Viatges i Sortides - SORTIDA / ESTADA A SANT CARLES DE LA RÀPITA - 19/05/2014-25/05/2014

SORTIDA / ESTADA A

SANT CARLES DE LA RÀPITA

Molt bé l’hotel amb habitacions molt espaioses, dos llits de vuit pams cadascun, adossats, terrasseta exterior, i tot modern i de nova construcció.  Prop del passeig marítim i no gaire lluny del centre (uns deu minuts caminant).  Bufet ben assortit i cuina molt acceptable.

Sant Carles de La Ràpita és una petita ciutat, tranquil·la, neta i ben cuidada, amb grans espais oberts i enjardinats, que tal sembla orientada al turisme de classe més aviat benestant.  Ve aquest comentari per qui no hi hagi estat.

Vàrem fer una passejada marítima per la Badia dels Alfacs que mig encercla quasi 6.000 hectàrees de mar, amb una fondària mitjana de 4 metres i amb un màxim de 6 metres.  Una enorme quantitat de muscleres, de 80x30 metres cadascuna.  Vàrem atracar en un gran xeringui’t situat lluny de la costa i potser al mig de la Badia, on ens van obsequiar (inclòs en el preu de l’excursió), amb una menjada de musclos i cava.

Visitàrem també la llotja de peix, una edificació enorme i moderna, veien l’arribada de les barques, el tragí de les caixes i la subhasta, ja tot ella digitalitzada i amb mitjans electrònics.  Es enorme la quantitat de captures diàries.  Ens varen dir que belluguen unes 18-22 tones de peix i marisc al dia.  Extraordinari, una peça de 27 quilos, pops de 6 i 8 quilos, i el fort d’aquestes aigües: llagostins i marisc.  Quina salivera. . .

El temps, esplèndid en quan a temperatura i sol.  Però estem en el mes de maig i, ja se sap, no cada dia, però tinguérem dues tamborinades espectaculars.  Una d’elles fou de nit i qualcun es va deixar la porta de la terrasseta oberta i. . ., l’ensurt d’una petita inundació habitacional.

També es va fer una sortida a la reserva natural del Delta de l’Ebre, per contemplar la riquesa ornitològica d’aquells paratges.  Sembla que no fou molt afortunada.

En resum, una estada molt maca que junt amb les ja fetes amb el grup Tursal (Salou, Tossa, Benicàssim i Empúria Brava), ens motiva a seguir contemplant noves sortides/estades amb aquest grup.

26 maig 2.014

Dèiem ahir - DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES - 25/05/214

DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES

Fa molts anys, diu l’història, un pintor italià va rebre l’encàrrec de pintar el “Darrer Sopar”. 

Va invertir temps en cercar persones que li poguessin fer de model per pintar a cadascun dels apòstols. Aviat va trobar un personatge robust, rudimentari i amb cabell esvalotat per retratar-lo com Pere. Després va buscar un jove escèptic amb boca d’infant i mirada interrogadora, per retratar-lo com el dubtós Tomàs. Un home amb semblant impacient per incloure’l com Andreu. I una persona jove amb faccions de sensibilitat i noblesa per servir-li de model per representar a Jesucrist.

El temps va anar passant i el pintor va trobar els models per cada un dels apòstols, menys d’un. Per molt que el va buscar, no va trobar un model adient per cobrir el personatge de Judes Iscariot.  El resultat fou que el quadre quedà inacabat.   I, per descomptat, sense el demoníac impacte del traïdor, el Darrer Sopar va perdre molt del seu significat.

Malgrat tot, l’artista no va deixar mai de cercar. A on fora que anés i qualsevol cosa que feia, sempre, inconscientment, cercava la rèplica de l’home que va vendre a Jesucrist per trenta monedes de plata.  Finalment, uns anys més tard, va trobar el seu Judes.  El localitzà a la barra d’un “cafetucho” llardós, estava taciturn, absent i un xic begut. El seu rostre estava salvatgement destrossat per l’auto indulgencia.  Els seus ulls freds, amagaven la dolenta consciència que hi havia darrere d’ells. I la seva boca era feble i cìnica. Podia ésser perfectament Judes en el seu quadro.

Gens impressionat per l’oportunitat d’arribar a formar part del Darrer Sopar, el brusc i irritable individu va fer-ne mofa i negà la seva cooperació. Però l’artista persistent, va guanyar al fi explicant-li el carinyo i perseverança que havia posat buscant, durant anys, una cara com la seva. També li va prometre una borsa de monedes quin valor, en or, era abundós i que rebria després de posar.

Durant la darrera sessió, just quan el pintor estava donant els darrers tocs que donarien al gran quadro un acabament gloriós, el que feia de model el sorprengué repentinament esclatant en un plor sord i amb llàgrimes als ulls. Entre singlots, és va despenjar amb aquesta pregunta:

“No em coneix, no es veritat ?”

“No, ho sento, no el conec”.

“Vostè, no m’havia vist mai abans de trobar-me aquell dia en el café ?”

“No, almenys que jo sàpiga”.

“Doncs, jo sóc aquell home que una vegada vaig posar per el seu Jesucrist”.

25 maig 2014

Dèiem ahir - LLIÇONS DE LIDERATGE - C. Dean Fales - 11/05/2014

LLIÇONS DE LIDERATGE

Era un dia plujós i gris. El General George Washington, sortint molt aviat de la seva caserna de comandament, va aixecar-se el coll del seu capot i és va posar el tricorn ben ajustat per protegir-se del fred. A mesura que passejava pel camí cap al camp on els soldats estaven fent fortificacions, els anava mirant i, cap d’ells reconeixia que aquella figura alta i emboçada era el Comandant en Cap de l'Exèrcit.

S’anava apropa’n al camp i es va aturar mirant una petita companyia de soldats que, sota el comandament d’un sergent, estaven construint una empaliçada  amb grossos troncs. Els homes estaven intentant aixecar i arrossegar un gran troc molt pesat i, el sergent, important i superior, dret i apartat, donava ordres:
“Amunt, va !” -i seguí- “ Ara tots a l’hora ! Empenyeu !  Ja !”

En un moment, el tronc va arribar prop del lloc on havia d'anar, però era massa pesant i quan intentaven posar-lo sobre la pila, no pogueren i els hi va caure.

El sergent bramà: “Amunt amb ell! Què carai us passa! Amunt amb ell! torneu a intentar-ho!”

Els soldats ho intentaren de nou i quasi ho aconsegueixen;  però una vegada més el tronc els hi va tornar a caure rodant.

“Més força!“ -cridà el sergent- “Va, un, dos, tres!  Ara tots alhora, junts!  Empenyeu !”

Un altre gran esforç i llavors, justament quan el tronc amenaçava en tornar a caure per tercer cop, Washington va corre cap allà, i, ajuntant el seu esforç amb el dels soldats, varen aconseguir col·locar-lo bé en el seu lloc. Els soldats li varen agrair l’ajut amb un somriure; però Washington es dirigí al sergent:

“Per què no ajuda als seus homes quan necessiten que se’ls hi doni un cop de mà?”, li va preguntar.

“Per què no ho faig?” -contestà el sergent- “Que no veu que jo sóc el sergent?”

Washington va obrir el seu gran capot, mostrant el seu uniforme i va dir: “Jo sóc solament el Comandant en Cap. Una altra vegada que tingui un tronc tan pesat pels seus homes, enviï’m a buscar.”

C. Dean Fales (desembre 1.979)

11 maig 2014