ERA UN DRAPAIRE. . .
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - "Em vaig retirar quan complí els setanta-cinc anys, i la ciutat em començà a donar una petita pensió suficient per a viure. . ., i llegir.”
- “Què el va fer decidir a ser el que vostè diu drapaire?”
Simó
somrigué i es recolzà en la seva poltrona, mirant el sostre de nou com
si es tractes de recordar detalls d’un succés que havia romàs adormit
entre els seus records durant molt de temps.
- “Tan aviat com en vaig retirar em canvià a aquest apartament. Lázaro, el meu gosset, jo i els meus llibres. El que cada matí, Lázaro i jo, caminéssim al voltant de l’illa, es convertí en un ritual. Un matí, al sortir de l’edifici vaig tombar vers l’entrada de l’aparcament, a on el vaig veure a vostè per primer cop, i allí hi havia una noia jove que semblava trobar-se en dificultats. El seu auto estava estacionat a l’entrada, la barra es mantenia en posició horitzontal, i ella sacsejava la caixa metàl·lica que accepta monedes per activar la barrera. Vaig caminar cap a ella i li preguntà si podia ajudar-la. Estava plorant i en mig de sanglots em digué que havia introduït les seves dues darreres monedes i la barra no s’ha havia aixecat. Més encara, havia d’arribar a classe, a la universitat de Loiola, en menys de deu minuts, doncs tenia un examen de fi de curs. Vaig fer el que qualsevol persona haguera fet. Tragué dues monedes de la butxaca del meu pantaló, les vaig introduir per la ranura, i aquesta vegada la barra si que es va aixecar. Després d’això prosseguí el meu passeig amb Lázaro”.
El vell llavors estava caminant per la petita habitació.
- “Tan aviat com en vaig retirar em canvià a aquest apartament. Lázaro, el meu gosset, jo i els meus llibres. El que cada matí, Lázaro i jo, caminéssim al voltant de l’illa, es convertí en un ritual. Un matí, al sortir de l’edifici vaig tombar vers l’entrada de l’aparcament, a on el vaig veure a vostè per primer cop, i allí hi havia una noia jove que semblava trobar-se en dificultats. El seu auto estava estacionat a l’entrada, la barra es mantenia en posició horitzontal, i ella sacsejava la caixa metàl·lica que accepta monedes per activar la barrera. Vaig caminar cap a ella i li preguntà si podia ajudar-la. Estava plorant i en mig de sanglots em digué que havia introduït les seves dues darreres monedes i la barra no s’ha havia aixecat. Més encara, havia d’arribar a classe, a la universitat de Loiola, en menys de deu minuts, doncs tenia un examen de fi de curs. Vaig fer el que qualsevol persona haguera fet. Tragué dues monedes de la butxaca del meu pantaló, les vaig introduir per la ranura, i aquesta vegada la barra si que es va aixecar. Després d’això prosseguí el meu passeig amb Lázaro”.
El vell llavors estava caminant per la petita habitació.
-
“No havíem caminat gaire quan vaig escoltar unes passes precipitades
darrere meu. Em vaig tombar per observar com aquella bella jove es
dirigia cap a mi, encara amb els ulls amarats de llàgrimes, però
somrient. Abans que me n’adonés compte del que la jove feia, aquesta va
posar els seus braços al voltant del meu coll, em va atraure cap ella i
em besà a la galta. . ., era la primera vegada que una dona m’abraçava
des de la mort de la meva esposa. La jove no va dir res. . ., solament
fou una abraçada i un petó. . ., i després s’esfumà. Aquest incident
trivial fou el que donà a la meva vida un nou sentit i direcció,
senyor Og. Vaig resoldre deixar d’ocultar-me en el meu petit
apartament, deixar de lamentar-me per al que m’havia ofert la vida, i
començar a donar quelcom del meu ser als altres després de tots aquells
anys d’auto compassió. Com pot veure, en realitat fou una decisió
egoista, ja que la sensació que vaig tenir, quan aquesta agraciada jove
em besà, m’era desconeguda durant molts anys. Era la sensació que es té
quan s’ha ajudat a altra sense pensar en algun benefici personal. Des
de llavors sóc un drapaire”.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
(Nota aclaridora: Un drapaire especialitzat a rescatar els residus humans.)
Og Mandino
Extret d’un capítol del seu llibre
“El Milagro más Grande del Mundo” - 1976
Extret d’un capítol del seu llibre
“El Milagro más Grande del Mundo” - 1976
15 desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada