Dèiem ahir - CONFIAR EN DÉU - Joan Josep Omella i Omella - 25/12/2021

 

CONFIAR EN DÉU

Expliquen que un alpinista, desesperat per coronar l’Aconcagua, va iniciar la seva travessa després d’anys de preparació. Però volia la glòria només per a ell. Per tant, va pujar-hi sense companys.

Va començar l’ascensió i, encara que si li va anar fent tard i no s’havia preparat per acampar, va decidir seguir la seva ruta ben convençut de fer cim. Es va fer fosc. La nit va caure amb gran aplom. Tot era negra nit, sense cap visibilitat; no hi havia lluna i les estrelles tapades pels núvols.

Quan pujava per un penya-segat, a 100 metres del cim, va relliscar i va caure per l’aire. Queia a una velocitat vertiginosa. Només podia veure taques a gran velocitat cada vegada més fosques i que passaven en la mateixa foscor; tenia la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.

Seguia caient. En aquests moments angoixants, li va passar per la ment molts records: alguns grats i d’altres no tant. Tot d’una va sentir una estirada tan forta que gairebé el va partir en dos. . . Sí! Com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga que el subjectava de la cintura.

En aquells moments de quietud, suspès en l’aire, no va tenir més opció que cridar: “Ajuda’m. Déu meu!”

De sobte, una veu greu i profunda li va contestar:

- “Què vols que faci, fill meu?”

- “Salva’m, Déu meu.”

- “Realment creus que et puc salvar?”

- “Oh i tant, Senyor.”

- “Aleshores talla la corda que et sosté. . .”

Hi va haver un moment de silenci i quietud. L’home va reflexionar i es va aferrar més a la corda.

Uns dies més tard, expliquen que l’equip de rescat va trobar un alpinista congelat, mort, aferrat amb força a una corda, que agafava amb les mans. . .   A només dos metres del terra. (...)

Joan Josep Omella Omella

Cardenal/Arquebisbe de Barcelona

Full Dominical 27 d’agost de 2017

25 desembre 2021

Dèiem ahir - RA-RA-RA - C. Dean Fales - 19/12/2021

 

RA – RA – RA

D’ençà que tinc memòria, l’empresa a on treballava, a l’igual que altres companyes que depenen de les vendes pel seu sosteniment, gastava molts diners en escoles d’entrenament, convencions i altres tipus de reunions. Inevitablement després de cada junta, els responsables haurien de pensar si va valer la pena els diners gastats. Fou una bona Junta? Una bona Escola? Un bon Seminari? Una bona Convenció?

Com es poden valorar aquestes funcions? Quin criteri es pot seguir? Si en finalitzar la reunió els assistents es posen drets per aplaudir, xiular, cridar o donar vives, significa això que la reunió ha tingut èxit? Es que la brillantor dels ulls, les cares enrogides, expressions com: “ha estat la millor reunió de totes”, significa que fou una bona reunió? No cal dir que són testimoni de què fou una reunió entusiasta. Però, fou realment bona?

Una manera de provar el valor d’una reunió és esbrinar com se sent el personal, en relació amb ella, una vegada ha tingut l’oportunitat d’utilitzar el material i posar en pràctica les idees que varen rebre.

Normalment les persones ens sentim entusiastes immediatament després que ha finalitzat la reunió. Però, expressions reflexes com: “és meravellós – estic tan entusiasmat ”, no revelen massa sobre el verdader valor del programa. La pregunta crítica és: Com se sentirà vers aquest programa, quan hagi tingut l’oportunitat de posar-lo en pràctica? Com considerarà el programa sis o dotze mesos, o un any després? Aquesta és la prova de foc. I el mateix es pot dir de qualsevol tipus de reunió, ja sigui d’unes hores, d’un dia, d’una setmana o varies.

Ra - Ra – Ra, no significa necessàriament Bé – Bé - Bé.

Adaptació d’un missatge d’en C. Dean Fales (1970)

19 desembre 2021

Dèiem ahir - CANVI DE RITME - C. Dean Fales - 12/12/2021

 

CANVI DE RITME

A vegades hom se n’adona que realment no està gaudint amb el que fa i no aconsegueix res amb la seva manera de fer i amb el seu estil. Clar que mentalment pot donar la culpa a altres persones, inclòs a familiars. Mentre va pensant i pensant, cada vegada es refugia més amb l’auto compassió.

Sigui temporal o prolongat el seu mal moment, és necessari un canvi de ritme. Tal vegada pensi apuntar-se a una piscina a on hi trobarà un gimnàs per posar-se a to físicament. . . Però potser no se li ocorri pensar que els seus ànims i la seva ment necessiten el mateix tipus de tonificant.

Aturis literalment i pensi què està fent i cap a on va.

Un tal Ron Morrison, bon amic meu, caminava un dia pel Central Park, quan veié a un dels industrials més importants del país assegut còmodament en un banc. Ron havia conegut aquell personatge en una reunió social, així que avançà i es presentà.

- “Estic sorprès –digué Ron càndidament- de veure un home de la seva posició simplement assegut aquí i sense fer res”.

L’home de negocis, quins interessos s’estenien d’una part a l’altre del país, somrigué i contestà:

- “Bé, no tinc moltes ocasions per fer això, però tampoc és que no tingui res a fer. M’obligo a mi mateix de tant en tant a escapar del foc de la batalla i pensar amb els meus problemes. Aprofito aquestes ocasions per a sincerar-me amb mi mateix. Això evita que em quedi antiquat i m’adormi en els llorers. Després de passar més o menys mitja hora, torno al meu despatx de nou fresc de ment i de cos”.

* * * * * * * * * * * * *

Viatjar també és relaxant. El principal motiu per viatjar deu ser relaxar-se i divertir-se. No se li ocorri emportar-se els seus problemes amb vostè com si foren un equipatge extra.

La seva salut també té molt a veure amb els seus progressos. Ningú pot rendir ni gaudir al màxim si no es troba bé. Les analítiques regulars deuen ser part de la seva vida. I quan no es trobi bo, prenguis una estoneta lliure i vagi a veure al metge de cap salera.

I, recordi sempre, que la família està a favor seu.

(Adaptació d’un missatge de C. Dean Fales)

12 desembre 2021

Dèiem ahir - CITACIONS - Eugen Bertolt Brecht - 5/12/2021

 

CITACIONS

Recollim a continuació unes citacions del dramaturg i poeta alemany Eugen Bertolt Brecht (1898 – 1956) que tal vegada, amb tendència política, podríem trobar adients.

- La crisis es produeix quan allò vell no acaba de morir i quan allò nou no acaba de néixer.

- Al riu que tot ho arrasa li diem violent, però ningú anomena violenta la llera que l’oprimeix.

- Quan la hipocresia comença ésser de molt mala qualitat, és hora de començar a dir la veritat.

- Llavors, de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna, si no es diu res contra el capitalisme que l’origina? Una veritat d’aquesta mena no reporta cap utilitat pràctica.

- Qui desconeix la veritat és un ignorant; però qui la coneix i la desmenteix, és un criminal.

- Contra la injustícia i la impunitat! Ni perdó, ni oblit.

- Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluita molts anys, i són molt bons. Però n’hi ha que lluiten tota la seva vida; aquests són els imprescindibles.

05 desembre 2021

Dèiem ahir - COSTUMS PERDUTS - Aida Riera - 28/11/2021

 

COSTUMS PERDUTS

Cada vegada és més freqüent veure com els nens estan enganxats als telèfons mòbils i amb un gran domini de l’aparell. Això ha fet que es perdi el costum de sortir al carrer a jugar amb els amics i veïns. Molta culpa la té la societat actual, ja que els pares cada vegada tenen menys temps per gaudir-lo amb els seus fills i, quan tenen temps per estar amb ells, fan el que els nens volen, sense adonar-se que els seus fills estan perdent la seva infància.

Hem d’intentar dedicar més temps al que realment ens importa, deixant de banda la falta de temps. Perquè les petites coses són les que ens donen la felicitat.

Aida Riera – novembre 2017

28 novembre 2021

Dèiem ahir - MARCOS I MOSÉS - Carmen Posadas - 21/11/2021

 

MARCOS I MOSÉS

Marcos va néixer dins d’una família de set germans. La mare va tindre un part difícil, però gràcies a l’ajut mèdic nasqué sense cap tara. Mosés també tenia set germans. Durant l’embaràs, sa mare tingué problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit que a hores d’ara l’impedeix respirar amb facilitat. Mosés nasqué ajudat per la seva tia i la seva àvia, expertes ramaderes.

Marcos gaudeix d’una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbono . . . A Mosés li varen caure les dents per culpa de la desnutrició.

El menjar preferit d’en Marcos és el pollastre, i el pernil serrano. Mosés no l’ha provat mai, però és ben segur que li agradaria.

Marcos té un abric de quadros pels dies de fred. Mosés té més sort doncs, en el seu país quasi mai fa fred i no necessita roba. És una dobla sort, perquè encara que ho necessites tampoc ho tindria.

Marcos surt de casa per anar a jugar al parc i donar un passeig. Mosés sempre és fora de casa.

Marcos no coneix al seu pare i no sap on es. Mosés tampoc el coneix, però sap que morí a la guerra, encara que no sap contra qui lluitava.

Marcos no anirà mai a col·legi ni aprendrà a llegir. Mosés tampoc.

L’esperança de vida de Marcos és d’uns 20 anys. La de Mosés és major, però tal vegada ell no arribi a complir els 20.

Marcos és un setter irlandès. Mosés, un nen africà.

Carmen Posadas – “Autogestió”

                                                                            Premi Planeta 1.998

21 novembre 2021

Dèiem ahir - DRETS- OPORTUNITATS- RECOMPENSES - C. Dean Fales - 14/11/2021

 

DRETS- OPORTUNITATS- RECOMPENSES

Avui dia es parla i s’escriu molt sobre els “drets” dels individus i agrupacions. Com es pot suposar hi ha molta confusió sobre el que constitueixen aquests “drets”. Molt del que hom veu i escolta sembla confondre “drets” amb “oportunitats” i “recompenses”. L’existència d’un dret no garanteix l’oportunitat per exercir-lo ni dóna a la societat l’obligació de proporcionar les recompenses desitjades quan s’ha exercit el dret.

Les oportunitats es creien, es guanyen o es forneixen. Si no aprofitem una oportunitat per exercir un dret, llavors no tindrem cap raó justificable per esperar la recompensa que hagués resultat d’aprofitar-nos d’aquesta oportunitat.

El dret a una educació no garanteix que una persona sia educada. Ni tant sols l’oportunitat d’educar-te ho garanteix. La persona que té el dret de ser educada i rep l’oportunitat per ser-ho , encara ha de treballar bastant per aconseguir-ho.

L’existència d’un dret mai ha garantit ni mai garantirà un resultat. Tots hem de lluitar pels “drets”, aprofitar les “oportunitats” i treballar per assolir els “resultats”. Cap dels tres han sigut mai automàtics.

Moltes de les sorolloses manifestacions de protesta sobre els “drets” són simplement un estratagema per aconseguir els resultats que el mateix manifestant no està disposat a aconseguir-ho treballant.

Això, per descomptat, tan sols és una opinió.

C. Dean Fales

14 novembre 2021

Dèiem ahir - EL RESSUSCITAT (continuació) - Josep Pla i Casadevall - 8/11/2021

 

EL RESSUSCITAT

(Continuació)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Com que el senyor Oller anava sense res al cap, i fresquejava, perquè el temps havia canviat, demanà una gorra per cobrir-se el cap, cosa que aconseguí.

El senyor Oller visqué encara una dotzena d’anys. Fou anomenat el Ressuscitat. Els metges digueren que es tractava d’un cas de catalèpsia. El fet donà una gran popularitat a tot el rodal. Se’n parlà durant molts anys.

Jo no vaig pas conèixer el Ressuscitat, però vaig tenir amistat amb el seu fill.

El fill del senyor Oller féu una certa carrera bancària i arribà a ésser caixer, a Girona, de la sucursal del Banc d’Espanya. Era un home que tenia una semblança sorprenent amb els retrats coneguts de Friedrich Nietzsche. Portava un bigoti bufat, tenia sobre el front unes entrades molt acusades, era una mica guenyo i més que cara de preocupat feia cara d’estar permanentment emprenyat. La seva generació anomenà el senyor Oller el Ressuscitat, com al seu pare. La generació següent l’anomenà el senyor Oller del banc.

Josep Pla i Casadevall (1897 – 1981)

fragment de “L’episodi mai vist del Ressuscitat”

del seu llibre “L’EMPORDANET” – 1958

08 novembre 2021

Dèiem ahir - EL RESSUSCITAT - Josep Pla i Casadevall - 31/10/2021

 

EL RESSUSCITAT

““. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En un moment determinat, al cotxer del vehicle funerari li semblà sentir uns sorolls inusitats. Li semblà exactament que els sorolls provenien del bagul que el cotxer transportava. Considerablement impressionat, decidí aturar el cavall i consultar el cas. Cregué que primer n’havia de parlar amb el vicari. El vicari era un senyor de mitjana edat, molt pràctic del servei, perquè feia més de vint anys que n’enterrava.

- “Fugi, home, fugi!” –digué amb un somriure discret- “On anirem a parar? Pugi a cavall!”

Blanc com la cera, tremolant com una fulla d’arbre, el cotxer no quedà pas convençut i comunicà als familiars que feien el primer dol el que li semblava haver observat.

-“Jo obriria el bagul! –digué el cotxer, repapiejant- “M’ha semblat que trucava. El mort és viu. No en dubtin pas!”

La perplexitat dels del dol fou immensa – i semblà augmentada pel posat tristíssim i l’abatiment acusat que en aquell moment presentaven.

Sempre hi ha hagut la idea molt estesa, entre la gent, que han estat enterrats molts morts de viu en viu. Llavors aquella idea era més persistent que ara, perquè l’obligació de deixar els cadàvers de cos present vint-i-quatre hores es complia menys que ara. Els del dol accediren que el bagul fos obert, cosa que fou feta enmig d’una gran expectació.

Quan la tapa fou alçada, el senyor Oller es redreçà amb els ulls fora de les òrbites i diguè a les persones més acostades:

- “Què és això? Que us heu tornat boigs?”

La gent primer quedà estupefacta, però el mateix grotesc de l’escena desalterà la concurrència. El senyor Oller, de vint-i-un botó es posà dret i, trascamant, baixà del cotxe amb una vivacitat extraordinària. Algunes persones, mortes de por, fugiren carrers enllà””.

(Continuará)

                                                   Josep Pla i Casadevall (1897 – 1981)

fragment de “L’episodi mai vist del Ressuscitat”

                                                  del seu llibre “L’EMPORDANET” – 1958

31 octubre 2021

Dèiem ahir - QUÈ ES DEIA DE LA GENT GRAN - 25/10/2021

 

QUE ES DEIA DE LA GENT GRAN

* En els ulls dels joves veiem flames, però és en els ulls de la gent gran on veiem la llum.

Víctor Hugo, escriptor francès (1802 – 1885)

* Pel profà, la tercera edat és hivern; pel savi és l’estació de la collita.

* La maduresa és l’art de viure en pau amb qui és impossible canviar.

* En la joventut, la bellesa és un accident de la naturalesa.   En la vellesa, ésuna obra d’art.

Lin Yu Tang, escriptor xinès (1895 – 1976)

* L’art d’envellir consisteix en conservar alguna esperança.

André Maurois, novelista i assagista francès (1885 – 1967)

* Quan envellim la bellesa es converteix en qualitat interior.

Ralph Waldo Emerson, clergue (1803 – 1882)

* Quan ja s’han complert els 80 anys, o hi som a prop, tot contemporani és un amic.

Igor Stravinsky (1882 – 1971)

* Veient-ho bé, no som tan grans, el que passa és que tenim moltes joventuts acumulades.

Francisco Arámburo

25 octubre 2021

GRAN ÈXIT DE LA CONFERÈNCIA "RICHARD WAGNER I TRISTANY I ISOLDA"

23 octubre 2021 - Dintre del programa d'activitats associades al Taller de Lectura Fàcil, dirigit per Carme Mayol, va tenir lloc al Casal el passat 23 d'octubre aquesta conferència impartida pel músic, musicòleg i divulgador Joan Vives, actualment professor d'història de la música a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i locutor-redactor de l'emissora pública Catalunya Música.

El tema de la conferència venia motivat per tractar-se de la versió musical de la llegenda de Tristany i Isolda, llibre llegit el mes de març de 2020 sobre el que estava prevista la mateixa conferència com activitat associada, però que no es va poder dur a terme a causa del tancament del Casal per raons de tots conegudes.

En començar el curs 2021/2022 s'ha volgut recuperar aquesta activitat, a la que el públic va respondre omplint la sala del teatre del Casal fins el màxim de l'aforament autoritzat.

Els coneixements del conferenciant i el seu caràcter i entusiasme va captivar al públic de tal manera que la conferència es va allargar durant gaire bé dues hores mantenint en tot moment l'atenció i l'interès de l'audiència.

Dèiem ahir - L’ÒRGAN - Gustavo Adolfo Bécquer - 17/10/2021

 

L’ÒRGAN

L’església estava fosca i deserta. Allà lluny, en el fons, com una estrella perduda en el cel de la nit, brillava una llum moribunda. . ., la llum de la llàntia que cremava en l’altar major. En els seus feblíssims reflexos, que sols contribuïen a fer més visible el profund horror de les ombres, vaig veure . . ., no ho dubteu: vaig veure un home que en silenci i tombat d’esquenes cap al lloc en què jo em trobava, recorria amb una mà les tecles de l’òrgan, mentre tocava amb l’altra els seus registres. . ., i l’òrgan sonava d’una manera indescriptible. Cada una de les seves notes semblava un ofegat sanglot dins del tub de metall que vibrava amb l’aire comprimit en el seu buit, i reproduïa el to sord, quasi imperceptible, però just.

Gustavo Adolfo Bécquer (1836 – 1870)

Fragment de: “Maese Pérez, el organista”

 17 octubre 2021

Dèiem ahir - EL PREU DE LA LLIBERTAT - C. Dean Fales - 10/10/2021

 

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Durant la segona guerra mundial, vaig fer la meva instrucció militar en un centre d’entrenament de lleves per a la infanteria i, posteriorment vaig passar molts mesos com a monitor i membre del seu nucli de caporals. La missió del caporal era entrenar a les lleves individuals per a les unitats de combat que havien perdut homes en el front.

Per al centre passaven tan oficials com reclutes en una fila interminable. Es rebien nou grups cada 17 setmanes, al principi i, conforma la guerra continuava, aquest termini baixà a vuit, després a sis i després a sols quatre setmanes d’ensinistrament abans de què fossin embarcats a les seves unitats operacionals. Durant la meva estada allí, tinguérem a molts comandants de la companyia. Alguns eren bons, altres eren dolents. Alguns eren conscienciosos, a altres no els importava res. En una categoria molt especial podríem col·locar al Capità Hyatt.

El Capità Hyatt fou, ses cap dubte, el capità més dur que vàrem tenir. Era de West Virginia, encara que això no tingui res a veure. M’imagino que provenia d’una família que havia estat representada en totes les guerres nord-americanes, començant amb la revolució; encara que això és mera conjectura. El Capità Hyatt no era vil –exactament- ni exactament injust. Ell volia resultats. Odiava la debilitat i no tolerava excuses. En el seu favor, podem dir que era més dur amb ell mateix que no pas amb la tropa. Era el primer home en atacar una pista d’obstacles. Encapçalava cada marxa revisant a la tropa des del començament al final de la columna i ho feia molt sovint utilitzant epítets ben frasejats. Probablement caminava el doble que el seu personal.

Si la tropa no s’havia desempallegat d’acord amb les seves expectatives, els feia formar enfront dels quarters després d’una llarga caminada, tan si plovia, nevava o feia un sol que cremava, i els criticava llargament i amb veu alta. Els reclutes l’odiaven.

Sembla un acudit. Però el Capità Hyatt fou l’únic comandant que rebé cartes des de l’estranger, d’homes agraint-li l’entrenament. Ell els hi havia salvat la vida, li deien.

El preu de la llibertat és disciplina!

C. Dean Fales

10 octubre 2021

Dèiem ahir - OCELLS AMICS - Josep Maria de Sagarra - 3/10/2021

 

OCELLS AMICS

De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d’alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.

Però ben segur també, que a molts de vosaltres us ha furgat l’orella el dimoni i heu pensat: “¡Malaguanyat fusell que no t’atrapi!”; o, si més no: “¡Malaguanyada pedra que no et peti les ales!”.

I aquest vici, aquest desig d’agafar de viu en viu, o mal que sigui morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres i més escampats per la nostra terra; i la culpa s’ha de confessar que no és ben bé nostra.

Perquè, si de petitets se’ns ha dit que hem d’estimar els pares i que és pecat robar i fer mal als nostres germans, no se’ns ha dit prou ni se’ns ha fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els ocells.

Si el noiet que en sortir d’estudi, tot enfilant un corriol, es troba amb un niu d’ocells de bardissa amagadet dintre el matoll d’una garriga, i l’agafa i se l’endu cap a casa seva, sabés tot el mal que fa, estic segur que deixaria estar el niu i es guardaria de tocar-lo com d’escaldar-se.

Moltes vegades ens pensem que nosaltres, les persones, ho hem fet tot, i que no necessitem el servei de les bestioles que Déu ha posat a la terra per ajudar-nos. I, pobres de nosaltres, i pobres dels nostres conreus, si no hi haguera ocells al món!

Mireu aquesta llengüeta de regadiu, amb quatre cols i quatre escaroles: ¿us penseu que amb tres cavades i amb tres regades, i traient una mica les herbes, i deixant-ho després a la bona de Déu, les nostres verdures camparien tan contentes? ¿Us penseu que si no fossin els ocells, que de vegades feu fugir a cops de pedra i als quals afolleu les covades, les tomaqueres que heu plantat i que heu conreat us arribarien sanes i fresques al temps de les collites?

I qui diu de la llengüeta de terra diu dels camps i les vinyes, i dels fruiterars i els oliverars, i de tota llei de boscos; car cada mena de conreu té les seves menes d’ocells que la defensen.

I allà on heu plantat un arbre i heu bastit una casa, sense que vosaltres els crideu, el ocells vénen, i us diuen, tot piulant i cantant: “Ja som aquí! Encara que tu no ens ho agraeixis, venim a servir-te i serem els teus millors amics.”

Si tothom, en veure un ocellet del bosc, el saludés com un germà i un amic a qui devem moltes coses, jo no diré que li saltés al damunt i li fes una passada a flor d’orella; però, si més no, estic segur que no fugiria esverat i que passaria com en aquells països on se’ls respecta més que a la nostra terra i on els ocells dels grans jardins públics no es mouen dels peus de la quitxalla, ni tenen por de la gent.

Josep Maria de Sagarra (1894 -1961)

Extret del seu llibre “Els Ocells Amics” (1947)

03 octubre 2021

Dèiem ahir - EL PREU DE LA LLIBERTAT - C. Dean Fales - 26/09/2021

EL PREU DE LA LLIBERTAT

Ara fa uns dies, llegia un article en el diari sobre un dels nostres atletes universitaris que, malgrat havia destacat molt en l’atletisme universitari, no va ésser suficient per jugar com a professional. Estava molt enfadat amb els seus professors. I era un enuig i una amargor completament justificables.

A causa de les seves habilitats atlètiques, es convertí en un membre molt destacat en l’equip de futbol del seu col·legi . El futbol era una activitat molt important en la Universitat a on estava matriculat, de manera que els seus professors, aparentment, li varen facilitar les classes. Se li van donar qualificacions que no es mereixia. Se li va permetre que no fes tots els treballs que havia de fer (treballs que s’exigien a tots els altres alumnes que no destacaven en futbol). El resultat fou que es va graduar de la universitat amb un diploma, però amb molt poca formació acadèmica.

Per descomptat que això no haguera estat tan important si hagués donat la talla amb els futbolistes professionals. No es va poder inscriure doncs, a la lliga professional i, malauradament, no estava preparat per guanyar-se la vida d’altra manera. Havia passat quatre anys en una prestigiosa Universitat i encara que disposava d’un diploma per provar-ho, ningú el volia contractar. No estava preparat per fer un treball productiu,

“M’haurien d’haver fet treballar” – li explicà al periodista que li estava fet l’entrevista. Efectivament, ho havien d’ haver fet. No podem absoldre a l’atleta de tota la culpa, però els seus professors foren els seus líders, els seus mestres. Era la seva responsabilitat ensenyar-lo, entre altres coses, perquè si havia de gaudir de les llibertats bàsiques: llibertat de fam, de la necessitat, del temor, llibertat de fer quelcom, llavors hagués hagut de exercir la disciplina necessària per estudiar i aprendre, per poder convertir-se en un membre productiu per la societat.

El preu de la llibertat és la disciplina.

C. Dean Fales (1952)

26 setembre 2021

Dèiem ahir - M’ESTIC FENT VELL (final) - Fares Asad - 19/09/2021

 

M’ESTIC FENT VELL

 (Final)

M’agrada ser la persona en la qual m’he convertit.

No viuré sempre..., però mentre sigui aquí, no perdre el temps en deplorar el què pogué ser o preocupar-me del que serà.

Menjaré postres cada dia (si així ho desitjo).

Simplement estimaré. Estimaré amb generositat. Parlaré amb amabilitat..., i la resta..., deixem-ho per a Déu.

Que maco és contemplar les flors i ensumar la seva fragància, ara que ja som grans!

Que boniques són les papallones que volen de flor en flor!

Benvolguts amics: gaudim dels nostres anys de vida i no sofrim per haver perdut la joventut!

Visquem i estimem. Déu ens valora a tots nosaltres, i nosaltres ens valorem també.

Somriem cada matí per què Déu s’ha despertat abans que nosaltres i ha penjat el Sol en la nostra finestra!

Fares Asad

19 setembre 2021

Dèiem ahir - M’ESTIC FENT VELL (continuació) - Fares Asad - 12/09/2021

 

M’ESTIC FENT VELL

(Continuació)

Caminaré per la platja sense banyador..., malgrat la mirada de compassió dels que porten bikini..., ells també es faran vells (si tenen sort).

Sé que algunes vegades seré oblidadís. Però em recordo de les coses importants.

A través dels anys el meu cor s’ha trencat. Com no pot trencar-se el cor quan perds algú estimat, o quan un nen pateix, o quan mort la teva mascota...?

Però el cor trencat és el que ens dóna força, enteniment i compassió. Un cor que no s’ha trencat mai, no sabrà mai de la felicitat que comporta el ser imperfecte.

Em considero beneït per haver viscut suficient perquè els meus cabells es tornin grisos..., i conservar el somriure de la meva joventut.

Puc dir “NO”, i voler dir-ho.   Puc dir “SÍ”, i voler dir-ho.

Quan et vas envellint és més fàcil ser positiu. Et preocupes menys del que les altres persones puguin pensar.

Fins i tot m’he guanyat el dret d’equivocar-me.

M’agrada fer-me vell, perquè em dóna “LLIBERTAT”.

Fares Asad

(Continuarà)

12 setembre 2021

Dèiem ahir - M’ESTIC FENT VELL - Fares Asad - 5/09/2021

 

M’ESTIC FENT VELL

L’altre dia una persona jove em preguntà què se sentia quan s’és vell; em va sorprendre molt doncs, jo no em considero vell. Crec que el fet de fer-se vell és un regal.

Probablement, per primera vegada en ma vida, ara sóc la persona que sempre he volgut ser.

Cert que algunes vegades em desespero veient el meu cos. . ., les arrugues, estar ullerós, la calvície, la panxa. . ., i molt sovint em sorprenc de la persona envellida que viu en el mirall del meu lavabo. Però aquestes coses no em preocupen massa estona. . .

No canviaria als meus sorprenents amics, ni la meva meravellosa vida, per menys cabells blancs i un cos esvelt i musculós.

En envellir m’he tornat amable amb mi mateix i molt menys crític del meu físic. M’he convertit en el meu millor amic. No em renyo per menjar una galeta extra, o per no fer-me el llit, o per comprar aquests estris de jardineria que no necessitava.

Estic en el meu dret de ser un xic desordenat, extravagant i ensumar el flaire de les flors. . .

He vist a molts amics anar-se’n d’aquest món molt aviat, abans d’entendre la llibertat que s’assoleix en fer-se vell.

A qui li pot importar si escullo llegir o jugar amb l’ordinador fins a les quatre de la matinada i després dormir fins al migdia?

Ballaré amb mi mateix aquelles meravelloses melodies dels anys 50 ’s i 60 ’s, i, si en aquest moment desitjo plorar per algun amor perdut. . . , ho faré!

Fares Asad

(Continuarà)

05 Setembre 2021

Dèiem ahir - PERSONATGES DE LA HISTÒRIA - 29/08/2021

 

PERSONATGES DE LA HISTÒRIA

Corria l’any 218 a.C. Anníbal, després d’arrasar Sagunt, es posà en marxa cap Itàlia. Comandava un exèrcit compost per 55.000 infants, 12.000 genets i 37 elefants, en la campanya més espectacular que cap general havia emprès abans. Els moments culminants d’aquesta llegendària i singular empresa foren el pas dels Alps.

El pas dels Alps no fou cap acte premeditat de bravura, sinó el resultat de la mera necessitat: faltaven vaixells i el camí al llarg de la costa de Ligúria era massa angost per un exèrcit tan gran.

Fred, neu tova de més d’un metre de gruix, ratxes de vents temporalades, atacs sorprenents i continuats de pobles indígenes de muntanya fustigant aquell exèrcit amb gran violència, i en els llocs més difícils. . . Foren setmanes d’interminables fatigues i nombroses baixes fins a arribar a la cima del darrer port. Dos dies de descans i la tortura d’un horrible descens .

I, a baix, a les voreres del riu Tesino, el cònsol Publi Corneli Escipió amb un gran exèrcit romà descansat i experimentat, esperant-lo per donar el cop de gràcia a aquell esgotat i malmenat exèrcit cartaginès, que ja només comptava uns 26.000 infants, 6.000 genets i únicament set elefants (l’arma secreta).

Però el genial Anníbal arengà a les seves fatigades forces tocant 3 punts que recordava haver après del llegat d’Aristòtil:

- La por és el motiu que més mou a l’home per actuar. No hi ha cap possibilitat de tornar endarrere, cap esperança de rebre reforços. L’única possibilitat de supervivència és anar endavant i aconseguir la victòria. . .

- Sense grans recompenses no hi ha grans accions. Anníbal, que gaudia de gran credibilitat entre els seus homes, prometé terres, plata i esclaus pels què sobrevisqueren vencedors. . .

- El reconeixement és el tercer motiu, en ordre d’importància, que mou a l’home a l’acció. Anníbal els hi recordà passades victòries, les moltes batalles victorioses que havien viscut junts. . .

Les legions romanes esperaven un enemic afeblit i mig derrotat. I aquesta confiança junt amb el resultat d’aquell entusiasme que Anníbal sabé infondre als seus homes, determinaren el resultat de la batalla del riu Tesino.

Després, com un torrent devastador, Anníbal caigué sobre els fèrtils camps d’Itàlia. . .

* * * * * * * * * * * * * *

Diuen que la història sempre ens pot ensenya quelcom.

29 agost 2021

Dèiem ahir - LLEGIR PER EL PLAER DE LLEGIR- 22/08/2021

 

LLEGIR PER EL PLAER DE LLEGIR

Sota aquest títol ja vàrem escriure la setmana passada. Aquell missatge em va fer recordar que, ara fa uns anys, ens vàrem emportar un llibre per llegir durant unes vacances passades al balneari de Fitero. El títol del llibre: “El Manuscrito Carmesí”, de l’escriptor Antonio Gala i que va ésser guardonat amb el premi Planeta 1990. Aparentment és un llibre corrent, 19 x 12,5 x 3.5, amb un total de 611 pàgines. Mireu el que vaig destacar sols de les seves 120 primeres pàgines.

- “Malgrat tot, he après d’Andalusia la millor lliçó: disminuir les necessitats per a disminuir les fatigues que costa satisfer-les. I així he arribat a necessitar molt poques coses, i aquestes poques, molt poc. Per què la verdadera necessitat no esta en tindre, amic meu, sinó en ser i en no necessitar.”

-“Jo era un nen, però al veure-la em va enlluernar el que encara no coneixia: el seu poder irresistible; al cap i a la fi, la raó que adquireix un adult no és més que l’envelliment de la innocència”.

-“El millor amic no és el que t’acompanya en l’adversitat, sinó el que t’ impedeix caure en ella”.

- “La vida és una inapel·lable partida en la qual tots els jugadors acaben per perdre”.

- “La infantesa és un tresor del qual se’ns va desposseint a poc a poc”.

- “El que passa és que la vida esta per sobre de tot. S’ha d’ésser fals per ésser decent. Amb la veritat, no es va a cap lloc”.

- “L’estómac és la residència de tota malaltia, i la curació ha de començar pel Cap”.

-“La grandesa d’un poble es mostra pel respecte que tingui als seus enemics”.

-“. . .doncs, fugí d’un mateix és mala cosa. Acabaràs per no trobar-te mai”.

-“. . .una imatge de Déu inventada per l’home a la seva imatge i semblança per tindre’l assequible i més al seu abast”.

-“La història la solen contar sempre els que guanyen. Els vençuts, o no viuen, o s’estimen més oblidar”.

-“La llibertat no existeix”.

Després vaig perdre el ombrejador groc que emprava per marcar les frases que anava trobant impactants. Llegir doncs, entreté, relaxa, fa oblidar i fa meditar.

22 agost 2021

Dèiem ahir - LLEGIR PER EL PLAER DE LLEGIR - 15/08/2021

 

LLEGIR PER EL PLAER DE LLEGIR

El fet de llegir per entretenir-nos o per augmentar els nostres propis coneixements, és una manera adient de relaxar-nos.

Les persones millor instruïdes estan millor preparades per adaptar-se a les tensions i als esforços que comporta la vida. No ens referim aquí a la lectura de diaris i revistes que ens manté actualitzats. Profunditzem en les novel·les, en les biografies, inclús en la poesia. Quan ampliem el nostre interès, ens estarem convertint en una persona més rica en termes de personalitat i desenvolupament personal.

Tots coneixem a persones que quan surten de vacacions s’emporten un o dos llibres per llegir durant el període de vacances. Inclús quan viatgen sols ho fan amb quelcom per llegir o consultar. Llegir és una de les maneres més productives de passar l’estona, molt més productiva que estar asseguts en un bar o anar al cine.   I resulta més barat.

Una bona base adquirida amb la lectura ens pot donar prestigi o fer-nos més interessants davant dels altres. Prop de casa, tenim una biblioteca publica. Per què no utilitzem aquesta possibilitat?

I, si no ens atrauen els llibres, què ens pot semblar la música? Escoltar DVD’s a casa és una manera d’allunyar els problemes amb suavitat. Amb els equips d’alta fidelitat d’avui en dia, la nostra llar pot ésser una sala de concerts.

I, finalment, tenim la Tele, a on podem gaudir de documentals que ens poden enriquir.

El que importa és relaxar-nos i, al mateix temps, enriquir-nos.

15 agost 2021

/Dèiem ahir - TALONS SENSE FONS - C. Dean Fales - 8/08/2021

 

TALONS SENSE FONS

Un jove amic meu acaba de viure una desagradable experiència. Tres talons que el meu amic va estendre no varen ser pagats pel banc. El banc digué que no hi havia prou diners en el seu compte corrent per cobrir l’import dels talons. Però ho va dir, no pas al meu amic, sinó a les persones a les quals ell havia entregat els talons.

El cas és que el meu jove amic (i així m’ho acredita) havia dipositat diners suficients en aquell banc per a cobrir tots els seus talons. Senzillament un dels caixers s’havia equivocat al fer l’assentament comptable al seu compte.

Això va enfurir al meu amic. I de fet es posà tan furiós , que va anar personalment al banc per parlar amb un dels apoderats. Aquest es va mostrar educat i cortès, i li donà, com explicació, que el banc era tan gran. . ., que un error humà sempre és possible; què hi podia fer? – En el millor dels supòsits aquesta era una excusa molt pobra.

El meu amic havia mantingut el compte en aquest banc al llarg de més de 10 anys, però va decidir traslladar-lo a un altra banc. No podia culpar a ningú. El banc tenia el seu telèfon. Amb una simple i curta trucada s’haguessin estalviat incomoditats i problemes.

El meu amic no és precisament ric. La pèrdua del seu compte no tindrà gens d’importància en el total de dipòsits que té el banc. Però, si el tracte d’aquell primer banc es considerat normal, crec que aquest banc te problemes.

Un interès sincer per al client, és completament bàsic per l’èxit de qualsevol negoci.

C. Dean Fales (gener 1973)

08 agost 2021

Dèiem ahir - L’HOME QUE VENIA ENTREPANS DE FRANKFURT - C. Dean Fales - 1/08/2021

 

L’HOME QUE VENIA ENTREPANS DE FRANKFURT

“Hi havia un home que vivia a peu de carretera i venia entrepans de salsitxes de frankfurt. Sordejava bastant i per això no tenia ràdio. També tenia problemes amb la vista per qual cosa no llegia els diaris; però venia uns entrepans de frankfurt i hamburgueses que eren extraordinaris. Havia posat un lletrerot a la carretera anunciant al públic l’exquisidesa que preparava. I es posava al voral de la carretera tot cridant: “Compri un frankfurt, senyor!!!”; i la gent li comprava.”

“Va incrementar les seves compres de carn i de panets. Va comprar una planxa més gran i un forn per a potenciar el seu negoci. Quan el seu fill acabà el col·legi, el va incorporar al negoci. Però quelcom va passar. . . “

“El seu fill digué: Pare, no ha escoltat la radio? No ha llegit el que diuen els diaris? Hi ha una crisi mundial. La situació a Europa és terrible. I la domèstica encara és pitjor”.

“Després de sentir això, el pare va pensar: Bé, el meu noi te estudis; ell llegeix els diaris; escolta la ràdio i sap el que passa”.

“Així doncs el pare va retallar les seves comandes de salsitxes de frankfurt, carn i panets, va treure el lletreró que tenia penjat i va deixar de sortir al voral de la carretera anunciant els seus entrepans, i..., les seves vendes van decaure ràpidament.”

“Tens raó fill -digué el pare al fill- Certament estem al mig d’una gran crisi mundial”

Ho he trobat en els meus arxius. No sé qui l’haurà escrit però, segurament va ser escrit al final de la Gran Depressió de 1929.

El que a mi m’interessa és que si hom fa coses per enfortir el seu negoci, normalment el negoci prosperarà. Si no es fa res, no prosperarà.

C. Dean Fales (març 1970)

01 agost 2021

Dèiem ahir - EREN ALTRES TEMPS - 25/07/2021

 

EREN ALTRES TEMPS

El pare, de la lleva del 26, va ésser incorporat al front de l’Ebre, el 2 de juny de 1938. En una llibreta escolar, pautada, que va agenciar-se, va deixar escrit, dia per dia, el seu diari que va des de la seva incorporació al front, fins el 14 d’octubre del 38, prop de quina data va ésser evacuat ferit i portat a l’hospital de Terrassa.

En aquest diari, que titula “Una memòria de Benifallet”, a la seva contraportada final, hi ha escrit un poema quin autor fou Joaquin Gil, que el titula “A la memòria d’en Joan Escudé”, i que diu així:

Un casalot vell li fa de capella.

Vora el seu fossar, s’obren les roselles. . .

Era un xicot prim, ros de cabellera,

d’un mirar seré,viu com la mustela.

El noi, animós,va marxar a la guerra.

Fou el primer atac. . . Bales estrangeres

xiularen en torn seu, tristes cantarelles.

Fou el primer atac i ell va caure a terra.

Va arribar la nit i la lluna plena,

en il·luminar la tètrica escena

feia relluir rossa cabellera.

Un casalot vell li fa de capella.

Vora el seu fossar s’obren les roselles.

Sembla que el poema era cantat per la tropa a les serres de Pàndols i Cavalls.

25 juliol 2021

Dèiem ahir - L’EDAT DE L’HOME - 18/07/2021

 

L’EDAT DE L’HOME

Els germans Grimm (1785-1863), uns contistes amb cert tocs de mala bava, ens van deixar un conte titulat “Setanta anys”, que gairebé no es coneix:

“Quan Déu va crear el món va assignar a cada criatura un determinat nombre d’anys de vida: a l’ase, 18 anys; al gos, 12; al mico, 10. Tots es van conformar amb la seva sort, menys l’home, al qual havia concedit 30 anys. L’home volia viure més. Quan havia construït la seva casa i hi cremava el foc a la llar, quan havia plantat arbres que florien i donaven fruit, quan es disposava a fruir de la vida, havia de morir? Senyor, va demanar, allarga els dies de la meva vida”.

“Aleshores Déu li afegí els 18 anys de l’ase. Com que l’home tampoc no en va tenir prou, li afegí els 12 del gos. Com que continuava insatisfet, Déu va acabar donant-li els 10 del mico. Així doncs, l’home viu 70 anys. Els primers 30 són els seus anys d’home, i passen ràpidament; durant aquest temps l’ésser humà gaudeix de salut i alegria, treballa de gust i està content de viure. En segueixen els 18 de l’ase, durant els quals l’home s’imposa una càrrega rere una altra; ha de carretejar el gra que altres mengen, i cops i puntades de peu són la recompensa als seus fidels serveis. Venen després els 12 anys del gos; l’home jeu llavors en un racó, rondina i borda sense dents per a mossegar. I quan ha transcorregut tot aquest temps, els 10 anys del mico hi posen el punt final. L’home es torna imbècil i maniàtic, fa bestieses i els nens se’n burlen”.

Avui dia, ja, morir als setanta anys és morir jove, inesperadament i a destemps. A la “tercera edat”, que segons sembla va dels seixanta anys fins als vuitanta, li estan inventant el suplement de la “quarta edat”, que es perllonga fins més enllà dels noranta anys. En aquest món el que no es consola és perquè no vol. Aquí només calen diners per poder viure. Que una societat protectora i amable hi posi els diners, que jo ja hi posaré els anys.

18 juliol 2021

/Dèiem ahir - PER QUÈ COMPLICAR-SE LA VIDA? - 11/07/2021

 

PERQUÈ COMPLICAR-SE LA VIDA?

     Enyores algú? , , , Fes-li un truc!

     Vols reunir-te . . . Convida’l!

     Vols que t’entenguin? . . .Explicat!

     Tens un dubte? . . . Pregunta!

     Alguna cosa no t’agrada? . . . Digau!

     Hi ha quelcom que t’agrada? . . .Fes-ho saber!

     Vols quelcom? . . .Demana-ho!

     Estimes a algú? . . . Dìga-li!

Ningú sap el que passa per la teva ment . . . És millor expressar-se, en lloc de sols esperar . . .

Ja tens el NO, arriscat per a obtenir el SI.

Sols tens una vida. No la compliquis.

La gent t’apreciarà pel què ets, i molts t’odiaran per la mateixa raó, malgrat això no deixis de ser tu mateix.

11 juliol 2021

Dèiem ahir - CANT ESPIRITUAL - Josep Palau i Fabre - 4/07/2021

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura!  Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1999 

04 juliol 2021

Dèiem ahir - FILOSOFIAS DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE - José Mallorquí Figuerola - 27/06/2021

FILOSOFIES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE

El que vaig a explicar va succeir a San Diego, sobre el 1853.

Un meu amic va construir-se una casa quin principal element era l’enorme menjador. Un menjador tan gran com. . . Sí, quasi com la pista d’un circ romà o d’una plaça de toros. Ocupava tota la planta baixa de l’edifici fins al punt què, per pujar als pisos, van haver-hi de col·locar l’escala a l’exterior perquè no prengués lloc al baix. 

Un altre amic meu, en veient aquella esplèndida sala de seguida va observar el seu únic defecte: una grossa columna que l’arquitecte hi havia col·locat, amb el pitjor dels gustos, en el centre de la cambra. Aquell motiu ornamental espatllava completament la perspectiva del menjador. 

El meu segon amic no va dir res. Però pensà que el seu deure d’amic del meu primer amic, l’obligava a reparar l’error de l’arquitecte. 

Una nit entrà a la casa mentre tots dormien i la va emprendre a maçades contra l’enorme columna fins que la va tirar avall, alliberant així a la sala d’aquell destorb. . . En arribar aquí, el meu segon amic no va tenir temps de pensar res més, perquè, mancat del sustent de la columna, el primer pis s’enfonsà sobre d’ell, arrossegant en el seu enfonsament al segon i darrer pis. 

Resumint: morí el meu segon amic per ficar-se on no el demanaven, i també varen morir el meu primer amic, la seva família, els seus criats i els seus convidats, per l’entremetiment de qui, tractant de fer-los un favor, provocà el desastre.

                                                                        

                                                               José Mallorquí Figuerola 

                                                               “Los Hijastros del Odio” . 1950     

                                                         

27 juny 2021

Dèiem ahir - SE'LS HA DE DONAR ALLÒ PEL QUE PAGUEN - C. Dean Fales - 20/06/2021

 

SE'LS HA DE DONAR ALLÒ

PEL QUE PAGUEN

No fa massa temps vaig rebre una trucada d’un executiu de publicitat. La seva agencia, acabava d’ésser nomenada representant d’una de les línies aèries aquí als Estats Units. Estava planejant produir tot una sèrie d’anuncis testimonials, amb la participació de diversos executius empresarials, cada un d’ells declarant per què havia seleccionat volar amb aquella línia aèria en particular.

Vaig declinar l’entrevista; mai volo en aquesta companya si puc evitar-ho. L’experiència que tinc amb ells no ha estat bona. Semblen incapaços d’ajustar-se als seus horaris. Quan han de fer connexions, pot ser bastant frustrant. En una ocasió l’empleat de la línia aèria amb la que havia de connectar em digué que en els 18 mesos que treballava en aquella posició, la línia aèria que em demanava el testimoni no havia arribat a temps ni una sola vegada. Cap dels passatgers d’aquesta aerolínia aconseguien fer la seva connexió.

El personal d’aquesta companyia és força agradable. Els seus avions són bons, còmodes i, sens dubte, tenen els colors més brillants de la indústria. Les seves hostesses són boniques, molt amables i vesteixen uniformes molt selectes. Però –tot això no ajuda a la línia aèria a complir amb els seus horaris, i això és el que jo vull, de manera què- malgrat els colors tan bonics i els uniformes- no m’agrada volar amb ells. No em donen el que a mi realment m’interessa comprar.

Què és el que realment volem en la nostra condició de clients?

Comprem el producte que necessitem i ens agrada (qualitat/preu), no pas l’envàs, per maco que pugui ser.

Quan l’envàs es torna més important que el producte, inevitablement condueix a dificultats.

C. Dean Fales (1971)

20 juny 2021

Dèiem ahir - LA MORAL - 13/06/2021

 

LA  M O R A L

Si consultem un diccionari, podem trobar-hi que la moral d’un individu (o col·lectiu), és l’ànim, la capacitat de mantenir-se ferm en l’actitud que hom creu més pròpia i digna. O bé que és quelcom que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa.

La Filosofia la considera una Ciència. Però, com nosaltres volem més baixet, ens deixem portar instintivament per quelcom interior que ens va dient si obrem bé o no.

També parlem d’alta o baixa moral. El que tots podem reconèixer es que la bona o mala moral és una emoció intensament personal i que s’encomana amb proporcions epidèmiques. Pot escampar-se dintre d’un grup molt ràpidament, partint d’uns quants portadors. Igual que amb qualsevol epidèmia, unes mesures preventives poden ser efectives. Però, normalment, la veritable solució efectiva és un tractament individual, com pot ésser la vacunació.

Si realment desitgem una moral alta, aquí tenim un programa que podem provar i no ens costarà ni cinc.

Sempre que demanem quelcom, diguem: “Si us plau”. No perdem mai l’oportunitat de dir: “Gràcies”. Si algú ha fet un esforç extra per desenvolupar una gestió, diguem-li: “Ben fet”. A l’amic o company que està lluitant contra corrent , tractant de sortir-se’n, diguem-li: “Vas bé, segueix lluitant, ho assoliràs” Saben què? La seva moral s’enlairarà i, encara que sembli estrany , també la nostra.

Molts de nosaltres ens hem enfrontat a onades de dificultats que sols nosaltres coneixem, i sols necessitàvem una frase d’ànim, o tal vegada un petit elogi, per aconseguir el nostre objectiu. Això és el que es busca amb “alta moral”

Tan sols és una opinió. Però provem de fer-ho. És molt possible que ens doni bon resultat.

13 juny 2021

Dèiem ahir - LA VERITAT ÉS COM VOSTÉ LA VEGI - 6/06/2021

 

LA VERITAT ÉS COM VOSTÉ LA VEGI

A vegades hem tingut vivències que no gosem explicar per què no hem actuat com ens haguera agradat actuar. Som crítics amb nosaltres mateixos i no volem que altres persones del nostre entorn sàpiguen del que creiem haver fet o dit malament. Altres ens resistim a informar les dades d’una situació, per què en dir-les, ens col·locaria en una mala posició. Tal vegada hem fet alguna bajanada i no haurem reaccionat prou apresa o, d’una forma o un altre, no haurem actuat com devíem.

A ningú li agrada veure’s malament. Ens sentim temptats a torçar una mica la veritat. Diem el que ens agradaria haver fet o dit, en lloc del qué realment hem dit o hem fet. O, senzillament no diem res desitjant que el problema desapareix-hi.

Però algunes vegades no diem la veritat, no perquè ens col·locaria en una mala situació, sinó perquè temem la reacció de l’altre quan escolti la veritat. Hem après, mitjançà amargues experiències, que l’interlocutor sols està interessat en la veritat si aquesta és la veritat que ell vol oir.

I tots nosaltres hauríem de ésser capaços d’acceptar la veritat, sigui bona o dolenta. Bertrand Russell va dir que una causa per la qual Hitler va perdre la Segona Guerra Mundial fou que no podia resignar-se a veure la realitat. Els portadors de males notícies eren castigats. Aviat, ningú li deia la veritat. Per tant les seves decisions es basaven cada cop més i més en informació dolenta i en una ignorància de la veritat.

Tots els que necessitem i volem dades i opinions sinceres hem de ser conscients de que el que escoltarem no sempre serà agradable. Però haurà de ser ben rebut.

06 juny 2021