REFLEXIONS SOBRE L’AUTOVIA
Cada dia feiner, quan em trobo a Sant Louis, vaig i vinc del treball conduint el meu cotxe per l’autovia no. 40. Aquesta autovia és una via d’accés limitat, una de tantes que comuniquen el centre de la ciutat amb els suburbis. Té tres o quatre carrils a ambdós costats de la línia divisòria i un límit de velocitat molt més alt que el permès pels carrers de la ciutat. Hi ha molts “cafres” a l’autovia 40.
Els conductors que entren a l’autovia per les vies d’accés, moltes vegades tenen dificultats per incorporar-se al fluix del tràfic. Per això, els més impacients freqüentment és llençat a ocupar la més petita obertura en la fila de cotxes. Els autos quin moviment tallaren, han de frenar bruscament per evitar una col·lisió, mentre que l’intromissor s’allunya conduint alegrament, felicitant-se, sens dubte, per ser un xofer extraordinari.
Altre passatemps preferit és canviar de carril. Mentre que el conductor poques vegades guanya més distància que la que ocupen dos o tres cotxes, en un trajecte de 12 quilòmetres d’autovia, posa en perill la vida i la propietat de la resta, sols per aconseguir aquest petit avantatge. Sens dubte, aquests xofers també reben un alt grau d’auto satisfacció per la seva habilitat conduint els seus cotxes d’una manera tan destra, a gran velocitat i amb un tràfic tan pesat.
La veritat, sigui dita, és que, en molts casos -probablement- la raó per la qual aquest individu o conductor arriba al seu destí, sa i estalvi, té molt poc a veure amb la seva habilitat per conduir. Podria dir-se que ho ha assolit malgrat la seva manca de criteri i habilitat. Solament l’habilitat, el bon judici i la paciència d’altres fan possible la seva arribada estalvi; essent això un fet que molts d’aquests ”cafres” semblen ignorar feliçment.
Poques vegades fan algun senyal per reconèixer l’ajut que han rebut.
La vida és molt semblant a l’autovia no.40. És bastant difícil assolir qualsevol destí sense l’ajut de molta gent, ho reconeguem o no.