Dèiem ahir - H U M I L I T A T - 25/02/2018

H U M I L I T A T

Transcorre el temps. Les persones no canvien, és modela’n. Les relacions humanes, amistats, parella, família, o s’enforteixen, o es dissipen en el camí. I al final, sempre, absolutament sempre, la millor escola és la vida de la nostra pròpia existència.

Hom no neix humil, es fa en els lapsus de les experiències. L’arrogància i la prepotència no deixen de ser complexos amagats mal portats que s’exterioritzen en un format que, en realitat, sols fa mal a qui transmet aquest sentiment, sens dubte, mal entès i mal controlat. 

Assumir els nostres errors és el primer pas cap a l’aprenentatge. Esmenar-los, el segon pas per a ser una miqueta més savis, més humans. . ., menys superbs.

25 febrer 2018

Dèiem ahir - COMPARAT AMB QUÈ? - C. Dean Fales - 18/02/2018

COMPARAT AMB QUÈ? 

La majoria de nosaltres aprenem de l’experiència. El fet d’estar subjecte a nous ambients, nova gent, nous problemes, noves situacions i nous reptes, no pot ser més que beneficiós i instructiu. I tot això augmenta immensament l’habilitat per fer front a les dificultats i conflictes. 

El valor més gran que aporta una experiència variada és l’efecte que té amb l’habilitat d’avaluar. Ajuda a donar resposta a la vella pregunta: “comparat amb què?” 

Aquells que romanen en un sol lloc tota la seva vida, poden convertir-se fàcilment en molt provincials. La banda musical del poble sona molt bé, si és l’única que hem tingut oportunitat d’escoltar, però està molt lluny de sonar com la Filharmònica de Boston. 

Recordo quan, junt amb els meus germans, vàrem anar a veure una funció que presentà un petit circ que va visitar el nostre poble. Tots nosaltres vàrem pensar que l’actuació havia sigut magnifica. I realment ho fou, comparat amb el que nosaltres havíem experimentat fins aquell moment. No fou fins molts anys més tard que ens adonàrem que aquella actuació havia sigut bastant fluixa i més aviat digna de llàstima. Els estàndards canvien a mesura que ens fem grans i obtenim més experiència.

Tot el que ens queda per dir és que a mesura que fem o escollim els nostres líders, tant en el passat com en el futur, hem de tindre en compte què, normalment, l’extensió de l’horitzó d’una persona és determinada per l’amplitud de la seva experiència.

C. Dean Fales (1958)

18 febrer 2018

Dèiem ahir - EL COLOR INCERT DE LA MAR - Roser Blàzquez Gómez - 11/02/2018

EL COLOR INCERT DE LA MAR

De quin color és la mar? Fa de mal dir. Cada onada que llepa la sorra pinta la platja de matisos que ni tan sols imagines. 

Un bon dia, l’horitzó pren el color agredolç de l’enyor i la partida; adéu a un amor que es torna record de sorra i sal. A l’estiu, com petites perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol. Gronxat dins sa barca arriba el vell pescador que reconeix, a cada racó de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca. I el poeta llegeix, en el vaivé pintat d’escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta. Una estrella vermella de mar. Blau, immens mirall del sol. Negror profunda que, com un bressol, gronxa cada nit la lluna. Batalles de temps enllà, a cops de rem i de vela. Històries d’amor i llegendes, aventurers i navegants.

Però, avui, la mar s’ha pintat de desert, assedegant milers de vides. Paratge desolat, calat de por i desesper. Ones desdibuixades que empenyen, a contracorrent, una barcassa que vessa crits per una espurna d’humanitat. Traç d’un camí sense retorn possible. Moneda jugada a l’atzar, a mort o vida. Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè han perdut fins i tot el nom abans de l’arribada. Mar de fons i de ningú. Vasta terra dels sense terra.

Aquest mateix mar, el nostre. El d’amors i d’aventures, el que canten els nostres poetes i hi enxarxen els pescadors. Aquest mateix mar. El nostre. Avui, tenyit del color deshumanitzat de la mort i la vergonya. 

Roser Blàzquez Gómez

Desembre 2016

11 febrer 2018

Dèiem ahir - A L’ENTORN DE LA LLIBERTAT (II) - Regina Ferrando i Ferran - 4/02/2018

A L’ENTORN DE LA LLIBERTAT

(Continuació) 

L’exercici de la llibertat té riscos –és clar que sí!-, sobretot aquell que ens fa tanta por que és el risc d’equivocar-nos; per això de vegades preferim deixar les decisions en mans dels altres i així, quan arriba l’error, podem carregar-los els neulers. Però si tenim en compte que la seqüència error-correcció és la clau de volta de tot aprenentatge, defugir el risc d’equivocar-se significa perdre l’ocasió d’augmentar el nostre coneixement. 

En una societat d’éssers humans madurs i lliures, els polítics han de ser servidors d’aquells que els han votat, sense més prebendes ni privilegis que ells. I els votants, aquells que han de dir als polítics què volen que facin. Això requereix, però, que tots, administradors i administrats, es treguin la son de les orelles i exerceixin la responsabilitat que els pertoca i, des del respecte més absolut, assaboreixin els beneficis de la llibertat. 

La llibertat ben exercida ens fa a tots iguals, perquè tots som responsables del bé propi i del bé comú. Deixa d’existir la diferència entre allò que és meu i allò que és teu, per germinar allò que és nostre i que junts, amb el màxim respecte, hem de preservar i fer créixer. 

No podem permetre’ns perdre ni un gram més de llibertat. Cadascun de nosaltres ha d’esdevenir capaç de comprendre quines són les seves necessitats i quines les dels altres, on acaba la seva llibertat per donar pas a la llibertat de l’altre. Se’ns gira feina si volem ser complets. Cal tenir present, però, que agafar el brau per les banyes no sempre és agradable ni engrescador, però és imprescindible per continuar essent éssers humans lliures, i això és irrenunciable.

                                                                     Regina Ferrando i Ferran
Mestra de Reiki i Psicoterapeuta

04 febrer 2018