Dèiem ahir - PER MEDITAR - Richard David Bach - 29/12/2019

PER MEDITAR 

- El pecat original consisteix en limitar el ser. No el cometis.

- Per viure lliure i feliçment, has de sacrificar el tedi.  Mai és un sacrifici fàcil.

- Mai et concediran un desig sense concedir-te també la facultat de convertir-lo en realitat. No obstant això, és possible que et costi treball.

- La teva consciència és la mesura de l’honra- desa del teu egoisme.  Escolta-la atentament.

- El món és el teu quadern de deures en quines pàgines realitzes les teves sumes. No és la realitat, encara que en ell la puguis expressar si ho desitges. També ets lliure d’escriure-hi ximpleses o mentides, o d’arrencar pàgines.

- El núvol no sap per què es desplaça en una determinada direcció, i a una velocitat específica. Sent un impuls. . ., aquest és el rumb del moment. Però el cel coneix les raons i les configuracions que hi ha al darrere de tots els 

núvols, i tu també les coneixeràs quan t’enlairis a l’altura indispensable per veure més enllà dels horitzons.

- Et aquí un prova per verificar si la teva missió a la terra ha conclòs: Si estàs viu, no ha conclòs.
- No et deixis abatre pels comiats. Són indispensables com a preparació per al retrobament. I és segur que els amics es retrobaran després d’alguns moments o de tot un cicle vital. 

Richard David Bach 

Extret del llibre “Il·lusions” - 1977

29 desembre 2019 

Dèiem ahir - NADALA - Pere Casaldàliga - 22/12/2019

Eduard Cortada - desembre 2019

N A D A L A

Encara “no hi ha lloc per ells”

ni a Belen, ni en Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?

“Si el teu Regne no és d’aquest món”,

què vens a fer aquí

subversiu, esgarriacries?

Per a ser el Déu-amb-nosaltres

has de ser-ho en la impotència,

amb els pobres de la Terra,

així, petit, així,

despullat de tota glòria,

sense més poder que el fracàs,

sense més lloc que la mort,

però sabent que el Regne

és el somni del teu Pare,

i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,

en la Pau i l’Esperança,

en la vida compartida,

en la lluita solidària,

Regne endintre! Regne endintre!

Pere Casaldàliga (1928 - 20??)
Nadal 2013

22 desembre 2019

Dèiem ahir - ERA UN DRAPAIRE. . . - Og Mandino - 15/12/2019

ERA UN DRAPAIRE. . .

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - "Em vaig retirar quan complí els setanta-cinc anys, i la ciutat em començà a donar una petita pensió suficient per a viure. . ., i llegir.”

- “Què el va fer decidir a ser el que vostè diu drapaire?”

Simó somrigué i es recolzà en la seva poltrona, mirant el sostre de nou com si es tractes de recordar detalls d’un succés que havia romàs adormit entre els seus records durant molt de temps. 

- “Tan aviat com en vaig retirar em canvià a aquest apartament. Lázaro, el meu gosset, jo i els meus llibres. El que cada matí, Lázaro i jo, caminéssim al voltant de l’illa, es convertí en un ritual. Un matí, al sortir de l’edifici vaig tombar vers l’entrada de l’aparcament, a on el vaig veure a vostè per primer cop, i allí hi havia una noia jove que semblava trobar-se en dificultats. El seu auto estava estacionat a l’entrada, la barra es mantenia en posició horitzontal, i ella sacsejava la caixa metàl·lica que accepta monedes per activar la barrera. Vaig caminar cap a ella i li preguntà si podia ajudar-la. Estava plorant i en mig de sanglots em digué que havia introduït les seves dues darreres monedes i la barra no s’ha havia aixecat. Més encara, havia d’arribar a classe, a la universitat de Loiola, en menys de deu minuts, doncs tenia un examen de fi de curs. Vaig fer el que qualsevol persona haguera fet. Tragué dues monedes de la butxaca del meu pantaló, les vaig introduir per la ranura, i aquesta vegada la barra si que es va aixecar. Després d’això prosseguí el meu passeig amb Lázaro”. 

El vell llavors estava caminant per la petita habitació.

- “No havíem caminat gaire quan vaig escoltar unes passes precipitades darrere meu. Em vaig tombar per observar com aquella bella jove es dirigia cap a mi, encara amb els ulls amarats de llàgrimes, però somrient. Abans que me n’adonés compte del que la jove feia, aquesta va posar els seus braços al voltant del meu coll, em va atraure cap ella i em besà a la galta. . ., era la primera vegada que una dona m’abraçava des de la mort de la meva esposa. La jove no va dir res. . ., solament fou una abraçada i un petó. . ., i després s’esfumà. Aquest incident trivial fou el que donà a la meva vida un nou sentit i direcció, senyor Og. Vaig resoldre deixar d’ocultar-me en el meu petit apartament, deixar de lamentar-me per al que m’havia ofert la vida, i començar a donar quelcom del meu ser als altres després de tots aquells anys d’auto compassió. Com pot veure, en realitat fou una decisió egoista, ja que la sensació que vaig tenir, quan aquesta agraciada jove em besà, m’era desconeguda durant molts anys. Era la sensació que es té quan s’ha ajudat a altra sense pensar en algun benefici personal. Des de llavors sóc un drapaire”.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

(Nota aclaridora: Un drapaire especialitzat a rescatar els residus humans.)

Og Mandino
 Extret d’un capítol del seu llibre 
“El Milagro más Grande del Mundo” - 1976 

15 desembre 2019

Dèiem ahir - EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ - Dale Carnegie - 8/12/2019

EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ 

Una vegada vaig sentir a un dels nostres alumnes, Louis E. Noferi, de Nova York, mantenir fascinat a un auditori amb una senzilla xerrada que vibrava d’emoció i sentiment. 

“Fa tres anys –començà-, el nostre metge em va dir que mon pare tenia, a tot estirar, unes quantes setmanes de vida. Des d’aquell moment no em vaig separar d’ell en l’hospital. Va ser molt estrany, però fou el meu pare qui va dur la major part de la nostra conversa. Un dia, de sobte, em digué: ‘Lou, per què no em vares convidar mai als exercicis de graduació de l’escola?’ M’agafà de sorpresa i sols vaig encertar a contestar que les graduacions no tenien gran significat i resultaven una pèrdua de temps”.

“El meu pare, llavors, m’explicà que una vegada quan treballava a la universitat de Forfham, havia vist una festa de graduació i que des d’aquell instant havia somiat en veure al seu fill portant toga i birret. Em vaig avergonyir de mi mateix. Mai hauria pensat que veure'm graduat de la universitat signifiqués tant per ell”.

“Em preguntà per què havia estudiat enginyeria en lloc de medicina. Em preguntà si jo havia jugat a futbol en el col·legi. Va fer-me moltes altres preguntes sobre els meus dies de col·legial. Fou aleshores i solament llavors, quan en vaig adonar que tota la seva vida havia volgut que jo confiés amb ell, i que el considerés a més del meu pare, com un amic. Gairebé no vaig poder contenir les llàgrimes. Em vaig adonar, quan ja era massa tard, que havia equivocat i canviat el tema cada cop que el meu pare mostrava interès per mi. No ho havia fet expressament. Era que mai ho havia entès així”.

“Al costat del seu llit comprengué al fi, quan amable, quan bondadós, què considerat i quan tolerant havia estat amb mi. Com m’estimava! Comprengué, massa tard, que havia perdut una oportunitat de fer un amic i un company del meu propi pare. Quan vaig rebre la invitació per la festa de graduació en aquesta nit d’avui, jo hauria desitjat, oh, com ho hauria desitjat!, que el meu pare hagués estat aquí, amb mi. Ja és massa tard. Però, tal vegada el seu esperit estigui amb nosaltres aquesta nit. Si tenim un hoste invisible aquesta nit, voldria que vostès i ell sàpiguen que jo l’he convidat”. 

L’auditori captà el discurs. Va despertar en tots nosaltres els sentiments de tendresa i afecta vers els nostres pares. Ens va fer voler, a tots, ser millors fills i filles, pel simple fet d’haver escoltat aquesta senzilla, sincera i petita història.

I apreciem a Louis Noferi per que va fer vibrar els sentiments d’amor i bondat que jeuen profundament dintre de tots nosaltres.

Dale Carnegie (1888 – 1955)

Extractat del seu llibre “Cómo Agradar a Nuestros Oyentes” - 1959

08 desembre 2019  

Dèiem ahir - ERA EL SEU PA DE CADA DIA - Carme Riera Guilera - 1/12/2019

ERA EL SEU PA DE CADA DIA

Horabaixa entraren en un cafè dels afores. Havien caminat força estona, silenciosament, pels rials, allunyant-se de la ciutat. La gent, sense cap esforç, endevinava en veure’ls abraçats, mirant-se als ulls, que s’estimaven, com a les històries estantisses s’estimen en Joan i na Margalideta.

Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d’albons i primaveres.

Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l’enyor d’una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre: niguls de cotó. Muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d’amor. Eren joves i bells i s’estimaven.

En un cafè dels afores –en un cafè on s’aturaven els homes que tornaven de fer feina a beure un cigaló, una cassalla—una parella. S’acostà el cambrer i els demanà què volien. Li digueren amb la mateixa veu, igual tonada: 

- “Porti’ns una llesca d’amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia”.

Carme Riera Guilera 

Del seu llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”
publicat l’abril de 1975

01 desembre 2019