EL PAÍS DE LOT
Fa
molts anys que vull anar al país de Lot. És un desert immens de sal on
només viuen les sargantanes blanques, una espècie de rèptils que
s’amaguen del món en un decorat fet a mida. Tenen lloms amb crestes de
dinosaure i la pell albina els fa semblar camaleons de secà enmig del
no-res.
El
primer cop que les vegi, sé que me n’enamoraré perdudament, com si
acabés de descobrir l’última baula d’un món perdut, oblidat en un calaix
remot de la història. El desert de les sargantanes blanques no surt
als mapes perquè és una taca insignificant en la geografia mínima del
món.
M’agradaria ser el primer a trepitjar aquesta terra verge de gent, on
la única civilització que existeix és d’origen salvatge i tremolo
d’emoció només de pensar si seré un pioner. Malgrat tot, sé que el meu
nom no sortirà imprès als llibres de test perquè ningú no sabrà cap on
vaig. I tinc por, mentre m’assalta el dubte de si tan sols soc l’últim
d’arribar-hi d’una llarga llista d’intrèpids de l’exèrcit dels absents
que van guardar el secret abans que jo perquè no van tornar mai. I si,
com tots els altres, jo també em convertiré en una sargantana blanca,
tan blanca com la sal.
Tanmateix, sé que tot és mentida, un engany absurd de la meva
inconsciència que faula quimeres quan jo no vigilo. No posaré mai els
peus al país de Lot perquè tinc por del desert i de quedar-m’hi atrapat
per la meva absurda imprudència de voler ser un heroi. Reconec que soc
un somiatruites confés i que no tinc remei, però em declaro prudent
perquè vull continuar sent la mateixa persona amb nom i cognoms i
passejar-me pels camins de la vida lluint amb orgull tots els colors del
camaleó. La presó de la imprudència no té barrots, però ens fa esclaus
de la religió dels idiotes. Aquests són els que ara corren per una
terra feréstega plena de sargantanes blanques, desterrats per culpa de
la vanitat perquè, més enllà de les dunes del desert, només hi ha el
vertigen.
Loira Durban - Novembre 2017
12 juliol 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada