Dèiem ahir - DEPÈN DE LA MANERA - 28/07/2019

DEPÈN DE LA MANERA

Un Sultà va somiar que li queien totes les dents. Després de despertar-se, manà cridar a un Savi per què interpretés el seu somni.

- “Quina desgràcia Mon Senyor!” -exclamà el Savi- “Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de la Vostra Majestat”. 

- “Quina insolència!” –cridà el Sultà enfurit – “Com t’atreveixes a dir-me cosa semblant? Fora d’aquí!”

Cridà a la guàrdia i ordenà li donessin cent fuetades. Més tard ordenà que li portessin a un altre Savi i li va explicar el que havia somiat .. Aquest, després d’escoltar al Sultà amb atenció, li va dir:

- “Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviuràs a tots els vostres parents”. 

El semblant del Sultà s’il·luminà amb un gran somriure i ordenà que li donessin cent monedes d’or. Quan el Savi sortia del Palau, un dels cortesans li digué admirat:

- “No és possible! La interpretació que heu fet del somni és la mateixa que la feta pel primer Savi. No entenc per què al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d’or”. 

- “Recorda bé, amic meu” –respongué el segon Savi-, “que tot depèn de la manera de dir les coses. . .”

Un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se. De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgracia, la pau o la guerra. Que la veritat deu ser dita en qualsevol situació, d’això no en cap dubte, però la manera en què ha de ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes.

La veritat es pot comparar amb una pedra preciosa. Si la llencem contra el rostre d’algú, pot ferir, però si l’emboliquem en un delicat embalatge i l’oferim amb tendresa, certament serà acceptada amb grat.

28 juliol  2019

Dèiem ahir - DIA DE BUGADA - C. Dean Fales - 21/07/2019

DIA DE BUGADA

“En els vells temps”, tal com descriu el meu nét els meus anys de vailet, el dilluns era el dia de fer la bugada en els Estats Units. De costa a costa, de frontera a frontera, el dilluns era el dia en què en cada llar es rentava la roba de la família. Era un espectacle digna de veure. En aquells dies no hi donàvem importància, però mirat retrospectivament pot inspirar alguns pensaments filosòfics. Inclús provocar alguna nostàlgia.

La roba rentada es penjava en el pati de les cases i, normalment, podia ésser vista. La bugada revelava moltes coses dels seus propietaris i les mestresses de casa ho sabien. Els enorgullia de què la roba blanca realment estès blanca. Això revelava quelcom del caràcter de la mestressa de la casa. Els apedaçats no s’amagaven, ja que la major part de la roba els tenia. No era vergonyós ésser pobra. El vergonyós era ésser fluix i marrano. De manera que s’acceptava la roba apedaçada, sempre i quan estès ben apedaçada i neta.

Era a més un període d’una modèstia sorprenent, comparat amb els temps actuals. La roba interior, sobretot la femenina, es penjava a secar a on no pogués ser vista. Algunes de les senyores més primmirades inclusiu penjaven la seva roba interior dins de fundes de coixins i fora l’abast dels curiosos ulls masculins.

El dia de la bugada ens diu molt sobre aquells temps. La majoria són coses bones, crec jo. Era una gran tradició. Tal vegada el millor que tenia era el fet que, al haver un dia específicament assignat per fer la bugada, aquesta sempre es feia a temps i amb orgull.

No ens aniria malament uns quants dies de fer la bugada.

C. Dean Fales (1971)

21 juliol 2019

Dèiem ahir - EVOLUCIONEM? - 14/07/2019

EVOLUCIONEM?

El personal del circ que posseeix una cria d’elefant, impedeix que l’animal s’escapi encadenant-lo a una estaca. Quan la cria tira de la cadena, el grilló es tanca sobre la seva pota i l’elefantet arriba a la conclusió de què és millor quedar-se quiet i evitar el dolor que li produeix l’abraçadora de ferro.

Una vegada adult, el paquiderm segueix aferrat a una senzilla estaca. Si volgués podria arrancar-la com si fóra un escuradents, però l’animal recorda el dolor de quan era una cria i no està capacitat per aprofitar a favor seu el canvi de la situació. Resumint, una senzilla estaca manté quiet a un animal de dues tones com ja ho feia abans, quan era un indefens elefantet.

Doncs bé, sembla que hi ha algunes persones que són presoneres de velles receptes, de convencionalismes tal vegada desfasats o bé continuen basant-se amb les mateixes dades de fa ja trenta/quaranta anys.

No es tracta de canviar l’escala de valors, simplement d’evolucionar en la seva aplicació i detalls.

14 juliol 2019

Dèiem ahir - CAP I COR - C. Dean Fales - 7/07/2019

CAP I COR

Hem escrit molt sobre la manera de tractar a les persones d’una manera justa i adient. Hem alabat la virtut de reconèixer el fet que la gent respondrà positivament quan se li dóna l’oportunitat.

Sóc un convençut d’aquest sistema i, almenys mitjançà implicació, hem dit que aquest sistema sempre beneficia a la comunitat. Però, com a vegades em trobo amb gent que és tan egoista i estúpida (perdoneu la paraula), que violen tots els nobles esforços de l’administració amb ingratitud i vilesa, m’assalta el dubte i trontolla la meva convicció. De manera que recorro als experts per què me l’enforteixin.

“Encara no trobo a l’home –va dir Charles Schwab- no importa que tan enlairada sia la seva posició, que no faci millor el seu treball i rendeixi un millor esforç sota un esperit d’aprovació que sota un esperit de crítica”. 

Charles Schwab fou un famós magnat de l’acer americà, amb molt d’èxit, multimilionari i director d’una de les companyes d’acereria més grans del món.

En el 1918, un home de nom Arthur Nash comprà una fàbrica tèxtil a Cincinnati. Tenia 39 empleats. Era una típica fàbrica d’aquella època. Es treballaven llargues hores, la paga era molt baixa i les condicions de treball eren miserables.

Nash estava espantat. Immediatament es va abocar a millorar les condicions de treball. Els hi apujà el sou a tots els empleats. Reduí les hores de treball de 60 a 45 hores a la setmana i, posteriorment, a 40 hores. Va arribar a conèixer a tots els seus empleats per el seu nom de pila. Va aplicar la regla d’or.

Els seus competidors se’n reien d’ell a les seves espatlles i pronosticaren que aniria a la bancarrota en sis mesos.

El seu propi equip administratiu/comptable amenaçà de dimitir. No fou fàcil però va perseverar en el seu empeny.

Deu anys després, el 1928, la Companyia Manufacturera Arthur Nash, tenia 4.000 empleats i era l’empresa del seu gènere més gran dels Estats Units.

He llegit moltes històries semblants. He arribat a la conclusió de què mentre el cap és molt llest, el cor és molt savi.

C. Dean Fales (1970) 

07 juliol 2019