FULL INFORMATIU

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN

Sant Crist nº 2    -     Premià de Dalt     -     Tel: 93.751.31.87

TAMBÉ PODEU TROBAR-NOS A:

       e-mail: casal@gentgranpremiadedalt.cat

Blog del Casal: casalpremiadedalt2013.blogspot.com

     Pàgina web: http://www.gentgranpremiadedalt.cat (s'obre en una nova finestra)

    Instagram: @casal_gent_gran_premia_de_dalt (s'obre en una nova finestra)

Àlbum digital de fotografies i vídeos del Casal (s'obre en una nova finestra)

FULL INFORMATIU

Per un millor desenvolupament de tots els actes, 

sempre cal fer reserva prèvia i seguir les indicacions

que se us comuniquin en cada cas.

* * * * * * * * * *

* * * * * * * * * *

Podeu descarregar-vos el Full Informatiu actual

complet en format pdf fent clic aquí.

 

* * * * * * * * * *

ALTRES NOTÍCIES D'INTERÈS
* * * * * * * * * *

ARA PODEU FER QUALSEVOL PAGAMENT PER TRANSFERÈNCIA.

 

TRUQUEU AL CASAL (93.751.31.87) O, PREFERENTMENT, ENVIEU-NOS UN CORREU

A  casal@gentgranpremiadedalt.cat  I US FACILITAREM EL NÚMERO DE COMPTE.

 

01/09/2022

* * * * * * * * * *

ResponsiveVoice-NonCommercial licensed under

* * * * * * * * * * * *
© Associació de la Gent Gran de Premià de Dalt
Inscrita en el Registre d'Associacions del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el nº 5565 - CIF: G58974916

 

 

Dèiem ahir - EL RATOLÍ I LA RATERA - 8/05/2022

 

EL RATOLÍ I LA RATERA

Un ratolí, mirant per un forat de la paret, veu a un pagès i la seva muller obrint un paquet . Va pensar quin tipus de menjar podia haver-hi dins del paquet . . .

Va quedar aterrat quan descobrí que es tractava d’una ratera. Va anar tot corrent al pati de la granja per advertir a tots: “Hi ha una ratera a la casa, una ratera a la casa!”. La gallina que estava cloquejant i gratant la terra, aixecà el cap i digué: “Disculpi’m, senyor ratolí, ja entenc que és un gran problema per a vostè, però a mi no em perjudica en res, no m’incomoda”

El ratolí va anar fins al corder i li digué: “Hi ha una ratera a la casa, una ratera!”. . . “Disculpi’m senyor ratolí, no hi ha res que jo pugui fer, solament resar per vostè. Quedis tranquil que el recordaré en les meves oracions”.

Llavors el ratolí es dirigí a la vaca!, i la vaca li va dir: “Però per atzar estic en perill? Jo crec que no”.

El ratolí tornà a casa preocupat i abatut, per a enfrontar-se a la ratera del pagès. Aquella nit s’escoltà un gran aldarull, com el d’una ratera atrapant a la seva víctima. La dona del granger corregué per a veure el que havia atrapat. En la foscor no va veure que la ratera havia atrapat la cua d’un escurçó. La serp picà a la dona. El marit la dugué directament a l’hospital. Va tornar a casa amb febre. Tothom sap que per alimentar algú que tingui febre, res millor que un caldo.

El pagès agafà un gros ganivet i fou a cercar l’ingredient principal: la gallina. Com que la malaltia de la dona continuava, els amics i veïns foren a visitar-la. Per alimentar-los, el pagès matà el corder. La dona no millorava i acabà morint-se. Llavors el pagès vengué la vaca a l’escorxador per afrontar les depeses de l’enterrament i el funeral !

La pròxima vegada que escoltis que algú té un problema i creguis que com que no és teu, no li prestis atenció. . . Pensa-ho dues vegades.

08 maig 2022

Dèiem ahir - GEORGE C. MARSHALL - Raymond Cartier - 1/05/2022

 

GEORGE C. MARSHALL

Era el 5 de juny de 1947. Lluïa el sol. S’anava a assistir a la “coronació” d’un any d’estudis a la Universitat de Harvar, la més antiga dels Estats Units, fundada el 1636. Arribà l’ambaixador de Massachusetts de “jaqué” i escoltat per un escamot de llancers de la Guardia Nacional. Tot un seguici de togues acadèmiques i uniformes marxa per l’esplanada en direcció cap a l’amfiteatre a l’aire lliure a on, seguin costums centenàries, tindrà lloc l’entrega de diplomes.

Solament el Secretari d’Estat, George C. Marshall, principal convidat d’honor, desfila sense cap condecoració, amb la seva caçadora fosca de cada dia.

En el moment dels discursos, Marshall comença:

“Cavallers, no tinc necessitat de dir-vos que la situació mundial és seria. El trastorn de les estructures econòmiques d’Europa durant la guerra ha estat total i les bases de la civilització moderna amenacen en anar-se’n a pic. . . Europa té necessitat d’un ajut exterior substancial, sense el qual entraria en una fase de ruïna econòmica, social i política de caràcter molt més greu. . ."

L’auditori il·lustrat escolta amb intensitat. Marshall prossegueix:

“Abans de què el govern dels Estats Units pugui fer nous esforços per ajudar Europa, és necessari què s’assoleixi un cert grau d’acord entre les mateixes nacions europees. No seria judiciós ni eficaç que aquest govern es proposi traçar unilateralment un programa de restauració econòmica en Europa. És assumpte dels mateixos europeus. El paper d’Amèrica consistirà a oferir un ajut amistós per a dur a la pràctica aquest programa i, posteriorment, contribuir en la mesura de les nostres possibilitats, perquè això arribi a ésser una realitat”.

“La nostra política no va dirigida contra cap país, ni contra altra doctrina, sinó únicament contra la fam, la pobresa, el desesper, el caos. . . Tot govern animat per un desig sincer de col·laboració pot tenir la seguretat del nostre ple recolzament. . .”

Raymond Cartier (1904 – 1975)

I així es va desenvolupar la gènesi del recordat “Pla Marshall” que va a arribar a un total de 8.432.150.000 de dòlars d’aquells temps.

01 maig 2022

Dèiem ahir - UN XIC D’HISTÒRIA - Victor Gebhart i Coll - 25/04/2022

 

UN XIC D’HISTÒRIA

“Annibal va fer aixecar davant de Sagunt una torre que sobrepujava en alçada a les muralles més altes de la ciutat, i des d’allí feia dirigir contra els assetjats tots els projectils que llavors s’amplejaven.

Mentre els assetjats no podien donar una passa sense exposar-se als dards que des d’aquella torre no paraven d’ésser llançats sobre d’ells, les ballestes, les catapultes, els ariets commovien les seves muralles; finalment es varen obrir diverses bretxes, i els assetjats, malgrat estar totalment extenuats després de vuit mesos de setge i de privacions de tota mena, no varen descoratjar-se; es varen agrupar al centre de la vila, i fortificant-se el millor que varen saber en les ruïnes de les cases, continuaven defensant-se, fins que, privats de tot i no esperant ja cap socors per part dels romans, resolgueren de comú acord morir abans que rendir-se. En semblant situació, reuniren tots els objectes de valor que posseïen, i els apilaren en disposició d’encendre’ls.

Fet això, intentaren una sortida durant l’última nit de què podien disposar. Terrible nit! La matança durà moltes hores; assetjadors i assetjats lluitaren amb una violència extrema i banyaren el terra amb la seva sang. El dia els sorprengué en aquella obra sense nom, i les dones saguntines , al veure a la llum de l’albada i des de l’alt dels murs als seus esposos i fills morts o expirant, ajuntaren, als prodigis de la defensa, l’heroisme d’un sacrifici tremend: Varen incendiar els objectes que els seus marits i fills havien apilat a la plaça, i després de donar mort als seus fills de tendra edat , es varen precipitar totes a la foguera; algunes hi va haver que es clavaren abans un punyal al pit, com si tinguessin temor que el foc no acabés els seus dies abans de l’arribada dels vencedors.”

Victor Gebhart i Coll (1830 – 1894)

* * * * * * * * * * * * * *

Aquest fet va donar pas a les Guerres Púniques, que varen acabar amb la destrucció de Cartago. La història l’escriu sempre el que guanya, i és transmesa sempre, de manera singular. Però, en el fons, sempre hi ha un fet real. Ja diuen que quan el riu sona, aigua porta. Ara no ens comportaríem així.  Creiem tenir massa a perdre. . .

25 abril 2.022

Dèiem ahir - LA FINESTRA I EL MIRALL - Pablo Coelho - 17/04/2022

 

LA FINESTRA I EL MIRALL

Un jove molt ric va anar a veure un rabí i li va demanar consell per orientar la seva vida.

El rabí el va conduir fins a una finestra i li va preguntar: “Què hi veus a través dels vidres?”. El jove respongué: “Veig homes que van i venen i un cec que demana almoina al carrer”.

Aleshores el rabí li va mostrar un gran mirall i novament li va preguntar: “Mira aquest mirall i digues-me què veus ara?” La resposta fou: “Em veig a mi mateix"

I el rabí li digué: “I ja no veus els altres!” - i seguí:

“Observa que la finestra i el mirall estan fets de la mateixa matèria prima: el vidre. Però en el mirall, perquè té una fina làmina de plata enganxada al vidre, no hi veus més que la teva persona”.

“Compara’t amb aquests dos tipus de vidre:

Pobre, veies els altres i senties compassió per ells. Cobert de plata –ric-, tan sols et veus a tu mateix.

Només valdràs alguna cosa, quan tinguis el coratge d’arrancar el revestiment de plata que et cobreix els ulls i puguis, novament, veure i estimar els altres.”

Pablo Coelho

17 Abril 2.022

Dèiem ahir - GAUDEIX EL TEU CAFÈ - 10/04/2022

 

GAUDEIX EL TEU CAFÈ

Un grup de professionals, tots ells triomfadors en les seves respectives carreres, s’ajuntaren per a visitar al seu antic professor. Molt aviat la conversa derivà en queixes vers l’interminable “estres” que els hi produïa el treball i la vida en general. El professor els oferí cafè, va anar a la cuina i aviat tornà amb una gran cafetera i tot una selecció de tasses molt variada: de porcellana, plàstic, vidre, cristall –unes senzilles i barates, altres decorades, unes cares, altres realment exquisides.

Tranquil·lament els digué que escollissin una tassa i es servissin una mica d’aquell cafè acabat de fer. Quan ja ho varen fer, el vell mestre s’aclarí la gola i amb molta parsimònia i paciència es dirigí al grup tot dient: - “Us n’haureu donat compte que totes les tasses d’aparença més maca, s’acabaren primer I que varen quedar poques de les més senzilles i barates; el que és natural, ja que cada qual prefereix el millor per si mateix.”

“Aquesta és realment la causa de molts dels vostres problemes relatius a l’estrès” –continuà- Us asseguro que la tassa no hi ha afeixi’t qualitat al cafè”

“En realitat la tassa solament disfressa o realça el que bevem. El que vosaltres volíeu era el cafè, no la tassa., però, instintivament escollireu les millors” –llavor es posaren a mirar les tasses dels altres- “Ara penseu amb això: La vida és el cafè. El treball, els diners, la posició social, etc, són meres tasses, que li donen forma i suport a la vida i el tipus de tassa que tinguem no defineix ni canvia realment la qualitat de vida que portem.”

Moltes vegades, per concentrar-nos sols en la tassa deixem de gaudir el cafè. Gaudeix del teu cafè! La gent més feliç no és la que té el millor de tot, sinó la que fa el millor amb el que té. Eixí doncs, recorda:

*Viu de manera senzilla.

*Tingues pau.

*Estima i actua amb generositat.

*Mira de ser solidari i sol.licít.

*Parla amb amabilitat.

                           

Recorda també que la persona més rica, no és la que més té, sinó la que menys ambiciona o necessita.

10 d’abril 2.022

Dèiem ahir - L A I R A - Dalai Lama - 3/04/2022

 

L A  I R A

Mariana estava molt contenta per haver guanyat com a premi un joc de té de color blau. L’endemà, Júlia, la seva amigueta, va vindre aviat per a convidar-la a jugar. Mariana no podia doncs havia de sortir amb la seva mare aquell matí. Llavors, Júlia li va demanar que li deixés al seu joc de té per què pogués jugar sola en el jardí de l’edifici a on vivien.

En un principi Mariana no li volia deixar el seu flamant premi, però davant la insistència de l’amigueta li va deixar amb la condició que tingués molta cura amb aquell joc tan especial.

Tornant del passeig amb la mare, Mariana quedà esbalaïda en veure el seu joc de té tirat per terra. Faltaven algunes tasses i la safata estava trencada.

Plorant i molt enfadada Mariana es va alleujar amb la seva mare: “veus mama el que ha fet Júlia amb mi? Li vaig deixar el meu joguet i ella l’ha descuidat i l’ha deixat tirat per terra” . Totalment descontrolada Mariana volia anar a casa de Júlia i demanar-li explicacions, però la seva mare, carinyosament, li digué: “Filleta, te’n recordes d’aquell dia quan sorties amb el teu vestit blanc i un cotxe que passava et va esquitxar de fang? En arribar a casa volies rentar immediatament el vestit però l’àvia no et va deixar.”

“Recordes el que va dir l’àvia? Va dir que s’havia de deixar que el fang s’assequés per què llavors seria més fàcil treure la taca. Amb la ira passa el mateix, deixa que s’assequi primer; després és més fàcil resoldre-ho tot.”

Mariana no ho entenia del tot, però decidí fer cas a sa mare i se’n va anar a veure la TV. Una estona més tard va sonar el timbre de la porta. . . Era Júlia, amb una caixa a les mans i sense preàmbuls digué:

“Mariana, recordes el nen malcriat de l’altre carrer, el que sovint ens molesta? Va venir a jugar amb mi i no el vaig deixar per què vaig pensar que no tindria cura del teu joc de té però ell es va enfadar i va destrossar el regal que m’havies deixat. Quan li vaig explicar a la meva mare, es va preocupar i em va portar a comprar un altre joc per tu. Espero que no estiguis enfada amb mi. No va ser culpa meva.”

“Cap problema!” –digué Mariana- “la meva ira ja està seca!” –i fent una forta abraçada a la seva amiga, li agafà la mà i la dugué al seu quarto per contar-li la història del vestit nou embrutat pel fang.

No reaccionem mentre sentim ira. La ira ens cega e impedeix veure les coses com són realment. Eixís, evitarem cometre injustícies i podrem guanyar el respecte dels altres per adoptar una posició ponderada i correcte davant d’una situació difícil.

Recordem sempre: Deixar assecar la ira!

La ira és el nostre autèntic enemic, ja que es troba dins la nostra ment.

La ira no canvia mai la seva naturalesa. Sempre fereix i destrueix.  I el

que és pitjor, aniquila les nostres pròpies forces i energies.

Dalai Lama

 

03 abril 2.022

Dèiem ahir - UNA LLEGENDA? - 27/03/2022

 

UNA LLEGENDA?

En la casa de Les Clotes, a una mitja hora de Sant Hilari, en plena edat mitjana, vivia una noia molt formosa, ornada amb totes les gràcies que acompanyen la primavera de la vida. La seva discreció era tan gran com la seva bellesa i el seu agut talent la distingia per sobre les altres noies de la contrada.

En aquella tenebrosa època, en què dominaven tan les idees supersticioses i tota mena de preocupacions, es creia que la casa de Les Clotes estava envoltada de bruixes, dimonis i follets; els seus habitants estaven tan espantats que a mitja tarda ja barraven les portes i es posaven a resar. Però la noia, que a més de les belles qualitats personals posseïa un valor a tota prova, es reia de la por que tenia esporuguits a la resta de la gent de la casa. I per demostrar-los-hi que el follet que veien era sols una ficció, resolgué de sortir tota sola a mitjanit, dirigint-se cap el lloc on es deia que apareixien els follets i les bruixes, terror de casa seva i de tota la contrada.

La nit era fosca com una gola de llop i es sentia el remor de trons llunyans amenaçant tempesta. La noia, animosa malgrat tot, es va determinar de sortir per a tranquil·litzar la seva família, fent-los-hi veure, si sortia en semblant nit, que el follet només existia en la seva febrosa imaginació.

La noia sortí resolta, però en ésser a uns cinc minuts escassos de la casa, les faldilles se li varen enredar en uns arços; la pobra prou volia fugir i cridava i tirava amb força, però, com que la nit era tan fosca, no pogué veure que eren les punxes dels arços les que li havien agafat les faldilles i aleshores, deixant-se dominar per la superstició i la por, va creure que era el follet el que la tenia empresonada i va morir allí mateix d’esglai.

Conte Popular

27 març 2022

Dèiem ahir - A M I S T A T - 20/03/2022

 

A M I S T A T

Ens fem amb els altres. Els amics formen part de la nostra vida. El temps de l’amistat és el temps per excel·lència.

Antonio Gala diu que l’amistat neix del descobriment que fem a l’altre de la nostra intimitat i que l’amistat més profunda és aquella que ens ajuda a descobrir-nos als nostres propis ulls.

L’amistat ens dóna la seguretat de què l’altre existeix. Saber que existeix fa la nostra vida més enriquidora.

El terreny de l’amistat requereix molta cura per a no envair però, al mateix temps, no deixar que passi massa tremps sense visitar-lo.

L’amistat comporta: tendresa, alegria, generositat, agraïment, respecte, cura, compromís, responsabilitat, sensibilitat, empatia,. . .

I els símptomes del seu deterioro, són: el narcisisme, la possessió, els zels, l’enveja, l’interés, la dependència,. . .

“Recorre sovint el camí que porta a la casa del teu amic, perquè no l’esborrin les males herbes.” Proverbi.

Institut d’Ecologia Emocional

20 març 2022

Dèiem ahir - EL CEC - 13/03/2022

 

EL CEC

Hi havia un cec assegut a la vorera, amb una gorra als seus peus i un tros de fullola en la qual, escrit amb guix, hi deia:

“PER FAVOR, AJUDIN-ME, SOC CEC”

Un publicista creatiu que va passar davant seu, es va aturar i va observar poques monedes dins la gorra.

Sense demanar-li permís agafà el cartell, li va donar la volta, prengué el guix i va escriure altre anunci. Tornà a posar el tros de fusta sobre els peus del cec i se’n va anar.

A la tarda el publicista tornà a passar davant del cec que demanava almoina. La gorra estava plena de bitllets i monedes.

El cec va reconèixer els seus passos i li va preguntar si havia sigut ell qui va escriure en el seu cartell i, sobretot, que hi havia escrit.

El publicista li va contestar: “Res que no sigui tan cert com el teu rètol, però amb altres paraules”. Somrigué i va seguir el seu camí.

El cec mai ho va saber, però en el seu nou cartell hi deia:

“AVUI ÉS PRIMAVERA, I NO PUC VEURE-LA”

13 març 2022

Dèiem ahir - LA NOIA - Marc E. Boillat de Corgemont Sartorio - 6/03/2022

 

LA  NOIA

Dos monjos estaven peregrinant d’un monestir a altra i, al llarg del camí, havien de travessar una extensa regió plena de turons i boscos .

