Dèiem ahir - FILOSOFIAS DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 27/06/2021

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

El que vaig a explicar va succeir a San Diego, sobre el 1853.

Un meu amic va construir-se una casa quin principal element era l’enorme menjador. Un menjador tan gran com. . . Sí, quasi com la pista d’un circ romà o d’una plaça de toros. Ocupava tota la planta baixa de l’edifici fins al punt què, per pujar als pisos, van haver-hi de col·locar l’escala a l’exterior perquè no prengués lloc al baix. 

Un altre amic meu, en veient aquella esplèndida sala de seguida va observar el seu únic defecte: una grossa columna que l’arquitecte hi havia col·locat, amb el pitjor dels gustos, en el centre de la cambra. Aquell motiu ornamental espatllava completament la perspectiva del menjador. 

El meu segon amic no va dir res. Però pensà que el seu deure d’amic del meu primer amic, l’obligava a reparar l’error de l’arquitecte. 

Una nit entrà a la casa mentre tots dormien i la va emprendre a maçades contra l’enorme columna fins que la va tirar avall, alliberant així a la sala d’aquell destorb. . . En arribar aquí, el meu segon amic no va tenir temps de pensar res més, perquè, mancat del sustent de la columna, el primer pis s’enfonsà sobre d’ell, arrossegant en el seu enfonsament al segon i darrer pis. 

Resumint: morí el meu segon amic per ficar-se on no el demanaven, i també varen morir el meu primer amic, la seva família, els seus criats i els seus convidats, per l’entremetiment de qui, tractant de fer-los un favor, provocà el desastre.

                                                                        

                                                               José Mallorquí Figuerola 

                                                               “Los Hijastros del Odio” . 1950     

                                                         

27 juny 2021

Dèiem ahir - P R O V O C A C I Ó - José Mallorquí Figuerola - 01/09/2019

P R O V O C A C I Ó

Eren dues nacions molt poderoses que s’odiaven profundament. L’una insultava a l’altra i viceversa. Entre les dues grans nacions n’hi havia altra molt petita que sense sentir simpatia per una de les dues nacions, en canvi, professava profunda antipatia a l’altra. Era tanta la seva antipatia que va cometre l’error d’insultar a la nació que li resultava antipàtica. I, a més d’aquest error, en va cometre altra: el de creure que la nació a la qual no insultava es posaria de la seva part si la insultada intentava atacar-la. Però . . . 

Les dues nacions eren fortes. Ambdues tenien milions i milions de soldats i quan la nació insultada per la petita començà a mobilitzar les seves forces, l’altra nació poderosa va fer el mateix. Tothom va creure que anava a esclatar una guerra terrible. Però no fou així. Els ministres de les dues nacions poderoses es visitaren, varen estar parlant, i un digué a l’altre: “Aquesta guerra us costarà, almenys, dos milions de morts”. “És cert –digué l’altre ministre- però a vosaltres us costarà, almenys, un milió nou-cents noranta-nou mil, nou-centes noranta-nou vides. Tal vegada la guerra no es decideixi per un cadàver més o menys. No ho creieu així?”. 

L’altre ministre bellugà el cap afirmativament. També ho creia així. Al cap d’una estona murmurà: “És una bogeria que ens declarem la guerra”. “És una vergonya que una nació tan petita ens manegi al seu capritx”. “I tant! És clar que ens hem insultat mútuament; però ambdós sabíem que es tractava de simples maneres de passar el temps” –l’altre ministre assentí- “En el cas nostre els insults eren una justificació pel nostre poble que no hagués vist amb plaer el continuu augment de forces militar i de fabricació de maquinària bèl·lica”. “Tal vegada tot s’arreglaria si els nostres pobles estiguessin més a prop l’un de l’altra”. “És cert. Hem d’apropar les nostres fronteres. Així ens coneixeríem millor”. “Sols essent veïns podem practicar una política de bon veïnatge”. 

El resultat fou que les dues nacions poderoses es repartiren a parts iguales la nació petita i feble, a la qual, de pas, ensenyaren que no s’ha de provocar al fort quan s’és dèbil. 

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)
de “El Regreso de Analupe” (1950) 

01 setembre 2019

Dèiem ahir - MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 17/02/2019

MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Per regla general, excepte rares excepcions, el matrimoni entre un home de talent i una dona intel·ligent, és un fracàs. Quan es produeix el xoc, aquest té efecte entre dues potències, com si diguéssim entre dos cossos durs. En canvi quan la intel·ligència del mascle xoca contra la mediocritat de la femella, no sol succeir res de dolent, almenys pel primer. La dona vulgar queda convençuda de la saviesa de l’espòs, la qual cosa no te res de desagradable per l’interessat. Altrament, alguna vegada he vist com una dona intel·ligent . . , bé, intel·ligent no, doncs les que ho són de veritat no tracten de demostrar la seva superioritat a cada moment. La dama a qui em refereixo era culta, tenia una visió molt clara de certes coses i no l’importava posar en ridícul al seu company, la qual cosa va fer que la unió resultés un complet fracàs. I és que als homes no ens agrada que es demostri la nostra ximplesa i molt menys que ho faci una representant del sexe dèbil. Per això les dones de la nostra raça són ideals.

“Otra Lucha” (1945) 

* * * * * * * * * * * * *

A l’home i a la dona que la Natura ha carregat d’atractius, els hi molesta la competència. Una noia formosa, casada amb un home vulgar o francament lleig, experimenta una estranya i poderosa sensació cada vegada que sent comentar què és sorprenent el què una dama tan bella hagi fet cas a un tipus tan poc agraciat. I a l'home li passa el mateix. Tot el seu masclisme s’escruixeix de satisfacció en escoltar dels llavis d’una amiga de la seva dona, el comentari: “Quina llàstima de noi! Per què se haurà casat amb Fulaneta, essent ella tan malgirbada i vulgar”. Una parella estèticament perfecta no pot ésser del tot benaurada. La mútua competència amenaça arruïnar ses vides.

“La Voluntat del “Coyote” (1947) 

José Mallorquí Figuerola (1913 - 1972)

17 febrer 2019

Dèiem ahir - MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 14/10/2018

MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Sempre estem en guerra. L`home mai coneix la pau. Si arribés a conèixer la veritable pau, la pau utòpica, mai més esclataria altra guerra. Pau seria el repòs absolut dels odis i de les ambicions, amb la realització de tots els ideals cristians. Si això s’arribés a aconseguir, qui desitjaria la guerra? És mil vegades pitjor la desintegració gradual de l’esperit en la vida que s’anomena normal, que la mort fulminant en el camp de batalla. És la guerra de la pau, la que destrueix les ànimes. En l’altra sols es destrueixen els cossos . En la guerra és més fàcil fer-se amb cent amics sincers, disposats a exposar les seves vides per la nostra en el camp de batalla, que guanyar en la pau una vintena d’amics disposats a arriscar els seus estalvis, les seves comoditats i la seva influència.

“Muerte, punto de destino” (1949) 

Mai s’ha de predicar amb l’exemple. Quan es diu, per exemple: “Hem de menjar menys en benefici dels nostres germans que passen fam”, s’ha de dir estant gras i llustrós. Així la gent treu la vaga impressió que passar gana engreixa. Si ho digués una persona que pesés trenta quilos, i a la que s’haguera de sostenir amb unes cordes, per què la seva feblesa no el permetés sostenir-se d’en peu, i quina primesa el convertís en un objecte quasi transparent, sols aconseguiria provocar en el públic unes atroces ganes de menjar davant de semblant demostració de què és la fam. Si una persona ben alimentada predica temprança, la gent somriu amb bon humor i deixa unes monedes pels afamats; però si el que demana abstinència és un afamat, la gent s’irrita i pensa: “S’ha de predicar sense l’exemple”.

"Calavera López” (1947)

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)

14 octubre 2018

Dèiem ahir - MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 13/05/2018

MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Per què en un lloc tan fèrtil i de clima tan benigne com aquest, la gent, en lloc de viure en pau es dedica a matar-se per qualsevol cosa?

-- Vostè és un filòsof –replicà Don César- Sap el què és un filòsof ?

-- Suposo que ha d’ésser quelcom bo, quan vostè ho ha dit amb aquest to; però no sé el què és.

-- Doncs un filòsof és un home que fa preguntes sensates, que ningú sap contestar, o que respon amb insensateses a les preguntes dels demés. Vostè pregunta bé, però no sap trobar la resposta adient.

-- I, vostè la coneix ?

-- Sí, perquè no soc filòsof. Tot és qüestió de clima. Els esquimals són els éssers més hospitalaris, perquè a més convidats, més escalfor per ells. Així mateix, no s’enfaden per res, perquè si s’enfadessin hagueren de sortir afora a barallar-se, i fora fa tant de fred que els lluitadors quedarien convertits en blocs de gel dur com el granit. Quan el clima és assassí, els homes han d’ajuntar-se contra ell. En canvi quan el clima és suau i primaveral, els homes se separen i lluiten entre si. En lloc de menjar cocos, pescar peixos suculents i recollir les fruites més delicioses, es mengen als seus semblants.

«La Traición del “Coyote"»(1949)

* * * * * * * * * * * * *

Sols és traïdor el que traeix els seus propis ideals. El que lluita contra una idea que no és la seva, per molt que sigui la dels altres, no ha de ser considerat traïdor.

«Vieja California» (1946)

                     

 

José Mallorquí Figuerola (1913 - 1972)

13 maig 2018               

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (VI) - José Mallorquí Figuerola - 5/03/2017

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Quan una persona canvia el nom amb l’esperança de què ningú el coneix-hi, també hauria de canviar de vicis. Si un llop vol deixar de semblar-ho del tot, no ni ha prou en què es vesteixi una pell de xai. A més a més ha de menjar herba.

De: “Los Jarrones del Virrey” (1.946)

 * * * * * * * * * * * * *

Ja sé que sóc menyspreable. Sempre ho he sigut. Per això continuo vivint. Les persones admirables viuen poc. El món acaba ràpidament amb elles per poder-les col·locar sobre un pedestal de granit. Les ciutats creixen i es necessiten estàtues per ornamentació dels seus carrers i places. No col·locaran en un pedestal a un tipus com ara jo, veritat? Han de posar-hi un heroi, un artista o un polític. Com corre pressa el material per les estàtues, s’assassina a l’heroi, es mata de gana a l’artista i sols el polític viu el que vol o pot, perquè llavors, abans de convertir-lo en estàtua, el renten en un bany de llegiu, per treure-li totes les taques que recollí en vida, i poder-lo presentar immaculadament blanc.

Vet aquí tres coses que jo no he volgut ésser mai: ni heroi, per què és incòmode; ni artista, perquè resulta una difícil manera de sobreviure; ni polític, perquè si bé és la manera més fàcil de passar a la immortalitat en forma d’estàtua, exigeix un treball esgotador (?) i una vocació exagerada. M’estimo més viure en pau, mentre el món ignora les meves virtuts i jo ignoro la dubtosa felicitat de ser famós.

De: “Apostando su Vida” (1.949) 

* * * * * * * * * * * * *

L’odi és patrimoni dels dèbils. Els forts no el coneixen, per què no necessiten odiar a ningú, ja que poden vèncer i humiliar a tots els seus enemics. El que no pot imposar la seva voluntat, o sia el feble, aquest és el que odia, ja que no pot fer altra cosa. 

De: “Los Servidores del Círculo Verde” (1.947)

José Mallorquí Figuerola (1.923 - 1972)

5 març 2017

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (V) - José Mallorquí Figuerola - 11/12/2016

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Crec que venim a aquest món per viure la nostra pròpia vida i que solament un excés de vanitat ens impulsa a ficar-nos en la vida dels altres. Deixem que els altres se les componguin al seu antull. I pel que fa a vostè, no pretengui aturar huracans amb els palmells de les seves mans. Tombis a terra, deixi’ls passar i en sortirà guanyant.

De: “Plomo en una Estrella” (1.949)

* * * * * * * * * * * * *

Odio fer res pels altres. Visc feliç en el meu ranxo, voltat de comoditats, d’alegries pròpies i de penes alienes que em serveixen de contrast per gaudir més amb les meves pròpies benaurances. Remeiar el mal dels altres? Sols aquells que bonament es puguin, per què és impossible remeiar-los tots. El meu ideal seria tombar-me en un llit col·locat en el jardí, i passar allí tombat des de la primavera fins a la tardor. A l’hivern traslladaria el llit prop de la xemeneia veien com les flames ballen sobre els troncs fins a gastar-los amb els seus àgils peus... M’agrada veure el foc. M’agrada veure el moviment dels altres per què així gaudeixo plenament del meu repòs. Les flames són com petits però incansables obrers, que no paren fins a acabar la seva feina de convertir en cendra el gruixut tronc. Quan l’han devorat cauen mortes. El foc és la màxima expressió del treball. Les flames treballen amb l’esperança d’acabar aviat i descansar per sempre. A vegades, quan les veig a punt de destruir el que fou un gross tronc, faig col·locar-ne un altre sobre del moribund i els hi dono unes hores més de vida. No sé si les faig felices, doncs si allargo sa vida, al mateix temps allargo els seus patiments.

De: “La Firma del Coyote”(1.947)

* * * * * * * * * * * * *

La destral serveix per tallar caps, però també l’utilitzem per talar arbres i fer coses amb la seva fusta. Hem d’aprendre a descobrir el molt bó que hi ha en el dolent i el dolentíssim que pot resultar el bo. El dolç sucre pot arribar a fer-nos mal i el fastigós ricí ens pot curar.

De: “Otra vez el Pasado”(1.949)

* * * * * * * * * * * * *

José Mallorquí Figuerola (1.913 - 1972)

11 desembre 2016

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (IV) - José Mallorquí Figuerola - 17/04/2016

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

En els polítics sols se’ls reconeix que foren bons quan ja estan morts, o sia quan ja no poden guanyar eleccions.  El mateix passa amb els novel·listes.  Se’ls critica mentre poden continuar llençant llibres al mercat i recollir èxits. En quan es moren i es tanca l’índex de les seves obres completes, els altres novel·listes comencen a reconèixer els seus mèrits i a dir que foren genis incompresos.

“Los Servidores de la Calavera - 1945”

* * * * * * * * * * * * *

La gent no agraeix els sacrificis que es fan a favor seu.  Jo mai he pensat amb agraïment amb els pollastres que donaren sa vida perquè satisfés la meva apetència i el meu paladar.  L’ésser humà es desagraït per naturalesa.  A vegades, amb el temps, perdona el mal que se li ha fet, però mai perdona a qui l’afavorit.  El fot haver de agrair.

“Plomo en una Estrella -1949”

* * * * * * * * * * * * *

Quan ens encasquetem en les nostres opinions, empenyent-nos en considera-les les úniques certes i raonables, anul·lem la possibilitat de remeiar els nostres mals.

“El Final de la Lucha - 1945”

* * * * * * * * * * * * *

Dec admetre que la persona que és capaç de passar per nècia sense ser-ho, és més intel·ligent que el neci que es fa passar per llest.  En aquest darrer se’l descobreix amb molta facilitat i, en descobrir-lo, la gent riu.  Quant un fals neci és descobert, sol fer plorar.

“La Última Bala - 1948”

* * * * * * * * * * * * *

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)

17 abril 2016

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (III) - José Mallorquí Figuerola - 6/09/2015

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Quan li diguin que els temps canvien, no s’ho cregui. El temps és sempre el mateix. A l’estiu fa calor i a l’hivern sentim fred. Som els humans els que introduïm canvis distintius en el temps, per això l’estiu de fa set anys (1.864) quan es lluitava a Virginia (Guerra de Secessió dels EE.UU.) no s’assembla en res al darrer estiu, quan a Virginia es caçaven guineus o es fumaven pernils.

“Sierra Blanca -1949”

Ens deixa parats i admirem veure caure una alta palmera i no ens han adonem que mentre presenciem l’ humiliació de l’altíssim arbre, els nostres peus estan aixafant  l’humil i petita herba que creix a ras de sol. Milers d’herbes són abatudes sense que nosaltres ho advertim, per què estan molt baixes. En canvi ens fitxem, sense perdre detall, amb la caiguda de l’alta palmera.

“Seis Tréboles - 1947”

Tots ens equivoquem alguna vegada en aquesta vida. Hom s’equivoca quan allarga la mà a un gos que és més ferotge del que sembla. I el gos s’equivoca en mossegar la mà tan blanca i suau, per què, de seguida, la mà agafa un bastó i el gos rep una pallissa.

“Seis Tréboles - 1947”

Qui viu en aquesta època i insisteix a creure que pot comportar-se com si visqués en el passat, li passa el mateix que el que mira cap enrere i camina cap endavant: acaba ensopegant i fent-se mal.

“Seis Tréboles - 1947”

José Mallorquí Figuerola (1.913 - 1972)

6 setembre 2015