QUE TÉ DE DOLENT
Que és el que hi ha en la psicologia humana que fa tan
atractiu el canvi? Avorriment? Un desig
de ser creatiu? La necessitat de
demostrar que podem millorar qualsevol cosa que hagi passat? La necessitat de cridar l’atenció? Vanitat? Què?
Molt pocs de nosaltres semblem ser immunes a la compulsió
de canviar, canviar, canviar. I té molt
poc a veure amb el progrés o necessitat, o enfonsament del que s’està
fent. En molts casos tal sembla que es
canvia pel sol fet de canviar.
Exagerant: la núvia
encara no s’ha tret l’arròs del cabell i ja està iniciant la seva campanya per canviar al seu nou marit
(perdó). Els economistes del govern
han d'“afinar” l’economia fins que ens afinen a tots nosaltres, portant-nos
a tota classe de problemes financers i comercials, i, en aquest desig d’afinar,
freqüentment ignoren per complert lo bé que anaven les coses avans que fessin
“l’afinament”.
Els
educadors han canviat el sistema, fins a tal extrem, que ara s’està graduant
estudiants de l’escola secundària que no saben llegir ni escriure correctament,
o fan tan sols operacions aritmètiques senzilles, encara que poden estar molt
ben preparats per fer ajustos socials.
I, moltes vegades, seguim els consells de persones que es
diuen titulades que parlen i s’expliquen molt bé però que, malauradament, no
tenen cap experiència pràctica.
Per des contat, intrínsecament no hi ha res de dolent en
els canvis, si es que són necessaris i aporten progrés. Però el sentit comú ens hauria d’ensenyar a
examinar, a qüestionar i mostrar una cautela recelosa sobretot si els nostres
mètodes actuals han sobreviscut la prova
del temps i han demostrat ser efectius.
El Dr. Bert Lance, Director del Pressupost en el govern
del President Carter, ho va dir molt apropiadament: “Si no està trencat, no l’arreglis”.
C. Dean Fales
01
d’octubre 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada