ALICIA EN TERRA DE MERAVELLES
Tots coneixem aquest conte de Lewis Carroll, que va ésser portat a la pantalla per Walt Disney. El conte el vàrem poder llegir segurament d’infants i la pel·lícula ens arribà quan ja érem adolescents. En el primer supòsit no la vàrem entendre però ens va agradar per tractar-se de dibuixos animats i amb tecnicolor. En el segon supòsit, si és que la vàrem entendre, no ens va acabar d’agradar, doncs ens semblà molt infantil.
Però qui hem tingut oportunitat de veure-la, ja en la maduresa, amb l’excusa dels nets, potser no hem arribat a captar la irònica crítica que el seu autor feia a la societat anglesa d’aquella època (1850), però sí ens hem pogut fitxar en uns detalls de diàleg i visió, que aporten el seu petit missatge.
Però qui hem tingut oportunitat de veure-la, ja en la maduresa, amb l’excusa dels nets, potser no hem arribat a captar la irònica crítica que el seu autor feia a la societat anglesa d’aquella època (1850), però sí ens hem pogut fitxar en uns detalls de diàleg i visió, que aporten el seu petit missatge.
Per exemple quan la protagonista topa amb una cruïlla de camins i s’atura desorientada, apareix un gat dibuixat i ratllat que jeu damunt de la branca d’un arbre amb la faç somrient. Alicia el veu i li pregunta: “Quin camí he d’agafar?” - i el gat li respon: “Tot depèn d’on vulguis anar. . .”
O quan el Barreter Boig compareix davant del Rei de Cors, es retorça les mans, cau de genolls, cohibit, tot dient: “Jo sóc un pobre home, jo sóc un pobre home, majestat, jo sóc un pobre home (glup)”. “Tu ets un mal orador -diu llavors el Rei- això és el que tu ets”.
10 novembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada