PARC
DEL PARADÍS
- ILLA D'OAHÚ -
(Continuem amb “La
Llegenda Oriental del Segle XX”)
Veure anteriors:
30 desembre 2.013
- UN TRESOR AMAGAT
25 novembre 2.013
– LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX
Recordo
que, l’estiu del 1970, amb ocasió de participar en una Convenció
Pedagògica Internacional, vaig tindre
l’oportunitat de visitar les illes Hawaii i, molt especialment, l’illa de Oahú, la
més important de l'arxipèlag.
Vaig
recórrer l’illa amb els ulls ben oberts i, en tot moment, m’admirà la seva exòtica bellesa. La capital de l’illa és Honolulú, on es troba la famosa platja de Waikiki, profusament bordejada per altíssimes
palmeres. A la part sud, es troba la impressionant tomba nàutica del Port de les Perles, Pearl Harbour.
A l'est, es troba el Sea Life Park o Parc del Mar de la Vida. Al nord, la vila de Ulu-Mahù, que encara conserva les seves antiquíssimes
tradicions. També vaig visitar el Centre
Polinesi, les plantacions de canya de
sucre i de les típiques pinyes hawaianes....
Finalment,
vaig visitar el Paradise Park o Parc del Paradís, situat gairebé en el centre geogràfic de
l’illa. Allò fou el que més m’interessà.
Dins
d’aquella petita vall hi havia tot quant la
naturalesa pot oferir a l’home: una
vegetació exuberant, multi colora i
meravellosa, a on es barrejaven els
fruités, les palmeres, les daurades canyes de bambú que formaven
autèntics boscos, les arrels i les
lianes que, trenant-se capritxosament, feien de ponts naturals sobre rierols
d’aigües transparents i trenqui-les..... Papagais, guacamais, cacatues i
altres ocells estranys d’increïbles varietats cromàtiques, habitaven el Paradise Park.
Recordo
aquell espectacle com quelcom molt singular. El propi Walt Disney
no haguera pogut reflexar mai a les seves pel·lícules aquella festa inimaginable de llum i
color. Sortí, doncs, verdaderament sorprès de tanta bellesa; vaig preguntar a l’indígena que ens
acompanyava, com era possible que aquell
lloc superés a tot la resta. El natiu, sempre somrient -el somriure és una característica comuna de tots els hawaians- en contestà quelcom molt senzill: “Senyor, la millor terra de la nostra illa
està aquí. Qualsevol cosa que es planti
aquí, floreix. Fins i tot, una cadira vella !”
Em
sorprengué molt, repeteixo, el Parc del Paradis, però en va sorprendre
encara més l’intel·ligent contestació
d’aquell noi. En aquells moments, vaig veure una analogia molt clara entre
l’illa de Oahú i
la personalitat humana. Vaig pensar -i
segueixo pensant-ho ara- que tota
persona és quelcom així com una illa per
colonitzar.
Eduardo Criado Aguirre –
1.975
(seguirà)
26 gener 2014
