Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jordi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Jordi. Mostrar tots els missatges

Dèiem ahir - LA NOSTRA LLEGENDA DE SANT JORDI - 22/04/2018

LA NOSTRA LLEGENDA DE SANT JORDI


Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els hi va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però. . . vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove i bella. Hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable i, amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap el llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. 

El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i li donà a la donzella perquè ella mateixa el portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitats de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai.


D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. . . (...) El cavaller desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

 
22 abril 2018

Dèiem ahir - SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA - 23/04/2016


SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA


En els aires del dia de sant Jordi, hi ha olor de roses i amor de pàtria.  I encara que al mercat i al jardí hi hagi també flors d’altra mena, i encara que tots els dies aimem prou a Catalunya, el dia de sant Jordi fa una olor, com cap altre, de pàtria i roses.

És una olor viva i una amor viva.  Els altres dies de primavera tenen roses; però el de sant Jordi sembla tot ell fet de roses, i les collim del jardí o les prenem a mercat com una prometença;  les portem a la mà amb una misteriosa alegria, i, passant, les mostrem tot joiosos, saludant-nos els uns als altres amb un mig riure d’iniciats en la festa formosa.

I és igualment amb l’amor a Catalunya, que ens brilla als ulls i al front en tal diada;  que sembla que duguem a Catalunya encesa a dintre el pit.  La terra de què és fet el nostre cos i la història de què és feta la nostra ànima, sembla que aquell dia bullin de nou com el most després d’un llarg repòs; i que tot l’agre de la nostra terra i els fets dels nostres avis ens ressuscitin en les entranyes i ens inundi en tanta manera, que arribem fins a sentir un gust de terra catalana en la boca i una arrel d’heroisme català en l’esperit.

Cada un de nosaltres va com un munt de terra catalana que caminés i amb una arrencada d’esperit català, adelerat cap a l’altura;  eixís és que tots ens trobem tan germans, perquè Catalunya és viva en tots nosaltres.  Ens estimem amb aquella amor mateixa de la terra i de la història, perquè nosaltres mateixos som llavors història i terra: terra que camina, història vivent i l’amor que tot ho mou.

 Joan Maragall         
Pròleg del llibre “Gust de Terra Catalana”
d’en Jordi Olavarrieta – 1977         
23 abril 2016