EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ
Una vegada vaig sentir a un dels nostres alumnes, Louis E. Noferi, de Nova York, mantenir fascinat a un auditori amb una senzilla xerrada que vibrava d’emoció i sentiment.
“Fa tres anys –començà-, el nostre metge em va dir que mon pare tenia, a tot estirar, unes quantes setmanes de vida. Des d’aquell moment no em vaig separar d’ell en l’hospital. Va ser molt estrany, però fou el meu pare qui va dur la major part de la nostra conversa. Un dia, de sobte, em digué: ‘Lou, per què no em vares convidar mai als exercicis de graduació de l’escola?’ M’agafà de sorpresa i sols vaig encertar a contestar que les graduacions no tenien gran significat i resultaven una pèrdua de temps”.
Una vegada vaig sentir a un dels nostres alumnes, Louis E. Noferi, de Nova York, mantenir fascinat a un auditori amb una senzilla xerrada que vibrava d’emoció i sentiment.
“Fa tres anys –començà-, el nostre metge em va dir que mon pare tenia, a tot estirar, unes quantes setmanes de vida. Des d’aquell moment no em vaig separar d’ell en l’hospital. Va ser molt estrany, però fou el meu pare qui va dur la major part de la nostra conversa. Un dia, de sobte, em digué: ‘Lou, per què no em vares convidar mai als exercicis de graduació de l’escola?’ M’agafà de sorpresa i sols vaig encertar a contestar que les graduacions no tenien gran significat i resultaven una pèrdua de temps”.
“El meu pare, llavors, m’explicà que una vegada quan treballava a la universitat de Forfham, havia vist una festa de graduació i que des d’aquell instant havia somiat en veure al seu fill portant toga i birret. Em vaig avergonyir de mi mateix. Mai hauria pensat que veure'm graduat de la universitat signifiqués tant per ell”.
“Em preguntà per què havia estudiat enginyeria en lloc de medicina. Em preguntà si jo havia jugat a futbol en el col·legi. Va fer-me moltes altres preguntes sobre els meus dies de col·legial. Fou aleshores i solament llavors, quan en vaig adonar que tota la seva vida havia volgut que jo confiés amb ell, i que el considerés a més del meu pare, com un amic. Gairebé no vaig poder contenir les llàgrimes. Em vaig adonar, quan ja era massa tard, que havia equivocat i canviat el tema cada cop que el meu pare mostrava interès per mi. No ho havia fet expressament. Era que mai ho havia entès així”.
“Al costat del seu llit comprengué al fi, quan amable, quan bondadós, què considerat i quan tolerant havia estat amb mi. Com m’estimava! Comprengué, massa tard, que havia perdut una oportunitat de fer un amic i un company del meu propi pare. Quan vaig rebre la invitació per la festa de graduació en aquesta nit d’avui, jo hauria desitjat, oh, com ho hauria desitjat!, que el meu pare hagués estat aquí, amb mi. Ja és massa tard. Però, tal vegada el seu esperit estigui amb nosaltres aquesta nit. Si tenim un hoste invisible aquesta nit, voldria que vostès i ell sàpiguen que jo l’he convidat”.
L’auditori captà el discurs. Va despertar en tots nosaltres els sentiments de tendresa i afecta vers els nostres pares. Ens va fer voler, a tots, ser millors fills i filles, pel simple fet d’haver escoltat aquesta senzilla, sincera i petita història.
I apreciem a Louis Noferi per que va fer vibrar els sentiments d’amor i bondat que jeuen profundament dintre de tots nosaltres.
Dale Carnegie (1888 – 1955)
Extractat del seu llibre “Cómo Agradar a Nuestros Oyentes” - 1959
08 desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada