DINS
DE CADASCÚ DE NOSALTRES
Fa molts anys, diu l’història,
un pintor italià va rebre l’encàrrec de
pintar el “Darrer Sopar”.
Va invertir
temps en cercar persones que li poguessin fer de model per pintar a cadascun
dels apòstols. Aviat va trobar un personatge
robust, rudimentari i amb cabell esvalotat per retratar-lo com Pere. Després va buscar un jove escèptic amb boca
d’infant i mirada interrogadora, per retratar-lo com el dubtós Tomàs. Un home amb semblant impacient per incloure’l
com Andreu. I una persona jove amb
faccions de sensibilitat i noblesa per servir-li de model per representar a
Jesucrist.
El temps va anar passant i el
pintor va trobar els models per cada un dels apòstols, menys d’un. Per molt que el va buscar, no va trobar un
model adient per cobrir el personatge de Judes Iscariot. El resultat fou que el quadre quedà
inacabat. I, per descomptat, sense el demoníac
impacte del traïdor, el Darrer Sopar va perdre molt del seu significat.
Malgrat tot, l’artista no va
deixar mai de cercar. A on fora que anés
i qualsevol cosa que feia, sempre, inconscientment, cercava la rèplica de
l’home que va vendre a Jesucrist per trenta monedes de plata. Finalment, uns anys més tard, va trobar el
seu Judes. El localitzà a la barra d’un “cafetucho”
llardós, estava taciturn, absent i un xic begut. El seu rostre estava
salvatgement destrossat per l’auto indulgencia. Els seus ulls freds, amagaven la dolenta consciència
que hi havia darrere d’ells. I la seva
boca era feble i cìnica. Podia ésser
perfectament Judes en el seu quadro.
Gens impressionat per l’oportunitat
d’arribar a formar part del Darrer Sopar, el brusc i irritable individu va fer-ne mofa i negà la seva
cooperació. Però l’artista persistent,
va guanyar al fi explicant-li el carinyo i perseverança que havia posat buscant,
durant anys, una cara com la seva. També
li va prometre una borsa de monedes quin valor, en or, era abundós i que rebria
després de posar.
Durant la darrera sessió, just
quan el pintor estava donant els darrers tocs que donarien al gran quadro un
acabament gloriós, el que feia de model el sorprengué repentinament esclatant
en un plor sord i amb llàgrimes als ulls. Entre singlots, és va despenjar amb aquesta pregunta:
“No em coneix, no es veritat ?”
“No, ho sento, no el conec”.
“Vostè, no m’havia vist mai abans de trobar-me aquell dia en el café ?”
“No, almenys que jo sàpiga”.
“Doncs, jo sóc aquell home que una vegada vaig posar per el seu
Jesucrist”.
25 maig 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada