Dèiem ahir - SHAKERS (Secta religiosa) - C. Dean Fales - 28/03/2021

 

S H A K E R S

(Secta religiosa)

Durant un període de l’història dels Estats Units, vàrem tenir la benedicció de comptar amb una ampla varietat de sectes religioses d’un o altre tipus. Algunes d’elles eren d’origen local; moltes d’elles provingueren d’Europa amb els emigrants que venien a Amèrica per què era una terra amb llibertat religiosa. Un d’aquests grups fou conegut com els Shakers.

Els Shakers varen rebre el seu nom per la seva pràctica de fer tremolar el seu cos com una expressió d’èxtasis religiós. Era un grup molt disciplinat, amb una organització comunal i eren molt estrictes en les seves normes morals. Construïren diverses comunitats pròsperes a on eren pràcticament autosuficients. Alguns mobles i altres productes de sa artesania tenen gran demanda avui en dia degut al desplegament artístic manifestat en la seva construcció.

Els Shakers pràcticament s’han extingit, o si no, actualment estan molt a prop de fer-ho. Malgrat que, la seva desaparició no pot atribuir-se al que moltes persones poden considerar com estranyes creences religioses. Després de tot, el fet de ballar, que era en realitat el que feien quant “tremolaven”, ha format part de molts ritus religiosos des de temps immemorials. No – la raó és més bàsica. Eren cèlibes.

En el sentit de proporcionar una distinció al seu propi grup, els “Shakers” no es reproduïen – de manera que s’extingiren. O bé es produeix o es desapareix. Fou una qüestió de temps. Va necessitar alguns anys, però fou inevitable.

Tornant al que és bàsic. És impossible violar les lleis fonamentals sense patir les conseqüències.

C. Dean Fales

28 març 2021

Dèiem ahir - LA MILLOR EXPRESSIÓ D’AMOR - 21/03/2021

 LA MILLOR EXPRESSIÓ D’AMOR

El temps és el do més valuós que tenim. Què pagaríem per disposar-ne de més. . . D’aquí que diuen que el temps, com quelcom intangible, (que tal vegada hem inventat, per mesurar la nostra pròpia existència), és la millor expressió de l’amor.

És possible valorar la importància que donem a un fet, a una cosa, a un ésser viu, si considerem el temps que estem disposats a dedicar-li. Com més temps dediquem a quelcom, més evident és la rellevància i el valuós que és per a nosaltres. Si vols conèixer les prioritats d’una persona, només has de fixar-te en com utilitza el seu temps.

El temps és el regal més apreciat que tenim, perquè és limitat. Tal vegada podem aconseguir més diners, però no més temps del que ens hagi tocat viure. Quan dediquem el nostre temps a una persona, li estem donant una part de la nostra vida, que mai més podrem recuperar. El nostre temps és la nostra vida. Així doncs, el millor regal que podem fer a algú, és el nostre temps.

No hi ha prou dir que les relacions són importants; hem de demostrar-ho en les nostres accions invertint temps en aquestes. Les paraules, per si soles no valen gaire: “No sols hem de dir que estimem, sinó que hem de demostrar-ho per mitjà del que fem”. Les relacions exigeixen temps i esforç.

L’essència de l’amor no és el que pensem, o fem, o aportem als altres; més aviat és, quant donem de nosaltres mateixos. Sovint ens costa recordar-ho i moltes vegades entendreu.

El millor regal d’amor no són les joies, ni les flors, ni els dolços. És oferir la nostra concentració, la nostra atenció, la nostra presència, el nostre interès; en definitiva: el nostre temps.

Sempre que dediquem el nostre tems, estarem fent un sacrifici i, el sacrifici, és l’essència de l’amor.

21 març 2021

Dèiem ahir - LES APARENCES ENGANYEN - Regina Ferrando i Ferran - 14/03/2021

 LES APARENCES ENGANYEN

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Solem fixar-nos en les persones per la seva aparença externa: pel color de la seva pell, per la seva estètica, per les tendències sexuals, per la manera d’anar vestits, per la casa que tenen, per la marca de cotxe que utilitzen, pel càrrec que ocupen i, amb aquestes dades, situem cadascú en un lloc determinat, d’acord amb allò que hem après; posem etiquetes i establim escales de valor.

Per aquesta visió superficial, en un passat no tan llunyà, i massa sovint encara avui, hi ha qui pensa que els blancs són superiors als negres, que els homes són més intel·ligents que les dones, que els gitanos són inferiors als “paios”, que els rics són millors que els pobres, que els que tenen feina deuen ser més bons professionals que els que estan aturats, que els immigrants són inferiors als autòctons. . .

Cap de les dades que ens arriben mitjançant els sentits té un gran valor a l’hora de conèixer un ésser humà, perquè l’única cosa que fan és diferenciar-nos i allunyar-nos els uns dels altres. La saviesa popular ens diu que les aparences enganyen, i toca aprendre a mirar als altres amb una mentalitat oberta de bat a bat, per poder anar descobrint allò que tenim en comú, allò que ens uneix més que allò que ens separa, allò que ens fa membres d’una única família.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Extret d'un article de Regina Ferrando i Ferran

Publicat en la revista LA CLAU no.1379 de febrer 2016

14 març 2021

Dèiem ahir - L’OBSTACLE - Amado Nervo - 7/03/2021

 L’OBSTACLE

Per aquell misteriós sender recamat les voreres d’exquisides plantes en flor i il·luminat tovament per les resplendors de la tarda, anava ella, vestida d’un verd pàl·lid, verd canya, amb suaus reflexos d’argent, que esqueia incomparablement a la seva delicada i estranya bellesa rossa.

Girà els ulls, em mirà llargament i profundament i em va fer amb la destra signa que la seguís.

Vaig anar-hi amb pas anhelant; però d’entre els arbres d’un boscatge espès aparegué un home jove, de dures faccions, d’ulls acerats, de llavis imperiosos.

-“No passaràs" –em va dir, i posant-se al ben mig del sender obrí els braços en creu

-“Sí que passaré” –vaig respondre-li i vaig avançar; però en arribar a ell, vaig veure que es mantenia immòbil i feréstec.

-“Obre camí! “-vaig cridar.

No va respondre. Llavors, impacient, el vaig espitjar amb força. No es va moure.

Ple de còlera, tot pensant que l’estimada s’allunyava, ajupint el cap vaig envestir aquell home amb vigor crescut per la desesperació; més ell es posà en guàrdia i, amb un cop precís, em va fer rodar a tres metres de distància.

Em vaig aixecar malmès i encara amb més fúria vaig atacar de nou dues, tres, quatre vegades; però aquell home, quina aparença no era d’Hèrcules, però quina força era brutal, em va llençar sempre per terra, fins que al final, baldat i desfet, no em vaig poder aixecar.

Mentrestant, ella es perdia per sempre!

Aquella mirada reanimà el meu esforç i vaig intentar agredir aquell home obstinat i impassible, d’ulls d’acer; però ell em tornà la mirada de tal manera que em vaig sentir desarmat i impotent.

Llavors, una veu interior em digué: “Tot és inútil; mai podràs vènce’l !”

I vaig comprendre que aquell home era el meu Destí.

Amado Nervo

(1870 – 1919)

07 març 2021