CAMPANADES
DE LA HISTÒRIA
Allós que dèiem; quan et fas
gran et tornen a la memòria records de la joventut i la infantesa.
Tenia tretze anys i, com cada
estiu passava el temps de vacances escolars a Torruella, a casa dels meus avis
i oncles. Junt amb la colla amb la qual
m’havia integrat, anàvem alguna tarda a la biblioteca municipal. La recordo perfectament com si ara la veiés, amb tota una col·lecció
d’animals autòctons dissecats... Allí
buscàvem revistes, publicacions, contes, per mainada. En aquella època érem molt més infantils que
ara. Vaig trobar un almanac que
s’anomenava “Flechas y Pelayos”, lògicament
escrit amb castellà i orientat per les idees llavors dominants.
Vaig llegir un enunciat que em
cridà l’atenció i que recordo molt bé.
El títol era el de l’encapçalament: “Las cinco Campanadas de
la Història”.
Començava dient que un minut
quasi no és res, tan sols una ratlleta negra en el gran ull blanc del rellotge
del temps. Però que, a vegades, aquest
minut s’ageganta per què en ell es decideix quelcom molt important i greu,
capaç de canviar el curs de l’historia.
Es llavors quan sona la gran campanada del rellotge del temps.
Com primera campanada parlava
de quan Atila, rei dels hunos, fuetada de Déu, després d’assolar el nord
d’Itàlia, arribà amb els seus a les portes de Roma (any 451). Porucs els romans
varen decidir negociar amb Atila per què no destruís la capital de l’imperi
romà d’occident. El mateix Papa, Lleó I,
sortí al encontra d’Atila amb carros carregats d’objectes d’or i plata per
oferir-li a canvi de què desistís de
l’assetjament. Segons sembla, sols quan
el Papa Lleó I li va fer veure que si destruïa Roma, la civilització patiria un
gran revés i tornaria enrere, Atila va
meditar un moment, un minut, en el que decidí quelcom transcendental: “No destruiré Roma” –va dir. El rellotge del temps donà una sonora
campanada.
La segona la situava en la
batalla de Waterloo. Napoleó ordenà al
mariscal Grouchy que, al comandament de 30.000 homes a cavall, empaités a les
forces prussianes, per mantenir-les fora del camp de batalla i així tindre
dividits als aliats i poder enfrontar-se solament amb l’exèrcit britànic
comandat pel duc de Wellington. El
Mariscal de Camp, Grouchy, perseguí a l’enorme polseguera, senyal de la
cavalleria prussiana que fugia. Grouchy
sentí el retronar dels canons a Waterloo: Napoleó havia decidit començar la
batalla. El dilema d’en Grouchy
fou: tornar al camp de batalla per
ajudar a l’emperador o seguir les seves ordres de continuar empaitant al cos
d’exèrcit prussià? Un minut
memorable. Nova sonora campanada. Grouchy decidí seguir les ordres de
l’emperador i continuà seguint la gran polseguera que es veia a l’horitzó, i
que resultà ser l’arrossegament d’ingents quantitats de branques per una simple
brigada de cavalleria prussiana. Mentre
el cos d’exèrcit de Blücher, de prussians i saxons, irrompia en els camps de
Waterloo en auxili d’en Wellington i decidien la derrota de Napoleó.
Ara, de gran i a través
d’Internet, he pogut recuperar els noms dels personatges i comprovar que el que vaig llegir de nano era just i
suficient per mainada. Era tan maco llavors. . .
Les campanes eren cinc.
Jo sols recordo aquestes dues.
Sols tenia tretze anys. . .
3 gener 2015
