DIA DE BUGADA
“En els vells temps”, tal com descriu el meu nét els meus anys de vailet, el dilluns era el dia de fer la bugada en els Estats Units. De costa a costa, de frontera a frontera, el dilluns era el dia en què en cada llar es rentava la roba de la família. Era un espectacle digna de veure. En aquells dies no hi donàvem importància, però mirat retrospectivament pot inspirar alguns pensaments filosòfics. Inclús provocar alguna nostàlgia.
La roba rentada es penjava en el pati de les cases i, normalment, podia ésser vista. La bugada revelava moltes coses dels seus propietaris i les mestresses de casa ho sabien. Els enorgullia de què la roba blanca realment estès blanca. Això revelava quelcom del caràcter de la mestressa de la casa. Els apedaçats no s’amagaven, ja que la major part de la roba els tenia. No era vergonyós ésser pobra. El vergonyós era ésser fluix i marrano. De manera que s’acceptava la roba apedaçada, sempre i quan estès ben apedaçada i neta.
Era a més un període d’una modèstia sorprenent, comparat amb els temps actuals. La roba interior, sobretot la femenina, es penjava a secar a on no pogués ser vista. Algunes de les senyores més primmirades inclusiu penjaven la seva roba interior dins de fundes de coixins i fora l’abast dels curiosos ulls masculins.
El dia de la bugada ens diu molt sobre aquells temps. La majoria són coses bones, crec jo. Era una gran tradició. Tal vegada el millor que tenia era el fet que, al haver un dia específicament assignat per fer la bugada, aquesta sempre es feia a temps i amb orgull.
No ens aniria malament uns quants dies de fer la bugada.
C. Dean Fales (1971)
21 juliol 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada