Dèiem ahir - EL MIRACLE (primera part) - Carles Soldevila - 23/02/2020


            EL MIRACLE (primera part)


El rellotge de l’Acadèmia de Ciències acabava de tocar les tres de la matinada. Un home esprimatxat, vestit amb un tern que, a la claror dels voltaics, lluentejava com si fos de metall, caminava Rambla amunt, amb un pas d’autòmat. Els escassos vianants que s’encreuaven amb ell, el miraven amb curiositat. No parlava en veu alta, però era palès que el seu esguard, la seva mímica i el moviment dels seus llavis seguien les fluctuacions d’un monòleg. 

“Catarineu: has arribat ben avall. Has nascut en una casa decent i confortable i ara tot just tens una cambreta rellogada, sense vidres, amb goteres i amb teranyines. A fi de mes, no tindràs ni això. No podràs pagar i, naturalment, t’engegaran al carrer.

“Fins ara has menjat en una taverna del carrer de Còdols, regentada per un home generós que ha estat anys i anys al servei del teu pare. Però aquest home, per un seguit d’excessos sentimentals, ha compromès el negoci i està a punt de plegar.  Plegarà, no ho dubtis.

“Dels parents llunyans i de les velles amistats de família, no cal que te’n refiïs. No t’escoltaran. La història dels teus malastres és tan llarga, tan monòtona, tan melodramàtica, que tothom ha acabat per creure que és una farsa.

“Tanmateix jo, Cèsar August Catarineu, no invento res. És absolutament cert que ha seguit la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra sense trobar sinó injustícia i iniquitat. Posseeixo un títol. Sóc advocat. Però aquesta circumstància m’ha fet més nosa que servei. Vaig fer la carrera amb el prejudici que no havia d’exercir-la. Aquest prejudici és fatal; prou que ho he vist quan la necessitat m’ha obligat a campar-me-la.

“He estat passant-meritori en el despatx d’un advocar il·lustre. Mai no he fet mèrits suficients per començar a percebre un estipendi. He obert la porta; he acudit al telèfon; he tret còpies a màquina. . . Si en lloc de ser un llicenciat en Dret hagués estat el noi del porter, és evident que hauria cobrat un petit sou. Però era un llicenciat en Dret!

“M’he tirat a fer oposicions. La meva memòria m’ha traït sempre. La meva memòria reté fàcilment i aferrissadament una munió de nocions inútils. Conec molt bé la història i la llegenda de la fundació de Roma, l’argument de la ‘Ilíada’ o la genealogia de les amistançades de Lluís XIV. Però no puc retenir la data d’una llei o d’un reial decret, la lletra d’un article del Codi, unes tarifes, uns aranzels; tot el que ha de constituir la bastida d’una oposició ben preparada em fa fatiga sempre, sempre, sempre


(Continuarà)

Carles Soldevila (1892 – 1967)

23 febrer 2020 


Dèiem ahir - FER EL RIDÍCUL - 16/02/2020


FER EL RIDÍCUL


Als espanyols ens van inculcar des de la infantesa el pànic a fer el ridícul, i ens resulta difícil alliberar-nos d’aquest complex. En altres cultures no és tan accentuat. Per exemple, haurà notat que si en una festa folgosa, en la que hi ha barrejats espanyols i nord-americans, si de cop i volta demanen que algú surti a ballar flamenc a l‘escenari, és probable que arranquin abans alguns estrangers, que no tenen la menor idea del ball, que no pas el primer espanyol, que es resistirà i es farà pregar una bona estona, sobretot si és català. Aquest exemple és una mostra del nostre incòmoda pànic al ridícul.

La situació actual, sortosament, no és la mateixa de fa 60 anys. Hem anat evolucionant lentament. I, a l’igual que les generacions que ens segueixen han anat guanyant alçada i corpulència, fruit de practicar l’esport i d’una molt millor alimentació i cura; també han anat guanyant en desenfado i desimboltura. La dinàmica evolució dels mitjans audiovisuals i informàtics, han contribuït enormement en aquest canvi.

Ens hem globalitzat. Avui en dia a la festa folgosa que hem apuntat al començament, és tal vegada possible que algú de la nostra generació tingués el valor de compartir el flamenc dalt de l’escenari.

Estem perdent la vergonya? No; estem guanyant decisió i desenfado. Estem superant el pànic que els nostres avantpassats, fruit del seu món, ens varen inculcar


16 febrer 2020

Dèiem ahir - EL BRESSOL DE FUSTA - Montserrat Vilaró Berenguer - 9/02/2020



EL BRESSOL DE FUSTA 

La Francisca és una de les velletes que cuido en la residència de gent gran. És una dona riallera malgrat que la vida no ha tractat gaire bé. Té fills, mes les seves obligacions no els permeten cuidar la mare com voldrien i la van ingressar a la residència.

A mi m’agrada cuidar-la, les seves històries sempre són prou interessants. A voltes són tristes, em parla de la guerra en la qual va morir el seu pare i les penalitats de la seva mare per tirar endavant a ella i dos germans més. Altre volta són històries del seu marit que un càncer se’l va endur molt jove i la va deixar encara jovenívola. Explica que no va voler tornar-se a casar perquè el seu Josep era únic i no en trobaria un altre igual.

Avui a l’entrar a la seva habitació m’ha preguntat si aquest any celebraríem el Nadal. Jo li he contestat que sí, malgrat que els esdeveniments actuals i li he recordat que tinc una nena de sis anys i un nen de tres.

Llavors ella m’ha dit: “Saps Laia que l’any que pensava que no tindria Reis van ser els millors de la meva vida. El pare era a la guerra i la mare no tenia diners però la germana de la meva mare se’n va empescar una. Va anar a un fuster amic seu que sabia treballar molt bé la fusta. Li va fer un bressolet per la meva nina, igual que si fos per un nen. Va fer-li un matalasset, coixí i va brodar uns llençols amb el meu nom”.

El dia de Reis en veure al bressolet de fusta tan ben guarnit em vaig posar a plorar. Em va fer tanta il·lusió que encara ho recordo Laia.” Jo somrient li he dit: “Quina memòria que té Francisca!“. I li he fet un petó. Estimo la Francisca.

Montserrat Vilaró Berenguer



09 febrer 2020

Dèiem ahir - AMOR GENERÓS - Rabindranath Tagore - 1/02/2020


AMOR GENERÓS


Ella filava a la porta de la cabana pensant en el seu marit. Tothom qui passava quedava enamorat de la bellesa d’aquells cabells llargs i negres, brillants com sortits de la seva filosa.

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes fruites i s’asseia a l’ombra d’un arbre subjectant entre les dents una pipa buida. No li arribaven els diners per comprar un pessic de tabac.

S’acostava el dia de l’aniversari del casament i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? Tot d’una va tenir una idea. Va sentir un calfred en pensar-ho, però s’hi va decidir i tot el seu cos es va estremir de goig: vendria el seu cabell per comprar-li tabac.

Ja imaginava el seu marit a plaça assegut davant les seves fruites, fent llargues glopades amb la seva pipa: aromes d’encens i de gessamí donarien al propietari de la parada la solemnitat i el prestigi d’un veritable comerciant.

Només va obtenir pel seu bonic cabell unes quantes monedes, però va poder triar amb cura l’estoig de tabac més fi. El perfum de les fulles arrugades compensava llargament el sacrifici del seu cabell. 

En arribar la tarda, el seu marit va tornar. Venia cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: unes pintes per a la seva dona que acabava de comprar després de vendre la seva pipa.

                    Rabindranath Tagore (1861-1941) 

                    Extret de ”Cuentos con Salud” - Editorial Sal Terrae

                    * * * * * * * * * * * *

El veritable amor s’aferma i creix gràcies a les renúncies, als sacrificis fets per l’altre, per la persona que estimem. Això s’entén fàcilment. Ho entenen bé els esposos que s’estimen de debò i els pares que saben sacrificar-se, estar-se de tantes i tantes coses pels fills.

Aparegut en el Full Dominical del 5 febrer 2017
Carta Dominical del Arquebisbe de Barcelona


01 febrer 2020