Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Agustí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Agustí. Mostrar tots els missatges

Dèiem ahir - RECULLS - 21/10/2018


R E C U L L S


- Estima’m quan menys m’ho mereixi, per què serà quan més ho necessiti.
Doctor Jekill
 
- Estimar significa col·locar la felicitat pròpia en la felicitat dels altres.
Pierre Teilhard de Chardin
 
- Déu ens ha donat un sol camí per la vida, i és  l’amor; un únic camí per la felicitat, i és l’amor; i  un sol camí de perfecció, i és també l’amor.
Higinio Ugo Tarchetti


- Així com una mare vigila i protegeix, fins amb la seva vida, al seu únic fill. Així, amb un pensa ment il·limitat, s’ha de sentir amor i compassió per tots els éssers vivents, amar al món en sa totalitat, sense cap limitació, amb bondat ben-volent i infinita. Aquesta és la suprema manera de viure.
Buda


- La mesura de l’amor és amar sense mesura.
Sant Agustí

 

- Un dia, en el desert, em va semblar veure un animal. En apropar-me, vaig veure que era un home. En apropar-me més, vaig veure que era el meu germà.
Proverbi Africà



21 octubre 2018

Dèiem ahir - DIA DE DIFUNTS - Josep M. Carreras - 29/10/2017

DIA DE DIFUNTS 

 
Tinc uns amics que varen tenir l'ocurrència de casar-se el Dia de Difunts. No podien esperar més perquè ella acabava d'arribar de París on vivia i ell li va enviar una única carta dient-li que tornés. Dit i fet. Un casament d'aquells “de xiruca” (un vell xalet de la Floresta), amb pa amb tomàquet i truites com a festí de noces. Però els ha anat prou bé, perquè ja he perdut el compte dels anys que porten junts. Amb els temps que corren, aviat els podran inscriure al Guinness.

A vegades fem broma d'aquestes circumstàncies, i algú m'ho contradirà però a vegades tinc la impressió que en aquells inicis dels anys 70 els joves es casaven més “enamorats”. M'explico. Estic segur que els joves que es posen a viure junts –ja no dic casar-se– ho fan perquè s'estimen. Però en el fons del fons potser no descarten d'entrada allò de “i si no funciona, cadascú per ell”. Amb la mateixa facilitat que es fa un compromís, pot desfer-se i ja és molt si és de mutu acord.

No vull jutjar res ni ningú, però avui ja no compta la frase “fins que la mort us separi”: Cada època té la seva circumstància i precisament si avui es desfan les parelles amb molta més facilitat és precisament perquè els joves estan molt més preparats per afrontar la vida en solitari. Ja no serveix l'esquema tradicional de l'home treballador i la dona mestressa de casa. Ara són molts els homes que freguen plats, escombren o cuinen; les dones treballen i algunes ocupen càrrecs importants en les empreses; als anys de la meva adolescència era impensable. També en això la societat ha canviat valors i rols. La vida s'expressa avui de moltes altres formes.

Però si la unió de dues persones és font de vida, la mort és la separació, més o menys acceptada però sempre traumàtica. Hi ha coses que possiblement no canviaran mai, com el moment d'haver-se d'enfrontar al fet ineludible de la mort d'una persona estimada. Intentar esbrinar el perquè ens enfronta amb la transcendència, una gran pregunta sense resposta. Per això, des dels temps més remots, les diverses cultures han intentat, ni que sigui esporàdicament, restablir aquesta unió. Cada any per aquestes dates els cementiris s'omplen de visitants i es converteixen en autèntics jardins de flors i de records. Seria interessant saber si segueix sent vàlida la frase llatina : “fortis ut mors dilectio”, l'amor és més fort que la mort. Potser allò que cerquem sense saber-ho és el nostre propi consol, l'enyorança, la tristor de l'absència. Em va colpir una frase d'un home davant el nínxol de la persona estimada: “No és aquí. Aquí només hi ha els seus ossos. Viurà sempre en el meu cor fins que em mori”. Sant Agustí, quan parla de la mort de la seva mare, diu que possiblement allò que fem en memòria dels difunts en realitat ho fem per a la nostra pròpia consolació. 

Josep M. Carreras - 2016
29 octubre 2017

Viatges i Sortides - EXCURSIÓ A VILABERTRAN I CASTELLÓ D’EMPÚRIES - 22/11/2014



                                        EXCURSIÓ A VILABERTRAN

I CASTELLÓ D’EMPÚRIES


Novembre 22, dissabte; sortida dels punts habituals a les 08,00 hores, amb direcció cap a Figueres.  Vàrem fer una paradeta a un àrea de l’autopista per esmorzar, evacuar i respostar.  Ni sol ni pluja, ni fred ni calor, temperatura agradable al llarg de tota la sortida.

Seguirem el nostre trajecte fins a arribar al poble de Vilabertran; es tracta d’una vila  emmurallada, amb carrers estrets i evocadors d’una època medieval.











  

Vàrem visitar, amb guia, el Monestir de Santa Maria.  Una edificació d’estil romànic documentada entre els anys 954 i 986, fundada per Pere Rigald, i que aplegà una comunitat de clergues que adoptarem les regles de Sant Agustí,

Durant la Guerra Civil espanyola, aquest edifici es convertí en un dipòsit de munició militar.  Avui dia es tracta d’un monument declarat bé cultural d’interès nacional des del 1930.  Actualment forma part del Museu d’Història de Catalunya.






















L’Església de planta basilical de tres naus,  és popularment coneguda com la primera catedral basílica de Catalunya, per la seva antiguitat.

El Claustre és de planta trapezoïdal amb jardí central i envoltat per diverses dependències, en una de les quals ens projectaren un documental sobre la història del Monestir.

Vàrem passejar per els carrers del barri antic i, a destacar, que el que menys vàrem veure fou persones per els carrers.  Semblava un poble fantasma.












Tot seguit, sortirem cap a Castelló d’Empúries, terra de trobadors.  Fou l’autèntica capital medieval de l’Empordà i, el seu comtat, un dels darrers a unir-se a la Corona d’Aragó.  Precisament, el castell de Torroella de Montgrí, era construït per combatre al Comte d’Empúries, i resultà inacabat doncs, l’adhesió fou feta mentre era construït.

Deien “Castelló vila major, tot són jutges i notaris”, per ressaltar la seva importància i notorietat.

Allí vàrem visitar l’església de Santa Maria, la “Catedral de l’Empordà”, exponent del gòtic català, construïda sobre una església romànica primitiva.  Es tracta realment d’una basílica.  L’escriptor Josep Pla considerava que era el monument religiós més important de les terres gironines, després de la Catedral de Girona.  Dedicada a l’Assumpta, té un gran altar d’alabastre, extraordinari. 



Seguidament ens desplaçarem fins a Empúria Brava, recorrent la via per on discorren i comuniquen gran quantitat dels canals, admirant els iots amarrats i les luxoses edificacions que els bordegen. 

Aquesta visita, no prevista, fou una maca sorpresa. I allí es justificà el no haver vist població pels carrers de Vilabertran i Castelló d’Empúries.  Tots estaven en aquell mastodòntic mercat setmanal que, cada dissabte, es celebra a Empúria Brava, al llarg de tot el seu passeig marítim.

I, a dinar, que ja era hora, davant mateix del Casino de Peralada:  amanida catalana inclouen embotits empordanesos, galets farcits de carn amb salsa de bolets i un  xic de paté (deliciosos), vedella a la jardinera, gelat per postra, cava, cafè i gotes; apart, clar està de pa, vi embotellat de la regió i aigua.




















Després d’una estona de sobretaula, vàrem visitar el Casino.  Acurat control a l’entrada.  Per l’hora, sols les màquines en funcionament i deunidó el nombre de persones que hi jugaven.  La gran sala de joc, decorada amb tapissos gegantins portats dels Països Baixos, mobles luxosos... 

Fórem obsequiats amb una copa de cava Peralada.  Veiérem les sales on es juguen campionats de pòker i altres.  Uns lavabos de cine. . .










I tornarem cap a Premià de Dalt, delitats per l’espontaneïtat de la guia i, finalment, escoltant i cantant l’himne del Casal de la Gent Gran.

Bona sortida!

5 desembre 2014