Dèiem ahir - EL LLOBARRO I EL PEIXET

EL LLOBARRO I EL PEIXET

Durant un estudi de comportament, un  psicòleg va dividir una gran peixera en dues parts, mitjançà la col·locació d’un panel de vidre transparent en el centre de la peixera.  Després col·locà un llobarro en un costat del panel i un petit peix a l’altre costat.  Els llobarros gaudeixen menjar-se aquests tipus de peixets, per la qual cosa, el llobarro atacava contínuament al peixet.  Cada vegada que ho feia, topava contra el panel de vidre.  El peixet continuava nedant temptadorament en l’altra banda de la peixera i el llobarro l’atacaria de nou.

Això es va repetir una  vegada darrera l’altra,  i el llobarro no aconseguia res a canvi dels seus esforços amb l’excepció d’un morro cada vegada més adolorit.  Finalment el llobarro es donà per vençut.  I va deixar d’atacar.

En aquest moment el psicòleg va treure a poc a poc el panel de vidre.  No es produí cap diferència.  El llobarro havia après la lliçó.  Havia après que no importava amb quanta afecció i empenta hi poses; sempre acabava sense que res premiés els seus esforços, salvo un dolor creixent.  No era aquest el tipus de recompensa que motivava al llobarro a seguir atacant.

Se m’ha ocorregut passar-los aquesta història per si pogués tenir alguna aplicació en el seu programa de motivació a tercers, sia familiars, amics o coneguts.

24 abril 2016

Dèiem ahir - SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA - 23/04/2016

SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA

En els aires del dia de sant Jordi, hi ha olor de roses i amor de pàtria.  I encara que al mercat i al jardí hi hagi també flors d’altra mena, i encara que tots els dies aimem prou a Catalunya, el dia de sant Jordi fa una olor, com cap altre, de pàtria i roses.

És una olor viva i una amor viva.  Els altres dies de primavera tenen roses; però el de sant Jordi sembla tot ell fet de roses, i les collim del jardí o les prenem a mercat com una prometença;  les portem a la mà amb una misteriosa alegria, i, passant, les mostrem tot joiosos, saludant-nos els uns als altres amb un mig riure d’iniciats en la festa formosa.

I és igualment amb l’amor a Catalunya, que ens brilla als ulls i al front en tal diada;  que sembla que duguem a Catalunya encesa a dintre el pit.  La terra de què és fet el nostre cos i la història de què és feta la nostra ànima, sembla que aquell dia bullin de nou com el most després d’un llarg repòs; i que tot l’agre de la nostra terra i els fets dels nostres avis ens ressuscitin en les entranyes i ens inundi en tanta manera, que arribem fins a sentir un gust de terra catalana en la boca i una arrel d’heroisme català en l’esperit.

Cada un de nosaltres va com un munt de terra catalana que caminés i amb una arrencada d’esperit català, adelerat cap a l’altura;  eixís és que tots ens trobem tan germans, perquè Catalunya és viva en tots nosaltres.  Ens estimem amb aquella amor mateixa de la terra i de la història, perquè nosaltres mateixos som llavors història i terra: terra que camina, història vivent i l’amor que tot ho mou.

 Joan Maragall         

Pròleg del llibre “Gust de Terra Catalana”

d’en Jordi Olavarrieta – 1977         

23 abril 2016

Dèiem ahir - FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE (IV) - José Mallorquí Figuerola - 17/04/2016

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

En els polítics sols se’ls reconeix que foren bons quan ja estan morts, o sia quan ja no poden guanyar eleccions.  El mateix passa amb els novel·listes.  Se’ls critica mentre poden continuar llençant llibres al mercat i recollir èxits. En quan es moren i es tanca l’índex de les seves obres completes, els altres novel·listes comencen a reconèixer els seus mèrits i a dir que foren genis incompresos.

“Los Servidores de la Calavera - 1945”

* * * * * * * * * * * * *

La gent no agraeix els sacrificis que es fan a favor seu.  Jo mai he pensat amb agraïment amb els pollastres que donaren sa vida perquè satisfés la meva apetència i el meu paladar.  L’ésser humà es desagraït per naturalesa.  A vegades, amb el temps, perdona el mal que se li ha fet, però mai perdona a qui l’afavorit.  El fot haver de agrair.

“Plomo en una Estrella -1949”

* * * * * * * * * * * * *

Quan ens encasquetem en les nostres opinions, empenyent-nos en considera-les les úniques certes i raonables, anul·lem la possibilitat de remeiar els nostres mals.

“El Final de la Lucha - 1945”

* * * * * * * * * * * * *

Dec admetre que la persona que és capaç de passar per nècia sense ser-ho, és més intel·ligent que el neci que es fa passar per llest.  En aquest darrer se’l descobreix amb molta facilitat i, en descobrir-lo, la gent riu.  Quant un fals neci és descobert, sol fer plorar.

“La Última Bala - 1948”

* * * * * * * * * * * * *

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)

17 abril 2016

Dèiem ahir - EL DEMÀ MAI ARRIBA - C. Dean Fales - 11/04/2016

EL DEMÀ MAI ARRIBA

Hi ha una dita popular molt antiga, que la majoria de nosaltres hem escoltat, que diu: “el demà mai arriba”. És una qüestió semàntica enganyosa. El demà sempre arriba i, quan ho fa, es converteix amb l’avui i hem de viure’l.

Sense lloc a dubtes, la finalitat d’aquesta dita es recordar-nos que els problemes d’avui ja són suficients. Que no els hi hem d’afegir els problemes imaginaris del demà, que tal vegada mai es faran realitat. El que la dita no diu es que les decisions i les accions que prenem avui seran les base dels nostres damàs – i que aquests arribaran.

Conten que un corb estava observant a un porc ibèric ,mentre aquest menjava aglans sota d’una alzina. Quan el porc, ja tip, va acabar amb els aglans que estaven a terra, començà a gratar la terra i a desenterrar les arrels de l’arbre. “No faixis això”, li digué el corb. “Si desenterres les arrels, l’arbre es marcirà i morirà”. “Que es mori” -contestà el porc- “Que m’importa si tinc aglans i arrels per menjar”. El demà mai arriba.

Dins la història de la humanitat i en cada època de la nostra existència, tenim moltes evidències  que ens recorden que durant massa temps hem cregut això del fet que “el demà mai arriba”.  Llavors per què preocupar-nos. No s’ha de ser molt eixerit per recordar multitud d’exemples. Ens ha costat molt en vides malaguanyades, talents no aprofitats, recursos malgastats. En un món desesperadament necessitat de tantes coses no ens podem permetre el luxe de seguir una filosofia com: “El demà mai arriba”.  No hi ha cabuda pels malgastadors.

Tan sols és una opinió, per descomptat, però crec fermament que necessitem promoure una nova dita –per crear una consciència renovada de què “el demà sempre arriba”.  Fem-lo bo.

C. Dean Fales - (17 març 1969)

11 abril 2016

Dèiem ahir - UNA PREGUNTA - 3/04/2016

UNA PREGUNTA

En una entrevista feta a cert personatge, li van preguntar quines eren les tres coses d’aquest món que més li agradaven. Sense cap titubeig, i amb un gran aplom, l’entrevistat respongué: la natura, l’amistat i el sexe.

Altres, donant tal vegada una altra interpretació a la pregunta, hagueren respost: la salut, la riquesa , el poder. . . Però una cosa és el que es desitja i l’altre el que agrada. Pot agradar per exemple que et valorin,  que t’estimin,  viatjar. . .

I tot aquest preàmbul és per arribar al moll de l’os. És convidar-te a què et faixis aquesta pregunta a tu mateix. La pregunta és:  quines són les tres coses d’aquest món que més t’agraden? No siguis espontani, medita un xic i contesta't al teu interior.

Les coses que agraden s’han de buscar, s’han de gaudir, s’han de cultivar i s‘han de defensar.

03 abril 2016