LA VIDA CONTRA RELLOTGE
Possiblement
la fórmula més cruel del ciclisme -el més cruel dels esports- sia la
lluita contra rellotge, la baralla de l’home en solitud, de l’home amb
el seu propi esforç, o la seva pròpia circumstància, com diria Ortega.
Esglaia
l’ànim veure pedalejant a un home en solitari, i furiosa i
desesperadament, sense el consol de sentir l’esbufegar de l’enemic;
escalfant l’ànima amb la seva pròpia calor davant d’un paisatge
espiritual gelat.
.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Pedalejant
“tot el que es pugui” és molt més difícil, molt més penós, que
pedalejar més apresa que ningú. S’aguanta millor el límit de l’esforç,
quan aquest és concret –anar al cap de la cursa- que quan és abstracte
–anar al cap de les ombres.
Un amic meu, tinent de la Legió durant la nostra guerra i avui cartoixà
a Miraflores de Burgos, em parlava, un dia d’estiu, que el pitjor
enemic, en la seva nova i retirada vida, era el fred de l’hivern.
- "No tens amb què escalfar-te en la teva cel·la?"
- "Sí, tinc una estufa i una pila de llenya; però no l'encenc."
- "I, per què no l’encens? No t’ho autoritzen?"
- "Sí, però em diuen que no l’encengui fins que no pugui més. I per ara vaig aguantant".
La faula de l’estufa apagada sempre em va semblar l’embrió d’una
tragèdia humana i desoladora; la tragèdia de l’home que arriba “a no
poder més” creien que encara pot estirar la densa corda que dóna
voluntat al seu esperit.
La vida empeny -s’ha dit sempre- però en l’últim instant es fa de tripes
cor i es treuen forces de feblesa, dels darrers fils de la feblesa.
Certament no he conegut més vida que la que m’ha tocat viure
conjuntament amb tots els milions de persones que viuen al mateix temps
que jo. Però penso que en poques ocasions l’ humanitat, pel seu bé,
haurà viscut esgotant els minuts tan fins el darrer segon, com en els
nostres dies.
Vivim -vulguem o no vulguem- contra el rellotge, com el ciclista de la
cursa cruel. Pedalegem per arribar -a on? -abans que qui? -i a
soles, com els Alain Gerbault d’aquesta cucanya del món.
I a vegades, quan el temps, en un descuit, ens permet pensar, ens
preguntem: A on ens porta aquesta cursa desbocada, sense regles i, el
que és pitjor, sense pietat?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Que encara hi som a temps per esmenar-nos, ho demostra el fet que encara
vivim. Però no vulguem estirar les coses fins a on les coses no poden
arribar, per què seria un intent boix, un intent que a cap camí hauria
de dur-nos.
Que el conte del meu amic cartoixà ens serveixi a tots. No oblidem de
passada que contra el fred es lluita amb millors cartes que contra el
rellotge.
No. No correm, com els ciclistes, contra rellotge. Correm la cursa en
línia. Encara queden contendents cavallerosos que, a darrera hora, són
capaços de donar-nos una mà. Com en l’Olimpíada grega.
Camilo José Cela (1916 - 2002)
25 juny 2017
