L’EDAT DE L’HOME
Els germans Grimm (1785-1863), uns contistes amb cert tocs de mala bava, ens van deixar un conte titulat “Setanta anys”, que gairebé no es coneix:
“Quan
Déu va crear el món va assignar a cada criatura un determinat nombre
d’anys de vida: a l’ase, 18 anys; al gos, 12; al mico, 10. Tots es van
conformar amb la seva sort, menys l’home, al qual havia concedit 30
anys. L’home volia viure més. Quan havia construït la seva casa i hi
cremava el foc a la llar, quan havia plantat arbres que florien i
donaven fruit, quan es disposava a fruir de la vida, havia de morir?
Senyor, va demanar, allarga els dies de la meva vida”.
“Aleshores
Déu li afegí els 18 anys de l’ase. Com que l’home tampoc no en va
tenir prou, li afegí els 12 del gos. Com que continuava insatisfet, Déu
va acabar donant-li els 10 del mico. Així doncs, l’home viu 70 anys.
Els primers 30 són els seus anys d’home, i passen ràpidament; durant
aquest temps l’ésser humà gaudeix de salut i alegria, treballa de gust i
està content de viure. En segueixen els 18 de l’ase, durant els quals
l’home s’imposa una càrrega rere una altra; ha de carretejar el gra que
altres mengen, i cops i puntades de peu són la recompensa als seus
fidels serveis. Venen després els 12 anys del gos; l’home jeu llavors
en un racó, rondina i borda sense dents per a mossegar. I quan ha
transcorregut tot aquest temps, els 10 anys del mico hi posen el punt
final. L’home es torna imbècil i maniàtic, fa bestieses i els nens se’n
burlen”.
Avui dia,
ja, morir als setanta anys és morir jove, inesperadament i a destemps. A
la “tercera edat”, que segons sembla va dels seixanta anys fins als
vuitanta, li estan inventant el suplement de la “quarta edat”, que es
perllonga fins més enllà dels noranta anys. En aquest món el que no es
consola és perquè no vol. Aquí només calen diners per poder viure. Que
una societat protectora i amable hi posi els diners, que jo ja hi
posaré els anys.
18 juliol 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada