Dèiem ahir - CORONA VIRUS - Víctor Espiga - 25/10/2020

 

CORONA VIRUS

Hi havia una vegada en un país molt i molt proper, un virus que era conegut amb el nom de Coronavirus. Aquest virus, com tothom que es posa una corona al nom o al cap, volia conquerir tot el món i com que no tenia cames la única manera que tenia de fer-ho era anar saltant de persona en persona. 

Van venir els homes i les dones més forts (o més ben dit, les dones i els homes que es creien els més forts) de tot el món, però cap va ser capaç de guanyar al virus, ja que aquest era tan petit que sempre sabia com esquivar els cops. 

- I si és tan petit, com el podem guanyar?- va començar a preguntar-se tothom. 

- Molt fàcil! – va dir un nen que passava per allà (un nen, que és tots els nens, i que en aquest conte simbolitza el sentit comú, una característica humana que sovint anem perdent a mesura que ens fem grans, igual que la capacitat de veure l’elefant dins de la boa (“El petit príncep”). 

-Si no té cames - va seguir el nen - nosaltres som les seves cames. Si ens quedem tot el temps que puguem a casa, no podrà seguir avançant, i el vencerem sense lluitar, que és la manera com es guanyen les lluites més importants de la vida – va dir el nen deixant a tothom bocabadat. 

I així va ser com tots els nens van quedar-se dues setmanes a casa, i com els adults vàrem aprendre una mica de sentit comú dels infants. Així va ser com tothom va tenir temps de tornar a llegir “El petit príncep”, i entendre’l. I així va ser com vàrem entendre que les victòries de debò es guanyen amb unes armes que són invisibles als ulls. 

Victor Espiga 

14 març 2020 

25 octobre 2020

Dèiem ahir - JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS (1824 – 1874) - Josep Lleonart i Maragall - 18/10/2020

 

JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS

(1824 – 1874) 

. . .Havia cedit la tos. . . – “Toca aquell vals de Chopin” – demanà a la seva filla. Era el vals en la menor, obra 34. La noia va anar al piano. . . Clavé es sentia feliç d’escoltar. Vingut un moment, es trobà ben disposat al repòs. – “Àurea! Em ve una son tan dolça!. . . Sinó que no m’agrada dormir” – va acabar ell, amagant algun pensament. I aleshores va abaixar el cap, com per lliurar-se al son. Seguidament el redreçà, fitxant els seus ulls a la cara de la seva filla. Ella va veure-li una expressió estranya, i el sostingué. El pare va fer una contracció dels llavis, com qui volgués besar, i després un respir llarg i voluminós, demanant aire a la vida que desdeia. Eren dos quarts de deu del matí, el 24 de febrer del 1874. El rellotge de butxaca de Clavé va quedar deturat a l’hora que moria. . . 

Josep Lleonart i Maragall (1880 -1951) 

“Josep Anselm Clavé” 

18 octubre 2020

Dèiem ahir - TOTS SOM ACTORS - 11/10/2020

 

TOTS SOM ACTORS

L’escenari és un judici per assassinat. Situat molts anys endarrere en el temps. 

Un jove advocat defensor agafa la suposada arma homicida, col·loca una bala en el tambor i apunta el revòlver vers el seu cap. Després, mentre els components del jurat i els espectadors llencen ofegades exclamacions d’horror, l’advocat prem el gallet. 

Sols se sent un innocent “clic”. Perquè degut a la falta d’una peça en el disparador, el revòlver no descarrega la bala. L’advocat ja sabia que no anava a disparar-se. Ho havia comprovat innumerables vegades fora la sala de l’audiència. 

L’acusat fou absolt. 

L’advocat haguera pogut fer declarar a tots els experts en pistoles i armes de foc del món, per corroborar l’afirmació de l’acusat segons el qual, el revòlver no podia disparar. Tots els seus testimonis junts no haurien estat ni la meitat d’efectius del que fora la demostració de l’advocat. 

L’advocat, dit sia de pas, era Homer Cummings, que de seguida es convertí en Procurador General dels Estats Units. 

Aquell que no vegi el propòsit d’aquesta història és perquè no he sabut explicar-me bé. Drama! Teatralitat! Això és el que va decidir l’opinió del jurat. 

És una metàfora. Però un exemple clar seria el següent: Una persona ja fa un quart d’hora que l’està escoltant i vostè nota que no assimila ni un terç del que li està dient. La seva capacitat d’atenció és escassa. Però, treguis de la butxaca un io-io, i faixi’l girar un parell de vegades i veurà com ho nota a l’instant. . . . Bé, es una exageració però. . ., vulgui veure l’esperit del exemple. 

No pensi amb la teatralitat com una cosa típica del carnestoltes. Un toc dramàtic en el moment adient capta l’atenció de l’interlocutor i la manté.

11 0ctubre 2020

Dèiem ahir - ELS CATALANS PEL MÓN - Pere Calders i Rossinyol - 4/10/2020

 

ELS CATALANS PEL MÓN

Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d’Espanya. 

El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m’oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia proposat. 

Perquè la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir. 

Les residències reials d’aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte. 

L’estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però com jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica. 

El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa. 

Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes ballarines que es posaren a dansar d’una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera d’expansió, en català i alçant la veu: 

- Mal per mal, m’agraden més la dansa de Castellterçol. . . 

El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué: 

- No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret, esteu perdut. 

Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva història. Era un lloro català, de Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars de la vida. 

Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns. 

Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada. 

Pere Calders i Rossinyol (1912 – 1994)

04 octubre 2020