Dèiem ahir - EREN ALTRES TEMPS - 25/07/2021

 

EREN ALTRES TEMPS

El pare, de la lleva del 26, va ésser incorporat al front de l’Ebre, el 2 de juny de 1938. En una llibreta escolar, pautada, que va agenciar-se, va deixar escrit, dia per dia, el seu diari que va des de la seva incorporació al front, fins el 14 d’octubre del 38, prop de quina data va ésser evacuat ferit i portat a l’hospital de Terrassa.

En aquest diari, que titula “Una memòria de Benifallet”, a la seva contraportada final, hi ha escrit un poema quin autor fou Joaquin Gil, que el titula A la memòria d’en Joan Escudé, i que diu així:

Un casalot vell li fa de capella.
Vora el seu fossar, s’obren les roselles. . .
Era un xicot prim, ros de cabellera,
d’un mirar seré,viu com la mustela.

El noi, animós,va marxar a la guerra.
Fou el primer atac. . . Bales estrangeres
xiularen en torn seu, tristes cantarelles.
Fou el primer atac i ell va caure a terra.

Va arribar la nit i la lluna plena,
en il·luminar la tètrica escena
feia relluir rossa cabellera.

Un casalot vell li fa de capella.
Vora el seu fossar s’obren les roselles.

Sembla que el poema era cantat per la tropa a les serres de Pàndols i Cavalls.

25 juliol 2021

Dèiem ahir - L’EDAT DE L’HOME - 18/07/2021

 

L’EDAT DE L’HOME


Els germans Grimm (1785-1863), uns contistes amb cert tocs de mala bava, ens van deixar un conte titulat “Setanta anys”, que gairebé no es coneix:

“Quan Déu va crear el món va assignar a cada criatura un determinat nombre d’anys de vida: a l’ase, 18 anys; al gos, 12; al mico, 10. Tots es van conformar amb la seva sort, menys l’home, al qual havia concedit 30 anys. L’home volia viure més. Quan havia construït la seva casa i hi cremava el foc a la llar, quan havia plantat arbres que florien i donaven fruit, quan es disposava a fruir de la vida, havia de morir? Senyor, va demanar, allarga els dies de la meva vida”.

“Aleshores Déu li afegí els 18 anys de l’ase. Com que l’home tampoc no en va tenir prou, li afegí els 12 del gos. Com que continuava insatisfet, Déu va acabar donant-li els 10 del mico. Així doncs, l’home viu 70 anys. Els primers 30 són els seus anys d’home, i passen ràpidament; durant aquest temps l’ésser humà gaudeix de salut i alegria, treballa de gust i està content de viure. En segueixen els 18 de l’ase, durant els quals l’home s’imposa una càrrega rere una altra; ha de carretejar el gra que altres mengen, i cops i puntades de peu són la recompensa als seus fidels serveis. Venen després els 12 anys del gos; l’home jeu llavors en un racó, rondina i borda sense dents per a mossegar. I quan ha transcorregut tot aquest temps, els 10 anys del mico hi posen el punt final. L’home es torna imbècil i maniàtic, fa bestieses i els nens se’n burlen”.

Avui dia, ja, morir als setanta anys és morir jove, inesperadament i a destemps. A la “tercera edat”, que segons sembla va dels seixanta anys fins als vuitanta, li estan inventant el suplement de la “quarta edat”, que es perllonga fins més enllà dels noranta anys. En aquest món el que no es consola és perquè no vol. Aquí només calen diners per poder viure. Que una societat protectora i amable hi posi els diners, que jo ja hi posaré els anys.

18 juliol 2021

/Dèiem ahir - PER QUÈ COMPLICAR-SE LA VIDA? - 11/07/2021

 

PERQUÈ COMPLICAR-SE LA VIDA?


     Enyores algú? , , , Fes-li un truc!

     Vols reunir-te . . . Convida’l!

     Vols que t’entenguin? . . .Explicat!

     Tens un dubte? . . . Pregunta!

     Alguna cosa no t’agrada? . . . Digau!

     Hi ha quelcom que t’agrada? . . .Fes-ho saber!

     Vols quelcom? . . .Demana-ho!

     Estimes a algú? . . . Dìga-li!

Ningú sap el que passa per la teva ment . . . És millor expressar-se, en lloc de sols esperar . . .

Ja tens el NO, arriscat per a obtenir el SI.

Sols tens una vida. No la compliquis.

La gent t’apreciarà pel què ets, i molts t’odiaran per la mateixa raó, malgrat això no deixis de ser tu mateix.


11 juliol 2021

Dèiem ahir - CANT ESPIRITUAL - Josep Palau i Fabre - 4/07/2021

CANT ESPIRITUAL


No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura!  Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1999 

04 juliol 2021