Dèiem ahir - EL RESSUSCITAT - Josep Pla i Casadevall - 31/10/2021

 

EL RESSUSCITAT

““. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En un moment determinat, al cotxer del vehicle funerari li semblà sentir uns sorolls inusitats. Li semblà exactament que els sorolls provenien del bagul que el cotxer transportava. Considerablement impressionat, decidí aturar el cavall i consultar el cas. Cregué que primer n’havia de parlar amb el vicari. El vicari era un senyor de mitjana edat, molt pràctic del servei, perquè feia més de vint anys que n’enterrava.

- “Fugi, home, fugi!” –digué amb un somriure discret- “On anirem a parar? Pugi a cavall!”

Blanc com la cera, tremolant com una fulla d’arbre, el cotxer no quedà pas convençut i comunicà als familiars que feien el primer dol el que li semblava haver observat.

-“Jo obriria el bagul! –digué el cotxer, repapiejant- “M’ha semblat que trucava. El mort és viu. No en dubtin pas!”

La perplexitat dels del dol fou immensa – i semblà augmentada pel posat tristíssim i l’abatiment acusat que en aquell moment presentaven.

Sempre hi ha hagut la idea molt estesa, entre la gent, que han estat enterrats molts morts de viu en viu. Llavors aquella idea era més persistent que ara, perquè l’obligació de deixar els cadàvers de cos present vint-i-quatre hores es complia menys que ara. Els del dol accediren que el bagul fos obert, cosa que fou feta enmig d’una gran expectació.

Quan la tapa fou alçada, el senyor Oller es redreçà amb els ulls fora de les òrbites i diguè a les persones més acostades:

- “Què és això? Que us heu tornat boigs?”

La gent primer quedà estupefacta, però el mateix grotesc de l’escena desalterà la concurrència. El senyor Oller, de vint-i-un botó es posà dret i, trascamant, baixà del cotxe amb una vivacitat extraordinària. Algunes persones, mortes de por, fugiren carrers enllà””.

(Continuará)

                                                   Josep Pla i Casadevall (1897 – 1981)

fragment de “L’episodi mai vist del Ressuscitat”

                                                  del seu llibre “L’EMPORDANET” – 1958

31 octubre 2021

Dèiem ahir - QUÈ ES DEIA DE LA GENT GRAN - 25/10/2021

 

QUE ES DEIA DE LA GENT GRAN

* En els ulls dels joves veiem flames, però és en els ulls de la gent gran on veiem la llum.

Víctor Hugo, escriptor francès (1802 – 1885)

* Pel profà, la tercera edat és hivern; pel savi és l’estació de la collita.

* La maduresa és l’art de viure en pau amb qui és impossible canviar.

* En la joventut, la bellesa és un accident de la naturalesa.   En la vellesa, ésuna obra d’art.

Lin Yu Tang, escriptor xinès (1895 – 1976)

* L’art d’envellir consisteix en conservar alguna esperança.

André Maurois, novelista i assagista francès (1885 – 1967)

* Quan envellim la bellesa es converteix en qualitat interior.

Ralph Waldo Emerson, clergue (1803 – 1882)

* Quan ja s’han complert els 80 anys, o hi som a prop, tot contemporani és un amic.

Igor Stravinsky (1882 – 1971)

* Veient-ho bé, no som tan grans, el que passa és que tenim moltes joventuts acumulades.

Francisco Arámburo

25 octubre 2021

GRAN ÈXIT DE LA CONFERÈNCIA "RICHARD WAGNER I TRISTANY I ISOLDA"

23 octubre 2021 - Dintre del programa d'activitats associades al Taller de Lectura Fàcil, dirigit per Carme Mayol, va tenir lloc al Casal el passat 23 d'octubre aquesta conferència impartida pel músic, musicòleg i divulgador Joan Vives, actualment professor d'història de la música a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i locutor-redactor de l'emissora pública Catalunya Música.

El tema de la conferència venia motivat per tractar-se de la versió musical de la llegenda de Tristany i Isolda, llibre llegit el mes de març de 2020 sobre el que estava prevista la mateixa conferència com activitat associada, però que no es va poder dur a terme a causa del tancament del Casal per raons de tots conegudes.

En començar el curs 2021/2022 s'ha volgut recuperar aquesta activitat, a la que el públic va respondre omplint la sala del teatre del Casal fins el màxim de l'aforament autoritzat.

Els coneixements del conferenciant i el seu caràcter i entusiasme va captivar al públic de tal manera que la conferència es va allargar durant gaire bé dues hores mantenint en tot moment l'atenció i l'interès de l'audiència.

Dèiem ahir - L’ÒRGAN - Gustavo Adolfo Bécquer - 17/10/2021

 

L’ÒRGAN

L’església estava fosca i deserta. Allà lluny, en el fons, com una estrella perduda en el cel de la nit, brillava una llum moribunda. . ., la llum de la llàntia que cremava en l’altar major. En els seus feblíssims reflexos, que sols contribuïen a fer més visible el profund horror de les ombres, vaig veure . . ., no ho dubteu: vaig veure un home que en silenci i tombat d’esquenes cap al lloc en què jo em trobava, recorria amb una mà les tecles de l’òrgan, mentre tocava amb l’altra els seus registres. . ., i l’òrgan sonava d’una manera indescriptible. Cada una de les seves notes semblava un ofegat sanglot dins del tub de metall que vibrava amb l’aire comprimit en el seu buit, i reproduïa el to sord, quasi imperceptible, però just.

Gustavo Adolfo Bécquer (1836 – 1870)

Fragment de: “Maese Pérez, el organista”

 17 octubre 2021

Dèiem ahir - EL PREU DE LA LLIBERTAT - C. Dean Fales - 10/10/2021

 

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Durant la segona guerra mundial, vaig fer la meva instrucció militar en un centre d’entrenament de lleves per a la infanteria i, posteriorment vaig passar molts mesos com a monitor i membre del seu nucli de caporals. La missió del caporal era entrenar a les lleves individuals per a les unitats de combat que havien perdut homes en el front.

Per al centre passaven tan oficials com reclutes en una fila interminable. Es rebien nou grups cada 17 setmanes, al principi i, conforma la guerra continuava, aquest termini baixà a vuit, després a sis i després a sols quatre setmanes d’ensinistrament abans de què fossin embarcats a les seves unitats operacionals. Durant la meva estada allí, tinguérem a molts comandants de la companyia. Alguns eren bons, altres eren dolents. Alguns eren conscienciosos, a altres no els importava res. En una categoria molt especial podríem col·locar al Capità Hyatt.

El Capità Hyatt fou, ses cap dubte, el capità més dur que vàrem tenir. Era de West Virginia, encara que això no tingui res a veure. M’imagino que provenia d’una família que havia estat representada en totes les guerres nord-americanes, començant amb la revolució; encara que això és mera conjectura. El Capità Hyatt no era vil –exactament- ni exactament injust. Ell volia resultats. Odiava la debilitat i no tolerava excuses. En el seu favor, podem dir que era més dur amb ell mateix que no pas amb la tropa. Era el primer home en atacar una pista d’obstacles. Encapçalava cada marxa revisant a la tropa des del començament al final de la columna i ho feia molt sovint utilitzant epítets ben frasejats. Probablement caminava el doble que el seu personal.

Si la tropa no s’havia desempallegat d’acord amb les seves expectatives, els feia formar enfront dels quarters després d’una llarga caminada, tan si plovia, nevava o feia un sol que cremava, i els criticava llargament i amb veu alta. Els reclutes l’odiaven.

Sembla un acudit. Però el Capità Hyatt fou l’únic comandant que rebé cartes des de l’estranger, d’homes agraint-li l’entrenament. Ell els hi havia salvat la vida, li deien.

El preu de la llibertat és disciplina!

C. Dean Fales

10 octubre 2021

Dèiem ahir - OCELLS AMICS - Josep Maria de Sagarra - 3/10/2021

 

OCELLS AMICS

De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d’alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.

Però ben segur també, que a molts de vosaltres us ha furgat l’orella el dimoni i heu pensat: “¡Malaguanyat fusell que no t’atrapi!”; o, si més no: “¡Malaguanyada pedra que no et peti les ales!”.

I aquest vici, aquest desig d’agafar de viu en viu, o mal que sigui morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres i més escampats per la nostra terra; i la culpa s’ha de confessar que no és ben bé nostra.

Perquè, si de petitets se’ns ha dit que hem d’estimar els pares i que és pecat robar i fer mal als nostres germans, no se’ns ha dit prou ni se’ns ha fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els ocells.

Si el noiet que en sortir d’estudi, tot enfilant un corriol, es troba amb un niu d’ocells de bardissa amagadet dintre el matoll d’una garriga, i l’agafa i se l’endu cap a casa seva, sabés tot el mal que fa, estic segur que deixaria estar el niu i es guardaria de tocar-lo com d’escaldar-se.

Moltes vegades ens pensem que nosaltres, les persones, ho hem fet tot, i que no necessitem el servei de les bestioles que Déu ha posat a la terra per ajudar-nos. I, pobres de nosaltres, i pobres dels nostres conreus, si no hi haguera ocells al món!

Mireu aquesta llengüeta de regadiu, amb quatre cols i quatre escaroles: ¿us penseu que amb tres cavades i amb tres regades, i traient una mica les herbes, i deixant-ho després a la bona de Déu, les nostres verdures camparien tan contentes? ¿Us penseu que si no fossin els ocells, que de vegades feu fugir a cops de pedra i als quals afolleu les covades, les tomaqueres que heu plantat i que heu conreat us arribarien sanes i fresques al temps de les collites?

I qui diu de la llengüeta de terra diu dels camps i les vinyes, i dels fruiterars i els oliverars, i de tota llei de boscos; car cada mena de conreu té les seves menes d’ocells que la defensen.

I allà on heu plantat un arbre i heu bastit una casa, sense que vosaltres els crideu, el ocells vénen, i us diuen, tot piulant i cantant: “Ja som aquí! Encara que tu no ens ho agraeixis, venim a servir-te i serem els teus millors amics.”

Si tothom, en veure un ocellet del bosc, el saludés com un germà i un amic a qui devem moltes coses, jo no diré que li saltés al damunt i li fes una passada a flor d’orella; però, si més no, estic segur que no fugiria esverat i que passaria com en aquells països on se’ls respecta més que a la nostra terra i on els ocells dels grans jardins públics no es mouen dels peus de la quitxalla, ni tenen por de la gent.

Josep Maria de Sagarra (1894 -1961)

Extret del seu llibre “Els Ocells Amics” (1947)

03 octubre 2021