOSTÉ LA VEGI		»
2021/05/31	LA PARAULA MOU, PERÒ L’EXEMPLE ARROSSEGA		»
2021/05/23	BARCELONA 1929		»
2021/05/16	INTEGRITAT APORTA SERENITAT	C. Dean Fales	»
2021/05/09	MADURESA		»
2021/05/02	FRASES DIFÍCILS DE DIR (final)		»
2021/04/25	FRASES DIFÍCILS DE DIR (continuació)		»
2021/04/18	FRASES DIFÍCILS DE DIR		»
2021/04/11	SIGUES TU MATEIX(A)		»
2021/04/04	CADELLS EN VENDA		»
2021/03/28	SHAKERS (Secta religiosa)	C. Dean Fales	»
2021/03/21	LA MILLOR EXPRESSIÓ D’AMOR		»
2021/03/14	LES APARENCES ENGANYEN	Regina Ferrando i Ferran	»
2021/03/07	L’OBSTACLE	Amado Nervo	»
2021/02/28	HEM PROGRESSAT?		»
2021/02/21	AL MENYS AIXÍ HO DIU LA LLEGENDA	Jorge Bucay	»
2021/02/14	CONSELLS PER ANAR PER LA VIDA (continuació II)	H. Jackson Brown Jr.	»
2021/02/07	CONSELLS PER ANAR PER LA VIDA (continuació I)	H. Jackson Brown Jr.	»
2021/01/31	CONSELLS PER ANAR PER LA VIDA	H. Jackson Brown Jr.	»
2021/01/24	EL MESTRE SUFÍ	Jorge Bucay	»
2021/01/17	LA INDUMENTÀRIA		»
2021/01/10	SUGGERIMENTS	Pablo Neruda	»
2021/01/03	ELS REIS MAGS	Lewis Wallace	»
2020/12/27	TREBALLI FORT-JUGUI TRANQUIL	C. Dean Fales	»
2020/12/24	NIT DE NADAL	Lewis Wallace	»
2020/12/20	NADAL	Joan Salvat-Papasseit	»
2020/12/13	LA POR	Josep Pla i Casadevall	»
2020/12/06	JOAN SALVADOR GAVINA	Richard Bach	»
2020/11/29	RABINDRANATH TAGORE		»
2020/11/22	EL NINOT DE FUSTA		»
2020/11/15	TORNA, TORNA - NO, NO!	C. Dean Fales	»
2020/11/08	L’ESTIUET DE SANT MARTÍ		»
2020/11/01	SEMPRE		»
2020/10/25	CORONA VIRUS	Víctor Espiga	»
2020/10/18	JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS (1824 – 1874)	Josep Lleonart i Maragall	»
2020/10/11	TOTS SOM ACTORS		»
2020/10/04	ELS CATALANS PEL MÓN	Pere Calders i Rossinyol	»
2020/09/27	EL CONFERENCIANT	Joaquim Muntanyola i Puig	»
2020/09/20	TRISTANY I ISOLDA		»
2020/09/13	AVIVAR LA FLAMA INTERIOR	Adhara Web	»
2020/09/06	ANECDOTARI	Carlos Fisas	»
2020/08/30	PENSAMENTS		»
2020/08/23	ANECDOTARI	Dale Carnegie	»
2020/08/16	LA DESGRÀCIA (segona part)	Josep Mª Folch i Torres	»
2020/08/09	LA DESGRÀCIA (primera part)	Josep Mª Folch i Torres	»
2020/08/02	L’ÈXIT ES UN CAMÍ EMPINAT	Anònim	»
2020/07/26	AIGUA DEL POU	Anònim	»
2020/07/19	ANECDOTARI		»
2020/07/12	EL PAÍS DE LOT	Loira Durban	»
2020/07/05	ANECDOTARI		»
2020/06/28	EL PERDÓ	Sant Mateu	»
2020/06/23	SANT JOAN	Josep Fornés	»
2020/06/21	F R A S E S . . .		»
2020/06/14	CARTA D'ABRAHAM LINCOLN al mestre del seu fill	Abraham Lincoln	»
