LA
BOTA DE SANT FARRIOL
No heu sentit a contar que
Sant Farriol havia estat capità de lladres?
Doncs, si, ho fou, i dels més facinerosos. Vianants, masies, pobles sencers el
tremolaven; calia anomenar al capità
Farriol per pintar-se en el rostre de tothom l’esverament, la por, l’amenaça de
la mort amb tots el martiris i les tortures imaginables.
El cor d’en Farriol era negre,
del color del dol que arreu deixava sembrat la seva temuda espasa. De vegades un petit raig de llum l’il·luminava; acabat de cometre una malifeta, quedava una
estona com si en fos penedit, i entrava en un convent a agenollar-se als peus
d’un ministre de Déu i es confessava de les seves culpes. Però eren elles tan grans, que cap frare
s’atrevia a donar-li l’absolució. Pobre frare!
No havia encara pronunciat la tremenda frase de “no us puc absoldre”, que ja queia travessat per la daga d’en
Farriol en el mateix confessionari. Calculis
l’esfereïment dels frares quan sabien que el tal Farriol demanava per
confessar-se. Atrevir-se a fer-ho era caminar a la mort, i
aquells cenobites hi anaven amb el front serè, pensant en Déu, en aquell Déu de
qui esperaven que il·luminaria la consciència de l’abominable bandoler.
– Mireu que aneu a morir !,
digué el Prior al llec, per tota resposta.
– Confio en Déu, contestà el llec.
– Enhorabona, afegí el Prior
tristament
– aneu-hi doncs !
–
I bé, germà, feu el confés
– tot
això que m’heu contat és poca cosa.
I com que el llec restà callat, i en Farriol no tingués altres crims
de què confessar-se, preguntà aquest al confés:
– Quina penitència m’imposeu,
pare ? Llavors el llec abraçà al
facinerós i li digué:
– Penitència? La més
petita que us pugueu imaginar: abans de
cometre cap crim recordeu-vos solament d’aquestes paraules: lo que
no vulgues per tu, no ho vulgues per
ningú. I com satisfet de la seva comissió, el llec se’n anà de dret a
la sacristia.
– Digueu-me, companys, us agradaria que el mal que anem a cometre us el fessin a vosaltres ?
I com tothom es rigués d’aquesta pregunta, s’imposà sèriament a n’aquells malvats, afegint amb més rudesa que mai:
– M’heu fet el vostre capità; el crim no s’ha d’executar; heu d’obeir-me!
Als poc dies, el capità Farriol fou assassinat pels seus companys que el penjaren en un celler, posant per dissimular-ho una bota buida damunt de la sepultura. El masover de la casa no en sabia res. Baixant un dia al celler, s’equivocà de bota, i obrint l’aixeta de la que era buida, veié amb estranyesa que donava vi en abundància. Hi tornà l’endemà, i la bota raja que raja; passaren dies i el vi no s’acabava mai.
Aquella bota miraculosa passà de pares a fills com una estimada relíquia. Ja feia una centúria d’anys que la bota donava vi, quan un dels hereus volgué penetrar la causa d’aquell misteri. Trasbalsaren la bota i quina no seria l’admiració del masover al trobar-hi dessota, incorrupte, tal com hi fou enterrat pels malfactors, el cos del capità Farriol a qui més tard santificà l’església, seguint el precedent de que, no per haver estat dolenta una persona, ha de renunciar a salvar-se i fins a santificar-se canviant de vida i fent obres pietoses i meritòries.
Adaptació d’una
prosa de “El Trobador Català”
d’en Antoni Bori i
Fontestà (1.862 – 1.912)
28 setembre 2014
