Dèiem ahir - PER MEDITAR - Richard David Bach - 29/12/2019

PER MEDITAR 

- El pecat original consisteix en limitar el ser. No el cometis.

- Per viure lliure i feliçment, has de sacrificar el tedi.  Mai és un sacrifici fàcil.

- Mai et concediran un desig sense concedir-te també la facultat de convertir-lo en realitat. No obstant això, és possible que et costi treball.

- La teva consciència és la mesura de l’honra- desa del teu egoisme.  Escolta-la atentament.

- El món és el teu quadern de deures en quines pàgines realitzes les teves sumes. No és la realitat, encara que en ell la puguis expressar si ho desitges. També ets lliure d’escriure-hi ximpleses o mentides, o d’arrencar pàgines.

- El núvol no sap per què es desplaça en una determinada direcció, i a una velocitat específica. Sent un impuls. . ., aquest és el rumb del moment. Però el cel coneix les raons i les configuracions que hi ha al darrere de tots els 

núvols, i tu també les coneixeràs quan t’enlairis a l’altura indispensable per veure més enllà dels horitzons.

- Et aquí un prova per verificar si la teva missió a la terra ha conclòs: Si estàs viu, no ha conclòs.
- No et deixis abatre pels comiats. Són indispensables com a preparació per al retrobament. I és segur que els amics es retrobaran després d’alguns moments o de tot un cicle vital. 

Richard David Bach 

Extret del llibre “Il·lusions” - 1977

29 desembre 2019 

Dèiem ahir - NADALA - Pere Casaldàliga - 22/12/2019

Eduard Cortada - desembre 2019

N A D A L A

Encara “no hi ha lloc per ells”

ni a Belen, ni en Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?

“Si el teu Regne no és d’aquest món”,

què vens a fer aquí

subversiu, esgarriacries?

Per a ser el Déu-amb-nosaltres

has de ser-ho en la impotència,

amb els pobres de la Terra,

així, petit, així,

despullat de tota glòria,

sense més poder que el fracàs,

sense més lloc que la mort,

però sabent que el Regne

és el somni del teu Pare,

i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,

en la Pau i l’Esperança,

en la vida compartida,

en la lluita solidària,

Regne endintre! Regne endintre!

Pere Casaldàliga (1928 - 20??)
Nadal 2013

22 desembre 2019

Dèiem ahir - ERA UN DRAPAIRE. . . - Og Mandino - 15/12/2019

ERA UN DRAPAIRE. . .

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - "Em vaig retirar quan complí els setanta-cinc anys, i la ciutat em començà a donar una petita pensió suficient per a viure. . ., i llegir.”

- “Què el va fer decidir a ser el que vostè diu drapaire?”

Simó somrigué i es recolzà en la seva poltrona, mirant el sostre de nou com si es tractes de recordar detalls d’un succés que havia romàs adormit entre els seus records durant molt de temps. 

- “Tan aviat com en vaig retirar em canvià a aquest apartament. Lázaro, el meu gosset, jo i els meus llibres. El que cada matí, Lázaro i jo, caminéssim al voltant de l’illa, es convertí en un ritual. Un matí, al sortir de l’edifici vaig tombar vers l’entrada de l’aparcament, a on el vaig veure a vostè per primer cop, i allí hi havia una noia jove que semblava trobar-se en dificultats. El seu auto estava estacionat a l’entrada, la barra es mantenia en posició horitzontal, i ella sacsejava la caixa metàl·lica que accepta monedes per activar la barrera. Vaig caminar cap a ella i li preguntà si podia ajudar-la. Estava plorant i en mig de sanglots em digué que havia introduït les seves dues darreres monedes i la barra no s’ha havia aixecat. Més encara, havia d’arribar a classe, a la universitat de Loiola, en menys de deu minuts, doncs tenia un examen de fi de curs. Vaig fer el que qualsevol persona haguera fet. Tragué dues monedes de la butxaca del meu pantaló, les vaig introduir per la ranura, i aquesta vegada la barra si que es va aixecar. Després d’això prosseguí el meu passeig amb Lázaro”. 

El vell llavors estava caminant per la petita habitació.

- “No havíem caminat gaire quan vaig escoltar unes passes precipitades darrere meu. Em vaig tombar per observar com aquella bella jove es dirigia cap a mi, encara amb els ulls amarats de llàgrimes, però somrient. Abans que me n’adonés compte del que la jove feia, aquesta va posar els seus braços al voltant del meu coll, em va atraure cap ella i em besà a la galta. . ., era la primera vegada que una dona m’abraçava des de la mort de la meva esposa. La jove no va dir res. . ., solament fou una abraçada i un petó. . ., i després s’esfumà. Aquest incident trivial fou el que donà a la meva vida un nou sentit i direcció, senyor Og. Vaig resoldre deixar d’ocultar-me en el meu petit apartament, deixar de lamentar-me per al que m’havia ofert la vida, i començar a donar quelcom del meu ser als altres després de tots aquells anys d’auto compassió. Com pot veure, en realitat fou una decisió egoista, ja que la sensació que vaig tenir, quan aquesta agraciada jove em besà, m’era desconeguda durant molts anys. Era la sensació que es té quan s’ha ajudat a altra sense pensar en algun benefici personal. Des de llavors sóc un drapaire”.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

(Nota aclaridora: Un drapaire especialitzat a rescatar els residus humans.)

Og Mandino
 Extret d’un capítol del seu llibre 
“El Milagro más Grande del Mundo” - 1976 

15 desembre 2019

Dèiem ahir - EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ - Dale Carnegie - 8/12/2019

EN UNA FESTA DE GRADUACIÓ 

Una vegada vaig sentir a un dels nostres alumnes, Louis E. Noferi, de Nova York, mantenir fascinat a un auditori amb una senzilla xerrada que vibrava d’emoció i sentiment. 

“Fa tres anys –començà-, el nostre metge em va dir que mon pare tenia, a tot estirar, unes quantes setmanes de vida. Des d’aquell moment no em vaig separar d’ell en l’hospital. Va ser molt estrany, però fou el meu pare qui va dur la major part de la nostra conversa. Un dia, de sobte, em digué: ‘Lou, per què no em vares convidar mai als exercicis de graduació de l’escola?’ M’agafà de sorpresa i sols vaig encertar a contestar que les graduacions no tenien gran significat i resultaven una pèrdua de temps”.

“El meu pare, llavors, m’explicà que una vegada quan treballava a la universitat de Forfham, havia vist una festa de graduació i que des d’aquell instant havia somiat en veure al seu fill portant toga i birret. Em vaig avergonyir de mi mateix. Mai hauria pensat que veure'm graduat de la universitat signifiqués tant per ell”.

“Em preguntà per què havia estudiat enginyeria en lloc de medicina. Em preguntà si jo havia jugat a futbol en el col·legi. Va fer-me moltes altres preguntes sobre els meus dies de col·legial. Fou aleshores i solament llavors, quan en vaig adonar que tota la seva vida havia volgut que jo confiés amb ell, i que el considerés a més del meu pare, com un amic. Gairebé no vaig poder contenir les llàgrimes. Em vaig adonar, quan ja era massa tard, que havia equivocat i canviat el tema cada cop que el meu pare mostrava interès per mi. No ho havia fet expressament. Era que mai ho havia entès així”.

“Al costat del seu llit comprengué al fi, quan amable, quan bondadós, què considerat i quan tolerant havia estat amb mi. Com m’estimava! Comprengué, massa tard, que havia perdut una oportunitat de fer un amic i un company del meu propi pare. Quan vaig rebre la invitació per la festa de graduació en aquesta nit d’avui, jo hauria desitjat, oh, com ho hauria desitjat!, que el meu pare hagués estat aquí, amb mi. Ja és massa tard. Però, tal vegada el seu esperit estigui amb nosaltres aquesta nit. Si tenim un hoste invisible aquesta nit, voldria que vostès i ell sàpiguen que jo l’he convidat”. 

L’auditori captà el discurs. Va despertar en tots nosaltres els sentiments de tendresa i afecta vers els nostres pares. Ens va fer voler, a tots, ser millors fills i filles, pel simple fet d’haver escoltat aquesta senzilla, sincera i petita història.

I apreciem a Louis Noferi per que va fer vibrar els sentiments d’amor i bondat que jeuen profundament dintre de tots nosaltres.

Dale Carnegie (1888 – 1955)

Extractat del seu llibre “Cómo Agradar a Nuestros Oyentes” - 1959

08 desembre 2019  

Dèiem ahir - ERA EL SEU PA DE CADA DIA - Carme Riera Guilera - 1/12/2019

ERA EL SEU PA DE CADA DIA

Horabaixa entraren en un cafè dels afores. Havien caminat força estona, silenciosament, pels rials, allunyant-se de la ciutat. La gent, sense cap esforç, endevinava en veure’ls abraçats, mirant-se als ulls, que s’estimaven, com a les històries estantisses s’estimen en Joan i na Margalideta.

Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d’albons i primaveres.

Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l’enyor d’una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre: niguls de cotó. Muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d’amor. Eren joves i bells i s’estimaven.

En un cafè dels afores –en un cafè on s’aturaven els homes que tornaven de fer feina a beure un cigaló, una cassalla—una parella. S’acostà el cambrer i els demanà què volien. Li digueren amb la mateixa veu, igual tonada: 

- “Porti’ns una llesca d’amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia”.

Carme Riera Guilera 

Del seu llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”
publicat l’abril de 1975

01 desembre 2019

Dèiem ahir - CREIEU-ME - C. Dean Fales - 24/11/2019

CREIEU-ME

Poc després d’haver rebut la baixa de l’exèrcit, durant la Segona Guerra Mundial, vaig haver de comprar-me un automòbil nou. Eren molt escassos llavors, però finalment en vaig trobar un. Era un convertible, el model més car de la línia. En realitat costava més del que jo podia pagar, però fou l’únic que vaig poder aconseguir. Em va cridar l’atenció que fos el model més car, l’únic disponible.

Quan vàrem anar a la distribuïdora per recollir el cotxe, vaig notar que tenia una gran taca a la porta, a on la pintura semblava més fosca que a la resta de la carrosseria. Li vaig senyalar al distribuïdor. Ell, per suposat, no li donà cap importància. Jo li vaig comentar que alguns anys després, quan portés el cotxe per canviar per un altre, veurien aquesta porta i em dirien que segurament havia tingut un accident que determinà la reparació i pintat de la porta. Les conseqüències serien que no aconseguiria un millor valor de revenda. El distribuïdor m’assegurà que això no passaria. Com no tenia altra alternativa, me’n vaig endur el cotxe.

Alguns anys després, vaig tornar a la mateixa distribuïdora per tractar de canviar-lo per un model nou. No haig de dir-vos el que va passar. No vaig poder arribar a un acord i no he tornat a comprar un altre cotxe d’aquesta marca en els més de trenta anys que han transcorregut des de llavors. És més, ni tan sols m’he molestat en veure’ls.

Tal vegada la meva memòria sigui molt bona i la meva habilitat per perdonar i oblidar sia molt dolenta. No ho sé. El que si sé és que quan es destrueix la fe en les persones, és molt difícil -quasi impossible- renovar-la completament.

C. Dean Fales (1973)

24 novembre 2019

Dèiem ahir- PENSAMENT DEL DR. ROGERS - Dr. Adrian Pierce Rogers - 17/11/2019

PENSAMENT DEL DR. ROGERS

Tot el que una persona rep sense haver treballat per a obtenir-lo, altra persona haurà d’haver treballat per produir-lo, però sense rebre-ho.

El govern no pot entregar res a ningú, si abans no ho ha tret d’alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió de què no tenen per què treballar, ja que l’altra meitat està obligada a fer-se càrrec d’elles, i quan aquesta altra meitat es convenç de què no val la pena treballar perquè algú els hi prendrà el que han aconseguit amb el seu esforç, això. . ., estimat amic. . ., és el fi de qualsevol Nació.

 “No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”

Dr. Adrian Pierce Rogers  (1.931 - 2.005) 

17 novembre 2019

Dèiem ahir - ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES - 10/11/2019

ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES

Tots coneixem aquest conte de Lewis Carroll, que va ésser portat a la pantalla per Walt Disney. El conte el vàrem poder llegir segurament d’infants i la pel·lícula ens arribà quan ja érem adolescents. En el primer supòsit no la vàrem entendre però ens va agradar per tractar-se de dibuixos animats i amb tecnicolor. En el segon supòsit, si és que la vàrem entendre, no ens va acabar d’agradar, doncs ens semblà molt infantil. 

Però qui hem tingut oportunitat de veure-la, ja en la maduresa, amb l’excusa dels nets, potser no hem arribat a captar la irònica crítica que el seu autor feia a la societat anglesa d’aquella època (1850), però sí ens hem pogut fitxar en uns detalls de diàleg i visió, que aporten el seu petit missatge.

Per exemple quan la protagonista topa amb una cruïlla de camins i s’atura desorientada, apareix un gat dibuixat i ratllat que jeu damunt de la branca d’un arbre amb la faç somrient. Alicia el veu i li pregunta: “Quin camí he d’agafar?” - i el gat li respon: “Tot depèn d’on vulguis anar. . .” 

O quan el Barreter Boig compareix davant del Rei de Cors, es retorça les mans, cau de genolls, cohibit, tot dient: “Jo sóc un pobre home, jo sóc un pobre home, majestat, jo sóc un pobre home (glup)”. “Tu ets un mal orador -diu llavors el Rei- això és el que tu ets”.

10 novembre 2019

Dèiem ahir - L’ENTUSIASME - Og Mandino - 3/11/2019

L’ENTUSIASME

Estic despert. 

Estic ple de joiosa anticipació. Sento unes insòlites vibracions en el meu cor, perquè ara rebo cada nou dia amb alegria i confiança, en lloc de fer-ho amb temor i de plànyer-me a mi mateix.

Qui pateix, recorda. Mai més vull repetir els fracassos i els absurds errors del passat, ara que he descobert aquests aliats que tinc.

Cada dia em llençaré al món, acompanyat per aquests tres poderosos aliats: la confiança, l’orgull i l’entusiasme.

Confio que podré afrontar qualsevol repte, l’orgull m’exigeix que ho faci el millor possible i tot serà possible perquè acabo de redescobrir un poder que trobava a faltar d’ençà que era més jove: l’entusiasme. 

Cada acte memorable de la història del món és un triomf de l’entusiasme. Mai es va poder aconseguir res que fos gran, sense ell, perquè aquest sentiment dóna a cada repte o activitat, per terrible i difícil que sia, un nou significat. Sense l’entusiasme la vida estaria abocada a la mediocritat.

L’entusiasme és una de les millors qualitats del món. El seu valor potencial sobrepuja de llarg al dels diners, el poder i la influència.

Quina alegria tan gran sento ara que sé que aquest poder que posseeixo pot modificar tota la resta de la meva vida.

Quan em compadeixo d’aquells que ignoren aquesta força capaç de guiar el seu futur. 

Tornaré al passat i recuperaré l’irresistible encant de la joventut amb aquell entusiasme que raja com l’aigua d’una font de muntanya. La joventut no veu foscor en el seu futur, ni imagina cap trampa de la qual no pugui escapar. Oblida l’existència del fracàs en el món i creu que la humanitat fa segles que espera la seva presència perquè aporti tota la veritat, l’energia i la bellesa que du dintre seu.

Avui hissaré la meva vela i somriuré a tot el món.

Og Mandino (1923 - 1996)

Fragment extret del seu llibre

“Els Deu Secrets de l’Èxit” - 1988

 03 novembre 2019

Dèiem Ahir - LA CASTANYADA - Antoni Bori i Fontestà - 27/10/2019

LA CASTANYADA

Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!
 

-“Any ha estat de gran ventura,
- diu el vell alçant la testa; -
l’any que ve, qui ens assegura
poder fê amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida”.

“Jo sóc el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla...
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

I al dir això el bon avi, encara
que amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons... i plora.

Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ”Au poseu canyes
i tions, venteu depressa
i que petin les castanyes!”

I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: “Au mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjá i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants”.

Antoni Bori i Fontestà (1861 – 1912)

“El Trobador Català” – 1963

27 octubre 2019

Dèiem ahir - PARLAR EN PÚBLIC - Dale Carnegie - 20/10/2019

PARLAR EN PÚBLIC

Aristòtil opinava que “el caràcter de l’orador comunament és reconegut com la més eficient forma de persuasió que posseeix”. 

El meu pare fou un exemple viu d’aquesta manifestació d’Aristòtil. El pare va viure en les seves finques de Missouri, tota sa vida. Gairebé no va rebre educació en la seva infantesa i no tenia coneixements d’història o de literatura, ni facilitat de paraula. Es trobava millor en l’estable amb les vaques o en el graner, que no pas davant d’un auditori. Si algú m’hagués dit, mentre jo estudiava oratòria en el Col·legi, que el meu pare era un orador mediocre, m’hauria produït rissa només de pensar-ho. Però ara, amb el pas dels anys, me n’adono que, quan el meu pare es va aixecar una vegada per a dir unes paraules en una església rural, fou sorprenentment efectiu en la seva peroració. Per què? Per què ell inspirava sinceritat, vivia honestament, era íntegra i generós, i sempre ansiós per ajudar al demès. L’eminent retòric i pedagog hispanoromà Marco Fabio Quintiliano l’haguera admirat. Per què Quintiliano defineix a l’orador com “un home honrat, hàbil amb la comunicació efectiva”.

Tota l’eloqüència del món no pot compensar la falta de sinceritat i d’integritat. Per què els que ens escolten ens apreciïn, hem d’inspirar-les confiança amb la nostra honradesa de principis. Tal vegada no estiguin d’acord amb els nostres punts de vista, però respectaran les nostres conviccions, si parlem amb efectivitat.

El que nosaltres som, parla més i millor que no pas el que diem. La sinceritat, la integritat, la modèstia i la generositat, emocionen i solen impressionar profundament als oients. 

Dale Carnegie -1959

20 octubre 2019

Dèiem ahir - QUELCOM PER SENTIR-SE ORGULLÓS - C.Dean Fales - 14/10/2019

QUELCOM PER SENTIR-SE ORGULLÓS

Era un home que havia treballat molt durament durant molts anys i el resultat fou arribar a aconseguir un gran èxit tant en el camp personal com en el financer. Va decidir que havia arribat l’hora de què ell i la seva esposa gaudissin de la seva fortuna. Van acordar emprendre un llarg viatge donant la volta al món.

Abans de contractar el viatge l’home cridà al seu fill que tenia la carrera d’arquitecte i es dedicava a la construcció.

- “Fill,” –digué el vell cavaller- “la teva mare i jo hem decidit que ja és hora de realitzar alguns dels nostres somnis. Volem iniciar un viatge, que durarà tot un any, al voltant del món. Abans d’anar-nos vull demanar-te un favor”.

“La teva mare i jo sempre hem desitjat tindre una llar de somnis.” -va dir el pare- “Ara és quan creiem que podem afrontar-ho. Mentre estem fora, m’agradaria que tu te’n ocupessis de construir aquesta nova llar per nosaltres. Construeix qualsevol tipus de mansió que a tu t’agradi. Sols et poso una condició. Desitjo la millor qualitat possible. El millor de cada cosa. Ho faràs?”

El fill quedà encantat. Però quan va començar a edificar la casa, començà a pensar. Els pares són vells. En el millor dels casos, els hi queden pocs anys de vida. Per què gastar diners extres per una òptima qualitat? Jo puc construir una molt bona casa amb menys qualitat i quedar-me per mi els estalvis. Jo necessito els diners i ells no ho sabran mai. Així doncs va construir una bona mansió, però no la millor, i es quedà els diners que havia estalviat.

Varen passar els mesos i, finalment, els pares tornaren del viatge. El primer que el pare va voler fer, fou veure la nova casa. El fill acompanyà al pare a través de la nova casa, destacant tots els detalls de qualitat i elogiant-los. En acabar el “tour” i aturats al davant de l’escala, el pare es va girar cap al fill.

- “És una mansió esplèndida, -va dir- però vull preguntar-te una vegada més: és el millor que es podia comprar? Són tots els materials d’òptima qualitat?”

 

- “Sí, pare, -contestà el fill- és el millor del millor”.

 

- “Sóc molt feliç, -digué el pare- estic molt content. Perquè, mira, -va dir donant la clau al fill- he fet construir aquesta mansió per a tu”.

C.Dean Fales - 29 juliol, 1974

14 octubre 2019                                                                              

Dèiem ahor - A N E C D O T A R I - 6/10/2019

A N E C D O T A R I

Era l’any 1941. Lord Halifax, llavors ambaixador anglès en els Estats Units, estava fen grans esforços per arribar a persuadir als nord americans per què s’unissin als anglesos en la guerra contra Hitler. Moltes mares americanes es varen resistir davant d’aquesta pretensió.

En una ocasió, després d’acabar el seu discurs, un grup de dones indignades li varen tirar ous.

Lord Halifax, mirant les taques d’ou que encara regalimaven per la seva roba, sols va contestar, amb el clàssic humor anglès: “Quina llàstima, a Anglaterra van tan escassos. . .”
 
Com hom pot evitar que s’admiri a un home que rep les crítiques acompanyades d’ous, en forma tan elegant i gentil?

06 octubre 2019

Dèiem ahir - LA POR AL FRACÀS - 29/09/2019

LA POR AL FRACÀS

Aquest sentiment és almenys tan comú com l’ànsia de prosperar. En realitat, si hom sabés dominar-lo, podria ésser el motor que bellugués la màquina. Això no obstant, la majoria de les persones no aconsegueixen sobreposar-se i actuen inhibits davant la perspectiva .

Com ja es pot suposar, aprendre a utilitzar la por en favor d’un, en lloc de deixar-se dominar per ella, representa un problema que, normalment, afecta a tothom.

Fixem-nos en aquest exemple: A principis de l’estiu del 1976, Guy Drut, campió francès de curses d’obstacles i representant olímpic del seu país en aquesta especialitat, es trobava en una situació difícil. Era aquesta: l’única possibilitat que tenia França de fer-se amb una medalla d’or en les probes d’atletisme en pista, i requeia a nan Drut, qui es sentia acoquinat davant la responsabilitat de ser el puntal de l’orgull nacional.

Més tard, Drut ens deia que abans dels Jocs Olímpics havia tingut diverses converses amb el gran esquiador d’aquella època, en Jean-Claude Killy, i va arribar a confessar-nos que part de la seva medalla d’or se la devia a Killy. Vet aquí el que ens va contar:

- ““Jean-Claude em digué que jo era l’únic que sabia com conjugar al màxim la preparació física i psicològica en les competicions olímpiques. A continuació m’indicà que després d’haver aconseguit aquesta sincronia hauria de repetir-me sense parar: “He fet tot el possible de cara a aquesta competició; si guanyo, serà una estupenda compensació, i si no guanyo els que ara són amics meus, seguiran essent-ho, els meus enemics el mateix i el món seguirà donant voltes”. Em vaig atipar de recitar questes paraules abans de les sèries eliminatòries i en el interval entre la semifinal i la final. Vaig repetir la frase sense repòs una i altra vegada, fins a desaparèixer del meu cap qualsevol altra pensament. Crec que inclòs l’estava recitant quan vaig pujar al podi per recollir la medalla d’or.””

Bantam Books, Inc., New York, 1984

29 setembre 2019

Dèiem ahir - GESTIONAR LA TENSIÓ - 22/09/2019

GESTIONAR LA TENSIÓ

Un conferenciant parlava sobre com gestionar la tensió. Va aixecar un vas, ple d’aigua i preguntà a l’auditori:

- “Quant creuen vostès que pot pesar aquest vas amb aigua?” 

Les respostes variaren entre 20 i 500 grams. Llavor el conferenciant comentà:

- “No importa el pes absolut. Depèn de quant temps haig de sostenir-lo. Si el sostinc per un minut, no passa res. Si el sostinc durant una hora, sentiré dolor en el braç. Si el sostinc durant un dia complet , hauran de demanar una ambulància. És exactament el mateix pes, però com més temps passi sostenint-lo, més pesat se’m va tornant”.

I va concloure:

- “Si carreguem els nostres pesars tot el temps, llavor, més aviat o més tard, ja no serem capaços de continuar; la càrrega s’anirà tornant cada vegada més feixuga. El que hem de fer és deixar el vas en algun lloc i descansar una mica abans de sostenir-lo novament. Hem de deixar la càrrega aparcada periòdicament, de la manera que sigui!”

És reconfortant i ens torna capaços per continuar. Llavors, abans que tornem aquesta nit a casa, deixem a fora el pesar, maldecaps i angoixes, en un racó. No ens els emportem a casa. Demà podrem recollir-los altra vegada, en sortir. 

La vida és curta. . . Aprofitem-la! 

22 setembre 2019

Dèiem ahir - L'AMOR - David Spangler - 15/09/2019

L’ A M O R

“L’amor és realment la resposta a tots els problemes de la humanitat: amor a un mateix, amor als altres, amor a allò que s’està fent, amor a la naturalesa, amor a la vida, amor al món, amor a l’esperit en tot el seu ser, meravella i esplendor.

L’amor allibera la nostra energia. Ens obra i ens posa en un flux amb esperit i vida en molts nivells. L’amor és el verdader secret darrere de la manifestació.” 

* * * * * * * * * * * * *

AMOR COM A VALOR

L’amor és un dels valors més importants. És la força que ens impulsa per a fer les coses bé, per això és considerat un valor que té molt clara la diferència entre el bé i el mal.

L’amor és un sentiment moral, puix ens indueix a actuar bé en la nostra vida i amb les persones que estimem. A més, ens porta a tenir una vida plena de pau, tranquil·litat i alegria, i, conseqüentment, de benestar amb nosaltres mateixos.

15 setembre 2019

Dèiem ahir - L’EVANGELI SEGONS SANT LLUC - 8/09/2019

L’EVANGELI SEGONS SANT LLUC

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquest proverbi: “¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec? ¿No caurien tots dos dins d’un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

¿Per què, doncs veus l’estella dintre de l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? ¿Com pots dir: “Germà, deixa, que et trauré aquesta estella de l’ull, si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor” .

(Lc 6,39-45) 

08 setembre 2019

Dèiem ahir - P R O V O C A C I Ó - José Mallorquí Figuerola - 01/09/2019

P R O V O C A C I Ó

Eren dues nacions molt poderoses que s’odiaven profundament. L’una insultava a l’altra i viceversa. Entre les dues grans nacions n’hi havia altra molt petita que sense sentir simpatia per una de les dues nacions, en canvi, professava profunda antipatia a l’altra. Era tanta la seva antipatia que va cometre l’error d’insultar a la nació que li resultava antipàtica. I, a més d’aquest error, en va cometre altra: el de creure que la nació a la qual no insultava es posaria de la seva part si la insultada intentava atacar-la. Però . . . 

Les dues nacions eren fortes. Ambdues tenien milions i milions de soldats i quan la nació insultada per la petita començà a mobilitzar les seves forces, l’altra nació poderosa va fer el mateix. Tothom va creure que anava a esclatar una guerra terrible. Però no fou així. Els ministres de les dues nacions poderoses es visitaren, varen estar parlant, i un digué a l’altre: “Aquesta guerra us costarà, almenys, dos milions de morts”. “És cert –digué l’altre ministre- però a vosaltres us costarà, almenys, un milió nou-cents noranta-nou mil, nou-centes noranta-nou vides. Tal vegada la guerra no es decideixi per un cadàver més o menys. No ho creieu així?”. 

L’altre ministre bellugà el cap afirmativament. També ho creia així. Al cap d’una estona murmurà: “És una bogeria que ens declarem la guerra”. “És una vergonya que una nació tan petita ens manegi al seu capritx”. “I tant! És clar que ens hem insultat mútuament; però ambdós sabíem que es tractava de simples maneres de passar el temps” –l’altre ministre assentí- “En el cas nostre els insults eren una justificació pel nostre poble que no hagués vist amb plaer el continuu augment de forces militar i de fabricació de maquinària bèl·lica”. “Tal vegada tot s’arreglaria si els nostres pobles estiguessin més a prop l’un de l’altra”. “És cert. Hem d’apropar les nostres fronteres. Així ens coneixeríem millor”. “Sols essent veïns podem practicar una política de bon veïnatge”. 

El resultat fou que les dues nacions poderoses es repartiren a parts iguales la nació petita i feble, a la qual, de pas, ensenyaren que no s’ha de provocar al fort quan s’és dèbil. 

José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)
de “El Regreso de Analupe” (1950) 

01 setembre 2019

Dèiem ahir - LA SAVIA INNOCÈNCIA D’UN NEN - 25/08/2019

LA SAVIA INNOCÈNCIA D’UN NEN

Com a veterinari, se’m va demanar per examinar a un gos irlandès de 13 anys, anomenat “Belker”.

Vaig anar a la casa on convivia amb la família d’en Ron Watson, la seva esposa Marga i el seu fill Shane, de tan sols 6 anyets . S’estimaven molt a “Belker” i tal vegada esperaven un miracle.

Vaig examinar a “Belker” i vaig adonar-me que s’estava morint de vell. Ja se sap que tots aquests gossos gegantins solen viure menys anys que no pas els de raça menuda. Però la família Watson confiava en què això no fos cert i, en realitat, esperaven un miracle.

Els hi vaig dir que ja no podíem fer res per “Belker”, i em vaig oferir per a dur a terme el procediment d’eutanàsia a domicili.

L’endemà, vaig sentir la sensació familiar a la meva gola quan “Belker” fou envoltat per la família amb la qual convivia. El nen, Shane, se’l veia tranquil, acariciava al seu estimat gos per darrera vegada, i jo em preguntava si aquell crio, comprenia el que estava passant. En uns quants minuts “Belker” es quedà adormit pacíficament per ja no despertar.

El petit Shane semblà acceptar la transició de “Belker” sense cap dificultat. Tots ens vàrem asseure un moment preguntant-nos el perquè, lamentablement la vida dels gossos fora més curta que la dels éssers humans.

Shane, que havia estat escoltant atentament, va dir: “Jo sé perquè”.

El que va dir a continuació em va meravellar, mai he escoltat una explicació més reconfortant que aquesta. Aquest moment va canviar la meva manera de veure la vida.

Va dir: “La gent ve al món per poder aprendre com viure una bona vida, com estimar als altres tot el temps i ser bones persones, veritat?”

“Bé, com els gossos ja saben com fer tot això, doncs no han de quedar-se tant de temps com nosaltres”. 

Taringa

 
25 agost 2019

Dèiem ahir - EL NÀUFRAG I EL MAR - 18/08/2019

EL NÀUFRAG I EL MAR

Llençat un nàufrag a la platja, s’adormí de fatiga. Però no trigà a despertar-se, i en veure al mar, el recriminà per seduir als homes amb la seva aparença tranquil·la per a després, una vegada que els ha embarcat damunt de les seves aigües, enfurir-se i fer-los desaparèixer.

El mar prengué forma de dona i li va dir:

- “No és a mi sinó als vents a qui has d’adreçar els teus retrets, amic meu; perquè jo sóc tal com em veus ara, i són els vents el que, llançant-se sobre mi de sobte, m’encrespen i enfureixen.” 

D’igual manera no hem de fer responsable d’una injustícia al seu autor quan obre per ordre d’altres, sinó a aquells que tenen autoritat sobre ell.

Isop/Esop (Esopo) (+ 500 anys a.C.)

18 agost 2019

Dèiem ahir - LA NEGOCIACIÓ - Mark H. McCormack - 11/08/2019

LA NEGOCIACIÓ

Per raons que ignorem, el terme negociació s’interpreta com una demostració de forces, com si tot es reduís a imposar-se al seu oponent, obligant-lo a donar una passa enrere.

La verdadera essència de tota negociació és arribar a un acord que resulti en benefici mutu de les dues parts. Convertir-la en una pugna d’amor propi no pot fer altra cosa que perjudicar-lo. No utilitzi frases com: “Forçar un acord”, “Ho pren o ho deixa”, o “Això és innegociable”, ni altres semblants que facin la impressió de què vostè es complau en acorralar o posar al seu interlocutor entre l’espasa i la paret.

Mostris receptiu vers les opinions del seu interlocutor. És la tècnica psicològica més vella del món i serveix en qualsevol mena de relacions humanes. Sembla que un es compromet o accedeix a una concessió, quan en realitat l’únic que vostè “accepta” és escoltar amb interès les opinions de l’altra part. 

L’ús d’una oració tal que li permet a hom contrarestar l’efecte de la primera part de la frase, constitueix un element negociador eficaç; “Si, però. . .”; “Sé el que opina, però. . .”; “Entenc perfectament el que em vol dir i estic totalment d’acord amb vostè, però. . .” 

Les persones que han arribat a dominar aquesta tècnica són capaços de treure suc fins i tot d’una pedra, i tocar la fibra sensible dels seus interlocutors en quasi tota mena de negociacions, fins al punt de trocar les conversacions en una espècie de relació confidencial entre penitent i confessor.

 
Mark H. McCormack (1930-2003)

11 agost 2019

Dèiem ahir - PAGAT AMB UN GOT DE LLET - 4/08/2019

PAGAT AMB UN GOT DE LLET

Un jove que pagava els seus estudis treballant com a venedor ambulant, sentia gana però no tenia diners per esmorzar. Decidí superar la vergonya que li feia pidolar i demanar quelcom de menjar a la propera porta que truqués. Això no obstant, perdé la seva espenta quan una formosa joveneta li va obrir la porta. En lloc de demanar menjar, va demanar sols un vas d’aigua. 

Ella, tanmateix, s’apiadà d’ell i li va portar un vas de llet. El noi se’l va prendre tímidament i preguntà: “Quant li dec?”

- “No em deu res –va respondre la noia- “La mare ens ensenyà a no acceptar mai que ens paguessin per fer un favor”.

- “Llavors li agraeixo de tot cor –respongué el jove.

Aquell jove, quin nom era Howard Kelly, se’n va anar d’aquella casa, sentin-se enfortit en el seu cos i també en la seva fe en Déu i en la humanitat. Abans de l’incident estava pensant a rendir-se i renunciar.

Molts anys més tard aquella noieta, ara ja gran, emmalaltí greument. Els metges locals estaven molt preocupats. Finalment la varen enviar a l’hospital d’una gran ciutat a on practicava un famós especialista en aquella malaltia.

Quan el metge se n’adonà del nom de la seva nova pacient i del poble de procedència, s’aixecà immediatament i va anar a veure-la. La va reconèixer al moment. Tornà al seu despatx resolt a fer tot el possible per salvar sa vida. La lluita fou llarga però la senyora es va salvar.

Per la seva part la senyora estava molt preocupada intuint que el preu de la seva estada en aquell hospital seria astronòmic. Sense que ella ho sabés, el doctor donà ordre de què li passaran a ell el compte final. Després d’examinar-la va escriure un missatge al peu de la factura abans que fos enviada a la senyora.

Ella va obrir aquella factura amb gran temor, pensant que passaria la resta dels seus dies pagant-la. Finalment la va mirar i quina sorpresa quan va llegir el peu de la llista d’enormes xifres:

Tot Pagat per complet amb un got de llet.

Firmat: Dr. Howard Kelly

04 agost 2019