Dèiem ahir - INCONTINÈNCIA - 30/01/2022

 

INCONTINÈNCIA

Ja tenia vuit anyets. Enjogassat, voluntariós, alegre. . ., patia d’incontinència d’orina, i això afectava notablement la seva autoestima; el col·legi n’era conscient i tots els seus professors ho tenien en compte. No era estrany que, de tant en tant, aixeques la mà demanant permís per sortir de classe.

Aquell dia, la classe abordava un tema important i a la mestra se la veia gaudir desenvolupant-lo. En un moment que creixia l’ardor de la mestra i l’atenció dels alumnes, el nen, posant-se dret, va aixecar la mà.

Contrariada la mestra, per què el nen ja havia abandonat la classe dues vegades, amb una mirada poc amigable i amb veu autoritària, li va dir que seies i no interrompis tantes vegades el seu discurs.

El nen va seure compungit. Després d’una estona acabà la classe i els alumnes varen abandonar l’aula alegrement tot rient burlonament de quelcom que havia succeït. La mestra, una vegada recollits els seus papers, va adonar-se que el nen romania assegut amb els colzes sobre el pupitre i amagant-se la cara amb ambdues mans.

- Que hi fas encara aquí? No veus que tots els altres ja han sortit? Au fes el favor d’anar-te’n.

El nen s’aixecà amb els ulls amarats de llàgrimes i els pantalons ben molls. Capmoix i adolorit, sortí lentament de l’aula.

En arribà a casa, tot moll i avergonyit, explicà a la mare el que li havia succeït a classe. Amb la bravura d’una lleona, la mare va anar a trobar la mestra i li va increpar no haver autoritzat la sortida del nen quan aquest tenia una necessitat que no podia contenir, sabent-ho el col·legi i ella, la mestra, com li constava ho sabia.

La mestra es va disculpar, va exposar les circumstàncies del moment i acabà demanant perdo a la mare. Aquesta, amb actitud digna i veu reposada, li va replicar.

- El mal ja està fet. No és a mi a qui ha de demanar perdo, és al nen.

* * * * * * * * * * * *

P.D. La moralitat que aporta aquesta història real, la deixo a  la mentalitat del lector.

30 gener 2.022

Dèiem ahir - ELLA VINDRÀ - Pere Casaldàliga - 23/01/2022

 

ELLA VINDRÀ

Ja l’acollí, en les ombres, moltes vegades,
i la vaig témer, rondant-me, callada.
No era el vi nupcial, eren les seves femtes;
era la por a l’amor, més que l’aimada.
Però sé que vindrà... Confio amb ella,
amada fidel de tots, però maldita.

No hi ha manera d’escapar a la seva querella.
Sense hora i sense lloc, ella és la cita.
Vindrà. Sortirà de mi. La porto dins
d’ençà que soc. I vaig al seu encontre
amb tot el pes del meus anys vius.

Però vindrà... per a passar de llarg.
I en la centella del seu petó amarg,
vindrem Déu i jo definitius

Pere Casaldàliga (1928 -2018)

23 gener 2022

Dèiem ahir - TORNEM LES MEVES MANS - 16/01/2022

 

TORNEM LES MEVES MANS

Et aquí un conte que barreja l’horror i la innocència. Una lectura desagradable per l’exageració que comporta i alliçonadora per l’ensenyança que ens recorda. El fet passa als anys 50. Diu eixís:

Una família s’havia comprat un cotxe nou, 0 kilòmetres, molt maco, es mirés per on es mirés, l’entapissat, el color. . ., tot. El pare estimava aquest cotxe; el fruit del seu esforç estava allí.

Sortiren ell, la seva esposa i el petit que tenien, de sols 3 anys; arribaren a una estació de servei, els pares baixen i deixen al nen dins del cotxe, tancant les portes. . ., el nen trobà un retolador i començà a escriure en tot aquell entapissat, amb gran entusiasma i amor doncs, tots els infants fan les seves coses d’aquesta manera.

Al cap d’una estona arriben els pares i en veien el quadro, el pare començà a encendre’s amb fúria i tot veien el seu “formós entapissat” tot ell ratllat, començà a copejar al nen a les seves mans i fent-ho amb molta força. . ., fins que varen haver de treure’l-hi el nen d’entre els seus furiosos cops; el crio estava en molt mal estat i hagueren de dur-lo a l‘hospital.

Sona el telèfon a casa de la família i el despenja el pare. . ., els truquen de l’hospital, era necessari que hi anessin, s’havien complicat les coses. . . El pare es persona i li notifiquen que han hagut d’amputar-li les mans al nen, ja que no hi havia altra opció possible.

Entrant el pare a l’habitació amarat en llàgrimes. . ., el nen li diu somrient. . . “Hola papi. . . ja he après la lliçó. . ., no ho faré més, papi. . ., però, per favor, tornem les meves manetes!! El pare sortí d’aquella habitació i diuen que es va suïcidar. . .

Per què donem tanta importància a les coses materials a l’extrem de fer mal als nostres sers més volguts?

16 gener 2.022

Dèia ahir - P R O S E S - Joan Salvat-Papasseit - 9/01/2022

 

P R O S E S

La Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i més alegre. El gatet es diu Miau i és negre i blanc. Corre per tot el pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l’atrapa mai. Llavors la Salometa li enveja el bon jugar i crida: “Miau, aquí”. El gatet no es torba i me’ls teniu tots dos embrutant-se el vestit i la pell. El vestit del Miau a vegades és net que no té pel que visqui sense dia de festa. Net com una patena, que diem. I l’un i l’altra corren com dos petits follets.

La nostra Salometa l’agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per les potes, l’aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una pilota. Però el Miau mai no piula. S’estimen tant i tant, que si no fos la mama, que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s’acontenta de dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia. La mama no permet que respiri l’alè del Miau. Fora d’això, tots dos fan una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el marruix sap amagar les ungles.

Suara la Salometa el tenia pel coll. De tant com l’apretava li prenia el respir. El gatet miolava: mèu, mèèu, mèèèu. . . Però a la Salometa se li acudia això:

- Paieet Miau. . . Canta coses!

La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L’altre dia assajava de beure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tan oberta que era. Ui, ui, ui, quina por!. . . El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia:

- ‘eus, mama. . . tota tola, he fet!, tota tola!

Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924)

De: “Els nens de la meva escala i dites d’infant”,que havien

estat publicats periòdicament a ”La Mainada”, van ser editats

el 1923 per la Llibreria Nacional Catalana

09 gener 2.022

Dèiem ahir - REIS MAGS 2022 - 4/01/2022

 

REIS MAGS 2022

Una vegada vaig veure als Reis Mags. No eren tres, eren dos i eren els millors mags que vaig veure en la meva vida.

Se les arreglaven perquè sempre hi hagués quelcom a les sabates, el mínim, el que fos.

Encara que no tinguessin res, ells aconseguien deixar-nos el que per nosaltres ho era tot.

Al tercer Rei Mag mai el vaig veure, però és segur que el deixaven cuidant els camells. Mai, mai oblidaré als dos Reis Mags que vaig veure. Segur que tu també els vas veure i saps ben bé qui són i saps que, en el fons, són més mags que no pas reis.

Si has deixat de creure, si aquesta nit no poses les sabates, ni les galetes, ni l’aigua, apropat als teus Reis, si encara els tens, i fes-les un peto al front. Si ja no tens als teus Reis amb tu, recorda que des d’un cel formós segueixen viatjant per seguir entrega’n il·lusions i somriures...

Agraïm l’herència que ens deixaren per què ara, molts ens hem convertit en Reis i Mags. I el millor que podem fer, ara que ens toca, és deixar als nostres fills aquesta màgia que els convertirà un dia en Reis Mags... I tal vegada, d’aquí a uns anys, siguem nosaltres qui rebrem aquest petó en el front.

Feliç dia per als Reis d’avui, per als d’ahir i pels Reis del futur, per què no hi ha millor regne que la nostra llar.

Autor desconegut

04 gener 2.022

Dèiem ahir - CARTA ALS REIS MAGS - 2/01/2022

 

CARTA ALS REIS MAGS

02 gener 2022