Dèiem ahir - NIT DE CAP D’ANY - Grünewald - 30/12/2018

NIT DE CAP D’ANY

Mires enlaire, sembla increïble i un cop més l’any arriba a la fi.

Demà tot serà nou, nous propòsits, noves promeses per realitzar i els mateixos anhels, les mateixes recances per oblidar...

La nit pot ser curta, intensa, viva, alegre; pot ser trista, plena de nostàlgies i pensaments.

Una mirada al cel, la lluna en l’horitzó, i els nostres esguards van units en la foscor.

Un relat de Grünewald

                                                                                      

07 gener 2006

 
30 desembre 2018

Dèiem ahir - N A D A L A - Josep Mª de Sagarra i de Castellarnau - 23/12/2018

N A D A L A

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla,
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes,
com l’alè de la mula i el bou!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

                                                                         (1894 – 1961)

23 desembre 2018

Dèiem ahir - PABLO PICASSO - 16/12/2018

PABLO PICASSO

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) fou un dels pintors/artistes més reconeguts del segle XX; cofundador del cubisme, poeta, dramaturg . . . Bé tot el que vulguis saber d’aquest gran home ho podem trobar a Internet. Però el que no hi trobarem és el llegat que ens va deixar en complir el seus 80 anys, tot dient: 

- “No m’agrada sortir perquè m’estimo més treballar. Necessito però, l’afecte que avui la gent m’ha demostrat. M’he passat la vida estimant apassionadament. I si vingués un dia que no trobés ningú al món, estimaria una flor, o el pom d’una porta . . .” 

Picasso ens va deixar, però no pas del tot. La seva obra, capaç d’enriquir el món, resta entre nosaltres per tal d’elevar el nivell de la nostra consciència a fi que puguem captar més bé les alegries i els enigmes de l’existència.

Recordem de Picasso dues grans virtuts que varen marcar la seva vida: Treballar i estimar. Picasso fou treballador infatigable; des dels 12 fins els 91 anys no li fallà en cap moment l’energia creadora. Va produir en molts estils diferents, i és més extensa la seva obra que no la que haurien fet junts una dotzena d’artistes.

16 desembre 2018

Dèiem ahir - COM UN PAPER ARRUGAT - 8/12/2018

COM UN PAPER ARRUGAT

El meu caràcter impulsiu, quan era nen, em feia explotar en còlera davant la més petita provocació; la majoria de les vegades, després d’un d’aquests incidents, em sentia avergonyit i m’esforçava a consolar a qui havia danyat.

Un dia el meu mestre, que em va veure demanant disculpes després d’una explosió d’ira, em portà al saló i em va donar una fulla de paper llis i em digué:

- "Arruga'l"! 

Molt sorprès, vaig obeir i vaig arrugar-lo fins a fer-ne una bola de paper.

- "Ara –em tornà a dir- deixa’l com estava abans. 

Per suposat que no vaig poder deixar-lo com estava abans, per més que ho vaig intentar, el paper havia quedat ple de doblecs i arrugues.

- "El cor de les persones – em va dir- és com aquest paper. . . La impressió que en ells hi deixes, serà tan difícil d’esborrar com aquestes arrugues i aquests doblecs".

Així vaig aprendre a ser més comprensiu i pacient. Quan sento ganes d’explotar, recordo aquell paper arrugat.

La impressió que deixem en els altres és impossible d’esborrar. . .

Més quan ferim amb les nostres reaccions o amb les nostres paraules. . . Tot seguit volem esmenar l’error però ja és tard.

Algú va dir una vegada: “Parla quan les teves paraules siguin tan suaus com el silenci.” Per impuls, no ens controlem i, sense pensar-ho, llancem a la cara de l’altra, paraules plenes d’odi o rancúnia i després, quan hi pensem, ens en penedim. Però no podem donar marxa enrere, no podem esborrar el que quedà gravat en l’altra.

Moltes persones diuen: "Encara que li dolgui, li vaig a dir. . . o, la veritat sempre dol. . . o, No li agradà perquè li vaig dir la veritat. . .".

Si sabem que quelcom ha de doldre, ha de fer mal, si per un instant imaginéssim com podríem sentir-nos nosaltres si algú ens parlés o actués així. . . Ho faríem?

Altres persones diuen ser frontals i d’aquesta manera es justifiquen al ferir: “finalment li vaig dir” o, “perquè l’he de mentir?” o, “jo sempre dic la veritat encara que dolgui “. . . 

Què diferent fora tot si penséssim abans d’actuar, si davant nostre estiguéssim solament nosaltres i tot quan surt de nosaltres ho rebéssim nosaltres mateixos. . . No?

Llavors sí que ens esforçaríem per donar el millor i per analitzar la qualitat del que anem a entregar.

Aprenguem a ser comprensius i pacients! Pensem abans de parlar i d’actuar!

08 desembre 2018

Dèiem ahir - ENTRE ALTRES PRIVILEGIS ... - C. Dean Fales - 2/12/2018

ENTRE ALTRES PRIVILEGIS . . .

Encara que ja fa molts anys que s’acabà la II Guerra Mundial, encara guardo alguns records. Després de sortir de l’exèrcit, recordo una conversa que vaig tenir amb un membre d’una organització civil, que no havia tingut el privilegi de ser cridat a files.

- “Quina fou la cosa més important que vares aprendre durant el teu temps en el servei militar?” – em preguntà.

Vaig pensar uns minuts. “Crec que la cosa més important que vaig aprendre – li vaig contestar- “fou el gran privilegi de poder renunciar a qualsevol cosa”.

- “A què es refereix?”

- “Exactament al que he dit. A l’exèrcit no es pot renunciar. No importa si estàs desanimat, trist o frustrat; no es pot renunciar. No importa si et creus que estàs en un carrer sense sortida i t’agradaria sortir-ne. Si renuncies, venen i et tornen. Renunciar és una ofensa criminal. De cop un se n’adona que poder renunciar es un privilegi molt valuós –si és aquesta la teva decisió”. 

- “Jo no puc renunciar” – em contestà.

- “Per què no?” –li vaig preguntar.

- “Tinc la meva dona i la meva família”.

- “Segur –li digué- però de totes maneres pots renunciar. És la teva decisió”.

No vull ser negatiu, però cada vegada que algú es queixa constantment de l’organització a la qual pertany, sempre recordo la lliçó tan important que vaig aprendre en l’exèrcit. Tal vegada no sigui molt bo suggerir-la, però és una opció. I és molt valuosa.

                                       

C. Dean Fales (1956)  

02 desembre 2018

Dèiem ahir - EL JUDICI - 25/11/2018

EL JUDICI

Conta una antiga llegenda que en l’Edat Mitjana un home molt virtuós fou injustament acusat d’assassinat. El culpable era una persona molt influent del regne i, per això, des del primer moment es va procurar trobar un boc expiatori per encobrir-lo. 

L’home fou portat a judici i comprengué que tindria escasses possibilitats d’escapar a la forca. El jutge, encara que també estava confabulat, es cuidà de mantenir totes les aparences d’un judici just. Per això li va dir a l’acusat: “Coneixen la teva fama d’home just, vaig a deixar la teva sort en mans de Déu: escriuré en dos papers separats les paraules “culpable” i "innocent". Tu escolliràs, i serà la Providència la que decideixi el teu destí”. 

Per suposat, el pervers funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: “Culpable”. La víctima, encara que no coneixia els detalls, se’n adonà de què el sistema era una trampa. Quan el jutge el comminà a prendre un dels papers, l’home respirà profundament i va romandre en silenci uns segons amb els ulls tancats. Quan la sala començà a impacientar-se, obrí els ulls i, amb un somriure, prengué un dels papers i se l’empassà ràpidament. Sorpresos i indignats, els presents li van retreure:

- “Però, per què has fet això? Ara com dimonis sabrem el veredicte? “

- “És molt senzill –replicà l’home- és qüestió de llegir el paper que queda, i sabrem el que deia el que m’he empassat”. 

Rondinant i amb un disgust molt mal dissimulat, hagueren d’alliberar a l’acusat, i mai més tornaren a molestar-lo .

* * * * * * * * * * * * *  

“Per més difícil que se’ns presenti una situació, mai deixem de cercar la sortida, ni de lluitar fins al darrer moment. En situacions de crisi, sols l’imaginació és més important que el coneixement”.

Albert Einstein 

25 novembre 2018

Dèiem ahir - SIGUES UNA PERSONA SOCIABLE - Dale Carnegie - 18/11/2018

SIGUES UNA PERSONA SOCIABLE

1.- No critiquis, no condemnis, ni et queixis.

2.- Demostra afecte, honrat i sincer.

3.- Desperta en els altres un desig vehement.

4.- Interessa't, sincerament, pels demés.

5.- Somriu.

6.- Recorda que, arreu del món, el seu nom propi és el so més dolç i més important en qualsevol idioma.

7.- Sigues un bon oient. Estimula als altres perquè parlin d’ells mateixos.

8.- Parla sempre d’allò que pot interessar als demés.

9.- Fes que el teu interlocutor se senti important, i fes-ho sincerament.

Extractat del llibre escrit el 1936 per Dale Carnegie

“Cómo ganar amigos e influir sobre las personas”

18 novembre 2018

Dèiem ahir - RESSACA PSICOLÒGICA - 11/11/2018

RESSACA PSICOLÒGICA

La psicologia ens diu que solem amplificar els nostres sentiments en certes formes d’expressió física. Per exemple, la còlera ens indueix instintivament a tancar el punys i prémer les dents, reforçant-la eixís encara més. El temor de transitar de nit per un carrer fosc ens indueix a caminar més apresa, generant així una angoixa més gran. Però si deliberadament fem el contrari, el sentiment d’angoixa disminueix. És convenient doncs, tractar de relaxar-se.

La psicologia també ens diu que el fet de sentir-nos incapaços d’enfrontar una situació que se’ns presenta, desperta en nosaltres un sentiment d’irritació. Si notem que estem enfurits, la nostra reacció immediata hauria de ser: “Calma!”. Busquem la millor manera possible d’enfrontar-nos a la situació. Una bona manera de ventilar una ressaca psicològica és comentar-la amb un interlocutor comprensiu. Quan es té l’ocasió de parlar amb algú sobre un problema, ens n’adonem de seguida que, en realitat, no és tan greu com semblava al principi. Si no es té en qui confiar, es recomana escriure curosament els punts bàsics del problema. Proporciona una sensació d’alleugeriment i ajuda a trobar la solució amb una actitud més relaxada i racional. 

11 novembre 2018

Dèiem ahir - PERDRE LA VIDA DONANT ... - 4/11/2018

PERDRE LA VIDA DONANT. . .

Fa molts anys, quan treballava com voluntari en un hospital de Stanford, vaig conèixer a una neneta que es deia Liz, que patia una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se era una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, que havia sobreviscut a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la. 

El metge explicà la situació al germà de la nena, i li preguntà si estaria disposat a donar-li la seva sang. Jo el vaig veure dubtar per un moment abans de fer un gran sospir i dir:

- “Sí, ho faré si això salva a Liz”

Mentre es feia la transfusió, el nen estava ajagut en un llit al costat de la seva germana, molt somrient, mentre nosaltres els assistíem i veiem retornar el color a les galtes de la nena. De sobte el petit es posa pàl·lid i el seu somriure desaparegué. Va mirar al metge i li preguntà amb veu tremolosa:

- “A quina hora començaré a morir?” 

No havia comprès al metge; pensava que havia de donar tota la seva sang a la seva germana. I malgrat això havia acceptat.

* * * * * * * * * * * * *

Dóna tot pels que estimes. Ama com mai ho has fet. No menysprees l’amistat dels teus amics. Viu cada dia amb fe, amor i pau.

TARINGA

04 novembre 2018

Dèiem ahir - CASTANYADA i HALLOWEEN - 28/10/2018

CASTANYADA i HALLOWEEN,

Dues tradicions en paral·lel.

Amb l’estrena del mes de novembre arriba la festa més popular de la tardor: la Castanyada. Però a aquesta celebració tan tradicional de la cultura catalana, ja fa uns anys que li ha sorgit un dur competidor: la festa de Halloween, d’origen anglosaxó. 

Castanyada o Halloween? Tradició o modernitat? Tradicions catalanes o costums anglosaxons? Com diu la dita “tants homes, tants parers”. Aquest és el cas, d’uns anys ençà, del que passa a casa nostra per celebrar l’arribada de la festivitat de Tots Sants. I tot el que molts poden pensar (que les dues festes no tenen res o molt poc a veure), l’origen de Halloween beu de les mateixes fonts que la de Tots Sants. De fet el seu nom ja dóna una pista; Halloween és l’abreviació dels mots anglesos antics All Hallows' Eve (vigília de tots els sants).

Davant de la disjuntiva que es presenta hi haurà qui es decantarà per la Castanyada, una tradició catalana, una festa popular de tardor basada fonamentalment en la gastronomia; els grans protagonistes: moniatos i castanyes, a poder ser torrats a la llar de foc però on l’estrella indiscutible és el panellet, aquell petit mos de sucre i ametlla que fa les delícies de grans i petits.

Per aquells més “moderns”, una  tradició anglosaxona, el Halloween, arribat per fer la competència a la Castanyada. Festa entorn al terror, sarcàstic i divertit, on les grans protagonistes són les disfresses de personatges terrorífics, les carabasses il·luminades de l’interior, els esquelets i els caramels, element indispensable per evitar els ensurts que intenten provocar durant tota la nit els més petits. 

I pel més indecisos, aquells als que sempre els hi costa prendre decisions, sempre queda la solució de prendre castanyes i panellets, disfressats de Dràcula i amb una carbassa il·luminada sobre la taula. 

Bona Castanyada!!! o. . . Bon Halloween!!!

Panxing Maresme nº 79

Novembre 2016

28 Octubre 2018

Dèiem ahir - RECULLS - 21/10/2018

R E C U L L S

- Estima’m quan menys m’ho mereixi, per què serà quan més ho necessiti.

Doctor Jekill

 

- Estimar significa col·locar la felicitat pròpia en la felicitat dels altres.

Pierre Teilhard de Chardin

 

- Déu ens ha donat un sol camí per la vida, i és  l’amor; un únic camí per la felicitat, i és l’amor; i  un sol camí de perfecció, i és també l’amor.

Higinio Ugo Tarchetti

- Així com una mare vigila i protegeix, fins amb la seva vida, al seu únic fill. Així, amb un pensa ment il·limitat, s’ha de sentir amor i compassió per tots els éssers vivents, amar al món en sa totalitat, sense cap limitació, amb bondat ben-volent i infinita. Aquesta és la suprema manera de viure.

Buda

- La mesura de l’amor és amar sense mesura.

Sant Agustí

 

- Un dia, en el desert, em va semblar veure un animal. En apropar-me, vaig veure que era un home. En apropar-me més, vaig veure que era el meu germà.

Proverbi Africà

21 octubre 2018

Dèiem ahir - MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 14/10/2018

MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

Sempre estem en guerra. L`home mai coneix la pau. Si arribés a conèixer la veritable pau, la pau utòpica, mai més esclataria altra guerra. Pau seria el repòs absolut dels odis i de les ambicions, amb la realització de tots els ideals cristians. Si això s’arribés a aconseguir, qui desitjaria la guerra? És mil vegades pitjor la desintegració gradual de l’esperit en la vida que s’anomena normal, que la mort fulminant en el camp de batalla. És la guerra de la pau, la que destrueix les ànimes. En l’altra sols es destrueixen els cossos . En la guerra és més fàcil fer-se amb cent amics sincers, disposats a exposar les seves vides per la nostra en el camp de batalla, que guanyar en la pau una vintena d’amics disposats a arriscar els seus estalvis, les seves comoditats i la seva influència.

“Muerte, punto de destino” (1949) 

Mai s’ha de predicar amb l’exemple. Quan es diu, per exemple: “Hem de menjar menys en benefici dels nostres germans que passen fam”, s’ha de dir estant gras i llustrós. Així la gent treu la vaga impressió que passar gana engreixa. Si ho digués una persona que pesés trenta quilos, i a la que s’haguera de sostenir amb unes cordes, per què la seva feblesa no el permetés sostenir-se d’en peu, i quina primesa el convertís en un objecte quasi transparent, sols aconseguiria provocar en el públic unes atroces ganes de menjar davant de semblant demostració de què és la fam. Si una persona ben alimentada predica temprança, la gent somriu amb bon humor i deixa unes monedes pels afamats; però si el que demana abstinència és un afamat, la gent s’irrita i pensa: “S’ha de predicar sense l’exemple”.

"Calavera López” (1947)

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)

14 octubre 2018

Dèiem ahir - MONTSERRAT CABALLÉ - 7/10/2018

MONTSERRAT CABALLÉ

(1933 – 2018)

No hi ha altra soprano lírica que, com la nostra Montserrat Caballé, hagi tingut un repertori de 102 òperes.

Et aquí alguns simpàtics retalls de la nostra benvolguda diva:

UN COP QUE PODIA SER SERIÓS

Un disgust, que podia haver tingut serioses conseqüències: el mes de desembre de 1972, poc abans de pujar a un avió, li va caure damunt l’avantbraç un objecte feixuc, que li va fracturar. La Caballé va comentar: “Després de tot, he tingut sort; rebent jo el cop es va evitar que l’objecte hagués caigut damunt el cap de la meva filla. I hauria estat mortal”.

(Dels diaris del mes de desembre de 1972)

RESPOSTES A UN QÜESTIONARI “ESTIL PROUST” (any 1973)

- Quina és la qualitat que més estimeu en la dona?
- “Que sàpiga ser dona. Ésser dona trobo que ja és una gran cosa”.
- Quin és el vostre principal defecte?
- “El gèni”.
- La vostra ocupació preferida?
- “Tenir cura dels fills”.
- Què voldríeu ser?
- “Esposa i mare, no res més”.


AMOR I MATRIMONI

Hom li va preguntar si creia permissible l’amor lliure. La resposta de Montserrat Caballé:

- “Amor lliure? Si com amor lliure s’entén el que sempre ha existit en l’ésser humà abans de la institució del matrimoni, sí. Hi ha l’amor que és purament  sexe, però no té res a veure amb l’amor veritable. I a la inversa. Si hom estima d’ambdues maneres, millor. Trobo que l’amor humà és i sempre ha d’estar pel damunt de tot paper o contracte matrimonial. Però no estic contra el matrimoni".

(“El Correo Catalán”, 18 de març de 1978)

Montserrat Caballé va anunciar que es retiraria quan acabés de complir els contractes que té signats. La declaració va promoure grossa consternació. La diva no va dir fins a quin any tenia actuacions emparaulades. Solament va dir que es volia retirar a temps, en plenes facultats vocals, “per tal que els afeccionats, els amics i les persones que creuen en mi em recordin com una bona cantant”.

La conversa amb Montserrat Caballé ha estat un veritable test. La deixo amb els seus llibres de música, el piano de cua, la Gran Enciclopèdia Catalana que sobresurt dels llibres de la seva biblioteca i els diaris “The Times” i “Le Monde” que sol llegir, quan té temps, mentre recorda la frase de Georges Pompidou: “Quina llàstima que vós hàgiu nascut a l’altra banda dels Pirineus!” I la resposta de la gran cantant: “Però per a mi ha estat una sort néixer a Catalunya i endur-me’n aquesta condecoració francesa a la meva terra”.

Antoni Ribas

Extret del seu llibre “Catalans Universals” – 1980

07 octubre 2018

Dèiem ahir - HISTÒRIA INACABADA . . . - 30/09/2018

HISTÒRIA INACABADA . . .

El mirava fixament com si dins del seu cos hi hagués quelcom que ella necessitava per existir. El nen també la mirava; mai havia vist un ocellot tan immens; bé una senyora ocellot: ell sempre creia que les aus eren femenines. Començava a pensar que es tractava d’una d’aquestes al·lucinacions que l’estaven afectant des de feia ja temps i de les que la seva mare fugia espantada.

Quan els seus ulls estaven a punt de tancar-se escoltà la veu de la seva mare que demanava amb urgència la seva presència. Baixà les escales amb decisió, complí amb sa mare i tornà a sa cambra; l’ocellot ja no hi era. Va deixar la finestra oberta però no la tornà a veure. Durant dies sencers esperà ansiós la seva tornada, i quan ja no tenia esperances de tornar a mirar-se en el fons dels seus ulls, succeí quelcom que confirmaria les seves sospites.

Era de nit, el seu pare acabava d’arribar a casa cansat, enfadat amb el món i més violent que mai. El nen no recordava haver-lo vist mai d’aquesta forma. La seva roba llançava un munt d’olors: “tots els bars i llocs de la ciutat s’enganxaven a la seva pell” –pensà el nen. En poca estona començà a colpejar i destruir tot el que es posava al seu pas. Quan el nen va intuir que havia arribat el seu torn va esquitllar-se i pujà molt de pressa a la seva habitació.

Tancà la porta amb una violència tímida i espantadissa i va quedar paralitzat. Llavors, la veié: l’immens ocellot femella estava parada dreta tocant la finestra. Va intentar apropar-se però, al fer-ho ella volà cap al sol. I, sense saber bé com, el nen es veié a si mateix solcant els aires, fugin d’aquesta vida que no li oferia més que gemecs i tristor

El sol s’havia amagat i els seus pares continuaven cridant i cremant la casa; massa ocupats amb els seus assumptes com per a pensar en aquest nen que ja se’n anava, que deixava per sempre el temps de la infantesa . 

30 setembre 2018

Dèiem ahir - EL PROBLEMA - 23/09/2018

EL PROBLEMA

Un gran mestre i un guardià compartien l’administració i tutela d’un monestir zen. Un bon dia el guardià va morir; calia substituir-lo.

El gran mestre va reunir a tots els seus deixebles, per escollir qui tindria aquest honor. “Vaig a presentar-vos un problema” –va dir. “Aquell que el resolgui primer serà el nou guardià del temple”. Va portar al centre de la sala un banc, posà sobre del banc un enorme i formós gerro de porcellana amb una formosa rosa roja i senyalà: “Aquest és el problema”.
 
Els deixebles contemplaven perplexes el que veien: els dissenys sofisticats i rars de la porcellana, la frescor i elegància de la flor. . . Què representava allò? Què fer? Quin era l’enigma? Tots estaven paralitzats. Després d’alguns minuts, un alumne s’aixecà, va mirar al mestre i als altres deixebles , caminà cap al gerro amb determinació i el tirà a terra. 

“Tu ets el nou guardià” –digué el gran mestre i explicà: “Jo he estat molt clar, us he dit que estàveu davant d’un problema. No importa que tan bells i fascinants puguin ésser; els problemes han de ser resolts. Pot tractar-se d’un gerro de porcellana molt rar, un bell amor que ja no té sentit, un camí que hem d’abandonar però que insistim a recórrer perquè ens aporta comoditats. Sols existeix una forma de torejar amb els problemes, atacar-los de front. En aquests moments no podem tenir pietat, ni deixar-nos temptar pel cantó fascinant què qualsevol conflicte comporta”.

Reflexió: Els problemes tenen un efecte estrany sobre la majoria de nosaltres. –ens agrada contemplar-los, capgirar-los, comentar-los. . . Passa sovint que comparem els nostres problemes amb els dels altres i ens diem: “El seu problema no és res . . ., espera que li expliqui el meu!”

En aquest procés de contemplació i inacció li diem “Paràlisis per anàlisi”. I la solució? Estem preparats per deixar de contemplar els problemes i enfrontar-los?

Psicologia Estratègica 

Assessoria Psicològica 

23 setembre 2018

Dèiem ahir - ELS PETITS DETALLS - Nèstor Armstrong - 16/09/2018

ELS PETITS DETALLS

L’alumne, segons ell, havia acabat el quadre. Va cridar al seu mestre per què l’avalués. El mestre s’apropà i observà l’obra amb deteniment i concentració durant una estona. Llavors, va demanar a l’alumne la paleta i els pinzells. Amb una gran habilitat va donar uns quants retocs aquí i allà. Quan el mestre li tornà la pintura a l’alumne el quadre havia canviat notablement.

L’alumne va quedar sorprès; davant els seus propis ulls l’obra havia passat de mediocre a sublim. Quasi amb reverència li digué al mestre: 

"Com és possible que amb uns quants tocs, simples detalls, el quadre hagi canviat tant? “

“És que en aquests petits detalls esta l’art” – Contestà el mestre.

Si parem atenció, ens adonarem que en la vida tot són detalls. Els grans esdeveniments ens enlluernen tant que a vegades no ens deixen veure aquests petits miracles que ens envolten cada dia. Un ocell que canta, una flor que s’obre, la besada d’un fill a la nostra galta, són exemples de petits detalls que al sumar-se poden fer diferent la nostra existència.

Totes les relacions, família, prometatge, matrimoni o amistat, es basen en detalls. Ningú espera que remuntis l’oceà Atlàntic per ell, encara que probablement sí que li parlis el dia del seu aniversari. Ningú et demanarà que escalis l’Everest per provar la teva amistat, però sí que el visitis durant uns minuts quan saps que està malalt.

Hi ha qui es passa el temps esperant una oportunitat per demostrar de forma heroica el seu amor per algú. El trist del cas és que, mentre esperen aquesta gran ocasió deixen passar moltes altres, modestes però significatives. Es pot passar la vida sense que l’altra persona no necessiti mai que li facis donació d’un ronyó, encara que es va quedar esperant que li tornessis la trucada.

A vegades es pensa que la felicitat és com que ens toqui la loteria, un succés majestuós que canviarà una vida miserable per una plena de felicitat. Això és fals, en realitat la felicitat es fonamenta en petiteses, amb detalls que assaonen dia a dia la nostra existència.

Ens deixem enganyar amb massa facilitat per l’aparent bagatel·la. NO desestimis mai el poder de les coses petites: una flor, una carta, uns copets a l’espatlla, una paraula d’alè o unes quantes línies en una tarja. Totes aquestes poden semblar poca cosa, però no creguis que són insignificants.

En els moments de gran benaurança o de gran dolor es converteixen en el ciment que uneix els maons d’aquesta construcció que anomenem relació.

La flor es marcirà, les paraules tal vegada se las emporti el vent, però el record d’ambdós romandrà durant molt de temps en la ment i el cor de qui les va rebre.

Llavors, què esperes? Escriu aquesta carta, fes aquesta visita, aixeca el telèfon.

Fes-ho ara, mentre l’oportunitat encara és teva. NO ho deixis per a després per semblar-te poca cosa. En les relacions no hi ha petiteses, solament existeixen les que es van fer i les que es van quedar en bones intencions . . .

Nèstor Armstrong

16 setembre 2018

Dèiem ahir - ELS DOS MILLORS AMICS - Anònim - 9/09/2018

ELS DOS MILLORS AMICS

Hi hagué una vegada dos millors amics.

Erem inseparables, erem una sola ànima. Per alguna raó els nostres camins prengueren rumbs diferents i ens separaren. Mai més vaig tornar a saber del meu amic fins al dia d’ahir, després de deu anys, que, caminant pel carrer em vaig trobar amb la seva mare. La vaig saludar i li vaig preguntar pel meu amic. En aquest moment els seus ulls s’ompliren de llàgrimes i em mirà als ulls tot dient-me: va morir ahir. . . No vaig saber què dir, ella em seguia mirant i vaig preguntar com havia mort.

Ella em convidà a casa seva, en arribar-hi m’oferí assentar-me a la vella sala on vaig passar gran part de ma vida; allí sempre jugàvem el meu amic i jo. M’assegué i ella començà a explicar-me la trista història. Feia dos anys li diagnosticaren una rara malaltia, quina cura era rebre cada mes una transfusió de sang durant 3 mesos, però, recordes que la seva sang era molt estranya?, -sí que ho sé-, igual que la teva. . . Vàrem estar buscant donadors i finalment vàrem trobar a un senyor vagabund. El teu amic, com recordaràs, era molt testarrut, no va volgué rebre sang del vagabund. Deia que de l’única persona que rebria sang seria de tu, però no va voler que et busquéssim, ell deia totes les nits: no el busqueu, estic segur que demà si que vindrà. . .

Així passaren els mesos, i totes les nits s’asseia en aquesta mateixa cadira a on ara ets, assegut i resava perquè te’n recordessis de ell i vinguessis l’endemà al matí. Així s’acabà sa vida i en la darrera nit de sa vida, estava molt malament, i somrient em digué: mare, jo sé que el meu amic vindrà aviat, pregunta-li per què ha trigat tant i dóna-li aquesta nota que està al meu calaix.

La senyora s’aixecà, tornà i em va entregar la nota que deia: Amic meu, sabia que vindries, has trigat una mica però no importa, l’important és que has vingut. Ara t’estic esperant en un altre lloc on desitjo que triguis a arribar, però entretant vull dir-te que totes les nits resaré per tu i des del cel t’estaré cuidant, estimat millor amic. Ah!, per cert, et recordes perquè ens vam distanciar? Si, fou perquè no et vaig voler prestar la meva nova pilota, ja ja, quin temps. . . Érem insuportables, bé doncs vull dir-te que te la regalo i espero que t’agradi molt. T’estima molt: el teu amic per sempre.

“No deixis que el teu orgull pugui més que el teu cor. . . L’amistat és com el mar, es veu el començament però no el final” 

Anònim 

09 setembre 2018

Dèiem ahir - PERSONES ESPECIALS - 3/09/2018

PERSONES ESPECIALS

Les persones especials són aquelles que tenen la capacitat de compartir la seva vida amb els altres. 

Són honestes, de paraula i en els fets. Són sinceres i sensibles, i sempre segures de què l’amor forma part de tot. 

Les persones especials són aquelles que tenen la capacitat d’oferir-se als altres, ajudant-los en els canvis que tenen lloc en la vida. 

No els hi espanta ser vulnerables: creuen en la seva singularitat i se senten orgullosos de ser qui són. 

Les persones especials són aquelles que es permeten el plaer d’estar a prop dels altres i es preocupen per la felicitat de tots. Han arribat a entendre que l’amor és el que marca la diferència en la vida.

Les persones especials són aquelles que fan que la vida sigui francament bella.

03 setembre 2018

Dèiem ahir - LA SOLIDARITAT - Rabindranath Tagore - 26/08/2018

LA SOLIDARITAT

Upagupta, el deixeble de Buda, estava dormint en el terra al costat de la muralla de la ciutat de Mathura.. Totes les llànties eren apagades, totes les portes tancades, i l’ombrívol cel d’agost ocultava totes les estrelles.

Quins peus eren aquells, quines polseres tentinejaven agitant de sobte el seu pit? 

Es despertà sobresaltat i la llum de la llampera d’una dona il·luminà els seus ulls indulgents: era la ballarina, estel de joies ennuvolades per un vel blau pàl·lid, embriagada pel vi de la jovenesa.

Baixà la llampera i va veure el rostre jove i austerament formós d’Upagupta. 

“Perdona’m, jove asceta –digué la dona- fes-me la gràcia de venir a casa meva. El sol brut no és jaç per a tu”. 

Upagupta contestà: “Dona, segueix el teu  camí; que jo ja aniré a buscar-te quan arribi l’hora”.

De sobte, un llampec va fer que la nit ensenyés ses dents. Grunyia la tempesta des d’un racó del cel, i la dona tremolà de por.

Les branques dels arbres que bordejaven el camí estaven dolgudes pel pes de tanta flor. De lluny arribava flotant en l’aire càlid de la primavera, les alegres notes de la flauta. Des de l’alt del cel, la lluna plena observava les ombres del poble silenciós.

Upagupta passejava pel solitari carrer, mentre sobre d’ell els cucuts enamorats llençaven des de les branques del manglar la seva queixa desvetllada. Travessà les portes de la ciutat i es va aturar a la base del terraplè.

Qui era aquella dona estesa als seus peus a l’ombra de la muralla, abatuda per la pesta negra, amb el cos cobert de llagues, que havien llençat a tota presa de la ciutat?

L’asceta s’assegué al seu costat, posà en els seus genolls el seu cap, humitejà amb aigua els seus llavis i untà de bàlsam el seu cos. 

“Qui ets, que així et compadeixes?” –preguntà la dona.

“Per fi ha arribat l’hora en què havia de visitar-te, i aquí em tens al teu costat” –li respongué el jove asceta.

   

                     Rabindranath Tagore (1861 - 1941)
                          Premi Nobel Literatura 1913



26 agost 2018

Dèiem ahir - LA GENT ÉS LA IMATGE DELS SEUS LÍDERS - C. Dean Fales - 19/08/2018

LA GENT ÉS LA IMATGE DELS SEUS LÍDERS

Fa poc temps vaig estar en un restaurant d’un petit poble a l’oest-mitjà dels Estats Units, que òbviament estava tractant d’atendre bé als seus clients. Això es podia deduir d’un anunci que venia imprès en el menú. 

“Els Clients que creguin que el cambrer és poc amable, han de veure al propietari.”

L’anunci pot interpretar-se de dues maneres: El propietari del restaurant per descomptat volia dir, que volia assabentar-se de qualsevol manca de cortesia per poder corregir-la. Els clients, amb un sentit de l’humor torçat, sens dubte interpretarien el significat de l’anunci com dient “Si creuen que el cambrer és descortès, esperin a veure el propietari; és pitjor!” Tal vegada en aquest cas no hagi sigut així, però potser en el cas de les organitzacions, els clients sens dubte tindrien raó.

Si hi ha quelcom del que podem estar segurs en qualsevol negoci o organització, és el fet que el caràcter, les qualitats i els estàndards del líder sempre es reflecteixen en la gent que ell selecciona, desenvolupa i agrupa al seu voltant. Conèixer al líder implica conèixer a la seva gent. Conèixer la gent, significa conèixer al seu líder. És inevitable.

Per tant, per tenir col·laboradors lleials i eficients – s’ha de ser un líder lleial i eficient. És tan senzill com això.

C.Dean Fales (1972)

19 agost 2018

Dèiem ahir - ELS CLAUS - 12/08/2018

ELS CLAUS

Hi havia un jove que tenia molt mal caràcter. Un dia el seu pare li va donar una bossa plena de claus i li va dir que cada vegada que perdés la calma hauria de clavar un clau a la tanca que tenien darrere la casa. El primer dia el jove clavà 37 claus a la tanca . . .

Però poc a poc va anar calmant-se perquè va descobrir que era molt més fàcil controlar el seu caràcter que clavar claus a la tanca. Finalment arribà el dia en què el noi no va perdre la calma per res. . ., i ho va dir al seu pare.

Llavors el pare li suggerí que per cada dia que controlés el seu geni, hauria de treure un clau de la tanca. Els dies van anar passant i el jove va poder dir-li al seu pare que ja havia tret tots els claus de la tanca. . . Llavors el pare portà de la mà al seu fill a la tanca de darrere i li digué:

- “Mira fill, has fet molt bé. . ., però fitxat en tots els forats que han quedat a la tanca . . . Ja la tanca no serà mai més la d’abans . . . Quan dius o fas coses amb coratge i de mala manera, deixes una cicatriu com aquests forats a la tanca.

És com clavar un ganivet a algú; encara que el tornis a treure, la ferida ja està feta.

No importa quantes vegades demanis disculpes, la ferida hi és. Una ferida física és igual que una ferida verbal. . . Els bons amics són verdaderes joies a qui has de valorar. . . Ells et somriuen i t’animen a millorar. . . T’escolten, comparteixen una paraula d’alè i sempre tenen el seu cor obert per a rebre’t.”

Basat en un conte popular

12 agost 2018

Dèiem ahir - UN DIA ... - 5/08/2018

UN DIA . . .

Un dia, la vida em va fuetejar tan fort, que m’ensenyà a resistir. 

Un dia, em varen mentir de tal forma que em dolgué, i llavors vaig aprendre a anar sempre de front i amb la veritat.

Un dia, em va fallar qui menys podia esperar-me, i vaig entendre que les promeses han de complir-se, i dels actes, fer-se’n càrrec.

A vegades és necessari girar la pàgina i començar de zero, encara que costi o dolgui . . . 

El millor guerrer no és el que sempre guanya, sinó el que torna sense por a la batalla.

05 agost 2018

Dèiem ahir - SENTÈNCIES - 29/07/2018

S E N T È N C I E S

- Al final del camí em diran: “Has viscut? Has estimat?”

        I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.

Pere Casaldàliga

- Li vaig dir a l’ametller: “Germà, parla’m d’amor” . . . I, l’ametller va florir.

- Estimar és voler tant a l’altra i comptar també amb el seu amor tan total, que tots dos tinguem la certesa de que el nostre amor continuarà passi el que passi, succeeixi el que succeeixi, encara que el que succeeixi sigui un fallo de qualsevol dels dos.

- Qui salva una sola vida és com si hagués salvat tot el món; qui destrueix una sola vida és com si hagués destruït a tot el món.

Talmud

- L’amor és la força més humil, però la més poderosa de què disposa el món.

- Ma vida forma un tot indissoluble: un mateix vincle és el que enllaça totes les meves accions. Totes elles tenen la seva font en un amor inextingible a l’ humanitat. La meva ànima rebutjarà tot repòs mentre assisteixi impotent a un sol patiment o a una sola injustícia.

- Quines són les barreres que l’amor no aconsegueix enderrocar?

Gandhi

29 juliol 2018

Dèiem ahir - LLEGENDA D'UNA DONA - Anònim - 22/07/2017

LLEGENDA D’UNA DONA

Conta la llegenda que una pobra dona, amb una criatura als braços, passant pel davant d’una caverna va escoltar una veu misteriosa que, des de dins, li deia: “Entra i agafa tot el que desitgis, però no t’oblidis del principal, També recorda quelcom: després que surtis, la porta es tancarà per sempre. Per tant, aprofita l’oportunitat, però no t’oblidis del principal. . .”

La dona entrà dins la caverna i trobà moltes riqueses. Enlluernada per l’or i per les joies, deixà el nen a terra i començà a replegar, ansiosament, tot el que podia en el seu davantal. La veu misteriosa parlà novament: “Tens tan sols vuit minuts . . .” 

Esgotats els vuit minuts la dona, carregada d’or i pedres precioses, va córrer cap a fora de la caverna i la porta es tancà . . . Llavors recordà que el nen havia quedat dintre i la porta estava ja tancada per sempre. La riquesa durà poc i la desesperació . . . per la resta de sa vida! 

El mateix ens passa, de vegades, a nosaltres. Tenim uns 80/85 anys per viure en aquest món i una veu sempre ens recorda: “No t’oblidis del principal! 

I el principal són els valor espirituals, la família, els amics, la vida. Però els guanys econòmics, la riquesa, els plaers materials, ens fascinen tant, que el principal sempre es queda arraconat . . .

Així és com esgotem el nostre temps aquí i deixem de banda l’essencial: “Els tresors de l’ànima!”. No hem d’oblidar mai que la vida en aquest món passa molt de pressa i que la mort sempre arriba inesperadament.

I que quan la porta d’aquesta vida es tanca per nosaltres, de res valdran les lamentacions.

Ara . . ., pensa per un moment què és el principal en la teva vida . . .

Anònim

* * * * * * * * * * * * *

Quina cosa més estranya és l’ésser humà: “No demana per néixer, no sap viure, no vol morir”.

22 juliol 2018

Dèiem ahir - ÈTICA - Aristòtil - 15/07/2018

È T I C A

Tant en la vida social com en la vida en comú, en la participació en converses i en els negocis, unes persones semblen ser complaents, doncs tot ho lloen per agradar i mai fan objeccions, sinó que creuen que és necessari ser de tal manera a fi d’evitar penalitats a aquells amb els que tracten; altres persones, en canvi, fan objeccions a cada cosa i no es preocupen de la tristor que poden causar, de manera que són anomenades “rondinaires” i “discutidores”. 

Així, és clar que les actituds descrites són detractores i que el mitjà just entre elles és elogiós, en el qual serà acollit el que convé i la manera com convé, i igualment també la desaprovació. No ha estat assignat un nom a aquesta actitud, però és quelcom que s’assembla a l’amistat, doncs el que està en la posició del mig és la persona que volem expressar com “un bon amic”, afegint-li l’afecte.

Es diferencia de l’amistat, perquè no existeix el factor emocional de l’afecte entre els seus membres, doncs una persona així assoleix cada cosa com convé no a l’amor o a l’odi, sinó a ésser tal. Aquesta persona farà el mateix per estrangers i per coneguts, per familiars i o per desconeguts, excepte que cuidarà sintonitzar segons cadascú, ja que no és convenient interessar-se d’igual manera pels amics que pels estranys, ni igualment despreocupar-se. 

Aristòtil [Aristóteles] (384 a 322 a.C.)
Filòsof Grec nat a Estageira (Macedònia)

15 juliol 2018