Dèiem ahir - PARC DEL PARADÍS - ILLA D'OAHÚ - Eduardo Criado - 26/01/2014




PARC DEL PARADÍS

-  ILLA D'OAHÚ -

(Continuem amb  “La Llegenda  Oriental del Segle XX”)

 Veure anteriors:
                             30 desembre 2.013 - UN TRESOR AMAGAT
                             25 novembre 2.013 – LLEGENDA ORIENTAL DEL SEGLE XX

Recordo que,  l’estiu del 1970,  amb ocasió de participar en una Convenció Pedagògica Internacional,  vaig tindre l’oportunitat de visitar les illes Hawaii i, molt especialment, l’illa de Oahú,  la més important de l'arxipèlag.

Vaig recórrer l’illa amb els ulls ben oberts i, en tot moment,  m’admirà la seva exòtica bellesa. La capital de l’illa és Honolulú, on es troba la famosa platja de Waikiki, profusament bordejada per altíssimes palmeres. A la part sud, es troba la impressionant  tomba nàutica del Port de les Perles, Pearl Harbour. A l'est, es troba el Sea Life Park o Parc del Mar de la Vida. Al nord, la vila de Ulu-Mahù, que encara conserva les seves antiquíssimes tradicions. També vaig visitar el Centre Polinesi,  les plantacions de canya de sucre i de les típiques pinyes hawaianes....

 Finalment,  vaig visitar el Paradise Park o Parc del Paradís,  situat gairebé en el centre geogràfic de l’illa.  Allò fou el que més m’interessà.

Dins d’aquella petita vall hi havia tot quant la naturalesa pot oferir a l’home:  una vegetació exuberant, multi colora i meravellosa, a on es barrejaven els fruités,  les palmeres,  les daurades canyes de bambú que formaven autèntics boscos,  les arrels i les lianes que,  trenant-se capritxosament, feien de ponts naturals sobre rierols d’aigües transparents i trenqui-les..... Papagais, guacamais, cacatues i altres ocells estranys d’increïbles varietats  cromàtiques,  habitaven el Paradise Park.

Recordo aquell espectacle com quelcom molt singular. El propi Walt Disney  no haguera pogut reflexar mai a les seves pel·lícules aquella festa inimaginable de llum i color.  Sortí, doncs,  verdaderament sorprès de tanta bellesa; vaig preguntar a l’indígena que ens acompanyava, com era possible que aquell lloc superés a tot la resta. El natiu, sempre somrient -el somriure és una característica comuna de tots els hawaians-  en contestà quelcom molt senzill: “Senyor, la millor terra de la nostra illa està aquí.  Qualsevol cosa que es planti aquí,  floreix.  Fins i tot, una cadira vella !

Em sorprengué molt, repeteixo, el Parc del Paradis, però en va sorprendre encara més l’intel·ligent contestació d’aquell noi. En aquells moments, vaig veure una analogia molt clara entre l’illa de Oahú i la personalitat humana. Vaig pensar -i segueixo pensant-ho ara- que tota persona és quelcom així com una illa per colonitzar.

Ens anguniem, a vegades, preocupats pels nostres defectes que se’ns apareixen,  en el nostre desànim,  com obstacles insuperables.  I és aquesta mateixa angoixa,  ocasionada per el fet de pensar exclusivament en els propis defectes,  el que ens impedeix buscar les nostres virtuts, investigar i esbrinar quina es la nostra bona terra.
Eduardo Criado Aguirre – 1.975
(seguirà)
26 gener 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada