L’OBSTACLE
Per aquell misteriós sender recamat les voreres d’exquisides plantes en flor i il·luminat tovament per les resplendors de la tarda, anava ella, vestida d’un verd pàl·lid, verd canya, amb suaus reflexos d’argent, que esqueia incomparablement a la seva delicada i estranya bellesa rossa.
Girà els ulls, em mirà llargament i profundament i em va fer amb la destra signa que la seguís.
Vaig anar-hi amb pas anhelant; però d’entre els arbres d’un boscatge espès aparegué un home jove, de dures faccions, d’ulls acerats, de llavis imperiosos.
-“No passaràs" –em va dir, i posant-se al ben mig del sender obrí els braços en creu
-“Sí que passaré” –vaig respondre-li i vaig avançar; però en arribar a ell, vaig veure que es mantenia immòbil i feréstec.
-“Obre camí! “-vaig cridar.
No va respondre. Llavors, impacient, el vaig espitjar amb força. No es va moure.
Ple de còlera, tot pensant que l’estimada s’allunyava, ajupint el cap vaig envestir aquell home amb vigor crescut per la desesperació; més ell es posà en guàrdia i, amb un cop precís, em va fer rodar a tres metres de distància.
Em vaig aixecar malmès i encara amb més fúria vaig atacar de nou dues, tres, quatre vegades; però aquell home, quina aparença no era d’Hèrcules, però quina força era brutal, em va llençar sempre per terra, fins que al final, baldat i desfet, no em vaig poder aixecar.
Mentrestant, ella es perdia per sempre!
Aquella mirada reanimà el meu esforç i vaig intentar agredir aquell home obstinat i impassible, d’ulls d’acer; però ell em tornà la mirada de tal manera que em vaig sentir desarmat i impotent.
Llavors, una veu interior em digué: “Tot és inútil; mai podràs vènce’l !”
I vaig comprendre que aquell home era el meu Destí.
Amado Nervo
(1870 – 1919)
07 març 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada