Dèiem ahir - RA-RA-RA - C. Dean Fales - 19/12/2021

 

RA – RA – RA

D’ençà que tinc memòria, l’empresa a on treballava, a l’igual que altres companyes que depenen de les vendes pel seu sosteniment, gastava molts diners en escoles d’entrenament, convencions i altres tipus de reunions. Inevitablement després de cada junta, els responsables haurien de pensar si va valer la pena els diners gastats. Fou una bona Junta? Una bona Escola? Un bon Seminari? Una bona Convenció?

Com es poden valorar aquestes funcions? Quin criteri es pot seguir? Si en finalitzar la reunió els assistents es posen drets per aplaudir, xiular, cridar o donar vives, significa això que la reunió ha tingut èxit? Es que la brillantor dels ulls, les cares enrogides, expressions com: “ha estat la millor reunió de totes”, significa que fou una bona reunió? No cal dir que són testimoni de què fou una reunió entusiasta. Però, fou realment bona?

Una manera de provar el valor d’una reunió és esbrinar com se sent el personal, en relació amb ella, una vegada ha tingut l’oportunitat d’utilitzar el material i posar en pràctica les idees que varen rebre.

Normalment les persones ens sentim entusiastes immediatament després que ha finalitzat la reunió. Però, expressions reflexes com: “és meravellós – estic tan entusiasmat ”, no revelen massa sobre el verdader valor del programa. La pregunta crítica és: Com se sentirà vers aquest programa, quan hagi tingut l’oportunitat de posar-lo en pràctica? Com considerarà el programa sis o dotze mesos, o un any després? Aquesta és la prova de foc. I el mateix es pot dir de qualsevol tipus de reunió, ja sigui d’unes hores, d’un dia, d’una setmana o varies.

Ra - Ra – Ra, no significa necessàriament Bé – Bé - Bé.

Adaptació d’un missatge d’en C. Dean Fales (1970)

19 desembre 2021

Dèiem ahir - CANVI DE RITME - C. Dean Fales - 12/12/2021

 

CANVI DE RITME

A vegades hom se n’adona que realment no està gaudint amb el que fa i no aconsegueix res amb la seva manera de fer i amb el seu estil. Clar que mentalment pot donar la culpa a altres persones, inclòs a familiars. Mentre va pensant i pensant, cada vegada es refugia més amb l’auto compassió.

Sigui temporal o prolongat el seu mal moment, és necessari un canvi de ritme. Tal vegada pensi apuntar-se a una piscina a on hi trobarà un gimnàs per posar-se a to físicament. . . Però potser no se li ocorri pensar que els seus ànims i la seva ment necessiten el mateix tipus de tonificant.

Aturis literalment i pensi què està fent i cap a on va.

Un tal Ron Morrison, bon amic meu, caminava un dia pel Central Park, quan veié a un dels industrials més importants del país assegut còmodament en un banc. Ron havia conegut aquell personatge en una reunió social, així que avançà i es presentà.

- “Estic sorprès –digué Ron càndidament- de veure un home de la seva posició simplement assegut aquí i sense fer res”.

L’home de negocis, quins interessos s’estenien d’una part a l’altre del país, somrigué i contestà:

- “Bé, no tinc moltes ocasions per fer això, però tampoc és que no tingui res a fer. M’obligo a mi mateix de tant en tant a escapar del foc de la batalla i pensar amb els meus problemes. Aprofito aquestes ocasions per a sincerar-me amb mi mateix. Això evita que em quedi antiquat i m’adormi en els llorers. Després de passar més o menys mitja hora, torno al meu despatx de nou fresc de ment i de cos”.

* * * * * * * * * * * * *

Viatjar també és relaxant. El principal motiu per viatjar deu ser relaxar-se i divertir-se. No se li ocorri emportar-se els seus problemes amb vostè com si foren un equipatge extra.

La seva salut també té molt a veure amb els seus progressos. Ningú pot rendir ni gaudir al màxim si no es troba bé. Les analítiques regulars deuen ser part de la seva vida. I quan no es trobi bo, prenguis una estoneta lliure i vagi a veure al metge de cap salera.

I, recordi sempre, que la família està a favor seu.

(Adaptació d’un missatge de C. Dean Fales)

12 desembre 2021

Dèiem ahir - DRETS- OPORTUNITATS- RECOMPENSES - C. Dean Fales - 14/11/2021

 

DRETS- OPORTUNITATS- RECOMPENSES

Avui dia es parla i s’escriu molt sobre els “drets” dels individus i agrupacions. Com es pot suposar hi ha molta confusió sobre el que constitueixen aquests “drets”. Molt del que hom veu i escolta sembla confondre “drets” amb “oportunitats” i “recompenses”. L’existència d’un dret no garanteix l’oportunitat per exercir-lo ni dóna a la societat l’obligació de proporcionar les recompenses desitjades quan s’ha exercit el dret.

Les oportunitats es creien, es guanyen o es forneixen. Si no aprofitem una oportunitat per exercir un dret, llavors no tindrem cap raó justificable per esperar la recompensa que hagués resultat d’aprofitar-nos d’aquesta oportunitat.

El dret a una educació no garanteix que una persona sia educada. Ni tant sols l’oportunitat d’educar-te ho garanteix. La persona que té el dret de ser educada i rep l’oportunitat per ser-ho , encara ha de treballar bastant per aconseguir-ho.

L’existència d’un dret mai ha garantit ni mai garantirà un resultat. Tots hem de lluitar pels “drets”, aprofitar les “oportunitats” i treballar per assolir els “resultats”. Cap dels tres han sigut mai automàtics.

Moltes de les sorolloses manifestacions de protesta sobre els “drets” són simplement un estratagema per aconseguir els resultats que el mateix manifestant no està disposat a aconseguir-ho treballant.

Això, per descomptat, tan sols és una opinió.

C. Dean Fales

14 novembre 2021

Dèiem ahir - EL PREU DE LA LLIBERTAT - C. Dean Fales - 26/09/2021

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Ara fa uns dies, llegia un article en el diari sobre un dels nostres atletes universitaris que, malgrat havia destacat molt en l’atletisme universitari, no va ésser suficient per jugar com a professional. Estava molt enfadat amb els seus professors. I era un enuig i una amargor completament justificables.

A causa de les seves habilitats atlètiques, es convertí en un membre molt destacat en l’equip de futbol del seu col·legi . El futbol era una activitat molt important en la Universitat a on estava matriculat, de manera que els seus professors, aparentment, li varen facilitar les classes. Se li van donar qualificacions que no es mereixia. Se li va permetre que no fes tots els treballs que havia de fer (treballs que s’exigien a tots els altres alumnes que no destacaven en futbol). El resultat fou que es va graduar de la universitat amb un diploma, però amb molt poca formació acadèmica.

Per descomptat que això no haguera estat tan important si hagués donat la talla amb els futbolistes professionals. No es va poder inscriure doncs, a la lliga professional i, malauradament, no estava preparat per guanyar-se la vida d’altra manera. Havia passat quatre anys en una prestigiosa Universitat i encara que disposava d’un diploma per provar-ho, ningú el volia contractar. No estava preparat per fer un treball productiu,

“M’haurien d’haver fet treballar” – li explicà al periodista que li estava fet l’entrevista. Efectivament, ho havien d’ haver fet. No podem absoldre a l’atleta de tota la culpa, però els seus professors foren els seus líders, els seus mestres. Era la seva responsabilitat ensenyar-lo, entre altres coses, perquè si havia de gaudir de les llibertats bàsiques: llibertat de fam, de la necessitat, del temor, llibertat de fer quelcom, llavors hagués hagut de exercir la disciplina necessària per estudiar i aprendre, per poder convertir-se en un membre productiu per la societat.

El preu de la llibertat és la disciplina.

C. Dean Fales (1952)

26 setembre 2021

/Dèiem ahir - TALONS SENSE FONS - C. Dean Fales - 8/08/2021

 

TALONS SENSE FONS

Un jove amic meu acaba de viure una desagradable experiència. Tres talons que el meu amic va estendre no varen ser pagats pel banc. El banc digué que no hi havia prou diners en el seu compte corrent per cobrir l’import dels talons. Però ho va dir, no pas al meu amic, sinó a les persones a les quals ell havia entregat els talons.

El cas és que el meu jove amic (i així m’ho acredita) havia dipositat diners suficients en aquell banc per a cobrir tots els seus talons. Senzillament un dels caixers s’havia equivocat al fer l’assentament comptable al seu compte.

Això va enfurir al meu amic. I de fet es posà tan furiós , que va anar personalment al banc per parlar amb un dels apoderats. Aquest es va mostrar educat i cortès, i li donà, com explicació, que el banc era tan gran. . ., que un error humà sempre és possible; què hi podia fer? – En el millor dels supòsits aquesta era una excusa molt pobra.

El meu amic havia mantingut el compte en aquest banc al llarg de més de 10 anys, però va decidir traslladar-lo a un altra banc. No podia culpar a ningú. El banc tenia el seu telèfon. Amb una simple i curta trucada s’haguessin estalviat incomoditats i problemes.

El meu amic no és precisament ric. La pèrdua del seu compte no tindrà gens d’importància en el total de dipòsits que té el banc. Però, si el tracte d’aquell primer banc es considerat normal, crec que aquest banc te problemes.

Un interès sincer per al client, és completament bàsic per l’èxit de qualsevol negoci.

C. Dean Fales (gener 1973)

08 agost 2021

Dèiem ahir - L’HOME QUE VENIA ENTREPANS DE FRANKFURT - C. Dean Fales - 1/08/2021

 

L’HOME QUE VENIA ENTREPANS DE FRANKFURT

“Hi havia un home que vivia a peu de carretera i venia entrepans de salsitxes de frankfurt. Sordejava bastant i per això no tenia ràdio. També tenia problemes amb la vista per qual cosa no llegia els diaris; però venia uns entrepans de frankfurt i hamburgueses que eren extraordinaris. Havia posat un lletrerot a la carretera anunciant al públic l’exquisidesa que preparava. I es posava al voral de la carretera tot cridant: “Compri un frankfurt, senyor!!!”; i la gent li comprava.”

“Va incrementar les seves compres de carn i de panets. Va comprar una planxa més gran i un forn per a potenciar el seu negoci. Quan el seu fill acabà el col·legi, el va incorporar al negoci. Però quelcom va passar. . . “

“El seu fill digué: Pare, no ha escoltat la radio? No ha llegit el que diuen els diaris? Hi ha una crisi mundial. La situació a Europa és terrible. I la domèstica encara és pitjor”.

“Després de sentir això, el pare va pensar: Bé, el meu noi te estudis; ell llegeix els diaris; escolta la ràdio i sap el que passa”.

“Així doncs el pare va retallar les seves comandes de salsitxes de frankfurt, carn i panets, va treure el lletreró que tenia penjat i va deixar de sortir al voral de la carretera anunciant els seus entrepans, i..., les seves vendes van decaure ràpidament.”

“Tens raó fill -digué el pare al fill- Certament estem al mig d’una gran crisi mundial”

Ho he trobat en els meus arxius. No sé qui l’haurà escrit però, segurament va ser escrit al final de la Gran Depressió de 1929.

El que a mi m’interessa és que si hom fa coses per enfortir el seu negoci, normalment el negoci prosperarà. Si no es fa res, no prosperarà.

C. Dean Fales (març 1970)

01 agost 2021

Dèiem ahir - SE'LS HA DE DONAR ALLÒ PEL QUE PAGUEN - C. Dean Fales - 20/06/2021

 

SE'LS HA DE DONAR ALLÒ

PEL QUE PAGUEN

No fa massa temps vaig rebre una trucada d’un executiu de publicitat. La seva agencia, acabava d’ésser nomenada representant d’una de les línies aèries aquí als Estats Units. Estava planejant produir tot una sèrie d’anuncis testimonials, amb la participació de diversos executius empresarials, cada un d’ells declarant per què havia seleccionat volar amb aquella línia aèria en particular.

Vaig declinar l’entrevista; mai volo en aquesta companya si puc evitar-ho. L’experiència que tinc amb ells no ha estat bona. Semblen incapaços d’ajustar-se als seus horaris. Quan han de fer connexions, pot ser bastant frustrant. En una ocasió l’empleat de la línia aèria amb la que havia de connectar em digué que en els 18 mesos que treballava en aquella posició, la línia aèria que em demanava el testimoni no havia arribat a temps ni una sola vegada. Cap dels passatgers d’aquesta aerolínia aconseguien fer la seva connexió.

El personal d’aquesta companyia és força agradable. Els seus avions són bons, còmodes i, sens dubte, tenen els colors més brillants de la indústria. Les seves hostesses són boniques, molt amables i vesteixen uniformes molt selectes. Però –tot això no ajuda a la línia aèria a complir amb els seus horaris, i això és el que jo vull, de manera què- malgrat els colors tan bonics i els uniformes- no m’agrada volar amb ells. No em donen el que a mi realment m’interessa comprar.

Què és el que realment volem en la nostra condició de clients?

Comprem el producte que necessitem i ens agrada (qualitat/preu), no pas l’envàs, per maco que pugui ser.

Quan l’envàs es torna més important que el producte, inevitablement condueix a dificultats.

C. Dean Fales (1971)

20 juny 2021

Dèiem ahir - INTEGRITAT APORTA SERENITAT - C. Dean Fales - 16/05/2021

 

 INTEGRITAT APORTA SERENITAT

 

Robert Frost, un dels més grans poetes americans, fou també professor de l’English at Amherst College. Donava l’assignatura de literatura anglesa als seus deixebles, aplegant-los per les tardes a casa seva.

El professor Frost feia exàmens semestrals, però malgrat era molt exigent en el Col·legi, en el seu domicili es mostrava més bondadós i condescendent i, alliberant els seus sentiments, feia els exàmens molt curts i senzills. Una vegada, l’examen que els hi va posar consistia en una única pregunta: “Què els hi ha aportat de nou el curs que els hi he donat?”. I els hi demanava que les respostes foren breus, i si possible, concises. Un estudiant escrigué: “No m’ha servit de ress”.

- “I vostè el va aprovar?” – Li preguntà un amic.

- “Si, li vaig donar un nou”

- “I perquè no li va donar un deu? – Preguntà sarcàsticament l’amic.

- “Doncs, perquè va escriure una s de més en res” – Contestà Frost.

Aquesta és una història interessant que, aparentment, pot semblar ser honesta o, senzillament semblar original i divertida. Per a mi, almenys, és divertida i original perquè ens mostra detalls del caràcter d’en Robert Frost, que ens poden ser d’utilitat.

Representava l’autoritat, però no fins al punt de perjudicar les seves pròpies creences. Va trobar una manera d’acomodar el sistema inclinant-se pel que, evidentment, no tenia un valor real. Tenia un irònic sentit de l’humor que li facilitava el no prendre el sistema, així mateix, massa seriosa-ment.

Però, el més important de tot: aquí tenim un personatge completament tranquil amb si mateix. No necessitava alimentar el seu ego ni la seva pompositat, ja que gràcies a la seva serenitat interior, podia ser totalment objectiu.

En la meva opinió, això és un sumant a la integritat.

                                

C. Dean Fales (8 maig 1978)

16 maig 2021

Dèiem ahir - SHAKERS (Secta religiosa) - C. Dean Fales - 28/03/2021

 

S H A K E R S

(Secta religiosa)

Durant un període de l’història dels Estats Units, vàrem tenir la benedicció de comptar amb una ampla varietat de sectes religioses d’un o altre tipus. Algunes d’elles eren d’origen local; moltes d’elles provingueren d’Europa amb els emigrants que venien a Amèrica per què era una terra amb llibertat religiosa. Un d’aquests grups fou conegut com els Shakers.

Els Shakers varen rebre el seu nom per la seva pràctica de fer tremolar el seu cos com una expressió d’èxtasis religiós. Era un grup molt disciplinat, amb una organització comunal i eren molt estrictes en les seves normes morals. Construïren diverses comunitats pròsperes a on eren pràcticament autosuficients. Alguns mobles i altres productes de sa artesania tenen gran demanda avui en dia degut al desplegament artístic manifestat en la seva construcció.

Els Shakers pràcticament s’han extingit, o si no, actualment estan molt a prop de fer-ho. Malgrat que, la seva desaparició no pot atribuir-se al que moltes persones poden considerar com estranyes creences religioses. Després de tot, el fet de ballar, que era en realitat el que feien quant “tremolaven”, ha format part de molts ritus religiosos des de temps immemorials. No – la raó és més bàsica. Eren cèlibes.

En el sentit de proporcionar una distinció al seu propi grup, els “Shakers” no es reproduïen – de manera que s’extingiren. O bé es produeix o es desapareix. Fou una qüestió de temps. Va necessitar alguns anys, però fou inevitable.

Tornant al que és bàsic. És impossible violar les lleis fonamentals sense patir les conseqüències.

C. Dean Fales

28 març 2021

Dèiem ahir - TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL - C. Dean Fales - 27/12/2020

TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL

Durant els agradables anys que vaig passar al Canadà, tingué un bon amic que es deia Jim McPherson amb qui, ocasionalment, jugava quelcom que anomenàvem golf. Dubto molt que algú més l’hagués anomenat axis. Més aviat semblava un estudi de la natura doncs, passàvem molt de temps entre els arbres. Estic segur que dues o tres quartetes de jugadors que ens seguien, ens passaven i ni tant sols ens n’adonàvem.   Però, com ho gaudíem! 

De ben segur que cap jugador professional mai va sentir-se amenaçat per nosaltres. Dubto que cap d’ells hagués admès que ens coneixia. Però, a nosaltres no ens interessava convertir-nos en els millors golfistes del món. Estàvem interessats a descarregar tensions, buscàvem relaxar i refrescar-nos. Gaudíem mútuament de la nostra companya. Fruitàvem de la formosa pista de golf. Xalàvem caminant pels “greens” i pel mig dels arbres. 

Jim i jo mai ens enfadàvem per les nostres males jugades. Gràcies a això, mai vàrem trencar cap pal de golf. Mai acabàvem el joc amb mal de cap o amb els muscles del coll tan encarcarats que ens dolgués moure el cap. La feina ja ens proporcionava prou d’això. Estàvem jugant golf. 

Sé molt bé que la nostra actitud vers el golf molestarà a molta gent. “No importa el que l’home faci, ho ha de fer tan bé com pugui”. D’acord. Jugàvem tan bé com ens era possible i no vàrem escollir convertir la diversió en treball. 

Don Herold digué una vegada, “Si jo tingués l’oportunitat de tornar a fer-ho tot de nou, recolliria més gira-sols”. Jo estic d’acord. Segur que s’eviten úlceres.

C. Dean Fales 

27 desembre 2020

Dèiem ahir - LA SÍNDROME DE SISÈ GRAU - C. Dean Fales - 7/06/2020

 

LA SÍNDROME DE SISÈ GRAU

Ja fa més anys dels que m’agradaria confessar, però si la meva memòria m’és fidel, fou durant el temps en què jo em trobava a sisè grau de l’escola, quan realment vaig començar a considerar a les noies com a membres de l‘altre sexe.  M’imagino que deu haver succeït, més o menys, a la majoria de tots els barons.

Veiem que les noies eren noies i que els nois eren nois abans d’això, però no hi havíem donat molta atenció en aquest fet.  Però quan vàrem arribar a sisè grau, sí que ens hi vàrem adonar.

Fou llavors que començarem a estirar les cuetes de les noies, a fer ostentació de força, a parlar amb molta valentia o a fer tot una sèrie d’idioteses esperant que impressionaríem a la noia que ens agradava en aquell moment. Però la que realment ens treia de pollegueres, era la noia que entrava nova a la classe.

Per algun motiu, una noia nova constituïa una atracció instantània, el centre d’atenció de tots els nostres ulls d’adolescents.  Pràcticament mai s’acabaven les coses que arribàvem a fer per cridar la seva atenció.  Sens dubte, a la classe hi havia nombroses noies més boniques, més agradables, més divertides i més desitjables en qualsevol sentit que es puguin imaginar, però aquesta era nova i, conseqüentment més desitjable.  La síndrome de sisè grau.

Tal vegada hagueu notat, com jo, que sembla ésser difícil desfer-se d’ell.  Ho notem fins i tot ja de grans.

L’atracció d’algú nou és molt poderosa per a ser resistida.  Quan descobrim que el que ja teníem era tan bo i molt sovint millor que el que assolim, ja és massa tard. Tot el que hem aconseguit és semblar un xic babaus.

Podria succeir.  Succeeix.

  

                                                       C.Dean Fales    

07 juny 2020

Dèiem ahir - QUÈ ÉS IMPORTANT? - C. Dean Fales - 24/05/2020

QUÈ ÉS IMPORTANT?

En la recerca continua d’una millor entesa de nosaltres mateixos i dels altres, sempre és interessant, i freqüentment inquietant, contemplar les raons per les quals la gent fa el que fa, aconsegueix el que aconsegueix i té èxit o fracàs, en una tasca determinada.

Una de les raons de la nostra falta de comprensió, tal vegada la més important, és la tendència que tots tenim de jutjar als altres d’acord amb els nostres nivells. Suposem que pel fet què si quelcom és molt important per nosaltres, ha d’ésser igualment important pels altres. És un supòsit imperfecte. El valor, a l’igual que la bellesa, es troba sempre en els ulls de l’espectador.

La majoria de nosaltres estem disposats a pagar un preu per aquelles coses que volem, si creiem que valen la pena. Això s’aplica a la nostra posició social, ingressos, reconeixement, popularitat, o tal vegada el poder, així com en els automòbils, mobiliari, comestibles, roba o peces artístiques. Cadascú de nosaltres assigna la seva pròpia idea del valor. Basat en aquests judicis, el preu val o no val la pena. O sia que qualsevol cosa que s’estigui considerant , pot o no valer la pena al preu que sigui.

Les diferències en la intel·ligència i en l’habilitat són factors, per descomptat. Però, en un grau més elevat del que ens n’adonem, aquests factors no són les raons fonamentals per les quals una persona té èxit i altre no. La raó clau radica en el valor del judici. Què és important per ells?   L’èxit pot tenir moltes definicions. . .

C. Dean Fales 

24 maig 2020

Dèiem ahir - ELOGIS MALINTENCIONATS - C. Dean Fales - 12/04/2020

ELOGIS MALINTENCIONATS

Quan es tracta d’elogiar hi ha algunes persones que sembla realment que facin burla o crítica. Mai semblen capaços de donar altra cosa només que elogis malintencionats.

Per si algú no sap el que és un elogi malintencionat, permeteu-me il·lustrar-ho: 

“La meva germana creu que tu ets molt guapo” –Això és un elogi. La part malintencionada ve a continuació acompanyada d’un somriure i d’una pulla- “Per suposat , la meva germana creu que qualsevol és guapo”.

O . . . 

“Aquest supermercat està tenint un any extraordinari –ara ve la mala intenció- “Per descomptat que ha d’anar bé. Varen tindre tan mals resultats l’any passat”.

O . . . 

“Estan venent més que mai” –mala intenció: “És clar , realment no tenen molta competència”.

O . . . 

“En Josep està fent un treball extraordinari” –pausa-pulla- “Clar que tots sabem que en Josep té els seus costats dolents”.

Vaja uns elogis!

Si hem d’elogiar a algú, fem-ho i oblidem-nos de les qualificacions. Si no ho podem fer, oblidem-nos de fer-ho. Almenys no donarem a conèixer la nostra pròpia inseguretat i enveja. Potser inclús, evitarem que algú més resulti lesionat.

C. Dean Fales (1970)

12 abril 2020

Dèiem ahir - CREIEU-ME - C. Dean Fales - 24/11/2019

CREIEU-ME

Poc després d’haver rebut la baixa de l’exèrcit, durant la Segona Guerra Mundial, vaig haver de comprar-me un automòbil nou. Eren molt escassos llavors, però finalment en vaig trobar un. Era un convertible, el model més car de la línia. En realitat costava més del que jo podia pagar, però fou l’únic que vaig poder aconseguir. Em va cridar l’atenció que fos el model més car, l’únic disponible.

Quan vàrem anar a la distribuïdora per recollir el cotxe, vaig notar que tenia una gran taca a la porta, a on la pintura semblava més fosca que a la resta de la carrosseria. Li vaig senyalar al distribuïdor. Ell, per suposat, no li donà cap importància. Jo li vaig comentar que alguns anys després, quan portés el cotxe per canviar per un altre, veurien aquesta porta i em dirien que segurament havia tingut un accident que determinà la reparació i pintat de la porta. Les conseqüències serien que no aconseguiria un millor valor de revenda. El distribuïdor m’assegurà que això no passaria. Com no tenia altra alternativa, me’n vaig endur el cotxe.

Alguns anys després, vaig tornar a la mateixa distribuïdora per tractar de canviar-lo per un model nou. No haig de dir-vos el que va passar. No vaig poder arribar a un acord i no he tornat a comprar un altre cotxe d’aquesta marca en els més de trenta anys que han transcorregut des de llavors. És més, ni tan sols m’he molestat en veure’ls.

Tal vegada la meva memòria sigui molt bona i la meva habilitat per perdonar i oblidar sia molt dolenta. No ho sé. El que si sé és que quan es destrueix la fe en les persones, és molt difícil -quasi impossible- renovar-la completament.

C. Dean Fales (1973)

24 novembre 2019

Dèiem ahir - QUELCOM PER SENTIR-SE ORGULLÓS - C.Dean Fales - 14/10/2019

QUELCOM PER SENTIR-SE ORGULLÓS

Era un home que havia treballat molt durament durant molts anys i el resultat fou arribar a aconseguir un gran èxit tant en el camp personal com en el financer. Va decidir que havia arribat l’hora de què ell i la seva esposa gaudissin de la seva fortuna. Van acordar emprendre un llarg viatge donant la volta al món.

Abans de contractar el viatge l’home cridà al seu fill que tenia la carrera d’arquitecte i es dedicava a la construcció.

- “Fill,” –digué el vell cavaller- “la teva mare i jo hem decidit que ja és hora de realitzar alguns dels nostres somnis. Volem iniciar un viatge, que durarà tot un any, al voltant del món. Abans d’anar-nos vull demanar-te un favor”.

“La teva mare i jo sempre hem desitjat tindre una llar de somnis.” -va dir el pare- “Ara és quan creiem que podem afrontar-ho. Mentre estem fora, m’agradaria que tu te’n ocupessis de construir aquesta nova llar per nosaltres. Construeix qualsevol tipus de mansió que a tu t’agradi. Sols et poso una condició. Desitjo la millor qualitat possible. El millor de cada cosa. Ho faràs?”

El fill quedà encantat. Però quan va començar a edificar la casa, començà a pensar. Els pares són vells. En el millor dels casos, els hi queden pocs anys de vida. Per què gastar diners extres per una òptima qualitat? Jo puc construir una molt bona casa amb menys qualitat i quedar-me per mi els estalvis. Jo necessito els diners i ells no ho sabran mai. Així doncs va construir una bona mansió, però no la millor, i es quedà els diners que havia estalviat.

Varen passar els mesos i, finalment, els pares tornaren del viatge. El primer que el pare va voler fer, fou veure la nova casa. El fill acompanyà al pare a través de la nova casa, destacant tots els detalls de qualitat i elogiant-los. En acabar el “tour” i aturats al davant de l’escala, el pare es va girar cap al fill.

- “És una mansió esplèndida, -va dir- però vull preguntar-te una vegada més: és el millor que es podia comprar? Són tots els materials d’òptima qualitat?”

 

- “Sí, pare, -contestà el fill- és el millor del millor”.

 

- “Sóc molt feliç, -digué el pare- estic molt content. Perquè, mira, -va dir donant la clau al fill- he fet construir aquesta mansió per a tu”.

C.Dean Fales - 29 juliol, 1974

14 octubre 2019                                                                              

Dèiem ahir - DIA DE BUGADA - C. Dean Fales - 21/07/2019

DIA DE BUGADA

“En els vells temps”, tal com descriu el meu nét els meus anys de vailet, el dilluns era el dia de fer la bugada en els Estats Units. De costa a costa, de frontera a frontera, el dilluns era el dia en què en cada llar es rentava la roba de la família. Era un espectacle digna de veure. En aquells dies no hi donàvem importància, però mirat retrospectivament pot inspirar alguns pensaments filosòfics. Inclús provocar alguna nostàlgia.

La roba rentada es penjava en el pati de les cases i, normalment, podia ésser vista. La bugada revelava moltes coses dels seus propietaris i les mestresses de casa ho sabien. Els enorgullia de què la roba blanca realment estès blanca. Això revelava quelcom del caràcter de la mestressa de la casa. Els apedaçats no s’amagaven, ja que la major part de la roba els tenia. No era vergonyós ésser pobra. El vergonyós era ésser fluix i marrano. De manera que s’acceptava la roba apedaçada, sempre i quan estès ben apedaçada i neta.

Era a més un període d’una modèstia sorprenent, comparat amb els temps actuals. La roba interior, sobretot la femenina, es penjava a secar a on no pogués ser vista. Algunes de les senyores més primmirades inclusiu penjaven la seva roba interior dins de fundes de coixins i fora l’abast dels curiosos ulls masculins.

El dia de la bugada ens diu molt sobre aquells temps. La majoria són coses bones, crec jo. Era una gran tradició. Tal vegada el millor que tenia era el fet que, al haver un dia específicament assignat per fer la bugada, aquesta sempre es feia a temps i amb orgull.

No ens aniria malament uns quants dies de fer la bugada.

C. Dean Fales (1971)

21 juliol 2019

Dèiem ahir - CAP I COR - C. Dean Fales - 7/07/2019

CAP I COR

Hem escrit molt sobre la manera de tractar a les persones d’una manera justa i adient. Hem alabat la virtut de reconèixer el fet que la gent respondrà positivament quan se li dóna l’oportunitat.

Sóc un convençut d’aquest sistema i, almenys mitjançà implicació, hem dit que aquest sistema sempre beneficia a la comunitat. Però, com a vegades em trobo amb gent que és tan egoista i estúpida (perdoneu la paraula), que violen tots els nobles esforços de l’administració amb ingratitud i vilesa, m’assalta el dubte i trontolla la meva convicció. De manera que recorro als experts per què me l’enforteixin.

“Encara no trobo a l’home –va dir Charles Schwab- no importa que tan enlairada sia la seva posició, que no faci millor el seu treball i rendeixi un millor esforç sota un esperit d’aprovació que sota un esperit de crítica”. 

Charles Schwab fou un famós magnat de l’acer americà, amb molt d’èxit, multimilionari i director d’una de les companyes d’acereria més grans del món.

En el 1918, un home de nom Arthur Nash comprà una fàbrica tèxtil a Cincinnati. Tenia 39 empleats. Era una típica fàbrica d’aquella època. Es treballaven llargues hores, la paga era molt baixa i les condicions de treball eren miserables.

Nash estava espantat. Immediatament es va abocar a millorar les condicions de treball. Els hi apujà el sou a tots els empleats. Reduí les hores de treball de 60 a 45 hores a la setmana i, posteriorment, a 40 hores. Va arribar a conèixer a tots els seus empleats per el seu nom de pila. Va aplicar la regla d’or.

Els seus competidors se’n reien d’ell a les seves espatlles i pronosticaren que aniria a la bancarrota en sis mesos.

El seu propi equip administratiu/comptable amenaçà de dimitir. No fou fàcil però va perseverar en el seu empeny.

Deu anys després, el 1928, la Companyia Manufacturera Arthur Nash, tenia 4.000 empleats i era l’empresa del seu gènere més gran dels Estats Units.

He llegit moltes històries semblants. He arribat a la conclusió de què mentre el cap és molt llest, el cor és molt savi.

C. Dean Fales (1970) 

07 juliol 2019 

Dèiem ahir - BENEFICIS DE LA CEGUESA - C. Dean Fales - 5/5/2019

BENEFICIS DE LA CEGUESA

Woodrow Wilson solia explicar-nos sobre un grup de professors d’escola primària que estava considerant la mala conducta de cert alumne. Un dels professors demanava un càstig sever i urgent: “després de tot -va dir- “Déu ens ha donat ulls”.

“Sí” –replicà un altre professor- “i també ens ha donat parpelles”.

M’haguera agradat tindre aquest segon professor com a mestre.   Era savi i pràctic.

Com responsables d’una família o d’un grup de persones, sabem que hi ha situacions que no hauríem de veure -és quan les parpelles són més importants que els ulls. És un savi responsable el que sap quan ha de mirar cap a una banda o l’altra.

Tots nosaltres sabem que, a vegades, la política contradiu el sentit comú. Les normes senzillament no ho saben. Una decisió equitativament justa no sol ser possible si només es basa amb el que diu el llibre. Quan aquesta classe de cosa succeeix, és convenient la ceguesa.

Amb l’objecta de no entrar amb problemes amb ningú, hauria de dir que no estic advocant per una anarquia, . . . sols advoco al sentit comú. Sens dubte innecessari. Vostè també té parpelles.

C. Dean Fales 

27 setembre 1971

05 maig 2019

Dèiem ahir - PARLANT D’ESTADÍSTIQUES - C. Dean Fales - 21/04/2019

PARLANT D’ESTADÍSTIQUES

Fa uns mesos, vaig escriure sobre una agència de publicitat que em volia utilitzar en un anunci testimonial d’una companya d’aviació. Vaig refusar la invitació perquè la meva experiència amb aquella companya no era bona --arribades amb retard, pèrdua de connexions- el que jo considerava que era un servei dolent.

En un recent viatge a Sud Amèrica, el meu company de seient i jo vam començar a parlar de les línies aèries i de la nostra experiència amb elles, tal qual la gent ho fa quan volen junts. Li vaig explicar la petició que havia rebut de l’agència de publicitat, de la meva negativa de donar un testimoni aprovatori i del perquè. Es va quedar sorprès. El seu treball li permetia rebre informes periòdics referents a les línies aèries –sobre el nombre de vols fets, nombre de vols que arribaven i sortien a temps i altra informació per l’estil. La línia aèria que jo havia refusat tenia uns antecedents excel·lents, em digué. Era considerada com una de les millors.

Bé, potser sia així. Per descomptat, no tenia cap raó per citar-me estadístiques equivocades. Però, eren tan sols això –estadístiques. Jo tenia experiència personal.

Els clients són així –desraonats. Tenen una propensió testarruda a jutjar una companyia, un producte o un servei basats amb la seva experiència personal. Per alguna estranya raó, semblen més impressionats per la seva pròpia experiència que per les xifres estadístiques.

Estic segur que això ha de indicar-nos quelcom. Que serà? Tal vegada en una forma humana perversa, la gent opina que és més important la tebior d’un client que la fredor d’una estadística. Podria ser.

C. Dean Fales (1971)



21 abril 2019

Dèiem ahir - EL PRESIDENT HA DE VOLAR EN CLASSE TURISTA - C. Dean Fales - 3/02/2019

EL PRESIDENT HA DE VOLAR EN CLASSE TURISTA

Viatjo molt amb avió. La setmana passada vaig volar novament a un dels països on treballem. Tant a l’anada com a la tornada, el vol va sortir amb retard. Quasi dues hores tard a l’anada i quasi una hora a la tornada. En ambdós casos es tractava de la mateixa línia aèria.

D’anada, es descobrí que l’avió tenia una roda punxada. L’aeronau havia romàs algunes hores a l’aeroport, però la rebentada no es va descobrir fins a l’hora de sortida, quan l’enginyer de vol va fer la inspecció prèvia al vol. De manera que vàrem haver d’esperar, passatgers i tripulació durant dues hores, fins que el personal de terra va col·locar una roda nova. Per què deu ésser que aquests problemes passen desapercebuts tan sovint fins que la tripulació els descobreix?

De tornada a casa, vàrem esperar a bord de l’avió, passatgers i tripulació, durant una hora ja que feien falta cinc racions de menjar. Per què va haver de ser l’hostessa qui notés la falta i perquè va haver de passar una hora per aconseguir les cinc racions que faltaven?

Durant diversos anys, a sol·licitud de TWA, els hi vaig reportar la meva opinió sobre el seu servei. Repetidament els informà: “El seu problema no està en l’aire, es troba a terra”. Segueixen igual. Per què?

He arribat a dues conclusions. La primera és que els clients diagnostiquen ràpidament quins són els verdaders problemes i les seves causes. Segon, si la gerència vol fer un diagnòstic similar, necessita posar-se en el lloc del client. El president ha de volar en classe turista.

En realitat he arribat a una tercera conclusió. Les línies aèries bàsicament no són diferents de qualsevol altre negoci.

 

C. Dean Fales (1970)

03 febrer 2019