Dèiem ahir - DOS LLOPS - Anònim - 28/08/2016

DOS LLOPS

Un vell home sant, hindú,  parlava amb el seu net.  Li deia:

- “Em sento com si tingués dos llops barallant-se en el meu cor. Un dels dos, és un llop enutjat, violent i venjatiu.  L’altre, està ple d’amor i compassió”.

El net li preguntà:

- “Avi, diguem, quin dels dos llops guanyarà la lluita en el teu cor?”. 

L’avi contestà: 

- “Aquell que jo alimenti, fill meu”

Anònim

 
28 agost 2016

Dèiem ahir - PAPAGAI - C. Dean Fales - 21/08/2016

P A P A G A I

Quan ens presenten a una persona i iniciem el contacte, la primera impressió que ens dóna és important, però pot ésser enganyosa.

En el millor dels casos les impressions es basen en contactes superficials i no ens proporcionen un coneixement substancial de la persona.  Depenent de les circumstàncies en què s’hagi tret la impressió, aquesta pot ésser raonablement correcta.  De la mateixa manera, fàcilment pot resultar equivocada.  Tots tenim dies bons i dies dolents.

Algunes persones fan una primera impressió magnífica.  Són ben plantats,  es belluguen amb desimboltura, vesteixen bé, són dinàmiques i el que ens diuen sembla tenir bon sentit.  No és sinó fins que hem experimentat més contactes amb elles que comencem a conèixer com són en realitat i potser llavors ens adonem que la veta és més aviat pobre.  Els brasilers donen un nom a aquest tipus de persones - PAPAGAI – que és una espècie de lloro o cotorra.

El primer cop que vaig sentir aplicar quest mot a una persona, vaig preguntar per què li deien “Papagai”.  L’explicació fou lògica i concreta:
                                                           Moltes plomes

 Parlen molt

Poca carn.

Haguessin pogut afegir una raó més:  els lloros solament repeteixen el que han escoltat moltes vegades.  Els seus discursos són sempre ressò del que han escoltat als seus amos. En quan el que diuen, no solen tenir criteri propi. 

Malgrat que diuen que la primera impressió es la que val, hem de buscar sota la superfície doncs les aparences enganyen. Si no sempre, moltes, moltes vegades... (Vox populi, vox Dei).

Adaptació d’un missatge de

                                                                                                           C. Dean Fales (1.956)

21 agost 2016

Dèiem ahir - DONAR AMOR ... - 15/08/2016

DONAR AMOR . . .

En una ocasió, un professor de l’ Universitat John Hopkins, dels Estats Units, trobà un estudi  d’investigació que havia estat escrit feia ja vint-i-cinc anys. Era un estudi sobre la formació de 220 alumnes negres dels barris baixos de Nova York.

Com a conclusió l’estudi havia pronosticat que el 90% d’aquests alumnes acabarien a la presó en algun moment de les seves vides.

Al adonar-se del potencial de seguiment d’aquell estudi, el professor envià a un grup dels seus estudiants per recollir informació sobre la situació actual d’aquests 220 alumnes.  De tots ells, sols varen poder localitzar-ne a 198.

Per la seva sorpresa, les indagacions varen revelar que sols quatre d’aquells estudiants havien estat a la presó. Aquesta conclusió era tan llunyana de l’original, que el va motivar a continuar la investigació. Descobrí que una mestra, en particular, els hi havia donat classe al 75% de tots ells.  Llavors va intentar localitzar a la docent i aconseguí esbrinar a on vivia.

Aquesta senyora, ja molt gran, vivia en un asil per ancians, pràcticament abandonada. Li varen fer solament dues preguntes: “Quin mètode especial va utilitzar?  Quin pla d’estudis dissenyà per aquests 198 estudiants? 

Ja se n’havia oblidat d’aquells alumnes, de fet, ja s’havia oblidat de quasi tot el seu passat. Simplement va dir: “No sé. Bé..., els hi vaig donar amor.”

15 agost 2016

Diversos - Berenar final de temporada - 13/08/2016

BERENAR FINAL DE TEMPORADA

El dissabte 13 d’agost, va tenir lloc el berenar col·lectiu que de sempre celebrem en finalitzar la temporada.

En aquesta ocasió vàrem aportar dues novetats. En primer lloc la disposició de les taules que va sorprendre els assistents doncs no era l’habitual:

 

 

I aquesta novetat era el suport de la segona, consistent en què vàrem visionar l’obra d’en Jaume Villanova i Torreblanca: “No és mai tard..., si s’arriba d’hora”, interpretada pel Grup de Teatre del Casal, el març de l’any 2004.

             

Les rialles de l’auditori d’aquell llavors, contagiaren als 60 sòcies/socis assistents, que més d’un ens demanà que en el futur, seguíssim projectant DVDs d’obres representades per persones del Grup de Teatre, diverses de les quals encara les tenim en actiu.

Hem de reconèixer que el públic que tenim al Casal és molt agraït i el sol fet de reconèixer sobre l’escenari a persones que ja veu habitualment, no sols és del seu agrado, sinó que disculpa qualsevol entrebanc que sempre es pot produir.

Demanem i confiem que el Grup del Teatre del Casal reprengui les activitats i ens delecti pròximament amb noves representacions en directe.

També demanem disculpes a tots aquells socis que no van caure en què la data d’inscripció al berenar finalitzava el dimarts 9 d’agost i no ens varen poder acompanyar. El fet de posar data per la inscripció obeeix a què hem de contractar les racions amb una necessària antelació. I encara que sempre demanem de més, el que no hauria de ser es que a darrera hora ens hi vulguem inscriure. Gràcies per la vostra comprensió.

15 agost 2016

Dèiem ahir - LLEGENDA ÀRAB - 7/08/2016

LLEGENDA ÀRAB

Diu una llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i, en un moment determinat del viatge, es posaren a discutir i un donà una bufetada a l’altre qui, ofès i sense dir res, va escriure sobre l’arena:

“Avui, el meu millor amic m’ha pegat una bufetada  a la cara”.

Seguiren endavant i varen arribar a un oasi, on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès, començà a ofegar-se, essent salvat per l’amic.  Tan punt es va recuperar, agafà un estilet i va escriure sobre una pedra:

“Avui, el meu millor amic m’ha salvat la vida”.

Intrigat, l’amic li preguntà:

- “Per què després de colpejar-te vares escriure sobre l’arena i ara escrius sobre una pedra?”

Somrient, l’altra li respongué:

- “Quan un gran amic ens ofèn, hauríem d'escriure-ho sobre l’arena, on el vent  de l’oblit i el perdó s’encarreguen d'esborrar-ho i apagar-lo; per altra banda, quan ens passa quelcom grandiós, hauríem de gravar-ho en la pedra de la

memòria del cor, on cap vent del món podrà esborrar-ho”.

07 agost 2016