CONFIAR EN DÉU
Expliquen
que un alpinista, desesperat per coronar l’Aconcagua, va iniciar la
seva travessa després d’anys de preparació. Però volia la glòria només
per a ell. Per tant, va pujar-hi sense companys.
Va
començar l’ascensió i, encara que si li va anar fent tard i no s’havia
preparat per acampar, va decidir seguir la seva ruta ben convençut de
fer cim. Es va fer fosc. La nit va caure amb gran aplom. Tot era
negra nit, sense cap visibilitat; no hi havia lluna i les estrelles
tapades pels núvols.
Quan
pujava per un penya-segat, a 100 metres del cim, va relliscar i va
caure per l’aire. Queia a una velocitat vertiginosa. Només podia veure
taques a gran velocitat cada vegada més fosques i que passaven en la
mateixa foscor; tenia la terrible sensació de ser engolit per la
gravetat.
Seguia
caient. En aquests moments angoixants, li va passar per la ment molts
records: alguns grats i d’altres no tant. Tot d’una va sentir una
estirada tan forta que gairebé el va partir en dos. . . Sí! Com tot
alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a
una llarguíssima soga que el subjectava de la cintura.
En aquells moments de quietud, suspès en l’aire, no va tenir més opció que cridar: “Ajuda’m. Déu meu!”
De sobte, una veu greu i profunda li va contestar:
- “Què vols que faci, fill meu?”
- “Salva’m, Déu meu.”
- “Realment creus que et puc salvar?”
- “Oh i tant, Senyor.”
- “Aleshores talla la corda que et sosté. . .”
Hi va haver un moment de silenci i quietud. L’home va reflexionar i es va aferrar més a la corda.
Uns
dies més tard, expliquen que l’equip de rescat va trobar un alpinista
congelat, mort, aferrat amb força a una corda, que agafava amb les mans.
. . A només dos metres del terra. (...)
Joan Josep Omella Omella
Cardenal/Arquebisbe de Barcelona
Full Dominical 27 d’agost de 2017
25 desembre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada