Dèiem ahir - SANT JOAN - Joan Maragall - 23/06/2018

SANT JOAN

Un fragment del poema de Joan Maragall, un Maragall en l'estat més pur, patriota abrandat amb paraules enceses i oportunes.  Bona revetlla!

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres aquest any

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,

de Ponent i de Llevant...

I en fareu també en la Serra

perquè els vegin més enllà...

i el crit d’una sola llengua

s’alci dels llocs més distants

omplint els aires encesos

d’un clamor de Llibertat!

               

                                        Joan Maragall

 

23 juny 2018

Dèiem ahir - REFLEXIONS - 17/06/2018

R E F L E X I O N S

Per què?. . .

En aquest món que canvia vertiginosament, la gent sembla cada dia menys feliç. . . La gent busca la felicitat, però ha deixat d’estimar el sacrifici. És una de les paradoxes del món contemporani. La generació dels nostres pares parlava del valor de l’esforç, del sacrifici. Avui en dia, no es parla d’això. Es parla de consum i de felicitat, però. . ., la gent està angoixada. Per què se sent sola? Per què no veu clar el futur? Per què. . .?

Amb el temps. . .

Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l’avui, perquè el terreny del demà és massa incert per a fer plans.

Amb el temps te n’adones que, en realitat, el millor no és el futur, sinó el moment que estàs vivint justament en aquest instant.

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que tens al costat, enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i ara se n’han anat.

Si m’estimes. . .

Fes m’ho saber ara mentre visqui, no esperis que me n’hagi anat.

17 juny 2018

Dèiem ahir - RENOI, AQUESTS BURÒCRATES! - C. Dean Fales - 10/06/2018

RENOI, AQUESTS BURÒCRATES!

Els buròcrates no tan sols es troben al govern. Sembla haver-hi una font il·limitada d’ells, en tota mena d’institucions.

No són pas difícils d’identificar. Tenen una tendència a ser detallistes. Sempre s’estan imposant a si mateixos i a les seves idees en camps que no són de la seva responsabilitat. Les seves crítiques són dolces però porten una insinuació de superioritat. Els hi agrada fer-se càrrec de les coses, sobretot de l’autoritat. No solen ser molt aficionats a la responsabilitat.

Sembla haver-hi una qualitat innata en els buròcrates que els fa creure que tot en aquesta vida podria ser millor si tan sols ells poguessin administrar-la. Tenen una dèria irresistible de protegir-nos a tots, de nosaltres mateixos. Si jutgem les seves accions, no semblen ser persones molt pragmàtiques. Però això no els priva de tractar d’involucrar-se en qüestions pràctiques de les quals, llastimosament, són ignorants.

Poden complicar les coses fins a un grau alarmant. Produeixen “devessalls de burocratisme”, i crea’n muntanyes de paperassa que no tan sols compliquen encara més les coses, sinó que fan perdre hores de temps, molt valuós, que podrien ser empleades d’una manera més productiva. Malgrat això, estic sincerament convençut que fan totes aquestes coses inspirats pels més nobles motius. Creuen realment que ells saben què és el que convé a la resta de nosaltres. Millor del que nosaltres sabem.

Però essent això tan dolent com ho és, encara no és el pitjor. Generalment els buròcrates no es troben en posicions que els permeti establir polítiques. Normalment això els frustra. Es troben en posicions que els permet dir “no” però a on no poden dir “si”.

Això és perillós. Pot crear condicions en les quals els creadors de les polítiques i els que prenen les decisions mai s’assabentin de coses importants de les quals haurien de ser informats. Aquesta no és la manera d’assolir el progrés. Ens hem de protegir contra ella.

                                                                   

C. Dean Fales (1959) 

 

10 juny 2018

Dèiem ahir - COMPTE AMB ELS PREJUDICIS - Anònim - 3/06/2018

COMPTE AMB ELS PREJUDICIS

Hi havia una vegada una senyora que havia de viatjar en tren.

Quan la senyora arribà a l’estació, l’informaren que el tren sortiria amb una hora de retard, aproximadament. Un xic contrariada, es comprà una revista, un paquet de galetes i una botelleta d’aigua. Buscà un banc en l’andana central i s’assegué, preparada per l’espera.

Mentre fullejava la revista, un jove s’assegué al seu costat i va posar-se a llegir un diari. De sobte, sense dir una sola paraula, allargà la mà, agafà el paquet de galetes, l’obri i començà a menjar. La senyora es va molestar una mica; no volia ésser grollera però tampoc podia acceptar que no havia passat res. Eixís que, amb un gest exagerat, prengué el paquet de galetes, va treure una galeta i se la va anar menjant tot mirant fixament al jove.

Com a resposta, el jove prengué altra galeta, i tot mirant als ulls de la senyora i somrient, se la posà a la boca. Ja enferotgida, ella agafà altra galeta i, amb ostensibles senyals d’enfado, se la va menjar mirant-lo fixament.

El diàleg de mirades i somriures continuà entre galeta i galeta. La senyora estava cada vegada més irritada, i el noi cada vegada més somrient. Finalment, ella va adonar-se que sols quedava una galeta, i pensà: “No podrà ser tan barrut”, mentre mirava alternativament al jove i al paquet. Amb molta calma el jove allargà la mà, prengué la galeta i la va partir en dos. Amb un gest amable, oferí la meitat a la seva companya de banc.

- Gràcies! –digué ella prenent amb rudesa el tros de galeta.

- De res –contestà el jove somrient, mentre menjava la seva meitat.

Llavors el tren va anunciar la seva sortida. La senyora es va aixecar furiosa del banc i pujà al vagó. Des de la finestreta, veié al noi encara assegut en l’andana i va pensar: “Que insolent i mal educat! A on anirem a parar!”. Va notar-se la boca seca pel disgust. Va obrir la seva bossa de mà per treure la botella d’aigua i es va quedar estupefacta quan va trobar dins de la bossa el seu paquet de galetes.

* * * * * * * * * * * * * 

Quantes vegades els nostres prejudicis i decisions precipitades ens fan valorar equivocadament als altres i cometre grans errors.  Quantes vegades la desconfiança, ja instal·lada dins de nosaltres, fa que jutgem arbitràriament a les persones i les situacions, encasellant-les en idees preconcebudes allunyades de la realitat.  Generalment ens inquietem per actes que no són reals i ens turmentem amb problemes que potser no succeiran mai.

Hi ha un vell proverbi que diu: “Barallant, jutjant abans de temps i alterant-se, no és aconsegueix mai el suficient;  però essent just, cedint i observant als altres amb una simple quota de serenitat, s’aconsegueix més del que s’espera”.

Anònim

 
03 juny 2018

prova