HISTÒRIA INACABADA . . .
El mirava fixament com si dins del seu cos hi hagués quelcom que ella necessitava per existir. El nen també la mirava; mai havia vist un ocellot tan immens; bé una senyora ocellot: ell sempre creia que les aus eren femenines. Començava a pensar que es tractava d’una d’aquestes al·lucinacions que l’estaven afectant des de feia ja temps i de les que la seva mare fugia espantada.
Quan els seus ulls estaven a punt de tancar-se escoltà la veu de la seva mare que demanava amb urgència la seva presència. Baixà les escales amb decisió, complí amb sa mare i tornà a sa cambra; l’ocellot ja no hi era. Va deixar la finestra oberta però no la tornà a veure. Durant dies sencers esperà ansiós la seva tornada, i quan ja no tenia esperances de tornar a mirar-se en el fons dels seus ulls, succeí quelcom que confirmaria les seves sospites.
Era de nit, el seu pare acabava d’arribar a casa cansat, enfadat amb el món i més violent que mai. El nen no recordava haver-lo vist mai d’aquesta forma. La seva roba llançava un munt d’olors: “tots els bars i llocs de la ciutat s’enganxaven a la seva pell” –pensà el nen. En poca estona començà a colpejar i destruir tot el que es posava al seu pas. Quan el nen va intuir que havia arribat el seu torn va esquitllar-se i pujà molt de pressa a la seva habitació.
Tancà la porta amb una violència tímida i espantadissa i va quedar paralitzat. Llavors, la veié: l’immens ocellot femella estava parada dreta tocant la finestra. Va intentar apropar-se però, al fer-ho ella volà cap al sol. I, sense saber bé com, el nen es veié a si mateix solcant els aires, fugin d’aquesta vida que no li oferia més que gemecs i tristor
El sol s’havia amagat i els seus pares continuaven cridant i cremant la casa; massa ocupats amb els seus assumptes com per a pensar en aquest nen que ja se’n anava, que deixava per sempre el temps de la infantesa .
30 setembre 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada