PER
ELS MEUS COETANIS
Aquest article més aviat va dirigit a n’els que ja passem
de llarg la edat mitjana (40/50 anys). De totes maneres els joves també poden llegir-lo, si els hi plau.
A mesura que hom es va fent
gran i entra en les dècades dels quaranta, cinquanta o els seixanta, és torna
més conscient del fet que aquest és, en realitat, un món de gent jove. Hi ha tant d’èmfasis en la joventut! A causa
d’això, alguns de nosaltres que ja som més grans, podem pensar que ja
no queda gaire més que puguem gaudir o que puguem desitjar. I això és cert en el moment que, de sobte,
ens adonem de que molts dels nostres somnis i aspiracions juvenils ja no es faran
realitat. Almenys en el que respecte a
la nostra posició social; ja no prosperarem
més. Aquest fet ens pot fer trontollar
moralment, però no ens ha d’horroritzar. També comporta moltes benediccions.
Pot haver-hi una profunda
sensació de confort i de llibertat al adonar-nos
que les lluites i les competicions
laborals ja no són necessàries. No arribarem
a ser milionaris; ho sabem i tot el món
també ho sap. Podem reposar i
oblidar-nos d’això i concentrar-nos amb el que tenim. A aquestes altures, la majoria de nosaltres
ens hem adaptat a les nostres possibilitats i ens podem desenvolupar amb un
orgull ben justificat. Ser capaç de desempallegar-se
bé, produeix molta satisfacció.
Si som honestos amb nosaltres
mateixos, hem de reconèixer que la majoria hem aconseguit el que realment
volíem, o ens hi hem apropat molt. Tal
vegada no hem satisfet els nostres somnis inicials però hem rebut el que creiem
que era just pel preu que vàrem pagar.
Això es l’èxit mesurat amb les
nostres pròpies normes.
Tot això es una
justificació? Tal vegada. Però si ho és, l’habilitat de justificar no
deixa de ser una virtut.
Adaptació d’un missatge
de C. Dean Fales (1.981)
27 març 2016
