Dèiem ahir - LES CASTANYERES I LA TRADICIÓ - Josep Maria de Sagarra - 30/10/2016


LES CASTANYERES I LA TRADICIÓ


De castanyeres n’hi ha en moltes bandes, però com les de Barcelona, no en trobareu cap en lloc.


Aquestes bones dones representen d’una manera impertorbable la força de la tradició. La Barcelona vella, la de Sant Just i Santa Maria de la Mar, es pot dir que viu pura i intacta, dintre aquests gran mocadors de llana despintada de les castanyeres, i en aquests pisos de roba de sac on reposen les castanyes cuites a punt d’entrar dintre de la paperina.


Ara s’acosta Tots Sants, ha començat l’humil comerç de les castanyes; quan arriba aquest temps, si passo per un lloc completament modernitzat, com la plaça d’Urquinaona, m’entra el dubte i la inquietud de pensar: “aquella castanyera que es posa aquí tots els anys, s’haurà mort, i si és viva, s’atrevirà a reprendre el seu negoci, ara que això es va posant cada vegada més dinàmic?” Però arriba l’octubre i vénen les primeres boires, i una tarda beneïda la castanyera encén el seu fanal, munta aquell forn abonyegat, s’aclofa a la cadira com una lloca resignada, i vinga torrar i vendre castanyes com si tal cosa; amb aquell mateix vestit de fa deu anys, i amb aquells dits, cada vegada més negres, més cremats i més insensibles al foc.

De vegades s’ensopega una castanyera jove, lleugerament modernitzada: és la filla d’aquella que li compràveu castanyes quan anàveu a estudi. Ha introduït certes reformes a la botiga; ens presenta, per exemple, una tauleta pintada de color blau cel.

Però aquestes modificacions són gairebé insensibles, es van fent per mitjà d’una evolució molt lenta. Les castanyes aguanten el punt de cosa endarrerida, de cosa delicadament arqueològica.

Són la representació viva d’aquella Barcelona de les revoltes i de les tendres festes de barri. . . Són les dones pintades per En Padró, incommovibles davant de totes les barricades. 

Els seus clients també acostumen a ésser personatges d’un altre món. Vells pansits i solitaris que tot el dia passegen arrossegant els peus, i que acaricien dintre les butxaques del seu abric tronat, els deu cèntims de castanyes calentes. Aliment de poc preu, i més nutritiu que les llaminadures cares, aquestes castanyes comprades quan es fa fosc, ens recorden tota la nostra vida de criatures.

I, a més a més, si tenim una mica d’imaginació, veurem que les castanyes torrades, ens evoquen, més que altra cosa, aquella densa verdor dels bacs muntanyencs. Les castanyeres, fresques i brillants a l‘estiu, i ara de color tèrbol i calent, un color com el de les mares del vi.

Silenciosament, esclafant poc a poc entre els queixals aquest fruit fonedís i enfarinat, sentireu poc a poquet, tots el gustos de la muntanya. El record dels espais lliures que són tan lluny del nostre pa de cada dia, record servit d’una manera humil a la vostra imaginació.

I aleshores les castanyeres, sobretot com més velles i escarransides siguin, sobretot si tenen una punta d’aire de bruixa, us semblaran unes misterioses divinitats destronades, primitives divinitats boscanes que s’han de guanyar la vida, vestides amb quatre parracs, lluitant amb l’artifici ciutadà. Seran les portadores incommovibles del perfum de la selva, cuinat i endolcit pel seus forns miserables, aquests forns als quals només elles saben trobar el punt dolç per a la fruita que couen.

octubre, 1924

Josep Maria de Sagarra (1894 – 1961)

30 octubre 2016

Ball - Festa de la Castanyada - 29/10/2016



FESTA DE LA CASTANYADA



El passat dissabte, 29 d’octubre, vàrem celebrar la castanyada d’enguany.



Panellets, moniato i castanyes , acompanyades de begudes i cava, va ser el menú d’una festa amenitzada per el duet “SHEILA”, de tan bon record dels nostres associats.



Ens honoraren amb la seva presència l ‘alcalde Josep Triadò i els regidors/res Carles Medina, Magda Julià i Anna Mª Cuello.



Malgrat l’absència de la nostra presidenta i d’algun membre de la Junta per qüestions de salut, l’organització fou excel·lent i el personal s’ho va passar d’alló més bé. Inserim unes fotografies preses de la festa.








Com solem fer, en una mitja part es va sortejar una paletilla i uns embotits que, previsorament havíem adquirit en la nostra passada estada a Horta de Sant Joan. L’agraciat fou el matrimoni Elisenda/Damià Agustina. Enhorabona!!!



11 novembre 2016

Viatges i Sortides - Sortida / Estada a Horta de Sant Joan - 17/10/2016-21/10/2016


SORTIDA/ESTADA A HORTA DE SANT JOAN




Sortida el passat dia 17 d’Octubre, a les 7 del matí, de Premià de Dalt; compartirem autocar amb un grup de 20 persones d’un Casal de Caldes de Malavella. Amenitzats per la guia durant el trajecte, férem parada per esmorzar, i nova parada a Salou, per imperatiu del xofer (hores conduint) que aprofitàrem per passejar pel pintoresc passeig marítim d’aquella població. 



Arribada al Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan, per assignació d’habitacions i un primer dinar a l’hotel.



Ben dinats, autocar i inici de la ruta de la mel. Bàsicament la població d’Arnes, on vàrem assistir a una tocata de piano, dins d'un taller de la cera.

Vàrem veure la  elaboració d’espelmes i cadascú va poder fer-se’n una de petita com a símbol de, ara no recordo què.




Prèviament havíem visitat un vell molí d'oli


















L’endemà, dia 18, iniciàrem la ruta del Matarranya (es tracta d’un riu i les poblacions que travessa), entrant a la província de Terol , la població de Cretas i el castell de Valderrobles.








També la mansió feudal on te lloc la Farsa de Gandesa; un simulacre medieval de noces reials que celebren una vegada a l’any. També on es roden capítols de la sèrie de TV “Águila Roja”. Espases, cascos, escuts i vestits escampats per una de les sales.























Acabàrem la ruta fent visita a un celler, ja de fosques.


El dimecres, dia 19, dins el terme d'Ulldecona, tot un camp d’oliveres mil·lenàries on ens van dir que per qualificar que una olivera té més de mil anys, el tronc ha de tenir un diàmetre de tres metres, mesurat a una altura de metre i mig del terra. Determinar l’edat d’una olivera, sense ferir-la, comporta una aplicació de rajos ultra no se què, que resulta d’un enorme cost i que és feta per personal experimentat dels EUA i uns aparells molt sofisticats. La que visitarem demà ens van dir que tenia més de1.700 anys (?) i que s’havien gastat prous diners per la seva determinació.


















També visitàrem l’impressionant castell d’Ulldecona, amb una vista panoràmica que deu arribar als 30/40 quilòmetres a la rodona.



A la tarda visita a Tortosa on vàrem visitar la Catedral i, tot seguint el curs del riu Ebre, el monument commemoratiu de la batalla que allí va tenir lloc.























I el dijous, dia 20 pujada als Ports d’Horta, per contemplar una excel·lent panoràmica i la placa homenatge als quatre bombers morts en aquell incendi de mal record. A mitjana alçada dels Ports, ens vàrem quasi acabar dos pernils amb pa amb tomàquet (érem 44 persones), ben regats amb vi de la terra.





























Vàrem visitar la famosa olivera de més de 1.700 anys i vàrem saber el "sorteig" que fan els d’Horta, mitjançant una vaca anomenada “Campanera”.
I ja el divendres dia 21, últim dia de l’estada, l’anomenada ruta del pernil. Fent visita, uniformats, a un assecador de pernils, amb un fred que ens va fer enyorar les bufandes.









De tornada a l' hotel visitàrem el Santuari de la Verge de la Font, a Peñarroya de Tastavins, declarat Monument Històric Artístic i Patrimoni de la Humanitat.


Un esplèndid arròs per dinar



i després de dinar, se'ns donà una bossa amb pa, embotit i coca , pel ben suposat que, tal vegada, per l’hora d’arribada a casa, no tindríem quelcom per a sopar.


Afegir que el bon temps ens acompanyà tots els dies, que l’hotel i el menjar foren acceptables i destacar que el Sr. Miralles, és un crac de l’animació i el bon humor.
I aquí tenim als components de l'estada a Horta de Sant Joan, fotografiats davant la casa que ocupà en Pablo Ruiz Picasso durant la seva convalescència als Ports d'Horta.

11 novembre 2016

Dèiem ahir - EL VALOR DE LA VIDA - 16/10/2016


 
EL VALOR DE LA VIDA


Amb 360 milions de tones/l’any, els EE.UU. és el principal país productor de blat de moro del món.  Representa el 36% de la producció mundial de blat de moro (panís).  Allí la immensa i famosa línia del Corn Belt (cinturó del panís) travessa diversos Estats.  En tots ells, és típic celebrar anualment concursos en els quals es valora la qualitat  i quantitat del blat de moro conreat per cada agricultor, donant-se premis, mencions honorífiques i es qualifica qui és el millor productor.

En certa ocasió, un periodista preguntà a un pagès si podia divulgar el secret del seu blat de moro, que guanyava el concurs al millor producte any darrere any.  El pagès confessà que es devia al fet que compartia la seva llavor amb els pagesos veïns.

- “Per què comparteix la seva millor llavor amb els seus veïns, si vostè també entra en el mateix concurs any darrere any?” – preguntà el periodista.

- “El vent porta el pol·len del blat de moro madur, d’un sembrat a l’altre.  Si els meus veïns cultiven un blat de moro de qualitat inferior, la pol·linització creuada degradaria constantment la qualitat del meu.  Si jo sembro bon panís, he d’ajudar a què el meu veí ho sembri també.”

El mateix succeeix amb altres situacions de la nostra vida. Aquells que vulguin assolir l’èxit, han d’ajudar a què els seus veïns tinguin també èxit. Qui decideixi viure bé, ha d’ajudar a fer que els altres visquin bé, per què el valor d’una vida es mesura per les vides que toca. I aquells que opten per ser feliços, han d’ajudar a què els altres trobin la felicitat, per què el benestar de cadascú es troba lligat al benestar de tots.

16 octubre 2016

Dèiem ahir - DESAFIANT LES REGLES - 9/10/2016

DESAFIANT LES REGLES  



Era l’hivern de l’any 333 abants de Crist;  el general macedònic Alejandro Magno arribà amb el seu exèrcit a la ciutat asiàtica de Gordium per passar l’hivern.  Allí estant, Alejandro escoltà la llegenda del famós nus de la ciutat: el nus gordià.  Una profecia deia que qui pogués desfer l’estrany i complex nus, es convertirà en el senyor de l’Àsia.

L’historia intrigà tant a Alejandro que va demanar el portessin davant del nus, doncs volia intentar desfer-lo.  Després d’estudiar-lo detingudament i després d’infructuosos intents per trobar els caps de la grossa corda, es preguntà a si mateix: “Com puc descompondre aquest nus?

Va tenir una idea: “Ho resoldré a la meva manera”.  Desembeinà l’espasa i, després de diversos cops, partí el nus per la meitat.  Asia fou la seva sort.

Copèrnic trencà la regla de què la terra era el centre de l’univers.  Napoleó trencà les regles sobre com es desenvolupa una campanya militar.  Beethoven destruí les regles sobre com escriure una s’infonia.

Pensem: quasi tots els avenços en els camps de l’art, les ciències, els negocis,  la tecnologia, la cuina, medicina, agricultura, disseny, . . ., han tingut lloc per què algú va desfer les regles i va donar un nou enfocament progressista a la situació.


9 d’octubre 2016

Dèiem ahir - QUE TÉ DE DOLENT - C. Dean Fales - 1/10/2016




QUE TÉ DE DOLENT


Que és el que hi ha en la psicologia humana que fa tan atractiu el canvi? Avorriment? Un desig de ser creatiu? La necessitat de demostrar que podem millorar qualsevol cosa que hagi passat? La necessitat de cridar l’atenció? Vanitat? Què?

Molt pocs de nosaltres semblem ser immunes a la compulsió de canviar, canviar, canviar. I té molt poc a veure amb el progrés o necessitat, o enfonsament del que s’està fent. En molts casos tal sembla que es canvia pel sol fet de canviar.

Exagerant: la núvia encara no s’ha tret l’arròs del cabell i ja està iniciant la seva campanya per canviar al seu nou marit (perdó). Els economistes del govern han d'“afinar” l’economia fins que ens afinen a tots nosaltres, portant-nos a tota classe de problemes financers i comercials, i, en aquest desig d’afinar, freqüentment ignoren per complert lo bé que anaven les coses avans que fessin “l’afinament”.

Els educadors han canviat el sistema, fins a tal extrem, que ara s’està graduant estudiants de l’escola secundària que no saben llegir ni escriure correctament, o fan tan sols operacions aritmètiques senzilles, encara que poden estar molt ben preparats per fer ajustos socials.

I, moltes vegades, seguim els consells de persones que es diuen titulades que parlen i s’expliquen molt bé però que, malauradament, no tenen cap experiència pràctica.

Per des contat, intrínsecament no hi ha res de dolent en els canvis, si es que són necessaris i aporten progrés. Però el sentit comú ens hauria d’ensenyar a examinar, a qüestionar i mostrar una cautela recelosa sobretot si els nostres mètodes actuals han sobreviscut  la prova del temps i han demostrat ser efectius.

El Dr. Bert Lance, Director del Pressupost en el govern del President Carter, ho va dir molt apropiadament: “Si no està trencat, no l’arreglis”.

C. Dean Fales

01 d’octubre 2016