Dèiem ahir - EL CONFERENCIANT - Joaquim Muntanyola i Puig - 27/09/2020

 

EL CONFERENCIANT

El conferenciant estava en l’ús de las paraula. L’auditori dormia discretament. O pensava en les seves coses, ben allunyat del tema explanat pel senyor del pit inflat i el bigotet retallat, qui des de darrere la tauleta coberta de vellut vermell intentava captar l’atenció de tots. 

D’altres, maleïen la mala sort d’ésser amics del conferenciant, amistat que els obligava ara a estar presents i aguantar la lata. Alguns, poquets, es deixaven dur per les paraules del conferenciant intentant seguir-lo a més o menys distància, i agafant el fil de la seva triomfalista xerrameca, encara que només fos per a poder pronunciar després quatre frases de comentari encomiàstic. 

Però el més curiós del cas és que, molt sovint, gairebé a l’acabament de cada paràgraf, se sentia una veu que subratllava: 

- Bravo! Molt bé! 

D’un procedia aquella veu? Qui era l’oient entusiasta que tan sovint se sentia compenetrat amb el discurs? Era potser algú que el conferenciant s’havia dut per animar-lo, com es fa amb els cantaires de flamenc? 

Nosaltres, que estem en el secret de l’afer, ja ho podem dir. La veu misteriosa i estimuladora procedia de la gargamella (de l’estómac, per ser més exactes) del conferenciant, qui prèviament havia estudiat i dominat els secrets de la ventrilòquia. 

                       Joaquim Muntanyola i Puig (1914 – 2012) 

“El Patufet” any 6 - Segona època (març 1973) 

27 setembre 2020

Dèiem ahir - TRISTANY I ISOLDA - 20/09/2020

 

TRISTANY  I  ISOLDA 

Aquests dos noms no eren gaire coneguts a principis del segle passat i degut a  l’analfabetisme llavors encara existent, tampoc es coneixia el seu origen. 

En un poblet de la província d’Ourense, concretament Calvos de Randín, hi vivia un home de caràcter agre i sempre serio, ningú recordava haver-lo vist mai somriure, feia cara d’enterramorts, sempre se’l veia trist, com si portés damunt d’ell una gran pena. Tots els seus convilatans el coneixien pel sobrenom de Tristán. Ja casat, van tenir un únic fill que van anomenar com a ell se’l coneixia: Tristán el qual, per qüestió d’herència o convivència, també mostrava el mateix rictus del pare. 

Corria l’any 1945, quan la seva lleva va ser cridada a files i, amb els pocs companys de la seva edat, van agafar al tren amb direcció Madrid, exactament al punt de destí era Colmenar Viejo, la divisió cuirassada “Brunete”. En pujar al tren, donat el seu caràcter solitari no va seure amb els seus companys de lleva sinó que entrà en un compartiment on hi havia un sol ocupant, un senyor ja gran llegint un llibre.

Tres estacions més tard, el senyor gran es va acomiadar del noi i va baixar. Ja novament el tren en marxa, Tristán se n’adonà que aquell senyor s’havia descuidat el llibre en el seient. Va intentar cridar-lo per la finestreta, però ja era massa tard. El llibre es titulava “Tristany i Isolda”. La quasi coincidència amb el seu nom picà la seva curiositat i el va començar a llegir; pràcticament el va devorar. Quedà embadalit per aquella encisadora història, amb la que sé setí plenament identificat, al extrem de proposar-se trobar, des de llavors, a la Isolda dels seus somnis 

Ja a Colmenar Viejo, un temps transcorregut des de la seva arribada, a l’explicar a un company ja veterà, la troballa del llibre, aquest li digué que en un poblet a prop hi havia una xurreria molt concorreguda pels militars quina propietària duia per nom Isolda. El cor li bategà amb força. 

A la primera oportunitat es desplaçà al poblet indicat i, just a la plaça major localitzà la xurreria en quina façana lluïa el nom d’Isolda; entrà trobant el taulell ple de reclutes com ell que s’apilonaven en demanda d’una paperina de xurros. Sentia una veu dolça provinent de l’altra banda del taulell. A cops de colze es va obrir pas fins arribar a veure-la. Era una senyora gran que be podia tenir l’edat de la mare. Tot sorprès va poder dir: “Hola Isolda, sóc en Tristán”. Ella, sorpresa i amb sorprenen veu tremolosa, s’inclinà sobre el taulell i, xiuxiuejant, va recriminar-li: “Hola Tristán, per què has vingut tant tard..., ja no queden xurros i és hora de tancar”. Mentre deia això pensava: “perquè has trigat tant...” 

El noi sortí defallit de la botiga i s’encaminà cap a la parada de l’autobús. Al cap de mitja hora, quan l’autobús es posava en marxa, Tristán mirà per la finestra i en veient a una dona que esverada corria cap al vehicle, s’aixecà del seient i va correr pel passadís fins a la porta del darrere encara oberta. Estirant cos i braç Tristán va poder agafar una paperina de xurros que a dures penes li entregà la senyora tot dient-li: “Els he fet per a tu...” I perdent l’equilibri el seu cos, ja amb el pes dels anys, espetegà per terra mentre l’autobús s’allunyava... 

20 setembre 2020

Dèiem ahir - AVIVAR LA FLAMA INTERIOR - Adhara Web - 13/09/2020

 

AVIVAR LA FLAMA INTERIOR 

Conten que un maharajà de l’Índia, molt ric, tenia fama de ser indiferent a les riqueses materials i ser home de profunda religió, cosa poc freqüent per a un personatge de la seva categoria.

Davant d’aquesta situació i mogut per la curiositat, un noble súbdit va voler esbrinar el secret del sobirà per no deixar-se enlluernar per l’or, les joies i els luxes excessius que caracteritzaven a la noblesa del seu temps. 

Immediatament després de les salutacions que l’etiqueta i cortesia exigeix, el noble preguntà: “Majestat, quin és el seu secret per poder cultivar la vida espiritual en mig de tanta riquesa?” 

El maharajà li va respondre: “T’ho revelaré, si recorres tot el palau per comprendre la magnitud de la meva riquesa. Però porta una espelma encesa. Si s’apaga, et faré decapitar.” 

En acabar el passeig, el maharajà li va preguntar: “Que penses de les meves riqueses?” 

El noble va respondre: “No he vist res. Sols he tingut cura de que la flama no s’apagués.” 

El maharajà li va dir: “Aquest és el meu secret. Estic tan ocupat tractant d’avivar la meva flama interior, que no m’interessen les riqueses de fora". 

Publicat per Adhara Web (13 maig 2008) 

13 setembre 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - Carlos Fisas - 6/09/2020

 

A N E C D O T A R I

 

El vicealmirall Antequera, diverses vegades ministre de Marina del govern de Cànoves, fou anomenat ambaixador d’Espanya en certa república sud-americana quin nom no ens ha sigut possible esbrinar.  En arribar a la capital de la república li indicaren que el president de la mateixa era home de caràcter atrabiliari i de molt poca educació.  Antequera sol·licità audiència i fou introduït al despatx presidencial.  El president es trobava en mànigues de camisa, tombat en un divan i fumant un puro i no va fer el més petit gest de salutació ni actitud d’aixecar-se .  Antequera no es va immutar.  Amb gest d’absoluta indiferència es tragué la levita, l’armilla i va exclamar:

- “Vostè té tota la raó, senyor president.  Aquesta calor no hi ha qui l’aguanti”.

I es va asseure  en la butaca més propera i esperà ben escarxofat la reacció presidencial, que no es va fer esperar.  El president s’aixecà i abraçà al ministre espanyol del qual es va fer amic. 

* * * * * * * * * * * * *

S’atribueix a Benjamí Franklin la següent anècdota, referits a personatges francesos en llibres d’aquell país:

Un dia es va trobar en un cafè amb un individu que feia pudor, i li va dir:

- “Pot retirar-se una mica?”

- “Per què?

- “Per què fa mala olor”

- “Això és un insult greu!  Li enviaré els meus padrins.

- “No és necessari perquè no accepto el duel.  És molt senzill: si vostè em mata, vostè continuarà fent mala olor, i si el mato jo, la farà pitjor”.

                                                                                      

Carlos Fisas (1919 – 2010) 

Del seu llibre “Historias de la Historia” - 1986

06 setembre 2020