Dèiem ahir - POSEM-SE EL “SALACOT” D’EXPLORADOR - Eduardo Criado - 02/03/2014

POSEM-SE EL “SALACOT” D’EXPLORADOR

(Continuem amb la” Llegenda Oriental del Segle XX”)

Recomanable la prèvia lectura de:

               La Llegenda Oriental del Segle XX –  25 novembre 2013

               Un tresor amagat  - 30 decembre 2013

               Parc del Paradís   - 26 gener 2014

Era l’any 1.974, quan vaig visitar, per primera vegada, l’illa canària de Tenerife. I la meva  vella experiència es repetí.

Dins del Jardín Botánico del Puerto de la  Cruz, vaig poder admirar centenars d’arbres tropicals, provinents de tot el món. I confesso que vaig sentir esgarrifança al llegir, en el programa guia, el següent text que reprodueixo literalment:

 

“El Jardín de la Orotava fue fundado por Real Orden de 17 de Agosto de 1.788,  siendo Rey Carlos III.  En ella se encargaba al Marqués de Villanueva del Prado que estableciera un plantío,  en el terreno que juzgase más adecuado, para sembra y cultivar semillas y plantas procedentes de América y Asia”.  Dicen que,  después de buscar la buena tierra de la isla, el Marqués de Villanueva  del Prado escribió al Rey una carta, en la que le decía: “Señor,  he hallado en la isla de Tenerife un lugar donde la tierra es tan fértil y tan buena que cualquier cosa que plantamos en ella crece con exhuberancia, a veces, mayor que en su propio lugar de origen.  Aquí, Señor, en el valle de la Orotava, está la mejor tierra de la isla”.

Coneixem la nostra pròpia illa ?  Coneixem, amic lector, la nostra pròpia terra ? 

Hi ha persones que es preocupen inútilment, desitjant tenir habilitats o qualitats que veuen en els altres, sense preocupar-se per explorar les pròpies. En aquest sentit, tal vegada valdria la pena que considerem molt seriosament la nostra pròpia personalitat com una  illa de Oahú, una illa de Tenerife, “una illa per descobrir i colonitzar”;  una illa que està esperant que nosaltres mateixos li descobrim una bona terra, la terra millor, per plantar-hi el que més desitgem.  En definitiva,  per aconseguir,  amb les nostres pròpies habilitats, els objectius que ens proposem.

Posem-nos doncs, el “salacot” de colonitzadors i internem-nos dins l’intrincada selva de la nostra personalitat. Solament així podrem arribar a trobar la bona terra de la nostra illa personal.   

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . 

Eduardo Criado 1.975

2 març 2014

(seguirà)

Dèiem ahir - PARC DEL PARADÍS - ILLA D'OAHÚ - Eduardo Criado - 26/01/2014

PARC DEL PARADÍS

-  ILLA D'OAHÚ -

(Continuem amb  “La Llegenda  Oriental del Segle XX”)

 Veure anteriors:

                             30 desembre 2.013 - UN TRESOR AMAGAT

                             25 novembre 2.013 – LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX

Recordo que,  l’estiu del 1970,  amb ocasió de participar en una Convenció Pedagògica Internacional,  vaig tindre l’oportunitat de visitar les illes Hawaii i, molt especialment, l’illa de Oahú,  la més important de l'arxipèlag.

Vaig recórrer l’illa amb els ulls ben oberts i, en tot moment,  m’admirà la seva exòtica bellesa. La capital de l’illa és Honolulú, on es troba la famosa platja de Waikiki, profusament bordejada per altíssimes palmeres. A la part sud, es troba la impressionant  tomba nàutica del Port de les Perles, Pearl Harbour. A l'est, es troba el Sea Life Park o Parc del Mar de la Vida. Al nord, la vila de Ulu-Mahù, que encara conserva les seves antiquíssimes tradicions. També vaig visitar el Centre Polinesi,  les plantacions de canya de sucre i de les típiques pinyes hawaianes....

 Finalment,  vaig visitar el Paradise Park o Parc del Paradís,  situat gairebé en el centre geogràfic de l’illa.  Allò fou el que més m’interessà.

Dins d’aquella petita vall hi havia tot quant la naturalesa pot oferir a l’home:  una vegetació exuberant, multi colora i meravellosa, a on es barrejaven els fruités,  les palmeres,  les daurades canyes de bambú que formaven autèntics boscos,  les arrels i les lianes que,  trenant-se capritxosament, feien de ponts naturals sobre rierols d’aigües transparents i trenqui-les..... Papagais, guacamais, cacatues i altres ocells estranys d’increïbles varietats  cromàtiques,  habitaven el Paradise Park.

Recordo aquell espectacle com quelcom molt singular. El propi Walt Disney  no haguera pogut reflexar mai a les seves pel·lícules aquella festa inimaginable de llum i color.  Sortí, doncs,  verdaderament sorprès de tanta bellesa; vaig preguntar a l’indígena que ens acompanyava, com era possible que aquell lloc superés a tot la resta. El natiu, sempre somrient -el somriure és una característica comuna de tots els hawaians-  en contestà quelcom molt senzill: “Senyor, la millor terra de la nostra illa està aquí.  Qualsevol cosa que es planti aquí,  floreix.  Fins i tot, una cadira vella !”

Em sorprengué molt, repeteixo, el Parc del Paradis, però en va sorprendre encara més l’intel·ligent contestació d’aquell noi. En aquells moments, vaig veure una analogia molt clara entre l’illa de Oahú i la personalitat humana. Vaig pensar -i segueixo pensant-ho ara- que tota persona és quelcom així com una illa per colonitzar.

Ens anguniem, a vegades, preocupats pels nostres defectes que se’ns apareixen,  en el nostre desànim,  com obstacles insuperables.  I és aquesta mateixa angoixa,  ocasionada per el fet de pensar exclusivament en els propis defectes,  el que ens impedeix buscar les nostres virtuts, investigar i esbrinar quina es la nostra bona terra.

Eduardo Criado Aguirre – 1.975

(seguirà)

26 gener 2014

Dèiem ahir - LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX - Eduardo Criado - 25/11/2013

LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX

«Conta una llegenda oriental que, ja fa molt de temps, hi havia un país que es creia pobre. “Tot el que jo tinc és sorra - deia -, sols sorra”.

Un bon dia, arribaren en aquell país uns savis, uns senyors grans i poderosos que li van dir: “Tu no ets pobre, sinó ric; dintre teu tens una font d’energia, una riquesa immensa.  Ens permets que t’ajudem a trobar-la?”. El país, sorprès i a la vegada escèptic,  va accedir amb indiferència a la petició dels savis.

Aquells homes buscaren i trobaran el preciós tresor. I orgullosos de la seva troballa,  ho varen mostrar al país que, encara recelós, seguia queixant-se: “Jo sóc pobre. Sols tinc sorra. Aquest líquit brut i viscós que m’ensenyeu-ho no serveix per res”. La llegenda acaba dient que, al cap dels anys, aquell país que es creia pobre va esdevenir a ser el més poderós de la terra.»

Com vostè ja haurà endevinat, amic lector, no es tracta d’una llegenda fantàstica, sinó d’una realitat internacional que ens afecta a tots. Es tracta d’un fet que ha aconseguit canviar la faç del món,  fent un gir de l80 graus a l’orientació econòmica,  financera i política de tota la nostra era.

Malgrat això, no vaig a parlar-li d’economia, finances o política. El tema d’aquest missatge es molt més concret. No es refereix a una riquesa material, sinó a una font d’energia interior i personal. I el protagonista es vostè.

El convido a què,  amb la sinceritat més gran, contesti aquesta pregunta:

“No s’ha dit mai a sí mateix, alguna vegada, una frase igual o semblant a la que es repetia el país de la llegenda?  “Jo sóc molt pobre. Sols tinc sorra”. O, en altres paraules: “Els demès son millors que jo. No valgo res. Em falta seguretat en mi mateix”.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Eduardo Criado  - 1.975

(seguirà)

25 novembre 2.013