Dèiem ahir - HISTÒRIA INACABADA . . . - 30/09/2018

HISTÒRIA INACABADA . . .

El mirava fixament com si dins del seu cos hi hagués quelcom que ella necessitava per existir. El nen també la mirava; mai havia vist un ocellot tan immens; bé una senyora ocellot: ell sempre creia que les aus eren femenines. Començava a pensar que es tractava d’una d’aquestes al·lucinacions que l’estaven afectant des de feia ja temps i de les que la seva mare fugia espantada.

Quan els seus ulls estaven a punt de tancar-se escoltà la veu de la seva mare que demanava amb urgència la seva presència. Baixà les escales amb decisió, complí amb sa mare i tornà a sa cambra; l’ocellot ja no hi era. Va deixar la finestra oberta però no la tornà a veure. Durant dies sencers esperà ansiós la seva tornada, i quan ja no tenia esperances de tornar a mirar-se en el fons dels seus ulls, succeí quelcom que confirmaria les seves sospites.

Era de nit, el seu pare acabava d’arribar a casa cansat, enfadat amb el món i més violent que mai. El nen no recordava haver-lo vist mai d’aquesta forma. La seva roba llançava un munt d’olors: “tots els bars i llocs de la ciutat s’enganxaven a la seva pell” –pensà el nen. En poca estona començà a colpejar i destruir tot el que es posava al seu pas. Quan el nen va intuir que havia arribat el seu torn va esquitllar-se i pujà molt de pressa a la seva habitació.

Tancà la porta amb una violència tímida i espantadissa i va quedar paralitzat. Llavors, la veié: l’immens ocellot femella estava parada dreta tocant la finestra. Va intentar apropar-se però, al fer-ho ella volà cap al sol. I, sense saber bé com, el nen es veié a si mateix solcant els aires, fugin d’aquesta vida que no li oferia més que gemecs i tristor

El sol s’havia amagat i els seus pares continuaven cridant i cremant la casa; massa ocupats amb els seus assumptes com per a pensar en aquest nen que ja se’n anava, que deixava per sempre el temps de la infantesa . 

30 setembre 2018

Dèiem ahir - EL PROBLEMA - 23/09/2018

EL PROBLEMA

Un gran mestre i un guardià compartien l’administració i tutela d’un monestir zen. Un bon dia el guardià va morir; calia substituir-lo.

El gran mestre va reunir a tots els seus deixebles, per escollir qui tindria aquest honor. “Vaig a presentar-vos un problema” –va dir. “Aquell que el resolgui primer serà el nou guardià del temple”. Va portar al centre de la sala un banc, posà sobre del banc un enorme i formós gerro de porcellana amb una formosa rosa roja i senyalà: “Aquest és el problema”.
 
Els deixebles contemplaven perplexes el que veien: els dissenys sofisticats i rars de la porcellana, la frescor i elegància de la flor. . . Què representava allò? Què fer? Quin era l’enigma? Tots estaven paralitzats. Després d’alguns minuts, un alumne s’aixecà, va mirar al mestre i als altres deixebles , caminà cap al gerro amb determinació i el tirà a terra. 

“Tu ets el nou guardià” –digué el gran mestre i explicà: “Jo he estat molt clar, us he dit que estàveu davant d’un problema. No importa que tan bells i fascinants puguin ésser; els problemes han de ser resolts. Pot tractar-se d’un gerro de porcellana molt rar, un bell amor que ja no té sentit, un camí que hem d’abandonar però que insistim a recórrer perquè ens aporta comoditats. Sols existeix una forma de torejar amb els problemes, atacar-los de front. En aquests moments no podem tenir pietat, ni deixar-nos temptar pel cantó fascinant què qualsevol conflicte comporta”.

Reflexió: Els problemes tenen un efecte estrany sobre la majoria de nosaltres. –ens agrada contemplar-los, capgirar-los, comentar-los. . . Passa sovint que comparem els nostres problemes amb els dels altres i ens diem: “El seu problema no és res . . ., espera que li expliqui el meu!”

En aquest procés de contemplació i inacció li diem “Paràlisis per anàlisi”. I la solució? Estem preparats per deixar de contemplar els problemes i enfrontar-los?

Psicologia Estratègica 

Assessoria Psicològica 

23 setembre 2018

Dèiem ahir - ELS PETITS DETALLS - Nèstor Armstrong - 16/09/2018

ELS PETITS DETALLS

L’alumne, segons ell, havia acabat el quadre. Va cridar al seu mestre per què l’avalués. El mestre s’apropà i observà l’obra amb deteniment i concentració durant una estona. Llavors, va demanar a l’alumne la paleta i els pinzells. Amb una gran habilitat va donar uns quants retocs aquí i allà. Quan el mestre li tornà la pintura a l’alumne el quadre havia canviat notablement.

L’alumne va quedar sorprès; davant els seus propis ulls l’obra havia passat de mediocre a sublim. Quasi amb reverència li digué al mestre: 

"Com és possible que amb uns quants tocs, simples detalls, el quadre hagi canviat tant? “

“És que en aquests petits detalls esta l’art” – Contestà el mestre.

Si parem atenció, ens adonarem que en la vida tot són detalls. Els grans esdeveniments ens enlluernen tant que a vegades no ens deixen veure aquests petits miracles que ens envolten cada dia. Un ocell que canta, una flor que s’obre, la besada d’un fill a la nostra galta, són exemples de petits detalls que al sumar-se poden fer diferent la nostra existència.

Totes les relacions, família, prometatge, matrimoni o amistat, es basen en detalls. Ningú espera que remuntis l’oceà Atlàntic per ell, encara que probablement sí que li parlis el dia del seu aniversari. Ningú et demanarà que escalis l’Everest per provar la teva amistat, però sí que el visitis durant uns minuts quan saps que està malalt.

Hi ha qui es passa el temps esperant una oportunitat per demostrar de forma heroica el seu amor per algú. El trist del cas és que, mentre esperen aquesta gran ocasió deixen passar moltes altres, modestes però significatives. Es pot passar la vida sense que l’altra persona no necessiti mai que li facis donació d’un ronyó, encara que es va quedar esperant que li tornessis la trucada.

A vegades es pensa que la felicitat és com que ens toqui la loteria, un succés majestuós que canviarà una vida miserable per una plena de felicitat. Això és fals, en realitat la felicitat es fonamenta en petiteses, amb detalls que assaonen dia a dia la nostra existència.

Ens deixem enganyar amb massa facilitat per l’aparent bagatel·la. NO desestimis mai el poder de les coses petites: una flor, una carta, uns copets a l’espatlla, una paraula d’alè o unes quantes línies en una tarja. Totes aquestes poden semblar poca cosa, però no creguis que són insignificants.

En els moments de gran benaurança o de gran dolor es converteixen en el ciment que uneix els maons d’aquesta construcció que anomenem relació.

La flor es marcirà, les paraules tal vegada se las emporti el vent, però el record d’ambdós romandrà durant molt de temps en la ment i el cor de qui les va rebre.

Llavors, què esperes? Escriu aquesta carta, fes aquesta visita, aixeca el telèfon.

Fes-ho ara, mentre l’oportunitat encara és teva. NO ho deixis per a després per semblar-te poca cosa. En les relacions no hi ha petiteses, solament existeixen les que es van fer i les que es van quedar en bones intencions . . .

Nèstor Armstrong

16 setembre 2018

Dèiem ahir - ELS DOS MILLORS AMICS - Anònim - 9/09/2018

ELS DOS MILLORS AMICS

Hi hagué una vegada dos millors amics.

Erem inseparables, erem una sola ànima. Per alguna raó els nostres camins prengueren rumbs diferents i ens separaren. Mai més vaig tornar a saber del meu amic fins al dia d’ahir, després de deu anys, que, caminant pel carrer em vaig trobar amb la seva mare. La vaig saludar i li vaig preguntar pel meu amic. En aquest moment els seus ulls s’ompliren de llàgrimes i em mirà als ulls tot dient-me: va morir ahir. . . No vaig saber què dir, ella em seguia mirant i vaig preguntar com havia mort.

Ella em convidà a casa seva, en arribar-hi m’oferí assentar-me a la vella sala on vaig passar gran part de ma vida; allí sempre jugàvem el meu amic i jo. M’assegué i ella començà a explicar-me la trista història. Feia dos anys li diagnosticaren una rara malaltia, quina cura era rebre cada mes una transfusió de sang durant 3 mesos, però, recordes que la seva sang era molt estranya?, -sí que ho sé-, igual que la teva. . . Vàrem estar buscant donadors i finalment vàrem trobar a un senyor vagabund. El teu amic, com recordaràs, era molt testarrut, no va volgué rebre sang del vagabund. Deia que de l’única persona que rebria sang seria de tu, però no va voler que et busquéssim, ell deia totes les nits: no el busqueu, estic segur que demà si que vindrà. . .

Així passaren els mesos, i totes les nits s’asseia en aquesta mateixa cadira a on ara ets, assegut i resava perquè te’n recordessis de ell i vinguessis l’endemà al matí. Així s’acabà sa vida i en la darrera nit de sa vida, estava molt malament, i somrient em digué: mare, jo sé que el meu amic vindrà aviat, pregunta-li per què ha trigat tant i dóna-li aquesta nota que està al meu calaix.

La senyora s’aixecà, tornà i em va entregar la nota que deia: Amic meu, sabia que vindries, has trigat una mica però no importa, l’important és que has vingut. Ara t’estic esperant en un altre lloc on desitjo que triguis a arribar, però entretant vull dir-te que totes les nits resaré per tu i des del cel t’estaré cuidant, estimat millor amic. Ah!, per cert, et recordes perquè ens vam distanciar? Si, fou perquè no et vaig voler prestar la meva nova pilota, ja ja, quin temps. . . Érem insuportables, bé doncs vull dir-te que te la regalo i espero que t’agradi molt. T’estima molt: el teu amic per sempre.

“No deixis que el teu orgull pugui més que el teu cor. . . L’amistat és com el mar, es veu el començament però no el final” 

Anònim 

09 setembre 2018

Dèiem ahir - PERSONES ESPECIALS - 3/09/2018

PERSONES ESPECIALS

Les persones especials són aquelles que tenen la capacitat de compartir la seva vida amb els altres. 

Són honestes, de paraula i en els fets. Són sinceres i sensibles, i sempre segures de què l’amor forma part de tot. 

Les persones especials són aquelles que tenen la capacitat d’oferir-se als altres, ajudant-los en els canvis que tenen lloc en la vida. 

No els hi espanta ser vulnerables: creuen en la seva singularitat i se senten orgullosos de ser qui són. 

Les persones especials són aquelles que es permeten el plaer d’estar a prop dels altres i es preocupen per la felicitat de tots. Han arribat a entendre que l’amor és el que marca la diferència en la vida.

Les persones especials són aquelles que fan que la vida sigui francament bella.

03 setembre 2018