Dèiem ahir - UN SOMRIURE - Josep Mª Jaumà (traductor) - 29/.3/2020


UN SOMRIURE

Un somriure no costa res, però alegra el cor.

Enriqueix aquell que el rep, sense empobrir aquell que el dóna.

Només dura un instant, però el seu record pot ser etern.

Ningú és prou ric per no necessitar-ho.

Ningú no és tan pobre per no merèixe’l.

Fa feliç la llar, és senyal d’amistat.

Un somriure dóna repòs al fatigat, dóna valor al més descoratjat.

No es pot comprar, ni prestar, ni robar; perquè no té valor fins el moment en què es dóna.

I si mai trobéssiu algú que ja no sap somriure, sigueu generosos, doneu-li el vostre.

Perquè ningú té tanta necessitat d’un somriure, com aquell que no sap donar-ne als altres



Original en francès: Anònim

Traducció: Josep Mª Jaumà

29 març 2020


Dèiem ahir - ANECDOTARI - Albert Einstein - 22/03/2020


ANECDOTARI

En una entrevista feta en el diari “Time” un 23 de desembre de 1940, Albert Eistein va dir:


“Essent un amant de la llibertat, quan la revolució va arribar a Alemanya vaig mirar amb confiança a les universitats saben que sempre s’havien vanagloriat de la seva vocació per la causa de la veritat. Però les universitats foren callades. Llavors vaig mirà als grans editors de diaris que, en ardents editorials proclamaven el seu amor per la llibertat. Però també, com les universitats, foren reduïts al silenci, ofegats al cap de poques setmanes. Sols l’Església romania d’en peu i ferma per a fer front a les campanyes d’Adolf Hitler per a suprimir la veritat. Abans no havia sentit gens d’ interès personal per l’Església, però ara sento vers ella un gran afecte i admiració, perquè sols l’Església, va tenir la valentia i l’obstinació de sostenir la veritat intel·lectual i la llibertat moral. He de confessar que el que abans menyspreava, ara ho alabo condicionalment.

Albert Einstein (1879-1955)
Premi Nobel en Física 1921



22 març 2020

Dèiem ahir - SILENCIS RENDIBLES - 15/03/2020


SILENCIS RENDIBLES


Si fa una pregunta sobre un assumpte concret i la resposta no és satisfactòria, diuen que el millor és quedar-se callat mirant fixament a l‘interlocutor. Si vostè vol obtenir més informació, o un altre tipus d’informació, sol·liciti-la romanent en silenci.

El silenci és un buit, i la gent sent la compulsiva necessitat d’omplir-lo. Si algú acaba de parlar i vostè no terceja de seguida, veurà com la persona que té asseguda enfront comença a parlotejar com impulsada per un ressort i a subministrar tot tipus de detalls.

El més segur és què acabi per dir el que vostè desitja esbrinar.

15 març 2020

Dèiem ahir - SOMRIGUEM - Charles de Foucauld/Guy de Larigaudie - 8/03/2020


SOMRIGUEM 


“Esforceu-vos a somriure; però mitjançà un esforç que surti de l’ànima i del cor, i no sols de la ment. Un somriure que vulgui dir a la vegada: us aprecio, la vostra presència em fa verdaderament feliç, estic molt content de veure-us “.

“Hem de riure sempre, inclús per les coses més simples; jo ric, ensenyo les meves dents lletges; aquest riure apropa als homes”. 

Charles de Foucauld (1858 – 1916)

“Somriure és un bon mitjà per crear-vos una ànima amiga. Però no un somriure irònic i burlaner, aquest somriure és un angle dels llavis que jutja i reprova. Sinó el somriure que força! Força d’apaivagament, força de dolçor, de calma, força d’irradiació. . .” 

“Vols fer a un amic o company una crítica que consideres necessària, donar-li un consell que creus útil. Crítica, consell, coses difícils de suportar. . .” 

“Però somriu; compensa la duresa de les teves paraules amb l’afecta de la teva mirada, el somriure dels teus llavis, mitjançant tota la teva fisonomia alegra. I la crítica i el teu consell donaran millor resultat per què no hauran fet mal, no hauran ferit”.

A vegades resulta difícil trobar la paraula justa, l’actitud adient, el gest apropiat. Però somriure, és tan fàcil i arregla tantes coses!” 

Guy de Larigaudie (1908 – 1940) 

08 març 2020

Dèiem ahir - EL MIRACLE (segona part) - Carles Soldevila - 1/03/2020



EL MIRACLE (segona part)


“Potser tindria aptituds per esdevenir un amateur, un causeur, un touriste, professions que no tenen ni nom en el nostre país i que més aviat són un sistema de despendre diners que no un mitjà de guanyar-ne.

“He estat preceptor d’una casa benestant; memorialista en una entrada de carrer del Carme; dependent d’un vetes-i-fils, repartidor de diaris, cobrador de cadires en una església. . . Enlloc no m’han deixat temps d’ensinistrar-me en les feines d’ofici, ni tan sols d’aprendre el vocabulari. A tot arreu he topat amb persones impacients que, davant qualsevol vacil·lació, m’han dit: ‘Senyor Catarineu, ja en tenim prou’.

“Ja en tenim prou! Tothom en té prou. Fet i fet, l’únic que en té prou sóc jo, el senyor Catarineu.”. 

La vibració sarcàstica va estroncar-se sobtadament. Feia cinc hores que Cèsar August Catarineu caminava a l’atzar pels carrers de Barcelona. Havia refet la seva història sota aquella claror lívida i verda que s’encén dins el cervell després d’un llarg insomni. Estava absolutament desesperat. Esguardava el cel entre el doble rengle de les cases i li semblava com si s’aboqués a un canal d’aigua profunda, temptadora, plena d’oblit. . . Ah, si l’ànsia de morir fos prou per extingir la vida! No faria una passa més. S’evaporaria com una essència lleugera.

Quin món tan estúpid! Àdhuc anar-se’n és feina difícil. . . Difícil, però l’última.  L’última.

Cèsar August Catarineu, que havia caminat tantes hores sense esma, adés havia trobat una direcció precisa. Se n’anava a la seva cambreta a suïcidar-se. Això.

A prop de casa, en una via ample i absolutament deserta, veu un gos que regira un munt d’escombraries. Pobre bèstia! El seu pel grisenc sembla un vell teixit que s’esfilagarsa; la cua, una penjarella inerta. Acota el cap humilment i l’enfonsa en la immundícia amb lentitud, sense delit ni fàstic.

En Cèsar August Catarineu el mira amb una efusió desesperadament germanívola. Aleshores, la pobre bèstia alça els ulls plens d’una dolcesa infinita, i diu a poc a poquet:

- “Bona nit, senyor Catarineu”.

El senyor Catarineu sentí que els ulls se li amaraven de llàgrimes i resolgué de continuar vivint. 



Carles Soldevila (1892 – 1967)
01 març 2020