Un dia, després d’un fort aiguat , arribaren a un punt del camí on el sender es trobava tallat per un rierol convertit en un torrent a causa de la pluja. Els dos monjos s’estaven preparant per travessar-lo, quan varen escoltar uns gemecs que procedien de darrere d’uns matolls. En indagar, comprovaren que es tractava d’una noia que plorava amb desesperació. Un dels monjos li preguntà quin era el motiu del seu dolor i ella respongué que, per culpa de la riada , no podia travessar la torrentera sense espatllar el seu vestit de núvia i que, l’endemà hauria d’estar en el poble pels preparatius de noces. Y si no arribava a temps, les famílies, inclús el seu promès, s’enfadarien molt.

El monjo no va titubejar en oferir-li el seu ajut i, davant l’atònita mirada de l’altre religiós, la prengué en braços i la portà a l’altre vora. Allí la va deixar, saludant-la i desitjant-li sort, i cadascú va seguir el seu camí.

Al cap d’una estona l’altre monjo començà a criticar al seu company per aquesta actitud, especialment pel fet d’haver tocat a una dona, infringint així un dels seus vots. Malgrat que el monjo acusat no s’enredava en discussions i ni tant sols tractava de defensar-se de les crítiques, aquestes varen seguir fins que ambdós arribaren al monestir. Només van ésser portats davant l’Abat, el segon monjo s’afanyà a explicar al superior el que havia passat en el riu, tot acusant amb vehemència al seu company de viatge.

Després d’haver escoltat els fets, l’Abat sentencià: “Ell ha deixat a la noia en l’altra vorera. Tu. . ., encara la portes a sobre?”

Marc E. Boillat de Corgemont Sartorio

Conta publicat a la Revista El Budoka  

06 març 2.022

26/02/2022 - VISITA DEL CLUB DE LECTURA FÀCIL DE LA FUNDACIÓ ILURO

VISITA DEL CLUB DE LECTURA FÀCIL DE LA FUNDACIÓ ILURO

El passat 26 de febrer, els integrants del Taller de Lectura Fàcil de l'Associació de la Gent Gran de Premià de Dalt van mantenir un intercanvi d'experiències amb els lectors amb diversitat funcional de la Fundació Maresme, els "Viatgers Intrèpids", que es troben regularment al Club de Lectura Fàcil de la Fundació Iluro per gaudir de la lectura i que ens van visitar aquest matí de dissabte per explicar-nos la seva experiència.

Amb les seves intervencions, els tres representants dels "Viatgers Intrèpids", Montse Díez, Ramses Campeny i Francesc Urgell, van exposar els al·licients que troben en la lectura, les seves preferències, quins llibres llegeixen i un seguit d'impressions personals sobre la lectura i el seu Club.

Les seves acompanyants, la Coordinadora d'Acció Social de la Fundació Iluro, Mireia Vall i la voluntària que lidera el club, Sara Marco, també van intervenir per explicar les particularitats de la seva tasca i tant elles com els lectors van respondre a les preguntes de la directora del Taller de Lectura Fàcil del Casal, Carme Mayol i també del públic, que va seguir totes les explicacions amb gran interès. 

En finalitzar la sessió, tant els lectors com les responsables del grup van rebre sengles lots de llibres, obsequi de l'Associació i de l'Ajuntament, respectivament. També es van lliurar als lectors representants dels "Viatgers Intrèpids" uns diplomes de reconeixement de l'Associació de la Gent Gran, en agraïment per la seva visita.

28/02/2022

Dèiem ahir - A TANT PER CAP, A TANT PER BARBA - Albert Vidal - 27/02/2022

A TANT PER CAP, 

A TANT PER BARBA

Avui dia s’utilitzen totes dues expressions en el mateix sentit, referint-se al fet que cal repartir qualsevol cosa de manera equitativa entre els presents o els membres d’una comunitat determinada. Així, s’aplica al que toca per persona quan es tracta de repartir alguna cosa, ja siguin diners o altres objectes materials; per exemple, quan toca pagar una derrama entre un conjunt de persones, repartir una herència entre uns quants beneficiaris, dividir el preu d’una menjada repartint la totalitat del cost per parts iguals entre els diversos comensals, etc.

Avui dia hem derivat a la expressió: “A tant per cap, a tant per barret”

Encara que totes dues expressions tinguin també el mateix origen, en un principi volien dir coses diferents.

Totes dues provenen dels costums monacals antics i servien per distingir la participació i correspondències en qualsevol afer dels frares i dels qui no ho eren.

Així, quan es deia que alguna cosa calia repartir-la a tant per cap, volia dir que l’assumpte de què es tractés afectava tota la comunitat, frares, germans i llecs, mentre que a tant per barba es referia només a la participació dels frares en l’afer, ja que aquests eren els únics que portaven barba.

Així, quan es deia que aquell dia tocava a una sardina per barba i a un plat de verdura per cap, quedava ben entès que els únics que menjaven peix eren els frares, mentre que els altres s’havien d’acontentar amb una minsa verdura.

Albert Vidal (juny 2015)

Dites i personatges populars

27 febrer 2022

Dèiem ahir - AFECTAS O INFECTAS? - 20/02/2022

 

AFECTAS O INFECTAS?

“L’energia s’encomana: pots afectar o infectar als altres”

T. Harv Eker

Te n’has adonat com aquelles persones que es troben al teu voltant tenen un efecte important per a tu? Si les persones que t’envolten tenen una energia positiva, llavors et transmeten o t’encomanen aquesta energia positiva. Si et parlen en positiu, et fan sentir bé.

Però també succeeix tot el contrari quan una persona transmet energia negativa . Has estat alguna vegada al costat d’una persona que es passa el dia queixant-se per tot, una persona a qui tot li sembla malament? No és horrible? Quan em trobo davant d’una d’aquestes persones, tinc ganes de mirar-lo a la cara i cridar-li: CALLATE YA! Saps per què? Per què m’està “infectant” i m’està transmetent tota aquesta negativitat, tota aquesta energia negativa, aquesta manera de veure el món i jo no vull veure el món d’aquesta forma.

Jo vull poder interpretar el món de forma positiva. Tot té el seu costat bo i el seu costat dolent i jo prefereixo quedar-me amb les coses bones que té cada cosa que veig. És la meva elecció. . . I, si tinc gent negativa al meu voltant, que es queixa per tot, em mostra i m’empeny cap a un món que no vull que sigui el meu. Per això no vull escoltar-les.

Quin tipus de persona ets i quin tipus d’energia transmets al teu voltant? Infectes a la gent amb els teus pensaments negatius, o els inspires amb la teva manera de veure la vida?

Si ets dels que infecten als que tenen al seu entorn, fes el propòsit de canviar. Per una banda, per què estaràs transmetent energia positiva al teu voltant i, sobretot, per què seràs molt més positiu i, per tant, seràs molt més feliç.

20 febrer 2022

Dèiem ahir - UN DISCURS MOLT CURT - Bryan Dyson - 13/02/2022

 

UN DISCURS MOLT CURT

Per Bryan Dyson, ex-President de Coca-Cola. . .

El va pronunciar en deixar el càrrec de President de Coca-Cola.

“Imagineu la vida com un joc en el qual fas de malabarista i tens cinc pilotes que, amb les dues mans, mantens enlairades. Aquestes són:

- El teu Treball

   - La teva Família

- La teva Salut

  - Els teus Amics

           - La teva Vida Interior

Totes elles les estàs voltant enlairades. . .

Aviat te n’adonaràs que el Treball és com una pilota de goma. Si la deixes caure, rebotarà i et tornarà.

Però les altres quatre pilotes: Família, Salut, Amics i Vida Interior, són fràgils com el vidre. Si deixes caure qualsevol d’elles, irremissiblement quedarà esberlada, marcada, escantellada, danyada, inclús es pot trencar. Mai més tornarà a ser la mateixa. . .

Has de tindre en compte això: apreciar i esforçar-te per aconseguir i cuidar el més valuós.

Treballa eficientment dins de l’horari laboral i deixa el treball a temps. Dóna a la teva família i als teus amics el temps que sigui necessari. Fes exercici, menja i descansa adequadament. I, sobretot, creix en vida interior, en el que és espiritual, que és el més transcendent doncs, és etern”.

Shakespeare deia: “Sempre em sento feliç, saps per què? . . . Per què no espero res de ningú; esperar sempre dol”.

Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L’únic que no es resol és la mort. La vida és curta per això, estima-la! Viu intensament i recorda:

Abans d’escriure. . . Pensa!

     Abans de criticar. . . Examinat!

  Abans de ferir. . . Sent!

      Abans de resar. . . Perdona.

    Abans de gastar. . . Guanya.

    Abans de rendir-te. . . Intenta-ho.

  Abans de morir. . . Viu!! “

13 febrer 2.022

Dèiem ahir - P R O B L E M A - Bagwan Shree Rajneesh - 6/02/2022

 

P R O B L E M A

M’ha fet molta gràcia trobar-lo i tornar a llegir-lo. És molt bo!!!

Un hom que tenia 17 camells i 3 fills, va morir.

Quan es llegí el testament, hi deia que la meitat dels camells seria pel fill gran, un terç pel segon i una novena part pel petit.

Que fer? Si eren 17 camells, com donar la meitat de 17 al germà gran? S’hauria de tallar un dels animals per la meitat? Amés, això no resoldria res doncs, un terç de 17 seria donat al segon fill. I la novena par al tercer.

Els fills correran a buscar l’home més savi de la ciutat, un estudiós, un matemàtic. L’home raonà molt però no aconseguí trobar la solució, malgrat que era un bon matemàtic. Llavors algú va suggerir: “És millor buscar algú que sàpiga de camells, no pas de matemàtiques”.

Foren a trobar al filòsof de Güémez, home inculte però savi i amb molta experiència. Li plantejaren el problema.

El filòsof rigué i va dir: “La solució és molt simple, no us preocupeu”

Casualment algú acabava de regalar-li un camell al filòsof, i va continuar dient-los: “Us deixo aquest camell per a fer les comptes. Ara tenim 18 camells.”

Llavors, procedí a fer la divisió. 9 foren donats al primer fill, que quedà satisfet. Al segon li tocà la tercera part (6 camells), i al tercer fill li foren donats 2 camells, o sigui, la novena part.

Va sobrar un camell: Era el que els hi va deixar.

El filòsof prengué el seu camell i va dir: “Ja està, ara ja us en podeu anar”.

Aquesta historia fou adaptada del llibre “Palabras de fuego”, de Rajneesh i serveix per il·lustrar la diferència entre saviesa i erudició. Ho conclou tot dient:

“La saviesa és pràctica, el que no succeeix amb l’erudició. La cultura és abstracta. . ., la saviesa és terrenal; l’erudició són paraules i la saviesa és experiència.”

17 + 1 = 18

1er fill - 18 : 2 = 9

2n fill -  18 : 3 = 6

3er fill - 18 : 9 = 2

9 + 6 + 2 = 17 camells 

(ja està complert el testament)

18 – 17 = 1

Va sobrar un camell que fou entregat al seu propietari

NOTA. - Això també pot funcionar amb burros i amb alguns polítics.

El que importa és aprendre.

   

                              Bagwan Shree Rajneesh    (1931 – 1990)

06 febrer 2022

Dèiem ahir - INCONTINÈNCIA - 30/01/2022

 

INCONTINÈNCIA

Ja tenia vuit anyets. Enjogassat, voluntariós, alegre. . ., patia d’incontinència d’orina, i això afectava notablement la seva autoestima; el col·legi n’era conscient i tots els seus professors ho tenien en compte. No era estrany que, de tant en tant, aixeques la mà demanant permís per sortir de classe.

Aquell dia, la classe abordava un tema important i a la mestra se la veia gaudir desenvolupant-lo. En un moment que creixia l’ardor de la mestra i l’atenció dels alumnes, el nen, posant-se dret, va aixecar la mà.

Contrariada la mestra, per què el nen ja havia abandonat la classe dues vegades, amb una mirada poc amigable i amb veu autoritària, li va dir que seies i no interrompis tantes vegades el seu discurs.

El nen va seure compungit. Després d’una estona acabà la classe i els alumnes varen abandonar l’aula alegrement tot rient burlonament de quelcom que havia succeït. La mestra, una vegada recollits els seus papers, va adonar-se que el nen romania assegut amb els colzes sobre el pupitre i amagant-se la cara amb ambdues mans.

- Que hi fas encara aquí? No veus que tots els altres ja han sortit? Au fes el favor d’anar-te’n.

El nen s’aixecà amb els ulls amarats de llàgrimes i els pantalons ben molls. Capmoix i adolorit, sortí lentament de l’aula.

En arribà a casa, tot moll i avergonyit, explicà a la mare el que li havia succeït a classe. Amb la bravura d’una lleona, la mare va anar a trobar la mestra i li va increpar no haver autoritzat la sortida del nen quan aquest tenia una necessitat que no podia contenir, sabent-ho el col·legi i ella, la mestra, com li constava ho sabia.

La mestra es va disculpar, va exposar les circumstàncies del moment i acabà demanant perdo a la mare. Aquesta, amb actitud digna i veu reposada, li va replicar.

- El mal ja està fet. No és a mi a qui ha de demanar perdo, és al nen.

* * * * * * * * * * * *

P.D. La moralitat que aporta aquesta història real, la deixo a  la mentalitat del lector.

30 gener 2.022

Dèiem ahir - ELLA VINDRÀ - Pere Casaldàliga - 23/01/2022

 

ELLA VINDRÀ

Ja l’acollí, en les ombres, moltes vegades,
i la vaig témer, rondant-me, callada.
No era el vi nupcial, eren les seves femtes;
era la por a l’amor, més que l’aimada.
Però sé que vindrà... Confio amb ella,
amada fidel de tots, però maldita.

No hi ha manera d’escapar a la seva querella.
Sense hora i sense lloc, ella és la cita.
Vindrà. Sortirà de mi. La porto dins
d’ençà que soc. I vaig al seu encontre
amb tot el pes del meus anys vius.

Però vindrà... per a passar de llarg.
I en la centella del seu petó amarg,
vindrem Déu i jo definitius

Pere Casaldàliga (1928 -2018)

23 gener 2022

Dèiem ahir - TORNEM LES MEVES MANS - 16/01/2022

 

TORNEM LES MEVES MANS

Et aquí un conte que barreja l’horror i la innocència. Una lectura desagradable per l’exageració que comporta i alliçonadora per l’ensenyança que ens recorda. El fet passa als anys 50. Diu eixís:

Una família s’havia comprat un cotxe nou, 0 kilòmetres, molt maco, es mirés per on es mirés, l’entapissat, el color. . ., tot. El pare estimava aquest cotxe; el fruit del seu esforç estava allí.

Sortiren ell, la seva esposa i el petit que tenien, de sols 3 anys; arribaren a una estació de servei, els pares baixen i deixen al nen dins del cotxe, tancant les portes. . ., el nen trobà un retolador i començà a escriure en tot aquell entapissat, amb gran entusiasma i amor doncs, tots els infants fan les seves coses d’aquesta manera.

Al cap d’una estona arriben els pares i en veien el quadro, el pare començà a encendre’s amb fúria i tot veien el seu “formós entapissat” tot ell ratllat, començà a copejar al nen a les seves mans i fent-ho amb molta força. . ., fins que varen haver de treure’l-hi el nen d’entre els seus furiosos cops; el crio estava en molt mal estat i hagueren de dur-lo a l‘hospital.

Sona el telèfon a casa de la família i el despenja el pare. . ., els truquen de l’hospital, era necessari que hi anessin, s’havien complicat les coses. . . El pare es persona i li notifiquen que han hagut d’amputar-li les mans al nen, ja que no hi havia altra opció possible.

Entrant el pare a l’habitació amarat en llàgrimes. . ., el nen li diu somrient. . . “Hola papi. . . ja he après la lliçó. . ., no ho faré més, papi. . ., però, per favor, tornem les meves manetes!! El pare sortí d’aquella habitació i diuen que es va suïcidar. . .

Per què donem tanta importància a les coses materials a l’extrem de fer mal als nostres sers més volguts?

16 gener 2.022

Dèia ahir - P R O S E S - Joan Salvat-Papasseit - 9/01/2022

 

P R O S E S

La Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i més alegre. El gatet es diu Miau i és negre i blanc. Corre per tot el pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l’atrapa mai. Llavors la Salometa li enveja el bon jugar i crida: “Miau, aquí”. El gatet no es torba i me’ls teniu tots dos embrutant-se el vestit i la pell. El vestit del Miau a vegades és net que no té pel que visqui sense dia de festa. Net com una patena, que diem. I l’un i l’altra corren com dos petits follets.

La nostra Salometa l’agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per les potes, l’aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una pilota. Però el Miau mai no piula. S’estimen tant i tant, que si no fos la mama, que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s’acontenta de dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia. La mama no permet que respiri l’alè del Miau. Fora d’això, tots dos fan una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el marruix sap amagar les ungles.

Suara la Salometa el tenia pel coll. De tant com l’apretava li prenia el respir. El gatet miolava: mèu, mèèu, mèèèu. . . Però a la Salometa se li acudia això:

- Paieet Miau. . . Canta coses!

La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L’altre dia assajava de beure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tan oberta que era. Ui, ui, ui, quina por!. . . El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia:

- ‘eus, mama. . . tota tola, he fet!, tota tola!

Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924)

De: “Els nens de la meva escala i dites d’infant”,que havien

estat publicats periòdicament a ”La Mainada”, van ser editats

el 1923 per la Llibreria Nacional Catalana

09 gener 2.022

Dèiem ahir - REIS MAGS 2022 - 4/01/2022

 

REIS MAGS 2022

Una vegada vaig veure als Reis Mags. No eren tres, eren dos i eren els millors mags que vaig veure en la meva vida.

Se les arreglaven perquè sempre hi hagués quelcom a les sabates, el mínim, el que fos.

Encara que no tinguessin res, ells aconseguien deixar-nos el que per nosaltres ho era tot.

Al tercer Rei Mag mai el vaig veure, però és segur que el deixaven cuidant els camells. Mai, mai oblidaré als dos Reis Mags que vaig veure. Segur que tu també els vas veure i saps ben bé qui són i saps que, en el fons, són més mags que no pas reis.

Si has deixat de creure, si aquesta nit no poses les sabates, ni les galetes, ni l’aigua, apropat als teus Reis, si encara els tens, i fes-les un peto al front. Si ja no tens als teus Reis amb tu, recorda que des d’un cel formós segueixen viatjant per seguir entrega’n il·lusions i somriures...

Agraïm l’herència que ens deixaren per què ara, molts ens hem convertit en Reis i Mags. I el millor que podem fer, ara que ens toca, és deixar als nostres fills aquesta màgia que els convertirà un dia en Reis Mags... I tal vegada, d’aquí a uns anys, siguem nosaltres qui rebrem aquest petó en el front.

Feliç dia per als Reis d’avui, per als d’ahir i pels Reis del futur, per què no hi ha millor regne que la nostra llar.

Autor desconegut

04 gener 2.022

Dèiem ahir - CARTA ALS REIS MAGS - 2/01/2022

 

CARTA ALS REIS MAGS

02 gener 2022