Dèiem Ahir - LA CASTANYADA - Antoni Bori i Fontestà - 27/10/2019

LA CASTANYADA

Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!
 

-“Any ha estat de gran ventura,
- diu el vell alçant la testa; -
l’any que ve, qui ens assegura
poder fê amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida”.

“Jo sóc el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla...
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

I al dir això el bon avi, encara
que amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons... i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ”Au poseu canyes
i tions, venteu depressa
i que petin les castanyes!”

I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: “Au mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjá i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants”.

Antoni Bori i Fontestà (1861 – 1912)

“El Trobador Català” – 1963

27 octubre 2019

Dèiem ahir - LA BOTA DE SANT FARRIOL - Antoni Bori i Fontestà - 28/09/2014

LA BOTA DE SANT FARRIOL

No heu sentit a contar que Sant Farriol havia estat capità de lladres?  Doncs, si, ho fou, i dels més facinerosos.  Vianants, masies, pobles sencers el tremolaven;  calia anomenar al capità Farriol per pintar-se en el rostre de tothom l’esverament, la por, l’amenaça de la mort amb tots el martiris i les tortures imaginables.

El cor d’en Farriol era negre, del color del dol que arreu deixava sembrat la seva temuda espasa.  De vegades un petit raig de llum l’il·luminava;  acabat de cometre una malifeta, quedava una estona com si en fos penedit, i entrava en un convent a agenollar-se als peus d’un ministre de Déu i es confessava de les seves culpes.  Però eren elles tan grans, que cap frare s’atrevia a donar-li   l’absolució.  Pobre frare!  No havia encara pronunciat la tremenda frase de “no us puc absoldre”, que ja queia travessat per la daga d’en Farriol en el mateix confessionari.  Calculis l’esfereïment dels frares quan sabien que el tal Farriol demanava per confessar-se.  Atrevir-se a fer-ho era caminar a la mort, i aquells cenobites hi anaven amb el front serè, pensant en Déu, en aquell Déu de qui esperaven que il·luminaria la consciència de l’abominable bandoler.

Un dia el temut Farriol passà ordre a un convent de que volia confessar-se.  La comunitat ho escoltà amb un esverament que la deixà tota anorreada.  Veient-ho un llec, suplicà al Pare Prior que el designés per la confessió del capità Farriol.

– Mireu que aneu a morir !, digué el Prior al llec, per tota resposta.                      

– Confio en Déu, contestà el llec.

– Enhorabona,  afegí el Prior tristament 

– aneu-hi doncs !

I el llec entrà en el confessionari on el Farriol esperava agenollat.  Començada la confessió, el llec escoltava carinyosament totes les maleses d’en Farriol, qui començà a baixar gradualment la veu, a mesura que el llec l’encoratjava amb sa tendra mirada.

– I bé, germà, feu el confés 

– tot això que m’heu contat és poca cosa.              

I com que el llec restà callat, i en Farriol no tingués altres crims de què confessar-se, preguntà aquest al confés:                                                               

– Quina penitència m’imposeu, pare ?  Llavors el llec abraçà al facinerós i li digué: 

– Penitència? La més petita que us pugueu imaginar:  abans de cometre cap crim recordeu-vos solament d’aquestes paraules:  lo que no vulgues per tu, no ho vulgues per ningú. I com satisfet de la seva comissió, el llec se’n anà de dret a la sacristia.

El capità Farriol marxà pensatiu.  Al reunir-se amb el seus bandolers tingué notícia de que es preparava un cop mestre, un furt dels més granats, amb vessament de sang, en abundància.  Encarant-se Farriol amb els seus i prenent un posat de bonhomia impropi de sa vida dissipada, els preguntà afectuós:  
– Digueu-me, companys, us agradaria que el mal que anem a cometre us el fessin a vosaltres ?
I com tothom es rigués d’aquesta pregunta, s’imposà sèriament a n’aquells malvats, afegint amb més rudesa que mai:
– M’heu fet el vostre capità;  el crim no s’ha d’executar;  heu d’obeir-me!

Als poc dies, el capità Farriol fou assassinat pels seus companys que el penjaren en un celler, posant per dissimular-ho una bota buida damunt de la sepultura.  El masover de la casa no en sabia res.  Baixant un dia al celler, s’equivocà de bota, i obrint l’aixeta de la que era buida, veié amb estranyesa que donava vi en abundància.  Hi tornà l’endemà, i la bota raja que raja;  passaren dies i el vi no s’acabava mai.

Aquella bota miraculosa passà de pares a fills com una estimada relíquia.  Ja feia una centúria d’anys que la bota donava vi, quan un dels hereus volgué penetrar la causa d’aquell misteri.  Trasbalsaren la bota i quina no seria l’admiració del masover al trobar-hi dessota, incorrupte, tal com hi fou enterrat pels malfactors, el cos del capità Farriol a qui més tard santificà l’església, seguint el precedent de que, no per haver estat dolenta una persona, ha de renunciar a salvar-se i fins a santificar-se canviant de vida i fent obres pietoses i meritòries.
 

Adaptació  d’una prosa de “El Trobador Català”

d’en Antoni Bori i Fontestà (1.862 – 1.912)

28 setembre 2014