OCELLS AMICS
De
vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca volada
en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un
saltironet d’alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que
us ha fet espavilar els ulls.
Però
ben segur també, que a molts de vosaltres us ha furgat l’orella el
dimoni i heu pensat: “¡Malaguanyat fusell que no t’atrapi!”; o, si més
no: “¡Malaguanyada pedra que no et peti les ales!”.
I
aquest vici, aquest desig d’agafar de viu en viu, o mal que sigui
morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres
i més escampats per la nostra terra; i la culpa s’ha de confessar que
no és ben bé nostra.
Perquè,
si de petitets se’ns ha dit que hem d’estimar els pares i que és pecat
robar i fer mal als nostres germans, no se’ns ha dit prou ni se’ns ha
fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els
ocells.
Si
el noiet que en sortir d’estudi, tot enfilant un corriol, es troba amb
un niu d’ocells de bardissa amagadet dintre el matoll d’una garriga, i
l’agafa i se l’endu cap a casa seva, sabés tot el mal que fa, estic
segur que deixaria estar el niu i es guardaria de tocar-lo com
d’escaldar-se.
Moltes
vegades ens pensem que nosaltres, les persones, ho hem fet tot, i que
no necessitem el servei de les bestioles que Déu ha posat a la terra per
ajudar-nos. I, pobres de nosaltres, i pobres dels nostres conreus, si
no hi haguera ocells al món!
Mireu
aquesta llengüeta de regadiu, amb quatre cols i quatre escaroles: ¿us
penseu que amb tres cavades i amb tres regades, i traient una mica les
herbes, i deixant-ho després a la bona de Déu, les nostres verdures
camparien tan contentes? ¿Us penseu que si no fossin els ocells, que de
vegades feu fugir a cops de pedra i als quals afolleu les covades, les
tomaqueres que heu plantat i que heu conreat us arribarien sanes i
fresques al temps de les collites?
I
qui diu de la llengüeta de terra diu dels camps i les vinyes, i dels
fruiterars i els oliverars, i de tota llei de boscos; car cada mena de
conreu té les seves menes d’ocells que la defensen.
I
allà on heu plantat un arbre i heu bastit una casa, sense que vosaltres
els crideu, el ocells vénen, i us diuen, tot piulant i cantant: “Ja som
aquí! Encara que tu no ens ho agraeixis, venim a servir-te i serem els
teus millors amics.”
Si
tothom, en veure un ocellet del bosc, el saludés com un germà i un amic
a qui devem moltes coses, jo no diré que li saltés al damunt i li fes
una passada a flor d’orella; però, si més no, estic segur que no fugiria
esverat i que passaria com en aquells països on se’ls respecta més que a
la nostra terra i on els ocells dels grans jardins públics no es mouen
dels peus de la quitxalla, ni tenen por de la gent.
Josep Maria de Sagarra (1894 -1961)
Extret del seu llibre “Els Ocells Amics” (1947)
03 octubre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada