INCONTINÈNCIA
Ja
tenia vuit anyets. Enjogassat, voluntariós, alegre. . ., patia
d’incontinència d’orina, i això afectava notablement la seva
autoestima; el col·legi n’era conscient i tots els seus professors ho
tenien en compte. No era estrany que, de tant en tant, aixeques la mà
demanant permís per sortir de classe.
Aquell
dia, la classe abordava un tema important i a la mestra se la veia
gaudir desenvolupant-lo. En un moment que creixia l’ardor de la mestra i
l’atenció dels alumnes, el nen, posant-se dret, va aixecar la mà.
Contrariada
la mestra, per què el nen ja havia abandonat la classe dues vegades,
amb una mirada poc amigable i amb veu autoritària, li va dir que seies i
no interrompis tantes vegades el seu discurs.
El
nen va seure compungit. Després d’una estona acabà la classe i els
alumnes varen abandonar l’aula alegrement tot rient burlonament de
quelcom que havia succeït. La mestra, una vegada recollits els seus
papers, va adonar-se que el nen romania assegut amb els colzes sobre el
pupitre i amagant-se la cara amb ambdues mans.
- Que hi fas encara aquí? No veus que tots els altres ja han sortit? Au fes el favor d’anar-te’n.
El nen s’aixecà amb els ulls amarats de llàgrimes i els pantalons ben molls. Capmoix i adolorit, sortí lentament de l’aula.
En
arribà a casa, tot moll i avergonyit, explicà a la mare el que li havia
succeït a classe. Amb la bravura d’una lleona, la mare va anar a
trobar la mestra i li va increpar no haver autoritzat la sortida del nen
quan aquest tenia una necessitat que no podia contenir, sabent-ho el
col·legi i ella, la mestra, com li constava ho sabia.
La
mestra es va disculpar, va exposar les circumstàncies del moment i
acabà demanant perdo a la mare. Aquesta, amb actitud digna i veu
reposada, li va replicar.
- El mal ja està fet. No és a mi a qui ha de demanar perdo, és al nen.
* * * * * * * * * * * *
P.D. La moralitat que aporta aquesta història real, la deixo a la mentalitat del lector. 30 gener 2.022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada