Dèiem ahir - L’ORADOR DEMADES - Esop - 24/02/2019

L’ORADOR DEMADES

L’orador Demades parlava un dia al poble d’Atenes, però com que no li prestaven molta atenció al seu discurs, va demanar que li permetessin contar una faula d’Esop. Concedida la demanda, començà d’aquesta manera: 

- “Demeter, l’oreneta i l’anguila viatjaven juntes un dia; varen arribar a la vora d’un riu; l’oreneta s’enlairà en l’aire, l’anguila va desaparèixer dins l’aigua . . ."

i aquí es va detenir l’orador.

- “I Demeter? -li van cridar- Què va fer?”
 
- “Demeter (1) va encendre’s d’ira contra vosaltres -replicà- perquè descuideu els assumptes d’Estat per entretenir-vos amb les faules d’Esop". 

Això succeeix entre els homes: que no tenen judici aquells que descuiden les collites que són necessàries i s’estimen més les que els hi proporcionen plaer.

Esop -també dit Isop- (Esopo) (540 a.C.)

(1) Demeter o Ceres, germana de Júpiter, deessa de les collites.

* * * * * * * * * * * * *

Nota.

No hi ha documents autèntics de l’existència d’Esop i les llegendes contradictòries inventades a costa seva fan dubtar de la seva existència.

No obstant això, Esop, no ja en el món modern com abans a Roma, sinó en la mateixa Grècia, a Atenes, arribà a ésser molt popular. Sembla ser va néixer a Tràcia, esclau primer, alliberat després.

En les faules d’Esop hi ha una mena d’ensenyament moral; no una doctrina, sinó un conjunt d’idees de caràcter pragmàtic, inspirades per l’experiència quotidiana de la vida, molt allunyades de les pretensions metafísiques de la moral de Sòcrates i Plató.

24 febrer 2019

Dèiem ahir - MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 17/02/2019

MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Per regla general, excepte rares excepcions, el matrimoni entre un home de talent i una dona intel·ligent, és un fracàs. Quan es produeix el xoc, aquest té efecte entre dues potències, com si diguéssim entre dos cossos durs. En canvi quan la intel·ligència del mascle xoca contra la mediocritat de la femella, no sol succeir res de dolent, almenys pel primer. La dona vulgar queda convençuda de la saviesa de l’espòs, la qual cosa no te res de desagradable per l’interessat. Altrament, alguna vegada he vist com una dona intel·ligent . . , bé, intel·ligent no, doncs les que ho són de veritat no tracten de demostrar la seva superioritat a cada moment. La dama a qui em refereixo era culta, tenia una visió molt clara de certes coses i no l’importava posar en ridícul al seu company, la qual cosa va fer que la unió resultés un complet fracàs. I és que als homes no ens agrada que es demostri la nostra ximplesa i molt menys que ho faci una representant del sexe dèbil. Per això les dones de la nostra raça són ideals.

“Otra Lucha” (1945) 

* * * * * * * * * * * * *

A l’home i a la dona que la Natura ha carregat d’atractius, els hi molesta la competència. Una noia formosa, casada amb un home vulgar o francament lleig, experimenta una estranya i poderosa sensació cada vegada que sent comentar què és sorprenent el què una dama tan bella hagi fet cas a un tipus tan poc agraciat. I a l'home li passa el mateix. Tot el seu masclisme s’escruixeix de satisfacció en escoltar dels llavis d’una amiga de la seva dona, el comentari: “Quina llàstima de noi! Per què se haurà casat amb Fulaneta, essent ella tan malgirbada i vulgar”. Una parella estèticament perfecta no pot ésser del tot benaurada. La mútua competència amenaça arruïnar ses vides.

“La Voluntat del “Coyote” (1947) 

José Mallorquí Figuerola (1913 - 1972)

17 febrer 2019

Dèiem ahir - EL PAÍS DE LES MERAVELLES - 10/02/2019

EL PAÍS DE LES MERAVELLES

Dos homes, ambdós molt malalts, compartien la mateixa habitació d’un hospital. A un d’ells l’hi era permès seure en el seu llit cada tarda, durant una hora, per ajudar-li a drenar el líquid dels seus pulmons. El seu llit donava a l’única finestra de la cambra. L’altre home havia d’estar tot el temps boca enlaire. Tots dos xerraven durant hores.

Parlaven de les seves dones i ses famílies, les seves llars, ses treballs, la seva estança en el servei militar, on havien anat de vacances. . .

I cada tarda, quan l’home del llit tocant a la finestra podia seure, passava el temps descrivint  al seu veí totes les coses que podia veure des de la finestra.

L’home de l’altra llit començà a desitjar que arribessin aquestes hores, en què el seu món s’eixamplava i cobrava vida amb totes les activitats i colors del món exterior. La finestra donava a un pati amb un llac preciós. Ànecs i cignes jugaven en l’aigua, mentre els nens ho feien amb els seus estels. Els joves enamorats passejaven agafats de les mans, al mig de flors de tots els colors de l’arc de Sant Martí. Arbres grans adornaven el paisatge i, a distància, podia veure’s una bella vista de la línia de la ciutat.

L’home de la finestra descrivia tot això amb un detall exquisit, mentre el del altre costat de l’habitació tancava els ulls i s’imaginava la idíl·lica escena.

Passaran dies i setmanes. Un matí, la infermera de dia entrà amb l’aigua per banyar-los i va trobar-se el cos sense vida de l’home de la finestra, què havia mort plàcidament mentre dormia. Plena de pesar, cridà als ajudants de l’hospital, perquè s'emportessin el cos. Tan aviat com ho considerà adient, l’altra pacient va demanar ser traslladat al llit de la finestra.

La infermera el va canviar encantada i, després d’assegurar-se que estava còmoda, sortí de l’habitació. Lentament, i amb dificultat, l’home s’alçà sobre el colze, per llançar sa primera mirada al món exterior; per fi tindria l’alegria de veure’l ell mateix. Es va esforçar per girar-se a poc a poc i mirar per la finestra al costat del llit ..  i es va trobar amb una paret blanca!

L’home va preguntar a la infermera què podia haver motivat al seu company mort per descriure coses tan meravelloses a través de la finestra.

La infermera li digué que l’home era cec i que no hauria pogut veure ni tant sols la paret, i li afegí: ”Tal vegada sols volia animar-lo a vostè”. 

10 febrer 2019

Dèiem ahir - EL PRESIDENT HA DE VOLAR EN CLASSE TURISTA - C. Dean Fales - 3/02/2019

EL PRESIDENT HA DE VOLAR EN CLASSE TURISTA

Viatjo molt amb avió. La setmana passada vaig volar novament a un dels països on treballem. Tant a l’anada com a la tornada, el vol va sortir amb retard. Quasi dues hores tard a l’anada i quasi una hora a la tornada. En ambdós casos es tractava de la mateixa línia aèria.

D’anada, es descobrí que l’avió tenia una roda punxada. L’aeronau havia romàs algunes hores a l’aeroport, però la rebentada no es va descobrir fins a l’hora de sortida, quan l’enginyer de vol va fer la inspecció prèvia al vol. De manera que vàrem haver d’esperar, passatgers i tripulació durant dues hores, fins que el personal de terra va col·locar una roda nova. Per què deu ésser que aquests problemes passen desapercebuts tan sovint fins que la tripulació els descobreix?

De tornada a casa, vàrem esperar a bord de l’avió, passatgers i tripulació, durant una hora ja que feien falta cinc racions de menjar. Per què va haver de ser l’hostessa qui notés la falta i perquè va haver de passar una hora per aconseguir les cinc racions que faltaven?

Durant diversos anys, a sol·licitud de TWA, els hi vaig reportar la meva opinió sobre el seu servei. Repetidament els informà: “El seu problema no està en l’aire, es troba a terra”. Segueixen igual. Per què?

He arribat a dues conclusions. La primera és que els clients diagnostiquen ràpidament quins són els verdaders problemes i les seves causes. Segon, si la gerència vol fer un diagnòstic similar, necessita posar-se en el lloc del client. El president ha de volar en classe turista.

En realitat he arribat a una tercera conclusió. Les línies aèries bàsicament no són diferents de qualsevol altre negoci.

 

C. Dean Fales (1970)

03 febrer 2019