Dèiem ahir - AIGUA DEL POU - Anònim - 26/07/2020

 

AIGUA DEL POU

Una vegada hi havia un home molt ric, que dedicava la seva vida a viatjar per tot el món cercant aventures. Després de travessar un extens desert a on li va ser impossible trobar una miserable gota d’aigua, arribà a un poble ple d’exuberant vegetació que s’envoltava en un pou.

Ansiós per calmar la seva enorme set, s’adreçà cap al pou el més de pressa que les seves cames li varen permetre. Al arribar al brocal, va descobrir amb gran tristor, que no hi havia res que li pogués facilitar treure aigua del pou. Minuts després de la seva troballa, una dona, amb una gran gerra al maluc, s’apropà fins al pou.

- “La pau sia amb tu foraster”.

- “Amb tu sia dona”.

Després de la salutació de rigor, la dona va lligar la gerra a la corda que penjava de l’arc del pou i començà a baixar-la molt a poc a poc fins a arribar a l’aigua. Quan aquesta va quedar submergida i plena d’aigua, la dona comença a tirar de la corda per treure la gerra a la superfície

Mentre ella estava entretinguda en aquesta labor, el viatger s’entretingué a contar-li totes les seves aventures al llarg i ample del món. Amb un darrer esforç, la dona va treure la gerra del pou, la va deslligar i se la tornà a posar al maluc.

- “Gràcies per fer-me la tasca més entretinguda. Que Déu guiï els vostres passos”. –digué la dona mentre s’allunyava.

I allí es va quedar el ric viatger, esperant a què el bon Déu s’apiadés d’ell i li subministrés quelcom amb el que poder arribar al fons del pou. 

Anònim

26 juliol 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - 19/07/2020

ANECDOTARI

El gran pintor Pablo Ruiz Picasso, es trobava assegut en un restaurant i una senyora se li apropà demanant-li que li dibuixés quatre gargots en un tovalló de paper, al mateix temps que manifestava estar disposada a pagar el que l’artista considerés just.

Picasso va atendre cortesament al seu requeriment i, al concloure, li entregà el tovalló tot dient-li:

- “Són deu mil dòlars, senyora”.

- “Però, si vostè no ha trigat més de trenta segons” – manifestà la dona desconcertada.

- “No, senyora” –puntualitzà Picasso- “fer això m’ha costat quaranta anys”.

No sabem com va acabar aquesta situació. . .

19 juliol 2020

Dèiem ahir - EL PAÍS DE LOT - Loira Durban -12/07/2020

 

EL PAÍS DE LOT

Fa molts anys que vull anar al país de Lot. És un desert immens de sal on només viuen les sargantanes blanques, una espècie de rèptils que s’amaguen del món en un decorat fet a mida. Tenen lloms amb crestes de dinosaure i la pell albina els fa semblar camaleons de secà enmig del no-res. 

El primer cop que les vegi, sé que me n’enamoraré perdudament, com si acabés de descobrir l’última baula d’un món perdut, oblidat en un calaix remot de la història. El desert de les sargantanes blanques no surt als mapes perquè és una taca insignificant en la geografia mínima del món.

M’agradaria ser el primer a trepitjar aquesta terra verge de gent, on la única civilització que existeix és d’origen salvatge i tremolo d’emoció només de pensar si seré un pioner. Malgrat tot, sé que el meu nom no sortirà imprès als llibres de test perquè ningú no sabrà cap on vaig. I tinc por, mentre m’assalta el dubte de si tan sols soc l’últim d’arribar-hi d’una llarga llista d’intrèpids de l’exèrcit dels absents que van guardar el secret abans que jo perquè no van tornar mai. I si, com tots els altres, jo també em convertiré en una sargantana blanca, tan blanca com la sal.

Tanmateix, sé que tot és mentida, un engany absurd de la meva inconsciència que faula quimeres quan jo no vigilo. No posaré mai els peus al país de Lot perquè tinc por del desert i de quedar-m’hi atrapat per la meva absurda imprudència de voler ser un heroi. Reconec que soc un somiatruites confés i que no tinc remei, però em declaro prudent perquè vull continuar sent la mateixa persona amb nom i cognoms i passejar-me pels camins de la vida lluint amb orgull tots els colors del camaleó. La presó de la imprudència no té barrots, però ens fa esclaus de la religió dels idiotes. Aquests són els que ara corren per una terra feréstega plena de sargantanes blanques, desterrats per culpa de la vanitat perquè, més enllà de les dunes del desert, només hi ha el vertigen.

Loira Durban - Novembre 2017

12 juliol 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - 5/07/2020

 

A N E C D O T A R I

Una vegada Winston Churchill, parlant amb el General Dwight D. Eisenhower, li va dir: 

- “El que més m’agrada de tu, Ike, és que no ets un buscador de glòria”.

Ike va demostrar realment que no ho era, quan ell i el seu germà Milton, president electe del Pennsylvania State College, estaven rebent títols honoraris de l’University Temple. Ike va dir:

-“Aquesta és la primera vegada que se m’ha permès situar-me damunt la mateixa plataforma amb el meu germà per rebre un títol honorari. En l’opinió del clan dels Eisenhower, el Doctor Milton és l’únic que te capacitat per dirigir-se a un auditori. A mi se m’ha dit que sóc únicament un soldat vell amb mentalitat de militar i que em veig millor a casa, amb una bata, que no pas amb una toga”. 

Churchill tenia raó. . . Ike no era “buscador de glòria”.

05 juliol 2020