2020/06/07	LA SÍNDROME DE SISÈ GRAU	C. Dean Fales	»
2020/05/31	LA ROSA I EL GRIPAU		»
2020/05/24	QUÈ ÉS IMPORTANT?	C. Dean Fales	»
2020/05/17	EL CEL I L’INFERN		»
2020/05/10	FER-SE EL BENEIT		»
2020/05/04	QUÈ ÉS LA RIQUESA		»
2020/04/26	ANECDOTARI	Winston Churchill	»
2020/04/19	EL GOS I EL CONILL	Meher Baba	»
2020/04/12	ELOGIS MALINTENCIONATS	C. Dean Fales	»
2020/04/05	L’HOME I LA SEVA IMATGE	Jean de La Fontaine	»
2020/03/29	UN SOMRIURE	Josep Mª Jaumà (traductor)	»
2020/03/22	ANECDOTARI	Albert Einstein	»
2020/03/15	SILENCIS RENDIBLES		»
2020/03/08	SOMRIGUEM	Charles de Foucauld	»
2020/03/08	SOMRIGUEM	Guy de Larigaudie	»
2020/03/01	EL MIRACLE (segona part)	Carles Soldevila	»
2020/02/23	EL MIRACLE (primera part)	Carles Soldevila	»
2020/02/16	FER EL RIDÍCUL		»
2020/02/09	EL BRESSOL DE FUSTA	Montserrat Vilaró Berenguer	»
2020/02/01	AMOR GENERÓS	Rabindranath Tagore	»
2020/01/26	HIVERN		»
2020/01/19	GLOBUS DE COLORS	Martin Luther King	»
2020/01/12	PER EXEMPLE	Vicent Andrés i Estellés	»
2020/01/05	ANECDOTARI	Albert Einstein	»
2019/12/29	PER MEDITAR	Richard David Bach	»
2019/12/22	NADALA	Pere Casaldàliga	»
2019/12/15	ERA UN DRAPAIRE. . .	Og Mandino	»
2019/12/08	EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ	Dale Carnegie	»
2019/12/01	ERA EL SEU PA DE CADA DIA	Carme Riera Guilera	»
2019/11/24	CREIEU-ME	C. Dean Fales	»
2019/11/17	PENSAMENT DEL DR. ROGERS	Dr. Adrian Pierce Rogers	»
2019/11/10	ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES		»
2019/11/03	L’ENTUSIASME	Og Mandino	»
2019/10/27	LA CASTANYADA	Antoni Bori i Fontestà	»
2019/10/20	PARLAR EN PÚBLIC	Dale Carnegie	»
2019/10/14	QUELCOM PER SENTIR-SE ORGULLÓS	C. Dean Fales	»
2019/10/06	ANECDOTARI		»
2019/09/29	LA POR AL FRACÀS		»
2019/09/22	GESTIONAR LA TENSIÓ		»
2019/09/15	L'AMOR	David Spangler	»
2019/09/08	L’EVANGELI SEGONS SANT LLUC		»
2019/09/01	PROVOCACIÓ	José Mallorquí Figuerola	»
2019/08/25	LA SAVIA INNOCÈNCIA D’UN NEN		»
2019/08/18	EL NÀUFRAG I EL MAR	Isop/Esop (Esopo)	»
2019/08/11	LA NEGOCIACIÓ	Mark H. McCormack	»
2019/08/04	PAGAT AMB UN GOT DE LLET		»
2019/07/28	DEPÈN DE LA MANERA		»
2019/07/21	DIA DE BUGADA		»
2019/07/14	EVOLUCIONEM?		»
2019/07/07	CAP I COR	C. Dean Fales	»
2019/06/30	L’ELOGI DE CATALUNYA	François Marie Arouet “Voltaire”	»
2019/06/23	SANT JOAN	Joan Maragall	»
2019/06/22	VESTIMENTA	Juan Antonio Vallejo-Nájera	»
2019/06/16	UN HOME ESTRANY	Joaquim Muntanyola i Puig	»
2019/06/09	LA CUCA DE LLUM		»
2019/06/02	TENIM VISIÓ?	Wolly Vega	»
2019/05/26	COM ESTUDIAR LES PERSONES I SINTONITZAR AMB ELLES	Mark H. McCormack	»
2019/05/19	ANECDOTARI		»
2019/05/12	LA TIMIDESA		»
2019/05/05	BENEFICIS DE LA CEGUESA		»
2019/04/28	ESTRELLES DE MAR SOBRE LA SORRA		»
2019/04/21	PARLANT D’ESTADÍSTIQUES	C. Dean Fales	»
2019/04/14	NO ENS FIQUEM A CASA DELS ALTRES		»
2019/04/10	ES DIU CALMA		»
2019/03/31	LA FELICITAT ÉS EL CAMÍ		»
2019/03/24	MISSATGE DE GANDHI	Hans Christian Altman	»
2019/03/17	UN POETA CATALÀ DEL SEGLE XX		»
2019/03/10	LA CONCURSANT	Joaquím Muntanyola	»
2019/03/03	ANECDOTARI MAHATMA GANDHI		»
2019/02/24	L’ORADOR DEMADES	Esop	»
2019/02/17	MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE	José Mallorquí Figuerola	»
2019/02/10	EL PAÍS DE LES MERAVELLES		»
2019/02/03	EL PRESIDENT HA DE VOLAR EN CLASSE TURISTA	C. Dean Fales	»
2019/01/27	LES SET MERAVELLES		»
2019/01/20	GARANTIA DE QUALITAT		»
2019/01/13	LA FAULA DE L’ERIÇÓ	J. L. Segarra i Font	»
2019/01/06	PREGÀRIA JUEVA		»
2018/12/30	NIT DE CAP D’ANY	Grünewald	»
2018/12/23	N A D A L A	Josep Maria de Sagarra	»
2018/12/16	PABLO PICASSO		»
2018/12/08	COM UN PAPER ARRUGAT		»
2018/12/02	ENTRE ALTRES PRIVILEGIS ...	C. Dean Fales	»
2018/11/25	EL JUDICI		»
2018/11/18	SIGUES UNA PERSONA SOCIABLE	Dale Carnegie	»
2018/11/11	RESSACA PSICOLÒGICA		»
2018/11/04	PERDRE LA VIDA DONANT ...		»
2018/10/28	CASTANYADA i HALLOWEEN		»
2018/10/21	RECULLS		»
2018/10/14	MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE	José Mallorquí Figuerola	»
2018/10/07	MONTSERRAT CABALLÉ		»
2018/09/30	HISTÒRIA INACABADA . . .		»
2018/09/23	EL PROBLEMA		»
2018/09/16	ELS PETITS DETALLS	Nèstor Armstrong	»
2018/09/09	ELS DOS MILLORS AMICS	Anònim	»
2018/09/09	ELS DOS MILLORS AMICS	Anònim	»
2018/09/03	PERSONES ESPECIALS		»
2018/08/26	LA SOLIDARITAT	Rabindranath Tagore	»
2018/08/19	LA GENT ÉS LA IMATGE DELS SEUS LÍDERS	C. Dean Fales	»
2018/08/12	ELS CLAUS		»
2018/08/05	UN DIA ...		»
2018/07/29	SENTÈNCIES		»
2018/07/22	LLEGENDA D'UNA DONA	Anònim	»
2018/07/15	ÈTICA	Aristòtil	»
2018/07/08	LA MEMÒRIA	Anònim	»
2018/07/01	ACTITUD MENTAL	Dale Carnegie	»
2018/06/23	SANT JOAN	Joan Maragall	»
2018/06/17	REFLEXIONS		»
2018/06/10	RENOI, AQUESTS BURÒCRATES!	C. Dean Fales	»
2018/06/03	COMPTE AMB ELS PREJUDICIS		»
2018/05/27	CONTROLAR LA PREOCUPACIÓ	Dale Carnegie	»
2018/05/20	DEBAT SOBRE ELS ERRORS	C. Dean Fales	»
2018/05/13	MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE	José Mallorquí Figuerola	»
2018/05/06	ALGUNS LLEGATS DE L'ANTIGUITAT		»
2018/04/29	FEM-HO BÉ		»
2018/04/22	LA NOSTRA LLEGENDA DE SANT JORDI		»
2018/04/15	HEM DE MOURE’NS !	C. Dean Fales	»
2018/04/08	LA LLAR	Rabindranath Tagore	»
2018/04/01	ELS PESCADORS QUE AGAFAREN PEDRES	Esop	»
2018/03/26	REFLEXIONS SOBRE L'AUTOVIA	C. Dean Fales	»
2018/03/18	ALGUNES FRASES DE MARK TWAIN		»
2018/03/11	SENTÈNCIES	Mare Teresa de Calcuta	»
2018/03/04	ANECDOTARI	Louis Pasteur	»
2018/02/25	H U M I L I T A T		»
2018/02/18	COMPARAT AMB QUÈ?	C. Dean Fales	»
2018/02/11	EL COLOR INCERT DE LA MAR	Roser Blàzquez Gómez	»
2018/02/04	A L’ENTORN DE LA LLIBERTAT (II)	Regina Ferrando i Ferran	»
2018/01/28	A L’ENTORN DE LA LLIBERTAT (I)	Regina Ferrando i Ferran	»
2018/01/21	RECOMANACIONS		»
2018/01/14	DIES NEGRES	Teresa Pàmies	»
2018/01/07	MISSATGE DE CAP D’ANY		»
2017/12/31	CARTA ALS REIS D'ORIENT	Victre Espiga	»
2017/12/24	EL BON SAMARITÀ		»
2017/12/21	N A D A L A	Miquel Martí i Pol	»
2017/12/17	JUNTS, HO PODEM FER TOT	Roser Blàzquez Gómez	»
2017/12/10	ENRIC PRAT DE LA RIBA		»
2017/12/03	MITOLOGIA D'UN FET	Tomás Borrás i Bermejo	»
2017/11/26	ACONSEGUIM QUE LES COSES ES FACIN	C. Dean Fales	»
2017/11/19	I EL SOL VA DESAPARÈIXER	Adhara Web	»
2017/11/13	I N D E P E N D È N C I A		»
2017/11/05	EL REGAL	Rabindranath Tagore	»
2017/10/29	DIA DE DIFUNTS	Josep M. Carreras	»
2017/10/22	HALLOWEEN o CASTANYADA ?	Ramon Redorta	»
2017/10/15	LES APARENCES ENGANYEN		»
2017/10/08	HÈRCULES i ATENEA	Isop/Esop (Esopo)	»
2017/10/01	LA NACIONALITAT CATALANA		»
2017/09/24	DONAR LLUM		»
2017/09/17	CICATRIUS D'AMOR	Anònim	»
2017/09/10	FRANCESC MACIÀ i LLUSSÀ		»
2017/09/03	LLUM I OMBRA	C. Dean Fales	»
2017/08/27	HONESTEDAT		»
2017/08/20	SEMBLES BENEIT		»
2017/08/13	MISSATGE DEL VATICÀ		»
2017/08/06	RECOMANACIONS		»
2017/07/30	UNA HISTÒRIA INCREÏBLE		»
2017/07/23	ELOQÜÈNCIA	Luci Anneu Sèneca	»
2017/07/16	ELS FETS SÓN BONS, PERÒ . . .	C. Dean Fales	»
2017/07/09	PREJUDICIS		»
2017/07/02	EL RIURE COM GIMNÀSTICA INTERNA		»
2017/06/25	LA VIDA CONTRA RELLOTGE	Camilo José Cela	»
2017/06/18	LA NIT DE SANT JOAN		»
2017/06/11	SEGUIR CAVANT		»
2017/06/04	MADURESA		»
2017/05/28	LA CORTESIA		»
2017/05/21	I ARA QUE MANO...	C. Dean Fales	»
2017/05/14	PODER I AUTORITAT		»
2017/05/07	LA CARA QUE POSEM	Anònim	»
2017/04/30	SOVINT EM COSTA RECORDAR LES COSES (II)		»
2017/04/23	SOVINT EM COSTA RECORDAR LES COSES (I)		»
2017/04/18	UNA ROSA PER A L’ÀVIA	Ramon Folch i Camarasa	»
2017/04/16	AUTOESTIMA		»
2017/04/10	RESPOSTA DE SÒCRATES	Jean de La Fontaine	»
2017/04/02	NO ES DEIXI ENGANYAR	C. Dean Fales	»
2017/03/26	LIMITACIONS QUE FAN CRÉIXER	Carles Capdevila i Plandiura	»
2017/03/19	MANAR? ... GUIAR?		»
2017/03/12	AUTOMOTIVACIÓ		»
2017/03/05	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (VI)	José Mallorquí Figuerola	»
2017/02/26	CONSELLS		»
2017/02/19	UNA LLIÇÓ DE LIDERATGE		»
2017/02/12	SEMPRE HI HA DOS COSTATS	C. Dean Fales	»
2017/02/05	EL BOU I LA CIGALA	Tomás de Iriarte	»
2017/01/29	CONSELLS...		»
2017/01/22	ENTUSIASME + ...	C. Dean Fales	»
2017/01/15	UN MISSATGE ESPECTACULAR	Jorge Mario Bergoglio	»
2017/01/08	EL QUART REI	Mamerto Menapace	»
2017/01/05	NIT DE REIS	Rosa Saureu	»
2016/12/31	L'HOME DELS NASSOS	Josep Gibert i Buch	»
2016/12/25	ES DIU JESÚS	Pere Casaldàliga i Pla	»
2016/12/18	PAU		»
2016/12/11	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (V)	José Mallorquí Figuerola	»
2016/12/04	ENS DEMANARAN COMPTES?...		»
2016/11/27	UN SILENCIADOR PERFECTE	C. Dean Fales	»
2016/11/20	EN PRIMER LLOC, L’IMPORTANT	Anònim	»
2016/11/13	LA GERRA ESQUERDADA		»
2016/11/06	LES CANYES I EL CAMELL	Jean de La Fontaine	»
2016/10/30	LES CASTANYERES I LA TRADICIÓ	Josep Maria de Sagarra	»
2016/10/16	EL VALOR DE LA VIDA		»
2016/10/09	DESAFIANT LES REGLES		»
2016/10/01	QUE TÉ DE DOLENT	C. Dean Fales	»
2016/09/25	NORMES DE COMPORTAMENT	Dale Carnegie	»
2016/09/19	TEMPS DE REFLEXIÓ		»
2016/09/11	JOC I APRENENTATGE		»
2016/09/04	DEMÀ POT SER MASSA TARD		»
2016/08/28	DOS LLOPS	Anònim	»
2016/08/21	PAPAGAI	C. Dean Fales	»
2016/08/15	DONAR AMOR ...		»
2016/08/07	LLEGENDA ÀRAB		»
2016/07/31	FINS A CERT GRAU	C. Dean Fales	»
2016/07/24	PETJADES SOBRE LA SORRA	Anònim	»
2016/07/17	LA NECESSITAT DE SER NECESSARI		»
2016/07/10	LA SEXALESCENCIA		»
2016/07/03	COMPANY, COMPANY...	C. Dean Fales	»
2016/06/26	VUIT PENSAMENTS PER PASSAR PER ALT (Tots?)		»
2016/06/23	COMPANYIA		»
2016/06/12	EL JUDICI DEL RABÍ SAMUEL		»
2016/06/05	LA DOTZENA DEL FLEQUER	C. Dean Fales	»
2016/05/29	UN CONTE XINO		»
2016/05/22	L’AMBIGÜITAT	Roger von Oech	»
2016/05/15	ÉS FONAMENTAL!	C. Dean Fales	»
2016/05/08	UN CONSELL DEL PRESIDENT	Josep Tarradellas	»
2016/05/01	DIVERSOS		»
2016/04/24	EL LLOBARRO I EL PEIXET		»
2016/04/23	SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA		»
2016/04/17	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (IV)	José Mallorquí Figuerola	»
2016/04/11	EL DEMÀ MAI ARRIBA	C. Dean Fales	»
2016/04/03	UNA PREGUNTA		»
2016/03/27	PER ELS MEUS COETANIS	C. Dean Fales	»
2016/03/20	COM VÀREM APRENDRE A PENSAR	Roger von Oech	»
2016/03/13	SERMÓ DE NOVA ANGLATERRA	C. Dean Fales	»
2016/03/06	LA MARCA DE GUIX		»
2016/02/28	CREATIVITAT (II)	Roger von Oech	»
2016/02/21	EL LLENYATAIRE I LA MORT/EL LLAURADOR I ELS SEUS FILLS	Jean de La Fontaine	»
2016/02/14	LLOP SOLITARI		»
2016/02/07	ELS TRES FILTRES		»
2016/01/31	GAIREBÉ, QUASI . . .		»
2016/01/24	SILENCIS QUE PARLEN		»
2016/01/17	MAI ES TARD PER COMENÇAR		»
2016/01/11	CREATIVITAT		»
2016/01/03	I ES VA PRODUIR UN GRAN SILENCI...	C. Dean Fales	»
2015/12/27	DINTRE TEU...		»
2015/12/20	POEMA DE NADAL	Josep Mª de Sagarra	»
2015/12/13	PAU CASALS (1876 - 1973)	Antoni Ribas	»
2015/12/06	HEM SIGUT UN NUMERO?		»
2015/11/29	ANANT I VENINT	C. Dean Fales	»
2015/11/22	L’ÀNGEL		»
2015/11/15	UNA FRASE QUE NO HEM D’OBLIDAR		»
2015/11/08	LA IMATGE		»
2015/11/01	L’ARC DE SANT MARTÍ D’EN FINIAN	C. Dean Fales	»
2015/10/25	PENSAMENTS		»
2015/10/18	LLEGENDA MENORQUINA		»
2015/10/11	FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ (1859 – 1933)		»
2015/10/04	I EL VA CREAR A IMATGE DE DÉU		»
2015/09/28	EL PREU DE LA LLIBERTAT	C. Dean Fales	»
2015/09/20	A QUI PUGUI INTERESSAR		»
2015/09/13	ELS MISSATGERS DE LA MORT		»
2015/09/06	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (III)	José Mallorquí Figuerola	»
2015/08/31	L’ÈXIT POT ESSER INTOXICANT	C. Dean Fales	»
2015/08/23	LES COSES NO HAN CANVIAT	John Ruskin	»
2015/08/18	LA VERITABLE HISTORIA DEL “MARY CELESTE” (II)	G. C. Thornley	»
2015/08/09	LA VERITABLE HISTORIA DEL “MARY CELESTE” (I)	G. C. Thornley	»
2015/08/01	POSA'T A TREBALLAR	C. Dean Fales	»
2015/07/26	FRASES PER MEDITAR (IV)		»
2015/07/19	PROVERBI PERSA		»
2015/07/12	CAL PREDICAR AMB L’EXEMPLE		»
2015/07/05	ENVÀS HONRADESA	C. Dean Fales	»
2015/06/28	UNA VERITAT		»
2015/06/21	DONS QUE HEM REBUT (II)	Og Mandino	»
2015/06/14	DONS QUE HEM REBUT	Og Mandino	»
2015/06/07	NO CULPEM AL PIANO		»
2015/05/31	FRASES PER MEDITAR (III)		»
2015/05/24	HECTÀREES DE DIAMANTS	C. Dean Fales	»
2015/05/17	ERRAR ÉS HUMÀ	C. Dean Fales	»
2015/05/10	LA HISTÒRIA D’EN PEP		»
2015/05/03	PENSAMENTS DE L’EDAT		»
2015/04/26	SER AGRAÏT	Fèlix Pi i Perramon	»
2015/04/19	SER FELIÇ		»
2015/04/12	FRASES PER MEDITAR (II)		»
2015/04/05	UN SISTEMA DE PREVENCIÒ	C. Dean Fales	»
2015/03/29	AMICS DEL CAMÍ . . . TERCERA EDAT		»
2015/03/22	SOMRIU. . .		»
2015/03/14	FUGIM DE L’ESCLAVITUD	C. Dean Fales	»
2015/03/08	LLEGENDA CANÀRIA		»
2015/03/01	LA GENERACIÓN QUE CONSTRUYÓ ESPAÑA		»
2015/02/22	HUMOR BRITÀNIC		»
2015/02/15	FRASES PER MEDITAR		»
2015/02/10	EL TALÓ D’AQUIL·LES		»
2015/02/01	QUEDI'S AMB EL CANVI	C. Dean Fales	»
2015/01/26	POEMA “LA VIDA”	Mare Teresa de Calcuta	»
2015/01/19	SIGUI ESPECÍFIC, CONCRET. . .!	C. Dean Fales	»
2015/01/11	UNA AUTORITAT EN LA MATÈRIA	C. Dean Fales	»
2015/01/03	CAMPANADES DE LA HISTÒRIA		»
2014/12/28	DE TOTES MANERES	Mare Teresa de Calcuta	»
2014/12/22	UN CANT ALS IGNORATS	C. Dean Fales	»
2014/12/14	EL VELL GOS DE CAÇADOR	Adhara Web	»
2014/12/08	QUÉ IMPORTA	José de Sousa Saramago	»
2014/12/01	SI....	Rudyard Kipling	»
2014/11/16	AUTOADMINISTRACIÓ	C. Dean Fales	»
2014/11/10	EL VELL I ELS SEUS FILLS	Jean de La Fontaine	»
2014/11/02	MISSATGE D’AMOR	Mare Teresa de Calcuta	»
2014/10/26	SAVIESA DE LES EDATS	C. Dean Fales	»
2014/10/19	LA CARRETA BUIDA		»
2014/10/13	EL PENSAMENT DE LINCOLN	C. Dean Fales	»
2014/09/28	LA BOTA DE SANT FARRIOL	Antoni Bori i Fontestà	»
2014/09/19	EL TEU VALOR NO CANVIA	Adhara Web	»
2014/08/31	UN DO DE DÉU	C. Dean Fales	»
2014/08/24	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (II)	José Mallorquí Figuerola	»
2014/08/17	SOBREPOSAR-SE ALS OBSTACLES	C. Dean Fales	»
2014/08/07	HAFID	Og Mandino	»
2014/08/03	FINS DESPRÉS, GOLAFRE !	C. Dean Fales	»
2014/07/27	L'ENTUSIASME	C. Dean Fales	»
2014/07/20	ALFONS X, EL SAVI	Antoni Bori i Fontestà	»
2014/07/14	L'ELOGI	C. Dean Fales	»
2014/07/06	CARTA A UN NET		»
2014/06/28	A QUI PUGUI INTERESAR		»
2014/06/22	ALGÚ SEMPRE PAGA	C. Dean Fales	»
2014/06/15	HEU SENTIT PARLAR DE LA LLEI DE PARKINSON ?		»
2014/06/06	DESIDERÀTUM		»
2014/06/01	FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (I)	José Mallorquí Figuerola	»
2014/05/25	DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES		»
2014/05/11	LLIÇONS DE LIDERATGE	C. Dean Fales	»
2014/05/04	A ON ES LA MEVA FONT D'ENERGIA	Eduardo Criado Aguirre	»
2014/04/27	RECORDANT A WILLIAM SHAKESPEARE		»
2014/04/20	CANVIEM DESITJAR PER NECESSITAR	Robert Conklin	»
2014/04/13	EL VERITABLE SECRET	C. Dean Fales	»
2014/04/06	NO IMPORTA A QUINA BANDA DE LA TAULA ESTIGUI VOSTÉ	Murray McBride’s Forum	»
2014/04/06	TOTS TENIM LA NOSTRA VERSIÓ DE LA REALITAT	Mark Macormack	»
2014/04/01	CORATJE	C. Dean Fales	»
2014/03/23	TINGUES SEMPRE PRESENT	Mare Teresa de Calcuta	»
2014/03/16	PER JOVES I GRANS	Douglas MacArthur	»
2014/03/07	L'OLLA DE FANG I L'OLLA DE FERRO	Jean de La Fontaine	»
2014/03/02	POSEM-SE EL “SALACOT” D’EXPLORADOR	Eduardo Criado Aguirre	»
2014/02/23	LA LLEIALTAT ÉS UN CARRER BIDIRECCIONAL	C. Dean Fales	»
2014/02/16	ESCOLTA . . . !	Montserrat Cantí	»
2014/02/04	CONFIDÈNCIES D'UN BON CLIENT	C. Dean Fales	»
2014/02/02	LLIÇÓ DE LA NATURA	C. Dean Fales	»
2014/01/26	PARC DEL PARADÍS - ILLA D'OAHÚ	Eduardo Criado Aguirre	»
2014/01/18	EL PESCADOR I LA SERP		»
2014/01/12	ELS DOS AMICS I L'OS	Félix María Samaniego	»
2014/01/06	UNA IMATGE DIFERENT	C. Dean Fales	»
2013/12/30	UN TRESOR AMAGAT	Eduardo Criado Aguirre	»
2013/12/23	L'ART DE SABER ESCOLTAR		»
2013/12/16	EL PETIT PRÌNCEP I LA GUINEU	Antoine de Saint-Exupéry	»
2013/12/09	RECORDANT A SALVADOR ESPRIU		»
2013/12/02	FACI LA SEGONA PREGUNTA	C. Dean Fales	»
2013/11/25	LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX	Eduardo Criado Aguirre	»
2013/11/18	PREPOTÈNCIA ?	C. Dean Fales	»
2013/11/11	RECORDAT, PER QUÈ?		»
2013/11/04	NO TOTS ELS DONS SÓN D’OR	C. Dean Fales	»
2013/07/25	LA PARÀBOLA DELS DOS MARS		»
2013/07/04	LA CAMPANA DE SANT HONORAT (1.714)	Josep Mª de Sagarra	»

* * * * * * * * * * * * * 

                  

A QUI PUGUI INTERESSAR

Els textos que pengem en aquesta pàgina del blog, tots ells han sigut teclejats pel que subscriu, copiant-los de llibres que tinc a casa;  sempre procuro donar-ne la referència editorial, i espero que hom entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de remarcar-los –no pas amb cap afany de lucre, de lluïment personal i menys amb intenció de perjudicar els drets de ningú, ben al contrari.  Altres són d’inventiva pròpia.

Dir-vos també que algunes vegades m’arrisco maldestrament a fer de traductor, confiant s’em perdonarà la gosadia.

Si en algun cas detecteu en aquesta pàgina conflicte de copyright o de qualsevol altra mena, agrairé que m’ho feu saber i encontinent ho suprimiria.
  

Ramon Forcada i Cabot – Soci nº419